Aïllat [mots i enderrossalls]

Crònica d'una lectura reivindicativa

2012-01-21T20:03:00.001+01:00

Atacar les arrels de la pròpia cultura és una estupidesa. Intentar anihilar una llengua és una bogeria. Pel que sembla alguns bojos ens volen governar, i per això he triat un fragment del «Diari de Komandant-Pi des d’un Sanatori Mental». El Komandant és un personatge que un dia va naufragar a Suïssa i des de la bogeria ens explica coses tan metafòriques com aquesta:

[Naufragi amb Anika]

«Avui m’he llevat amb mal de cap però no ha servit de res. Vull dir que hauria volgut restar ajagut al meu llit el que quedava de dia –que era tot– prenent analgèsics. Però la infermera Siegel no ho ha acceptat i el Dr. Riehener m’ha vingut a veure. Hem tingut una llarga conversa sobre vaixells en ruïnes al mar d’Aral. De com el temps rovella els somnis i de com podem protegir-nos contra això. La finestra deixava entrar una tènue llum de principi d’hivern, després d’una nit glacial. Encara no ha nevat cap dia. El Dr. Riehener m’ha convençut finalment i m’ha autoritzat a anar al taller de dibuix a pintar vaixells desballestats, ancorats en sec com a cetacis gegantins exposat als depredadors.

»A la tarda m’he assegut amb els dibuixos davall del braç. He triat la butaca de devora la finestra que té vistes a la font del jardí. Sé que he dormitat una estona i que el mal de cap ha fugit en silenci arrossegat per somnis que no recordo. De sobta Anika –la nova interna d’ulls verds– s’ha aixecat, ha pujat damunt el piano i ha començat a ballar i cantar “In the Navy”. Molts l’han seguida pujant-se damunt cadires i taules, ballant com a bojos –al cap i a la fi estem en un sanatori mental– i cantant talment com els Village People. Fins i tot en Klaus, amb el seu llibre de Kant al cap, ha ballat uns segons, però tot d’una s’ha estirat al terra esperant que el terratrèmol musical baixés d’intensitat.

»L’arribada dels infermers ho ha aturat tot, però ja era massa tard, Anika s’ha convertit en la nova estrella de Sonnenhalde i això ja no té marxa enrere possible. El mal de cap ha tornat lleument, i he tancat els ulls pensant en les Variacions Goldberg. Bach i Village People s’han agafat de la ma i el piano ha començat a girar com una baldufa. Sort que la morfina d’abans m’ha deixat fermat a la butaca sense que la meva voluntat pogués alterar el curs dels esdeveniments. L’hora és dolça, tanco els ulls i comencen a caure els primers flocs de neu».

Can Alcover. Palma, 20 de gener de 2012

Crònica un dia de lluna plena

2012-01-18T19:16:00.000+01:00

Assegut en un recó d’un bar solitari de la ciutat vella, entre la humitat que puja des d’un trespol ple d’història, et miro mentre llegeixes un llibre. Em moro de curiositat, però no puc veure el que tens entre les mans i no estic segur de voler imaginar la forma de les paraules que captiven la teva atenció: sento una certa gelosia. Et miro de reüll, la llum és escassa i sona molt fluixa una cançó de música de frontera. Crec que és He Lays In the Reins però segueixo sense saber que llegeixes. Avui és un dia de mixtures, de Calexico i Iron & Wine, de mestissatge i sentiments plens de confusió.

Escalfo les mans amb la tassa de te, una barreja anomenada Somnis d’Orient on la vainilla sobresurt per damunt qualsevol altre aroma. L’ensumo i et torno a mirar furtivament. Sé que ets alt i amb un cos ben format, t’he observat altres vegades, sempre d’amagat. Els teus ulls negres em van captivar el dia que et vaig veure entrar per primer pic. Per això m’he assegut aquí, per això et miro d’amagat, per això sento una tremolor difícil de descriure.

Ensumo novament el te i imagino que aquesta és la teva olor, fusta i vainilla: fortalesa i tendresa. Just allò que vull d’un home. I segueixo espiant els teus moviments suaus. L’aire que agites en girar les pàgines del llibre m’envia un lleu perfum a tu, i el prefereixo al del te que estic bevent que només n’era una imitació imaginària de mala qualitat.

Aixeques la mirada i el tòrax em sotraga; alguna cosa ha rebentat al meu interior. Crec que he retirat l’esguard a temps, que no has pogut interceptar-me ni observar el meu plaer secret. Estàs bevent cava i jo, amb el meu te de vainilla, em sento una mica ridícul. L’elegància del teu rostre, dels cabells ondulats i la camisa negra, m’expulsen del teu horitzó. Ara alces el llibre i per un instant he pogut veure la portada: llegeixes uns contes de Flannery O’Connor i intento recordar quelcom d’aquesta escriptora al sud del nord.

Voldria aixecar-me i seure al teu costat, i bescanviar el te per una copa de cava i brindar sense cap motiu. Voldria que m’expliquessis que sents en llegir aquests relats i viure-los lliscant entre les paraules de la teva narració. Voldria acabar la nit amb el teu cos sobre l’estora de la meva sala, al davant de la llar de foc. Voldria sentir-me posseït, sentir l’escalfor del teu regal final. El cor s’accelera quan veig que t’aixeques, però no vens cap a mi, de fet ni m’has mirat i els meus somnis s’han esmicolat entre les parets que ens observen en silenci. Abans que pogués reaccionar has pagat a la noia de la barra i t’has vist engolit per la foscor del carrer només travessar la porta.

Tant se val, la meva covardia no hauria suportat el ridícul d’haver-te abordat de nou, d’intentar el fracàs conegut de seduir-te per acabar assumint la teva torbació i desconcert; de sentir com amb tot el respecte la teva veu serena però ferma em diu que ho sents, que “no hi entens”. De fet això és el que record de tu, la teva amable invitació a que desistís de l’intent quan per primera i darrera vegada em vaig armar de valor i en apropar-me vaig intentar fer tot això que ara estic imaginant febrilment. En tinc prou amb un desengany tot i que no renunciï al somni. No sembla en cap cas que avui tot hauria pogut sortir d’una altra manera.

Avui és lluna plena, i ja saps que jo no soc un home llop. Avui és lluna freda, i penso dormir amb la finestra oberta per a sentir-me inundat per la teva indiferència, mort de fred, banyat en plata i abraçat a no res damunt el llit: un immens espai massa buit quan el penso ple de la teva absència.

J. M. Vidal-Illanes © 2012

http://aillat.wordpress.com/2012/01/11/pleniluni/
http://www.llibresperllegir.cat/autoproduccio/pleniluni
http://relatsencatala.cat/relat/pleniluni/1036321

Històries així contades

2011-12-01T00:34:00.001+01:00

Selecció de dues sèries del recull (Galeria i Bar) / Pàgines 11 a 22

Open publication - Free publishing - More catala

Naufragi lleter: Walking on the milk

2011-11-23T15:27:00.000+01:00

La via làctia? Al Jörgen se li ha caigut el got de llet. El cap li tremolava com mai. Es va imaginar que era un astronauta vestit per immortalitzar una passejada antològica. La infermera Baumann (Siegel és de vacances) l'ha renyat. Jörgen ha començat a caminar pel reguer de llet i amb els braços oberts s'ha posat a cantar amb veu de baríton el Dies Irae.

Assegut al terra (després de llenegar) i amb una rialla somorta ha cridat: "Ich gehe auf der Milch spazieren!"

Demà intentaré perseguir-lo per la via lletosa (sense caure) i aquesta nit miraré el cel de Sonnenhalde (al vespre no hi ha sol) i intentaré tocar amb els dits la via làctia i pensaré amb tu (igual em trobo una sirena).

[Extret del diari del Komandant-pi. Sanatori mental de Sonnenhalde (Suïssa)]

J. M. Vidal-Illanes © 2011

Naufragi en la frontera dels elements

2011-11-16T11:49:00.000+01:00

Avui m'he quedat assegut davant els comandaments de la nau. La nau ja no és espacial. L'he convertit en un batiscaf hidrodinàmic. No puc cercar sirenes a l'espai. Odiseo (Ὀδυσσεὺς) o Ulisses, en mans d'Hómēros, no las hi va cercar. Varen ser les sirenes les que s'interposaren en el camí i intentaren segrestar-lo amb l'arma de la temptació. Entre el cel i la terra hi ha la mar. Aire, terra, aigua i foc em fan perdre l'orientació.

Una coa de Sirena s'agita a pocs metres, llueix en la foscor grisa i blava del fons marí. Em miro les mans, em frego els ulls. Ara sento cantar, però ni tant sols és una cançó. El so és indescriptible i no entra per les oïdes, sinó per les entranyes. La segueixo, però la distància es manté en tot moment; durant hores no la perdo de vista... just el temps que duren els efectes de la morfina que m'ha subministrat Siegel. Avui no tenia un bon dia.

[Extret del diari del Komandant-pi. Sanatori mental de Sonnenhalde (Suïssa)]

J. M. Vidal-Illanes © 2011

Crònica de 20 anys. [Homenatge a Montserrat Roig]

2011-11-10T00:05:00.004+01:00

Cercaves Natàlia, entre cireres, però no era temps... No era temps perquè t’havies extraviat dins d’un laberint de foscor sense dia, només nit, la llarga nit de quaranta anys. Europa bullia i tu no sabies que cercaves perquè aquí tot era en blanc i negre; més negre que blanc i amb el roig proscrit de mort. No et deixaven cercar en el passat i t’imposaven el silenci prudent, aliat de l’oblit i de la narcosi distant que permeté a tanta gent esperar discretament que la nit acabés i tornés a sortir un sol de llibertat.

Cercaves respostes, però et deien que no fessis preguntes. ¿I tu que en sabies? Sabies que la teva família estava incompleta, hi mancaven membres arrencats per una repressió sanguinària: només terra, molta terra, podria sepultar les sospites de pertànyer a l’enemic. Cercaves Natàlia entre cireres, una setmana era suficient. La mare et deia: «Espera que el temps de les cireres està a punt d’arribar». I les menjàveu d'una a una pel maig, i pel juny, a grapats.

Només cercaves Natàlia entre cireres, i un bon dia obrires un llibre i les trobares esclatant entre mots i denúncies. A la fi era El temps de les cireres i Montserrat et mirà complaent mentre t’endinsaves entre les pàgines i t’obries pas fins abraçar Natàlia i oferir-li la bossa que la mare t’havia donat... «pel juny a grapats», ressonaven les paraules mentre vosaltres dos us engronsàveu al jardí mirant el sol ixent que us regalava un bri d’esperança, l’escalfor de les mirades i temps per a una lectura d’estiu.

[Recordant Montserrat Roig (Barcelona 1946 - 1991)]

J. M. Vidal-Illanes © 2011

Crònica esperant l’endemà

2011-11-08T14:44:00.000+01:00

Era dilluns, però no feia sol. Ahir no vas haver de contar "La Cigala i la Formiga" al teu fill perquè estava massa cansat i es va dormir dolçament en tocar el llit. Avui no saps quin conte li podràs llegir: no tens ànims suficients per mentir i transmetre-li amb alegria que la vida és una faula de final feliç. Avui clouries la rondalla dient: «I no foren feliços, perquè tot s’ho menjaren els xoriços». No et sona massa infantil ni massa afortunat com a final d’un conte, però és més aproximat a la realitat que t’ha tocat viure. ¿No és això el que penses mentre l’escrit del jutjat on et comuniquen l’execució de l’hipoteca roman damunt la taula del menjador, com un far que il·lumina la porta de sortida?

Era dilluns i uns candidats debatien expandint vergonya aliena. En va esperares sentir-los parlar dels temes que realment t’afecten, et preocupen: quina llunyania, què abandonat et sents. El matí feres coa al servei d’ocupació, però no feia sol. A la nit et convertires en un número fred i impersonal en boca d’una persona incapaç de resoldre el problema, però que durant quatre anys serà protagonista d’una representació teatral molt efectiva. No saps el lloc que ocupes exactament entre els cinc milions de membres del club, però et sents com un gra de sorra dins el caixó d’un parc on defequen els gossos. Amb tot, esperes l’endemà i mires el teu fill que dorm aliè a l’esfondrament dels pilars que et sostenien, mentre fas equilibris per no arrossegar-lo amb tu.

Era dilluns i et senties atrapat en el temps mentre apuraves les darreres gotes de whisky barat de supermercat de perifèria. Has deixat de fumar per prescripció econòmica i ara hauràs de rebaixar encara més l’estàndard etílic. La teva salut potser millori una mica amb la crisi global i personal que et cobreix i et condemna a viure dins un clarobscur indefinit. Però mires el calendari i esperes l’endemà. Mires cap el futur perquè no tens alternativa, i per damunt de tot el mires perquè el present et sembla una merda que vols evitar quan abans millor. T’aixeques per avançar i ho aconsegueixes fins que caus dins una casella que t’envia de tornada a l’inici de tot. I esperes el futur, l’endemà: «Tan de bo fossis aquí» –penses– «per indicar-me el camí». Avui ja es dimarts, no ha fet sol, i has enyorat el temps enrere quan creies en les faules de final feliç.

J. M. Vidal-Illanes © 2011

Crònica del Naufragi fugint amb en Klaus

2011-10-27T09:56:00.001+02:00

Acabo d’obrir els ulls i miro el sostre. Crec que ja no estic somiant. Anava amb en Klaus, fugint per carrers desconeguts, a tota presa. Era de nit. De cop ens vam trobar que el carrer s’havia convertit en el terrat d’un edifici, no vaig saber a quina alçada em trobava fins arribar a la barana i veure el carrer a baix. En Klaus salta –no hi ha massa alçada- i cau dret mantenint l’equilibri al damunt d’un cotxe. Però el cotxe estava de costat, com si en realitat estiguéssim en un plànol horitzontal i caiguéssim contra un cotxe aparcat impactant contra les portes laterals, aterrant damunt els vidres. Quan he d’anar a saltar jo m’adono que l’alçada cada cop és més gran i començo a saltar curosament per trams, del ràfec a una cornisa, i em despenjo balcó a balcó, però la distància amb el carrer creix i creix.

Vaig baixant pisos fins que en un dels balcons veig una dona. Li demano si em pot deixar sortir al carrer per ca seva, per l'escala de l'edifici. Ella no posa cap cara d'estranyesa i em deixa passar amb un gest acollidor i familiar. Mentre tant la distància amb el carrer segueix augmentant fins que de sobte s'atura. Per la mirada tinc la sensació que ella em coneix, però jo no la recordo de res tot i el seu rostre atractiu difícil d'oblidar. Em diu que puc sortir, que no m'acompanya perquè ja sé el camí a la porta d'entrada. Jo la miro interrogant-la. Em diu que si ja he oblidat la festa de l'altre dia. Ara tot comença a resultar-me familiar i ho recordo: la taula, la música, el balcó, la conversa, el llit... surto per la porta sense guaitar enrere mentre sento com se'm clava un esguard de comiat a l'esquena.

Baixo les escales. Els graons, de dos en dos. En arribar al carrer em trobo amb en Klaus que m'esperava pacient fumant una cigarreta. Fa fred. No sabia que Klaus fumés. Em mira. El miro. Ell llença la cigarreta al terra i l'apaga amb la punta de la bota de lona; unes John Smith blanques dels anys setanta. No encaixen amb ell. Comencem a córrer un altre pic, ara amb més velocitat que abans. Ens allunyam ràpidament de tot. Sento l'aire fred a la cara i tanco els ulls per uns instants.

[Extret del diari del Komandant-pi. Sanatori mental de Sonnenhalde (Suïssa)]

J. M. Vidal-Illanes © 2011

Crònica d’aquest dilluns (o un altre qualsevol)

2011-10-24T22:43:00.003+02:00

No et podies aixecar, gairebé no havies dormit, la nit i la tempesta no et deixaren jugar a escacs tranquil·lament amb el somni d’un despertar millor, d’un nou dia sense cartrons ni caixers de bancs, sense l’amarga dolçor d’un vi en tetra-brik, sense la llauna on fas dipositar les monedes que pidoles. Els primers treballadors de l’oficina bancària comencen a entrar i t’expulsen en silenci. T’aixoplugues en l’entrada d’un pàrquing, però els atrafegats cotxes comencen a sortir amb una febre persistent ofegada pel temps que manca: tothom sembla fer tard. Algú passa amb la música a tot drap i sents el I Don't Like Mondays que et du llunyans records de finals dels anys 1970. A tu els dilluns et són completament indiferents, com els dimarts, com la llista completa dels dies de la setmana. Te’n fas fum d’aquelles persones que malden del dia dedicat a la lluna, per a tu les oportunitats es troben a molts metres baix terra, amb un calendari sense dies, amb uns dies sense hores. El jorn en què entrares en l’exclusió et feres argonauta en una mar d’injustícia. Encara no has trobat la porta de l’infern i ja has abandonat tota esperança. Potser, penses, l’infern sigui un transsumpte dolç del teu esdevenir a la terra.

J. M. Vidal-Illanes © 2011

Història(es) d’una galeria (d’art). Mini relats seriats

2011-10-11T20:33:00.000+02:00

Open publication - Free publishing - More narrativa

Fugida. Relat breu realista

2011-10-11T20:31:00.000+02:00

Open publication - Free publishing - More catala

Crònica d’un escull

2011-10-09T09:55:00.000+02:00

El vent de tardor aixeca onades que dibuixen pantalles d’aigua esmicolada. Ensumes l’aire que penetra fred i el tastes com qui examina un vell vi. Mires dins la sala i sents la música de Marsalis que recorre els recons, jugant amb els mobles, amb l’estora, amb els quadres de les parets. I el so de trompeta trencada s’atura desafiant davant una obra que estimes molt. L’escena abstracta representa un mar embogit que engoleix el que semblen les restes d’un naufragi. No hi ha figures, només colors i les ombres d’allò que va succeir minuts abans que el pintor enllestís la seva creació efímera.

Tornes a la mirada de l’horitzó que roman indiferent a la teva existència. Aquí la mar també ha embogit impulsada pel vent de tramuntana. Els esculls aixequen niguls. Els niguls cauen contra la mar amb violència i es fonen en una lluita de circ romà. Al fons un vaixell que no veus frisa d’arribar a port. I tu avui et sents estàtic al bell mig de canvis sobtats. No saps quina peça moure, no te’n queden gaires peons. El tauler mosta molts quadrats blancs i negres buits, amb la mancança d’antics ocupants vençuts. I romans dret violat per la música que ara t’engoleix mentre esperes com una roca a l’aguait del vaixell perdut.

J. M. Vidal-Illanes © 2011

Crònica d’un ou estrellat

2011-10-03T11:43:00.001+02:00

Tornes tard de la feina –tanta sort que encara n’hi tens– i t’has aturat un moment a comprar pa. Els prestatges del forn estan pràcticament buits i no tens massa per triar. El forner és tot un espectacle digne d’una obra de Ionesco. Està pastant per a la fornada de demà i quan et veu entrar et fa un cop de cap que interpretes com un «Ara venc». L’home deu tenir prop de setanta anys, però n’aparenta només cinquanta i tants. Sempre ha estat allà, a l’obrador, amb el mateix despentinat de cabells llibertaris que ara s’expressen amb un blanc mimètic amb la farina que hi fa servir. Així el recordes des que eres un al·lot, al forn res sembla haver canviat. Només el barri vell pot amagar un tresor com aquest establiment que suporta els embats de la modernitat fent miracles en forma de fogasses de pa moreno, coques de trempó, ensaïmades, robiols, cocarrois, doblegats... Hi venen d’enfora a comprar-ne.

Demanes una barra clàssica, de les que tenen les puntes estretes, la panxa ample i el cos una mica aplanat. Sempre has pensat que és el millor pa per mullar el vermell de l’ou estrellat. Surts feliç d’aquell monument viu i recorrent unes poques passes obres la porta del carrer i enfiles les escales de casa. A dalt encens els llums de la sala, poses un disc de Youssou n’Dour i vas cap a la cuina. Et serveixes un Pla i Llevant negre de criança i assaboreixes unes olives trencades que havies empotat l’any passat amb fonoll marí. Et poses el davantal i encens el foc. L’oli espès a la paella, molt calent. L’ou a la ma, prèviament rentat, l’esclates en colpejar-lo contra el cantó d’un plat, amb una ma l’obres en dues mitges parts i curosament mires com es dibuixa un cercle blanc perfecte amb el rovell centrat, com t’agrada a tu. Pocs segons al foc, el temps just per a que qualli el blanc preservant quasi cru el nucli groc: la perfecció d’una petita obra d’art preparada per ser violada amb un bocí de pa que escamparà una onada ataronjada sobre la neu calenta; plaer efímer, composició breu.

J. M. Vidal-Illanes © 2011

Crònica de l'estiu de 1982

2011-09-07T18:17:00.004+02:00

El vent et frega la cara. És càlid, com s'escau una calorosa tarda d’agost després de la migdiada. La Vespa no pot anar més ràpid, però vius una sensació de llibertat que fa que percebis un moviment sense resistència, com si en realitat haguessis pres el vol en un ultralleuger. La sensació final s’assembla més a un vol sense motor en un veler blanc remolcat cel amunt i alliberat del cable que l’unia a l’avioneta sorollosa. I veus passar a tota presa les mates de llentiscle entre les parets seques. Llegeixes el recorregut de memòria i coneixes tots els racons, revolts, pendents i rectes de la carretera; al final de la rampa, que puges lleuger, s’obre la mar amb l’illa i el far trencant l’horitzó com una espècie de sargantana gegant, dormida damunt d’un mirall blau i travessada per una sageta blanca i negra.

Davalles el pendent pronunciat com lliscant per un tobogan, a baix de tot t'espera la platja amb un enorme llit ondulat de sorra blanca i fina. I acceleres alliberat del vent del nord que t'havia acompanyat durant tot el trajecte desestabilitzant el rumb. Imagines com arribaràs, com sotjaràs la selva de gent cercant-la. Penses en què sentiràs en veure la seva pell morena, fina i lluent; els ulls bruns i els cabells llargs, negres com el carbó amb que havies escrit el seu nom el dia anterior. Encara dus a sobre la seva olor i l'escalfor del contacte d'uns pits acollidors.

Era estiu i tenies devuit anys, la il·lusió del segon despertar, i tota una vida per aprendre a encaixar amb elegància el cúmul de desenganys que t'esperaven a l'aguait entre els revolts del desig.

J. M. Vidal-Illanes © 2011

Setembre (és una crònica?)

2011-09-01T00:36:00.001+02:00

I el setembre va arribar sense previ avís, feia un any que havia marxat sense deixar ni una nota de comiat i de sobte compareixia així, silenciós, obrint la porta amb cura i amb nocturnitat. Havia esperat fins a les dotze de la nit per entrar amb una salutació en veu molt baixa i tu, que dormies, ni et vares assabentar. Amb molta mala idea va girar la fulla del calendari i l’endemà va esperar que fossin les set i et va despertar rient assenyalant-te el camí a la feina.

J. M. Vidal-Illanes © 2011

Fugida

2011-08-21T11:41:00.000+02:00

Fugida és un relat de J. M. Vidal-Illanes que podria ser recuperat per al llibre "El jugador de daus i altres contes miserables". Podeu deixar la vostra opinió en favor (o en contra) de la inclusió del Fugida al llibre al Fòrum del web [Aïllat].

Fugida

Mires per la finestra discretament, cercant la invisibilitat impossible en una hora fatídica per les visites inesperades: només tu saps perquè i un calfred ha recorregut la teva esquena com una pinzellada humida. Has sentit el soroll d’un cotxe aproximant-se a la casa. No esperes ningú i saps que un amic no es presentaria sense avisar. Així doncs suposes que qui s’atansa és un probable portador de notícies no esperades... o sí. Et sens inquieta. (Llegir el relat a: http://issuu.com/jmvidal-illanes/docs/fugida_edici_)

J. M. Vidal-Illanes © 2011

Publicat també a: Llibres per llegir

Transport silenciós (versió corregida)

2011-08-15T10:44:00.000+02:00

Crònica d'una notícia

2011-08-08T12:45:00.002+02:00

Et trobes descansant davant la televisió. Les notícies t’escupen a la cara tota mena de despropòsits d’interès informatiu; el ritme i els colors es projecten contra les parets de l'estança i penses lentament que només passen desgràcies al món. El pitjor de tot és que t'envaeix la convicció que només existeixen les desgràcies publicades als mitjans. Però tu ni t’immutes, romans immers en una plàcida narcosi, en pau, en silenci. Els minuts passen i res no t’importa.

Mires per la finestra, amb la persiana mig baixada. Sents, però, que la llum que entra per les escletxes és intensa i per això penses que el sol encara està alt. A l’habitació s’està confortable, malgrat voldries una mica més de frescor abraçat amb la tranquil·litat que et domina. Al sostre un ventilador gira lentament i infatigable, respectant el silenci de l’hora morta en què et trobes. L’hipnòtic moviment de les aspes té un efecte sedant i et quedes meravellat. Ara gires el cap i mires al terra on es projecta l’ombra de les cortines que ballen una lenta dansa al compàs de l’aire que es remou a l’estança.

Unes paraules que brollen de l’aparell et reclamen l’atenció. Tornes a fixar la mirada en la pantalla i mires impertèrrit la notícia d’un incendi amb víctimes. El foc havia estat provocat i destruí completament l’habitatge. Sents llàstima en veure les cendres dels somnis i dels records que es consumiren amb la casa. La locutora relata que les víctimes són una dona de trenta-vuit anys i dues criatures de nou i dotze. Et sorprèn la coincidència. El marit i pare havia calat foc a la casa en un irracional episodi de violència domèstica. Ara sents una enorme distància amb els fets i una mica de dolor al braç dret. A la pantalla exhibeixen la fotografia de l’agressor i en mirar-la et sembla estranyament familiar, però no el reconeixes. Segueixes atent a la notícia encara que per segons vas perdent l’interès pel relat dels fets. L’home roman en un hospital, custodiat per la policia i amb cremades per tot el cos. Probablement necessitarà un internament en una unitat de salut mental; sents com la veu que surt de la televisió explica que l’agressor presenta un quadre de pèrdua de memòria i d’inestabilitat emocional sever. La veu es va extingint lentament i les imatges de la pantalla s’esvaeixen en la immobilitat del teu cos. I poc a poc notes que la son guanya novament el pols que manté amb la vigília i que la llum del dia s’apaga mentre observes plàcidament els blancs embenatges que cobreixen bona part del teu cos.

J. M. Vidal-Illanes © 2011

Publicat a RC: Relats en Català (revista digital)

La Notícia a Relats en Català

2011-08-05T20:25:00.000+02:00

Podeu llegir el relat breu La Notícia a: "Relats en Català" (Revista digital)

Crònica d'una cançó de jazz

2011-08-03T10:06:00.000+02:00

Mires per la finestra, sense aixecar-te del llit. El sol es troba molt alt però tu romans immòbil tocant fons. El cos et pesa com un vaixell encallat en la sorra i el cap et recorda que la nit passada se t’ha clavat a l’esquena com estelles esqueixades de l’esperança perduda. Els ulls et dolen eixuts, després d’hores de recordar sense deixar anar de la ma la carta que ahir et trobares, solitària, damunt la petita taula del rebedor. Del carrer arriba el só d’un saxofon temperat per aquell jove irlandès que anit et va acompanyar durant les hores d’oblit, buidant gots de whisky al London. Ara sona Chanteur de jazz, amb el seu «Welcome to America / Rimeur de phrases / Welcome to America...». Esguardes tímidament Colom, dret i impertorbable, com sempre, dalt la columna que projecta una allargada ombra sobre la Rambla. El seu dit assenyala el rumb sense retorn que ahir va prendre l’Alice. Ella, quan arribi, sentirà en el seu iPod el «Welcome to America / Rimeur de phrases ...» i pot ser ja no pensi més en tu. Nova York la rebrà amb els seus gratacels desplegats com arestes d’un bosc de xiprers grisos. A tu només et quedarà l’ombra de l’olor que la teva musa volàtil t’ha deixat al llit, on romans immòbil, fugint amb la mirada per l’escletxa inútil que et separa d’ella.

J. M. Vidal-Illanes © 2011

Crònica d'un soroll

2011-07-30T09:28:00.001+02:00

Mires concentrat com es va desfent l’aspirina dins el got d’aigua. Has afegit sucre i remenes amb una cullereta provocant una espècie de fibló aquàtic blanquinós: una obra mestra efímera i inútil però que et deixa meravellat. Tot ho fas amb un mecanicisme absent, llunyà, amb els ulls sangonosos i l’expressió tensa. Penses que milers de formigues soldat et mosseguen el cervell sense treva ni pietat. No se’n salva ni un plec, ni un racó del teu sistema nerviós. Avui tampoc no has pogut dormir i el soroll al carrer t’arriba com un càstig dolorós i intens. «¡Maleïdes obres!» crides mentre colpeges el teu cap amb el palmell de la ma obert. De res serveix tancar les finestres, a més avui fa una calor extrema que et provoca una basca que t’ofega l’existència. Et prens el contingut fresc del got d’una glopada llarga i sorda.

Intentes treballar, però no et surt ni una ratlla mal girbada. Cerques un llibre i a la segona pàgina comprens la inutilitat de continuar llegint. El soroll ressona voluble dins casa teva, cap recó està a recer dels impactes del martells pneumàtics, ni dels dúmpers, ni dels crits dels obrers. Fa un mes que foraden el teu carrer de manera persistent per instal·lar-ne nous serveis i urbanitzar-ho tot de nou. Quan estigui acabat, de ben segur que farà goig, però ara voldries assassinar algú. T’aixeques i agafes una botella de Jack Daniel’s del moble bar –que en realitat és un moble qualsevol amb un calaix ple de botelles de licors més buides que altre cosa– i t’omples el got que abans havies utilitzat amb l’aspirina. La barreja de whisky i analgèsic és amarga. Deixes el got damunt la taula i beus a galet donant glops curts i continus. Intentes posar música per neutralitzar el soroll del carrer, però això només afegeix més sensació de disbauxa.

Tornes a seure i agafes una revista pensant que això t’ajudarà a evadir-te, a distreure’t. Comences a llegir un article sobre la bogeria amb un relat històric sobre un centre de salut mental –altrament dit manicomi– i entens amb un ensurt que el mal de cap podria ser un primer símptoma. Tornes a colpejar-te la closca amb la ma oberta i t’aixeques amb energia en direcció al balcó. Obres el finestral i et recolzes a la barana mirant la vorera del carrer. Comences a cridar, a insultar, a agitar els punys tancats en un esclat de blastomies que semblen focs d’artifici. Ningú no et sent, ningú no et mira. I segueixes cridant, cada cop més fort, amb els punys que giren dibuixant una dansa d’amenaces inútils i còmiques. Colpeges l’aire que respires, saltes, crides més i més. El cor s’accelera i batega com una locomotora al límit. I segueixes cridant... A la fi et vas calmant. El mal de cap desapareix en una fugida subtil i et sents molt cansat; una llàgrima escapa del teu ull dret. Entres a casa, tanques el finestral i jeus al sofà. Poc a poc clous les parpelles mentre penses un comiat que t’enfonsarà en una son reparadora: «Potser la bogeria sigui allò més sublim de la intel·ligència, però és insuportable». I comences a dormir sense importar-te el soroll. «En despertar em trobaré millor» et dius mentre caus dins d’un pou de tenebres inestables; al fons de tot la depressió t’espera amb un somriure burleta i amb els braços oberts i acollidors.

J. M. Vidal-Illanes © 2011

Llegir Soroll a RC

Crònica d'una capsa de sabates

2011-07-25T16:29:00.000+02:00

Sempre havies somrigut a la vida. Ella passava per davant teu, deixant un rastre d’hores esmicolades que tu delectaves com un menjar irrepetible. Mai et donaves per vençut, ni quan les engrunes escassejaven. Per això et vas voler fer còmic: tu somriuries i els altres s’esbutzarien. Però –això ho vas entendre des de molt jove– no sempre veiem els nostres somnis convertits en una realitat mínimament acceptable. Recordes que els començaments varen ser molt adusts enrolat en companyies de fracassats firaires que rodaven el món sense poder repetir dues vegades un mateix escenari. Allò que representàveu era tant desolador que ningú hauria caigut dues vegades al mateix parany. En tot cas passats uns anys i amb un altre nom...

Però tu cercaves la veritat de tot a l’altra banda de l’existència i la gravetat d’una vida ferest no era una tanca prou alta com per constituir un impediment. Així, transitant la maduresa, decidires començar de nou en solitari com a apaivagador de penes alienes. Els anys que transcorrien estaven essent inexplicables, tot s’enfonsava i ningú no trobava les respostes adients a uns problemes creats per ens propvinents de realitats fosques que s’enriquien especulant i fent naufragar tot allò que es proposaven. I aquí aprengueres a especular –tu també– amb l’humor. Al principi de tot et dedicares a copiar vells acudits degudament tunejats. De mica en mica afegires idees pròpies trempades amb salses oblidades d’alguns genials còmics del segle vint. I creixeres com a creador de monòlegs hilarants i acudits absurds que tothom reia però pocs entenien en tota la seva amplitud.

El teu èxit augmentava en proporció inversa al desencant del carrer. Eres el refugi de les frustracions. Et convertires en una espècie de desincrustant de la ruïna social que s’apoderava del teu voltant i que hi guardava dins una capsa de sabates la tristor dels abandonats pel sistema. Especulaves amb la desesperació, amb els somnis truncats, amb les hipoteques que enviaven al carrer a famílies senceres, amb la manca d’oportunitats, amb camins que desapareixien sobtadament. Somreies amb una capsa de sabates a la ma i els de l’altra banda oblidaven per uns instants allò que havien deixat de fer en aquesta vida. Tothom ignorava que la màgia de la capsa de sabates engolia la tristor i feia brollar un narcòtic poderós però de curta durada. El teu humor no canviava el món, però canviava el color d’uns instants.

Passaren els anys i va arribar el dia en què ningú podia pagar ja pel bàlsam d’unes històries que feien oblidar les mossegades d’uns taurons que descarnaven l’esdevenir. Amb molts anys a les esquenes i un futur que es despenyava pel precipici del no retorn, et segueres un dia a somriure davant un mirall, veient marxar el temps en un desballestat tren sense destinació i amb la capsa de sabates ben aferrada a les mans intentant evitar que ningú la pogués obrir. Allà vaig decidir deixar-te oblidat. L’endemà fores trobat amb una expressió plàcida abandonat a la vida.

Però el que ningú sap és que en obrir la capsa de sabates hi vaig trobar un plec d’anotacions personals i un munt de retalls de diari perfectament ordenats en una cronologia biogràfica reveladora i hi vaig descobrir que s’estava escrivint la crònica del traspàs del darrer còmic conegut; en aquell instant vaig desprendre’m de la capa i la dalla i vaig decidir suplantar-te.

J. M. Vidal-Illanes © 2011

Soroll a Relats en Català

2011-07-23T17:29:00.000+02:00

Podeu llegir el relat breu Soroll a: "Relats en Català" (Revista digital)

Crònica de tu i el teu botxí

2011-07-22T10:06:00.000+02:00

Et colgares amb el teu botxí fins a matar-lo de plaer. L'endemà trobaren dos cadàvers.

Crònica d'un avorriment mort

2011-07-20T12:24:00.000+02:00

Des de petit Harry tenia el vici de matar l'avorriment. Vivia a Texas quan un matí el sorprengueren a casa en plena faena. Mesos més tard el jutjaren. Ara espera angoixat i enfundat en una granota carabassa, caminant amunt i avall pel corredor de la mort.

J. M. Vidal-Illanes © 2011

Bumerang [La Lluna en un Cove]

2011-07-19T11:25:00.000+02:00

Bumerang, de J. M. Vidal-Illanes, es presenta com un relat tintat d’un humorisme disbaratat, per on desfilen personatges extravagants que es creuen posseïdors d’una certa saviesa. El protagonista del conte veu, impotent, com aquesta desfilada de personatges frikis s’interposa entre ell i una entrevista de feina que ha de fer per a aconseguir un treball després de molts mesos d’inactivitat. L’autor es serveix de la metàfora del bumerang per a explicar-nos, segons les seves paraules, «allò que et retorna amenaçador: el producte dels actes dels éssers humans; la realitat cíclica del nostre esdevenir.»

[Extret de La Lluna en un Cove, número 30, pàg. 5-6]

La Capsa de Sabates a Relats en Català

2011-07-18T14:51:00.002+02:00

Podeu llegir el relat breu La Capsa de Sabates a: "Relats en Català" (Revista digital)

Crònica d’una mort més [una mica diferent] igual de detestable

2011-07-10T11:42:00.000+02:00

Tingueres una infantesa de difícil misèria. És fàcil caure en la penúria i més fàcil encara transitar cap a la indigència. Però viatjares centenars de quilòmetres amb nou anys d’edat per exigir dignitat mentre lliscaves per un llenegall alcohòlic prematur. La vida no et va regalar res i podria haver-te arribat la mort picant la paret sense deixar-te tastar ni tan sols l’adolescència. No vas gaudir de la infantesa i et vas veure obligat a fer-te gran massa aviat aprenent de la universitat dels carrers. Pot ser una ma salvadora et va mostrar un camí diferent quan t’aturares en un entreforc fosc on la majoria d’alternatives conduïen a portes tancades. La poesia i la música et varen donar una oportunitat.

No vas ser una persona fàcil perquè no hi tenies altre opció; et forjaren en una enclusa de fracàs i pobresa amb restes de metall que sobraren de les injustícies que veies cometre cada dia al teu voltant. Però creixeres com a persona, com artista, com a poeta i cantautor, marcat pel passat. Sobrevisqueres. De fet un dia t’adonares que naixies de veres amb disset anys i a partir d’aquí tot canvià. Fores un poeta fidel, d’arrels, espiritual, amb sentit de l’humor i de la justícia; això et feia especial.

La mort sempre apareix de sobta. Ella afirma que és puntual, que mai no fa tard ni arriba massa prest; senzillament compareix a l’hora. Però no hi estic d’acord. Si una elecció equivocada t’hagués conduït a traspassar d’infant, ens hauríem perdut els teus regals poètics. Però ara em pregunto perquè per una vegada no podria haver errat l’hora? Perquè no s’ha pogut esperar? Quin sentit té la mort d’un artista a mans d’uns sicaris que no entenen de paraules, ni de bellesa, ni de postes de sol desarrelades? La bala contra el pensament profund i la grandesa. No eres d’aquí ni d’allà, però ara el teu record s’estendrà per tots els racons, envaint i impregnant la nostra existència de la buidor que ens deixaràs i del testimoni de la irracionalitat d’algunes ments salvatges. No puc escriure més davant la mort més injusta possible per a un trobador de la pau i de la llibertat.

(Al meu admirat Facudo Cabral i a totes les víctimes de la irracionalitat)

J. M. Vidal-Illanes © 2011

La Nevera a "Relats en Català"

2011-07-07T11:54:00.000+02:00

Podeu llegir el relat breu La Nevera a: "Relats en Català" (Revista digital)

La Lluna en un Cove · Revista de Relats en Català: Portada del número 30 de La Lluna en un Cove

2011-07-05T10:43:00.000+02:00

La Lluna en un Cove · Revista de Relats en Català: Portada del número 30 de La Lluna en un Cove

Crònica d’una frontera amb el no res

2011-06-28T10:45:00.000+02:00

No recordes el moment en què començares a caminar. T’aixecares, digueres prou i encetares un viatge sense destinació certa. Tot era improvisat, no havies planificat res i res t’era igual; però caminares durant tota una vida en una suma de dies incomptables. Trobares entreforcs on prendre decisions; però deixares que d’altres les hi prenguessin per tu.

Pot ser anhelaves trobar un paradís perdut, un lloc on viure en pau, on la simple existència fos sinònim de respecte, on els éssers creuessin camins sense col·lisions. Tu et feies enfora del compromís, no volies sortir nafrat pel fet de significar-te; sempre esperares que els altres fessin la feina dura. I al final d’una trajectòria que va anar creixent conformant una singladura caminada de puntetes, et trobares que no havies arribat enlloc. La recompensa final era una vora buida en la frontera del no res: fugir de tot només t’havia portat a una fina línia d’insatisfacció mentre veies com a la teva esquena, lentament però inevitable, es tancava la darrera porta que et separava d’un passat no viscut... o d’un passat que ja no recordes.

J. M. Vidal-Illanes © 2011

Crònica d’un canvi sobtat

2011-06-22T10:38:00.000+02:00

Sents que necessites un cafè. Romans assegut sol. Mires el voltant. La distància se’t fa immensa i no comprens perquè hi ha tant d’espai entre la soledat i les ganes de viure. Fas girar la teva cadira i comences a empènyer les rodes fent-les voltar amb un cop de ma darrera l’altre; encara no tens massa pràctica i el teu moviment no se’n pot dir que sigui massa eficient, però això, en aquest precís instant, no t’importa un bri. El problema ara és el cafè; sempre l’havies fet sense l’ajuda de ningú. Ningú no ha previst que podies necessitar una mica de cafeïna per sustentar les teves forces que ara s’escolen per un engolidor invisible, una espècie de forat vampir que s’alimenta de l’esperança dels altres. «Quasi res no està al meu abast» –penses ara mirant novament el voltant–, «caldrà adaptar-ho tot, i caldrà que jo m’hi adapti».

El so de la clau girant el pany et provoca un lleu ensurt. Sents que la porta del pis s’obre i que una cara amable et somriu. Ella entra carregada de paquets, alguns queviures, unes cerveses.
–En vols una? –et diu estirant el braç–. Son fresques.
–Preferiria un cafè.
–Ara te’l faig.
T’agradaria poder fer-te’l a tu, sense l’ajuda de ningú, però res no s’adapta a la teva realitat actual. Mires com ella manipula la cafetera exprés i t’extravies en els pensaments perdent-ho tot de vista. «Aquell cotxe que va envair el meu carril i em va fer volar pels aires... la bicicleta que semblava una ferralla abandonada... el meu cos immòbil sobre el terra fred un matí de camí a la feina...». Tot és encara massa recent.

Ella et dona una carta certificada que ha recollit a Correus. L’obres, la llegeixes pel final, la deixes sobre la taula de la cuina. Ja no vols el cafè i et retires a mirar per la finestra. La carta oficial et comunica que no compleixes el requisits per les ajudes sol·licitades, que hi ha una llarga llista d’espera, que els recursos són limitats, que les retallades afecten alguns serveis que ja no poden prestar-se. Tot això ho diu en un llenguatge asèptic, ordenat i efectista, però que t’allunya encara més d’una situació de “nova” normalitat en un Estat de perdut benestar i de llistes d’espera.

–Acceptaré la cervesa –dius–. Pots prendre’t el cafè.
I tornes a perdre la mirada travessant la finestra i la llunyania d’una llibertat que s’aixeca com un mur. La cervesa és fresca, penses que no serà la darrera d’avui. Demà potser ho vegis tot d’una manera diferent. Però avui vius el que tens malgrat saps que caldrà canviar moltes coses per aferrar-te a una idea de que tot ha de seguir el seu camí. Algú que va donar positiu en la prova d’alcoholèmia va canviar el senyal de la teva destinació, i això ja no es pot desfer, pertany a una dimensió inamovible, inalterable, que la teva existència ha adoptat sense voler-ho. Ara et converteixes en la gavina que manté l’equilibri en l’aire, a un centenar de metres de la teva finestra que acabes d’obrir, i et deixes portar per l’oratge fresc amb olor a salobre que s’obre immens davant teu.

J. M. Vidal-Illanes © 2011

Crònica cercant-trobant una sortida

2011-06-10T18:39:00.000+02:00

Baixes a l’aparcament de casa. Fa un bon dia. Igual avui trobes la sortida a una vida estancada en la indignació. Com sempre, amb una bossa en bandolera, vas directe cap a la bicicleta per anar a la feina. Et sobra temps. Et puges i quan vas a donar la primera pedalada amb l’energia quotidiana de qui no te res a perdre a una feina de merda de a vuit-cents euros el mes, un cargol metàl·lic cau al terra. T’atures i el reculls; el mires. Pressionant curosament amb els dits de la ma dreta, com si haguessis trobat un diamant, l’examines amb detall. Un cargol amb el cap per a una clau Allen.

Baixes de la bicicleta i cerques amb un primer cop d’ull d’on ha pogut caure el cargol. No encertes a endevinar-ho. Tornes a provar amb més detall. «El cargol ha caigut i ha d’ésser d’algun lloc» penses. Escorcolles amb deteniment. T’obsessiones meticulosament. Dónes voltes i et vas desesperant per no comprendre l’interrogant ni el missatge que t’ha enviat el cargol en caure. Darrerament són moltes les coses que es desmunten al teu voltant, a la teva vida. Després d’uns deu minuts poses fi a la recerca de la femella perduda i arribes a la conclusió que el cargol no és de la bicicleta. També descartes que se t’hagi caigut del cap, encara que sovint et diuen que et falta un cargol o un bullit.

Agafes el petit tros de metall i te’l guardes a la butxaca, penses que et portarà bona sort. Et col·loques la bossa en bandolera i t’acomodes la roba estirant-la amb els palmells de les mans. Tornes a pujar mentre penses que igual acabes per descobrir d’on ha caigut el cargol quan al moment de frenar alguna peça de la bicicleta surti disparada i acabis pel terra. Et lleves aquest pensament negatiu mentre et reprens a tu mateix. Saps que aquesta mala ratxa no pot durar massa més temps. Et disposes a accionar amb força el pedal –no has de fer tard– quan sents un fort cop al cap i t’envaeix un ensurt de confusió mentre et lleves del damunt un feixuc i estàndard rètol metàl·lic reflectant i et quedes mut mirant-lo dessolat: «Sortida d’emergència / Emergency Exit».

J. M. Vidal-Illanes © 2011

Crònica d’uns violents

2011-05-27T15:03:00.001+02:00

Un dia tranquil, no tan assolellat com ahir però amb una llum especial. La plaça, les raons, la indignació i el diàleg. Són molts, però potser hi manqui encara molta gent. Penses que la creativitat no té límits però és possible que calgui materialitzar les idees cap a propostes d’accions que serveixin per canviar alguna cosa. Camines mentre ho mires tot al teu voltant cercant la notícia. Has sortit de la redacció amb les càmeres penjades del coll i la bossa feixuga, com sempre, per trobar un plànol amable del vessant humà de la acampada. Hi ha material, cerques imatges per a un reportatge de fons com t’ha encarregat el cap de redacció.

Cartells, tendals, persones animoses, organitzades, infants, pares i mares, gent gran, algú amb la mobilitat reduïda, joves pacífics, ulls cansats i mirades serenes però fartes, reclamant, tots ells, pels seus drets universals; i fas fotos, persegueixes molt especialment aquelles que millor fan palès el dret a indignar-se i a reaccionar. El tacte, la càmera, la llum. Unes vegades cerques distància, d’altres la màxima proximitat. I camines entre el desànim renovat de persones que no tenen res a perdre i creuen que tenen molt a guanyar. Fotografiar aquesta barreja d’esperança i manca d’horitzó no et resulta gens senzill; però ho intentes. L’ambient és propici i la grisor de l’hora aporta un cert dramatisme pictòric que t’anima a fer la feina.

Has caminat molt. Hi ha presència policial però tot roman tranquil. Fas més fotos. Sonen cants de sirenes amenaçadores, hi ha un revolt. La gent pacífica davant un cordó armat de contrapunt; treus una bona imatge. Els armats s’escalfen, treus la càmera amb l’objectiu de 28 mm calat. Intueixes la notícia i t’atanses, molt, massa. Comencen els cops de porra, les empentes, fas tantes fotos com pots. Les persones agredides demanen calma, un policia t’empeny i se senten, secs, els cops selectius contra cossos inermes. Més petició de calma, més cops de porra. I segueixes fent fotos. Reps un altra empenta i un lleu cop. T’identifiques com a periodista i torna l’empenta i una defensa amenaçant que t’apunta la cara. Una ordre de que marxis i una altra foto, amb la cara de l’exaltat uniformat que no atén a raons. Un altre cop. No pots fer la teva feina. Mires al voltant i la injustícia i la indignació ho cobreix tot com una flassada grisa i aspra. L’ambient ha emmudit entre crits. L’agressió és càustica i injustificada. Guardes les càmeres i t’afegeixes a la ràbia general ajudant a evacuar un jove que sagna abundosament pel cap.

La Lluna en un Cove · Revista de Relats en Català: Portada del número 29 de La Lluna en un Cove

2011-05-24T10:40:00.000+02:00

La Lluna en un Cove · Revista de Relats en Català: Portada del número 29 de La Lluna en un Cove

Crònica de maig

2011-05-20T17:15:00.000+02:00

Davall les llambordes hi havia un jardí. Potser les frustracions desperten cada mes de maig, es lleven i abandonen el llit on romanen presoneres la resta de mesos de l’any; però cap profeta ha corroborat mai això. De fet la tardor ha estat sempre d’aquells que esperen l’hivern per treure profit d’una collita glaçada, vampira. La primavera esclata les contradiccions; la societat que tot ho vol sense importar el preu a pagar desperta a les conseqüències del frau que això representa: sempre hi ha oportunistes amagats en la penombra esperant el millor moment; mentre la teva vida es dessagna hipotecada, la seva pren una copa de vi en la coberta de teca d’un insultant iot o mentre viatja acaronat per la pell d’una butaca dins d’un jet privat. Aquest mes de maig t’has llevat i no has trobat a la brúixola la indicació al futur. Mirant les estrelles amb un sextant només has encertat a trobar un mur. I els braços han caigut.

Et «sobra massa mes a final del sou»... Acabes d’escriure aquesta frase i et submergeixes en l’anonimat. Però la paraula escrita és persistent. Saps que a massa gent els dies se’ls allarguen infinitament. Les setmanes et marquen una penosa ruta mentre mires al voltant resignat, sabent que aniràs a fer companyia a Bardem, un dilluns al sol. Pensaves que mai no et tocaria, perquè ningú t’havia advertit que tothom du a la butxaca els números d’aquesta macabra loteria, fins i tot aquells que se’n riuen dels indignats mentre dubten quin ferro agafar pel cop definitiu agombolats per la suavitat aromàtica del green. Ningú no està prou segur al recer de la fama i els diners; l’errada és humana i pot destruir-te en uns instants.

Democràcia real. Com si hagués només una sola realitat. Aquest és el parany. Mites de cavernes i forces quàntiques. I molta mentida al servei dels defensors de veritats. Es reunirà un jurat captiu d’unes sigles polítiques i la llibertat i la democràcia real s’esvairà entre laberints kafkians. La metamorfosi és literatura, això ja ho sabies, però un maig de cada molts anys apareix una il·lusió que aporta combustible vital per seguir dempeus.

Segueixes llegint: «em manca pa per a tant xoriç» i se’t desperta la gana. Mires la cartera i, com si fos un calendari de butxaca, la soledat d’un arrugat bitllet de cinc euros t’indica que avui entres en la darrera setmana del mes; i tornes a comprendre perquè a qualsevol esclau que és llogat per uns pocs centenars d’euros, li sobren dies per a tan poc sou. Una limusina travessa en silenci la teva desesperació, a dins algú pensa indignat que en aquest país sobra gent ociosa, mentre es mira les mans i agafa el telèfon per demanar hora a la manicura.

J. M. Vidal-Illanes © 2011

Crònica d'un(s) indignat(s)

2011-05-18T12:46:00.000+02:00

Camines pel carrer i et creues amb un indignat. Saps que és una persona fortament agreujada, ho du escrit a la cara, en la forma de caminar, en la posició corbada del coll, en les butxaques buides d’esperança, en què espera torn a la llarga coa de l’oficina d’atur... o del Servei de desocupació...

Cada dia hi ha més gent indignada i més gent encantada de ser com és. L’indignat mira el diari que dus a la ma on destaca la fotografia del bany de masses d’un determinat polític corrupte que tornarà a guanyar unes eleccions. L’indignat pensa que només amb el que val el rellotge que el cert personatge du al canell, podria liquidar la hipoteca d’un pis que aviat li serà embargat pel banc. L’indignat es sulfura.

Molts indignats prenen el carrer, però tu penses que d’aquí uns dies –molts o pocs– tot tornarà a ser com sempre: la indignació la hi durem per dins mentre uns personatges detestables es freguen les mans jugant a un Monopoli amb palaus, vestits cars i capses metàl·liques de Colacao. Un joc de diners negres que els cleptòcrates dominen a la perfecció.

Demà no llegiràs a la premsa que un indignat desesperat ha obert el cap d’un cleptòcrata amb un bat de beisbol i acte seguit s’ha lliurat a la policia. Probablement llegiràs que una vegada més no es pot jutjar el lladre de coll blanc perquè els presumptes delictes que se l’imputaven han prescrit.

I el número d’indignats creixerà. I tot continuarà igual.

J. M. Vidal-Illanes © 2011

Crònica d’un temps perdut

2011-05-02T09:15:00.000+02:00

Sona un despertador. Definitivament és el teu despertador. Intentes no fer-ne cas, però la màquina és perseverant. Finalment obres un ull amb esforç, mentre l'altre fa l'intent de mantenir-se adormit. El despertador sembla un anunci digital amagat en la boira. L'ull obert no pot endevinar l'hora i amb la ma esquerra, a les palpentes, intentes encertar el botó correcte, el que farà emmudir el zumzeig que comença a irritar-te inconscient.

Sona el despertador. T'has adormit i passats deu minuts vibra novament. Així ho tens programat: si no el desconnectes amb la palanca de darrera, l'aparell torna a insistir cada deu minuts. Alces el cos i t'asseus a la vora del llit. Amb el llum apagat, en la penombra matisada de la claror matinera que es filtra per les escletxes de la persiana, acciones l'interruptor del mode despertador en posició off. Durant uns instants intentes recollir informació de la situació. Avui és avui o és demà? O encara és ahir? Tan se val, això no té cap importància quan s'ha arribat a un moment de l'existència en què tots els dies són el mateix.

Marcel Proust delera amb extrema solitud una magdalena. Tu, dret, prens un cafè calent –et cremes la llengua– mentre mires el rellotge i et demanes –encara– entre ombres del pensament quin dia de la setmana és avui. No has de fer tard... sempre tens el temps just. La magdalena resta oblidada damunt un plat menut a sobre la post de la cuina. Mentre et poses la jaqueta amb dificultat i et penges d'un braç la bossa amb el portàtil, mossegues la cartera de butxaca amb la boca, i tanques amb presa la porta de casa teva.

J. M. Vidal-Illanes © 2011

Crònica d’un cranc (cacofonia)

2011-04-26T12:40:00.001+02:00

Adiv avem al ed ocilpxe’t euq le erdnetne rep llarim nu setissecen euq cerc.

J. M. Vidal-Illanes © 2011

Croniciari

2011-04-20T09:17:00.002+02:00

Crònica d'un fil perdut

2011-04-14T07:30:00.001+02:00

Estaves cosint –sempre ho fas quan els fills dormen– mentre la música sona des del fons del moment. La llum justa, el sofà, l’hora del silenci després d’un dia esgotador. A la bata del teu petit li manca un botó. De sobta necessites més fil. T’aixeques, vas cap el moble caminant lentament. Dins el compartiment de baix, darrera una porta blanca, hi ha el calaix de costura. Agafes una bobina de fil blanc i tries la longitud que creus necessitar. Talles el bocí. Mires l’agulla que tens a la ma esquerra i comences a enfilar però el bocí de fil blanc cau de les teves mans. El cerques al terra. No ho trobes. El cerques entre les teves robes, al calaix obert, entre les coses dins l’armariet de porta blanca. No el veus. «La vista se m’està fonent –penses– em costa enfilar l’agulla i no veig on ha caigut el fil».

La teva dona passa per darrera teu i et veu de grapes en terra, cercant alguna cosa misteriosa amb molta aplicació.
–Què fas?
–Se m’ha caigut un bocí de fil al terra i ha desaparegut.
–Les coses no desapareixen –et diu amb un somriure maternal– només les deixem de veure.
–Jo he deixat de veure el tros de fil, però el necessito per cosir.
–No es pot haver volatilitzat.

De sobta us trobeu els dos de grapes en terra, cercant sobre el paviment de marbre blanc un tros de fil invisible. Per més que sotgeu la recerca és un fracàs. Els moviments lents i precisos poc a poc tornen erràtics. Els vostres cossos freguen entre si. Us mireu. Tornen els contactes que es fan més sensuals. Oblideu allò que cercàveu: perdeu el fil del moment i acabeu nus damunt l’estora de la sala amb les vostres figures enllaçades en un joc màgic i humit, en els instants de silenci a la penombra de la vista cansada.

J. M. Vidal-Illanes © 2011

Crònica per anar oblidant

2011-04-09T12:02:00.005+02:00

Camines lentament pels jardins d’aquesta enorme casa que no reconeixes. El sol s’obre pas entre els arbres que comencen a treure fulles per donar-te ombra els llargs dies d’estiu. I camines. Poc a poc passen les setmanes. Aviat serà quan serà i no hi haurà marxa enrere. Ningú no ve a veure’t, però tan se val, no el recordaries.

Romans asseguda davant la televisió d’una enorme sala que no sents teva. Veus passar imatges que no comprens però prestes una atenció absent. La llum és càlida i tot al voltant fa olor a naftalina. Un telèfon sona llunyà. Les imatges que mires escupen frenèticament notícies de mercats globalitzats que donen cops d'estat incruents i canvien el destí de pobles i mobles. El món escapa a la teva comprensió que es limita al trasbals de veure passar els dies com si esdevinguessin el mateix, com si tot fos una cinta contínua i sense fi en un rutinari déjà vu que fuig a tota la lògica del temps.

–Vine, agafa’t del meu braç que anem al menjador.
–Vull anar a casa meva.
–Això és casa teva, és casa nostra. Vius aquí amb nosaltres, amb tots els teus companys. Aquí no et manca de res.
–Ja és de dia?
–Ara s’està fent de nit i anem a sopar.

Dins el teu cap hi ha oblits que aprofiten la confusió per anar a pescar i tornen amb la captura d’un benestar ignorant de la situació que vius. Mentre això et passa algunes persones seguim pensant que caminem marcant el pas, quan en realitat algú a l'ombra ens dóna corda fins que es cansa. Llavors, simplement, hi deixa que se'ns acabi mentre, insensible a la realitat mundana, s’ho mira tot amb l’ominosa distància de l’omnisciència que ens menysprea.

J. M. Vidal-Illanes © 2011

Crònica d'un automobilista estressat

2011-04-07T23:13:00.007+02:00

Assegut al fons d'un bar, a la barra, mirant cap el carrer. Un diari esportiu al davant, una màquina escurabutxaques al darrera. La cervesa molt freda. El cambrer que no atura de moure's servint taules, preparant cafès, saludant els clients. De sobta tot sembla aturar-se. Mires per la porta del bar i veus un cotxe que no pot avançar al mig del trànsit dens d'aquella hora. El conductor toca el clàxon una vegada... dues vegades... fins a tres vegades. És evident -penses- que alguna cosa l'impedeix el pas, però des de la teva posició només veus la meitat del cotxe: una part del davant i la meitat del conductor. El conductor es remena inquiet.

Els cotxes del seu carril dret van avançant lentament però ell roman aturat. Torna al clàxon. S'agita més i més. Mira al seu costat i al davant, i pel retrovisor. Aixeca la ma dreta: fa el ditet, una vegada... dues vegades... fins a tres cops, i crida, però no pots sentir el que blasfema. Penjant del mirall retrovisor un crucifix -potser sigui un rosari- es remena a banda i banda. L'acompanyant -potser sigui la dona- estreny el seu cos contra el respatller del seient, com intentant desaparèixer engolida per l'estructura a on està asseguda. El conductor segueix blasfemant i torna al dit. Crida. El crucifix dóna voltes en cercles cada cop més amples, sembla que s'hagi tornat histèric davant les blastomies del senyor calb i gras que va al volant d'un cotxe que no reconeixes. La dona amb els cabells blancs i la cara desencaixada segueix amb l'intent de ser devorada pel seient.

El puny en alt, un cop a la guantera, més blastomies. El crucifix que gira incessant, sembla que es vulgui suïcidar. El cotxe que no avança. La creu gira i gira com el pèndul d'un radioestèsia al apropar-se a infinits camps magnètics; però jo penso que gira per mor de la tempesta que s'ha desfermat a l'interior del vehicle. Ara els ocupants discuteixen entre ells, encara que ella roman callada i immòbil. Més crits. El conductor ja no mira al davant i de sobta se sent un clàxon al darrera seu. Ell aixeca les dues mans com per justificar-se. Comencen a moure's i tot plegat no ha durat poc més d'un minut. El moviment torna a dins del bar i gires la pàgina al diari, la que parla del 5 a 1 d'ahir.

J. M. Vidal-Illanes © 2011

Crònica d'un despertar estèril

2011-04-02T17:16:00.006+02:00

La tele encesa escup imatges mentre dorms al sofà amb el diari obert entre les cames. Les lletres al diari no descriuen res ara que els teus ulls romanen tancats. Algú entra a la sala i et mira a distància. Ell (o ella) canvia el pes a la cama dreta i manté un equilibri immòbil de pensaments que mai arribaràs a desxifrar. El temps s'atura però el fluix so de l'aparell de televisió impedeix que el silenci acompanyi la quietud de l'escena. Qui ha entrat a la sala mira el rellotge de paret i mou el cap. Torna a canviar el pes de costat, ara a la cama esquerra, i lentament inicia un trajecte vacil·lant cap a tu. De cop s'atura, es gira, canvia d'objectiu amb més i més pensaments indesxifrables, i apaga el televisor. Ara sí, el silenci acompanya la penombra i se sent la teva respiració profunda.
-És tard -et diu una veu-, has d'anar a dormir al llit.
Sents uns cops lleus a l'espatlla.
Obres un ull amb dificultat i veus una cara que et mira amb un interrogant a l'expressió.
-Estava somiant -dius.
-Què somiaves? -et respon ell (o ella).
-Que algú entrava a la sala i em despertava dient-me que era tard: hora d'anar a dormir.
Ella (o ell) et mira amb un somriure.
-No ho entenc -dius-. Si ja dormia i somiava: perquè m'he de despertar per tornar-me a dormir?

J. M. Vidal-Illanes © 2011

Crònica en negre

2011-02-23T23:27:00.004+01:00

Les mans enlaire. Els palmells blancs, nets, assedegats de llibertat. Els ulls amb les espurnes del somni, de l'esperança. La multitud unida, per la força dels vincles més humans: sortir del fossar on milers d'éssers han estat reclosos per la follia d'uns il·luminats.

Les mans enlaire. Els palmells blancs. La multitud blanca. Els ulls blancs. El blanc ja no és un color. Ni tant sols l'absència de llum permet justificar la ceguesa dels monstres. El blanc és un objectiu, fosc. Com fosca és la ment de qui és capaç de tacar-se les mans de sang i jugar a Deu, fent servir la multitud com a blanc de la irracionalitat.

J. M. Vidal-Illanes © 2011

Crònica d'un dia amb epíleg

2011-02-11T16:16:00.003+01:00

"Epíleg?" -penses amb una espècie de crit ofegat-.
Ara vols ficar-te al llit, tancar els ulls, i passar pàgina. Sí, avui no has tengut un dia excessivament bo... Tot ha començat com de costum. El despertador ha sonat, t’has llevat, has pres una dutxa calenta i has esmorzat de torrades i mantega acompanyades d’un cafè amb llet molt calent. Has sortit de casa amb el temps just per agafar l’autobús i arribar a la feina a les vuit menys uns minuts. Fins aquí tot era com un dia qualsevol. El cel estava clar, encara que feia un fred amb olor a terra humida.

Aquesta setmana el teu home tenia torn de nit al servei d'urgències de l’hospital i, precisament, sortia a l’hora en què tu arribaves a treballar. Us heu vist un instant, amb el temps just. Us doneu una besada.
-Bon dia –et diu ell-.
-Bon dia –li respons-.
Li demanes com ha anat la guàrdia, us mirau, t'acostes una mica més.
-He dormit d'una tirada -li dius-. I el meu primer cafè del dia comença a deixondir-me. Ja saps, sempre el mateix.
-Ja veig -et diu mirant-te amb el rostre solcat per la manca de son-. Me'n vaig a descansar, que et vagi bé la jornada.
-Ens veiem més tard –li dius mentre mires com surt i camina ràpidament cap a la parada de la línia 23 en el mateix instant que arriba l'autobús-.

Entres a l’edifici i vas a vestir-te. Tens torn partit d'unes vuit hores, de mati i fins a mig horabaixa. Sempre tens aquest torn. Et passes fins a les cinc de la tarda rodejada de persones molt especials, massa. Et poses la bata blanca i et transformes en la cap del servei de psiquiatria. Et reuneixes amb l’equip i repasses la situació. També fins aquí tot era com un dia qualsevol.

Després de la rutina de primera hora, a dos quarts de deu prens un cafè i un sandvitx vegetal. No has acabat d’assaborir el cafè quan et sona el mòbil. Un intern ha desaparegut i seguretat no el troba per enlloc. Puges ràpidament al teu despatx, en el pavelló de psiquiatria, i un dels teus ajudants te n’informa. Ningú no entén com ha pogut succeir. No han passat quaranta-cinc minuts i Evelin -la interna de l'habitació 222- ha mossegat una auxiliar, ha calgut immobilitzar-la i sedar-la. Encara no sabies que això només era el principi. A fora el dia, que s’havia despert assolellat, comença a enfosquir-se. La pressió canvia sobtadament i una tempesta comença a desfer-se sobre la ciutat. La cadena d’ensurts no s’atura i a l’hora de repartir el dinar un intern es tira la safata damunt del cap; un altre la tira damunt el cap d'Oscar. A la petita sala de jocs, dues malaltes es barallen per una fitxa de dominó, era el doble tres. I a la sala d'espera Klaus intenta llençar-se per la finestra, però la finestra no és practicable i està blindada; al final es calma, agafa l'Ulysse de Joyce i se'l posa al cap -es la seva manera de llegir-. A la fi t’arriba la notícia que el malalt desaparegut s’ha passat el matí passejant-se per l’hospital vestit de metge i atenent malalts i amagant-se en els racons més insospitats. Ha estat interceptat en pujar a un taxi. El xofer ha donat l’alarma i dos empleats de seguretat l’han reduït i traslladat novament al servei. Es tracta d’un pacient amb un quadre psicòtic agut. No has pogut aspirar a fons l'alleujament que t'ha produït saber que Jörg roman sedat a la seva habitació quan et passen un breu informe: Müller, un pacient que ahir vares donar d'alta ha assassinat la seva dona i fill de 9 anys i s'ha suïcidat...

Estàs abatuda i els fets viscuts et donen petits cops al cap, com una gota malaia. A la fi surts de la feina, esgotada. Decideixes fer unes compres, però no trobes el que cercaves. Passeges per relaxar-te. La tempesta torna a descarregar i interromp de sobte el teu petit plaer. Entres a un forn i compres una magdalena farcida de xocolata fusa. Et taques l'abric. Distretament fiques el peu esquerre dins una bassa amb terra. Ara tens el peu xop i camines incòmoda. T’aixoplugues a l'entrada d'un centre comercial i finalment agafes l’autobús de tornada a casa. Són més de les set i quart i ja és fosc.

Entres i saludes el teu marit. Ell du aquella camisa ample de ratlles de colors diversos que tant t'agrada. Et trobes el sopar preparat, però decideixes donar-te un bany relaxant. A la fi menges una mica i penses que el que més et ve de gust és arraulir-te al sofà de la sala, devora el teu company, i llegir una novel·la sentint l’escalfor de la llar de foc. Sí, llegir una estona, evadir-te, desconnectar de la realitat, ho desitges i ho necessites. El teu rostre s’ha il·luminat per primer cop en moltes hores.

Entres a la sala amb el llibre a la ma. Vas cap el sofà, però deixes el llibre damunt la taula i tornes a la cuina a cercar el té que havies oblidat. A la fi seus al sofà, agafes el llibre i mires damunt la taula, i desprès davall. El teu marit et mira amb un somriure. Tu segueixes cercant alguna cosa que no trobes.
-T’has assegut damunt les ulleres –et diu el teu company-. No ha sonat massa bé.
Sents la muntura doblegada davall el teu pes. Et poses la ma al front amb el rostre ple de desesperació mentre el llibre cau a terra i queda obert per una pàgina que diu: Epíleg.

Crònica d'una nevera i l'enquestador (no sembla una crònica)

2011-02-05T23:58:00.010+01:00

- Cóm és que la nevera fa olor a peix? -et quedes uns segons mirant l'interior i després tanques la porta ràpidament-. No puc suportar l'olor a peix! -crides amb la ma recolzada en la maneta mentre remenes el cap-. Maleit sia...
Encara no has completat la darrera flastomia quan truquen a la porta i et quedes en silenci. El timbre sona dues vegades més. Romans immòbil i escoltes. Lentament comences a caminar cap el rebedor. En arribar a la porta mires per l'ull de peix -així és com sempre li dius tu- i intentes fer-te una idea de la persona que espera a l'altra banda. El timbre torna a sonar provocant-te un ensurt. Decideixes obrir.
- Bona tarda senyor -diu el jove alt i prim que et mira amb cara amable-. Podria respondre unes preguntes?
- Preguntes? -dius automàticament mentre et fas una idea de la situació-. Quines preguntes? Ara estic massa ocupat.
- Ah! Serà només un minut o dos... faig una enquesta per l'Institut Nacional d'Estadística, per confirmar unes dades...
- Bé, bé... pregunti el que sigui que tinc molta pressa.
- Quantes persones viuen a la casa?
- Visc jo tot sol.
- Quants ordinadors tenen?
- Ordinadors? No en tenc d'ordinadors.
- Bé, doncs així l'enquesta s'ha acabat aquí. Moltes gràcies pel seu temps i disculpi les molèsties.
- No es preocupi, jove. No ha estat cap molèstia... Per cert, ara puc fer-li jo una pregunta?
- Sí, es clar -diu l'enquestador una mica sorprès-. Normalment soc jo qui... sempre faig les preguntes, però... si sé la resposta.
- Vostè sap perquè la nevera fa olor a peix?... No puc suportar l'olor a peix.
El jove et mira amb el rostre paralitzat, la seva cara amable ha adoptat una expressió forçada, com intentant dissimular el desconcert que li has causat, però defugint qualsevol gest que et pogués molestar. Al cap d'uns segons contesta.
- No entenc la pregunta.
- És molt fàcil: cóm és que la nevera fa olor a peix? Quina part de la pregunta no ha entès?
- No si, jo, he entès el que em demana... però no... Imagino que hauran quedat restes de la darrera vegada que va desar-ne.
- Impossible, odio el peix i no puc suportar l'olor a peix. La nevera fa olor a peix, però mai n'he posat cap.
- Bé, igual algun aliment, o alguna salsa o el que sigui s'ha descompost una mica i ara fa una olor que li recorda el peix.
- No, no. Faig neta la nevera dos cops a la setmana. Amb això soc una mica maniàtic. Ha d'haver un altre motiu.
El jove et mira de dalt a baix. El teu rostre dibuixa una expressió a l'espera d'una resposta convincent que no arriba. El jove desvia la mirada cap el seu rellotge. Mou els peus separant-se uns centímetres de la porta. Mira de reüll l'escala. Finalment ell et diu.
- Em sap greu, però tinc pressa, he de completar el carrer abans de les set.
- Vull entendre-ho, però no puc. Cóm és que la nevera fa olor a peix?
- Perquè no avisa al servei tècnic? Igual és una fuita del gas del motor.
- Això em sembla una bona idea, jove. Moltes gràcies i passi-ho bé -li dius mentre tanques la porta lentament-.
Tornes a la cuina. Et seus damunt la taula. Consultes una guia. Despenges l'auricular del telèfon de la paret i marques un número. Una veu de dona et respon i et demana en què pot ajudar-te.
- Cóm és que la nevera fa olor a peix? -li demanes-. No puc suportar l'olor a peix!

J. M. Vidal-Illanes © 2011

Crònica d'un transport silenciós

2011-02-05T00:47:00.004+01:00

Cada dia és igual. Prens un cafè al bar de la cantonada. T'atures davant el quiosc de diaris, llegeixes els titulars, la venedora et mira, tu la mires. Us saludeu i t'adreces cap el cotxe. La venedora es queda asseguda a la banqueta alta darrera el petit mostrador, llegint una revista. Puges, t'acomodes, i engegues el motor. Travesses la ciutat i arribes a la feina. Aparques el cotxe, entres a l'oficina, saludes en entrar i creues unes paraules amb el teu coordinador. Mires el quadrant. T'asseus una estona al sofà de la sala d'espera.

Al cap d'una estona llarga mires el rellotge, et passes la ma per la cara, mires al sostre i t'aixeques. Saludes el recepcionista amb un lleu gest amb el cap. Et poses les ulleres de sol i t'arregles els cabells mirant-te al vidre de la porta d'entrada. Puges al cotxe, però aquest no és el teu. Poses música clàssica, i arranques. Condueixes en silenci. Vas a l'hospital a cercar un passatger. Arribes a l'hospital, intercanvies uns papers. Una signatura, una breu conversa, i dos treballadors de l'hospital carreguen el passatger al cotxe.

No hi ha paraules, el silenci és el teu company de viatge. Mires pel retrovisor, com si esperessis que el teu passatger s'aixequés en qualsevol moment. Però saps perfectament que això no és possible. Tornes a mirar pel retrovisor, sempre ho fas unes quantes vegades. És absurd, el teu és el transport del silenci absolut, del descans etern.

J. M. Vidal-Illanes © 2011

Crònica en una escola... qualsevol

2011-02-02T07:45:00.003+01:00

Recordes el Pere. Un dimecres al matí, abans d’anar a l’institut, aprofitant que s’havia quedat sol a la sala de casa seva, es va aixecar de la taula, va deixar a mig prendre el cafè amb llet, es va treure un paper de la butxaca i el va deixar al costat de la tassa. Va anar cap el balcó en silenci i sense mirar enrere va llençar-se al buit. Instants després el seu cos dibuixava la mort damunt la vorera d’una ampla avinguda dels afores de Barcelona. Era l’any 1979 i el fet et va deixar una profunda empremta que tardà molt en esborrar-se. Durant el que restà de curs la cadira buida a l’aula deixà un solc permanent en l’aire de la classe cada cop que els professors passaven llista.

En aquella època ningú no parlava de bullying, simplement “eren coses d’adolescents”. Però la carta que va deixar el noi va ser molt explícita i assenyalava les persones que l’havien assetjat i maltractat, que l’havien aïllat, coaccionat i intimidat, inventant històries falses i provocant el rebuig de molts companys. Tu havies patit també el rebuig d’un sector de la classe pel simple fet de fer costat al Pere; però eres una persona atractiva, respectada, forta i segura de tu mateixa i ningú es va atrevir a agredir-te ni pressionar-te.

Han passat molts anys. Ets a l’hospital. Mires intranquil el rostre apagat de la teva filla de catorze anys. Els metges diuen que se’n sortirà, que la vàreu trobar a temps, que el rentat d’estómac i el tractament de desintoxicació estan fent la seva feina. Ets sents culpable. No havies detectat en l’estat d’ànim de la noia cap símptoma del que li estava passant. Tu sempre estàs massa capficat en la teva feina. Era evident que ella estava deprimida, que tenia por d’anar a l’escola i que cada dia havia de superar amb esforç el tràngol d’enfrontar-se als seus companys. Sovint cercava excuses per romandre a casa amb el pretext que no es trobava bé i a alguna companya de confiança li havia confessat que no podia més, que volia suïcidar-se, que odiava el món. La teva filla era víctima de bullying –t’ha dit l’assistent social que coordina la investigació- i tot perquè era diferent als altres companys: intel·ligent, amb un excel·lent currículum acadèmic, però capficada en el seu món i poc propensa a relacionar-se amb els altres; sentia un cert complex pel fet de ser més aviat grassa i pel fet de no aconseguir connectar amb bona part dels seus companys d’aula que només es preocupaven per coses banals i superficials.

No saps perquè, però fa uns instants, quan la infermera ha sortit de l’habitació desprès de manipular el dosificador de la medicació que li subministra el gota a gota, t’ha vengut al cap el Pere. Ell no va tenir tanta sort. Els serveis socials no li varen poder arreglar el trasllat d’escola ni el varen proporcionar suport psicològic; a la teva filla sí. El jutge ha obert instrucció penal per un presumpte delicte contra la integritat moral... L’escola investiga la passivitat d’alguns professors... Tu estàs moralment destrossat.

J. M. Vidal-Illanes © 2011

(En record de Pere, Jokin i de totes les víctimes de bullying)

Crònica d'una ombra a la cantonada

2011-01-28T23:43:00.009+01:00

Surts d'un bar. Dónes voltes pels carrers de la ciutat vella. Ni un renou, exceptuat el lleu remor de les teves petjades sobre les llambordes humides. Una ombra es dibuixa darrera una cantonada en penombra. Et tenses, retures el pas i travesses en diagonal cap al cantó esquerra del carrer. Al superar la cantonada acceleres el pas i gires novament mirant de reüll l'ombra que et va intimidar. Respires a fons, l'ombra era una parella abraçada que es petonejava. Creus percebre que tremolen i somrius davant aquella passió de joves universitaris.

Entres a una bodega, de les que havien significat tant per a tu fa dues dècades i ara és només un local híbrid sense l'autenticitat perduda. Però demanes el de costum. Assegut a la barra, mirant l'escala d'entrada, subjectes el got de vermut sec amb sifó. Aquest local és un dels pocs llocs on tenen sifó del de sempre, no aquests simulacres en botella de plàstic que degraden els records d'uns hàbits massa arrelats i que aprengueres del pare. Surts a les nits per por a la soledat d'una casa que el temps ha buidat. No t'importa que la teva edat rebenti contra la mitjana del jovent que s'ho passa bé els divendres a la nit cercant unes copes barates i allunyats dels grups que beuen al carrer la collita d'un supermercat de barri.

Tres copes més tard tornes novament al carrer, et sents una mica tocat però camines amb decisió. A dues cantonades del portal de ca teva tornes a veure una ombra... somrius i segueixes caminant tranquil·lament amb el cap posat en la imatge de la parella de fa unes hores. Però ara perceps un moviment diferent, dubtes, retures, massa tard... et quedes paralitzat davant el yonqui que et mira amb uns ulls folls i una xeringa a la ma. Abans que puguis reaccionar sents com et tiren del rellotge amb força maldestra, i veus com aquell vell record que la teva dona t'havia regalat molts anys enrere cau i s'escampa a trossos pel terra humit. No entens que va passar desprès, però el següent que recordes és la imatge del teu assaltant pel terra, immòbil, amb la cara ensangonada, mentre camines amb decisió cap a l'ambulatori perquè reparin la ma que acabes de trencar-te.

J. M. Vidal-Illanes © 2011

Crònica d'una mala tarda

2011-01-27T15:12:00.005+01:00

Els niguls passen ràpid. T’adones que estaves badant, mirant per la finestra, probablement intentes evitar alguna tasca tediosa que et fa badallar i estirar el màxim les cames per davall la taula de treball. Avui a la redacció hi ha una tensió inusual, el consell editorial fa dies que es reuneix per avaluar la viabilitat del diari i avui tothom espera un comunicat. Però tu estàs badallant i mirant niguls grisos i lleus que fan curses al cel.

Algú anuncia que el director baixarà en uns minuts per adreçar-vos un missatge. La tensió es dispara, es formen petits grups de companys que discuteixen amb veu continguda. El moviment et treu de l’endormiscament en què t’havies instal·lat, però no t’aixeques, només et remous a la cadira i tenses l’esquena. Tornes a mirar per la finestra quan de sobta sents un remor i, poc a poc, un silenci que s'imposa a l'estança. El director us convoca a la sala polivalent de la planta baixa.

Ara els niguls grisos són dins la redacció. El cinquanta per cent de la plantilla es veurà afectada per la regulació. No ho entens, però pel que es veu has tret una de les palletes curtes. Mires per la finestra i perceps que l'aire s'ha glaçat a fora. Et quedes dret i fas una revisió a tot el teu voltant intentant trobar respostes. Hores d'ara no ets del tot conscient, però has començat a acomiadar-te de la finestra, dels niguls i d'una feina que estimaves i que s'havia anat consumint lentament i en silenci.

J. M. Vidal-Illanes © 2011

Crònica accidentada

2011-01-15T20:07:00.004+01:00

Caminaves distret per la plaça, amb el diari baix el braç. Ensumaves la humitat del terra en transitar pel cantó ombrívol, on les rajoles estaven més cobertes per la rosada. Es notava que el teu cap anava ple de pensaments emmigranyats i el teu rostre forçat es veia tens. De sobta una persona de mitjana edat, amb vestit fosc i corbata taronja tornassolada, va relliscar davant teu, a uns deu metres a la dreta. La caiguda va ser espectacular i inevitable malgrat els esforços còmics i inútils adreçats a recuperar un equilibri perdut del tot. En un primer moment vares somriure, i després el teu rostre es va distendre en una rialla continguda. No aturares de caminar mentre et giraves per seguir veient com el caigut s'aixecava amb dificultat del terra assistit per un jove que passava en aquell moment. La teva rialla, menys dissimulada ara, et va retornar un plaer perdut. Lamentablement per a tu, aquell breu instant de felicitat malsana es va tallar de sobte amb l'impacte a la cara d'un maliciós senyal de trànsit que calladament es va interposar en el teu camí.

J. M. Vidal-Illanes © 2011

Crònica d'un dimarts al sol de l'hivern

2011-01-12T20:40:00.003+01:00

Feies coa a l'entrada del servei d'ocupació. Malgrat t'havies aixecat prest aquell matí, la filera era llarga i tu et trobaves mes o menys al mig. Començares a comptar les persones que dibuixaven aquella serp humana i després passares a fixar-te en els detalls. Els rostres estaven esculpits per la mateixa eina: la desesperança.

Les cames s'estaven refredant. Intentares moure't una mica per entrar en calor, sense treure't les mans de les butxaques d'aquell abric que et varen donar a una associació solidària. No havies esmorzat i senties que et mancaven les forces. Però la resignació s'havia fet companya inseparable i la hi duies tatuada al front.

Mirant novament aquella coa que avançava molt lentament, observat pel personal de seguretat d'aquell establiment públic, et demanares perquè a "allò" se li deia Servei d'Ocupació si només era una forma d'entreteniment setmanal de milers de desocupats forçosos... En sortir de l'oficina pensares que a tu t'havia tocat passar els dimarts al sol i que avui era un dia gris d'hivern.

J. M. Vidal-Illanes © 2011

Crònica de la felicitat efímera

2010-12-30T14:30:00.001+01:00

-Pare, què és la felicitat?
Et gires i veus dret, a la teva esquena, la figura d'un marrec de cinc anys amb uns ulls molt oberts i posat d'adult. Et fregues la cara i aixeques les celles pensant una resposta. El teu fill sempre t'interromp amb preguntes que no saps respondre. Intentes pensar en la darrera vegada que vas ser feliç i en la durada d'aquells instants. Vas ser feliç en agombolar entre els teus braços el nounat que ara t'interroga quan feia pocs minuts que havia arribat al món. Penses en el trist planeta que li deixaràs a l'al·lot d'ulls verds que espera una resposta d'un pare desconcertat. Tornes als records de nedades nocturnes de lluna plena d'agost abraçat a la dona que et va regalar aquest infant inquiet i tremoles en sentir el punyal del càncer que un dia se la va emportar. Recerques pensaments positius i vius la impaciència del nin amb posat d'adult que segueix mirant-te fixament. Aleshores l'agafes de la ma i li dius:
-Vine, t'ensenyaré com és la felicitat... són moments en què vius amb molta alegria i et sents molt bé, sap que et vull dir?
-Si, pare.
Sortíreu a la terrassa i agafàreu un estoig amb aigua sabonosa i un mànec per fer bombolles, i començares a bufar i a fer volar dotzenes de bolletes tornassolades que creixien i s'elevaven lleugeres fins a esclatar.
-Mira fill, la felicitat és com aquesta bombolla de sabó, sents que comença, que es forma, que creix, que s'eleva... i de sobta desapareix sense deixar rastre i penses si de veres ha existit mai. Quan et trobis amb la felicitat, fes-la durar, no la inflis massa de sobta i no la deixis escapar mentre puguis...
Tancant els ulls pensares molt profundament: "Esper, fill, que tenguis més sort que jo i que la vida no t'esclati massa aviat les bombolles de sabó".

J. M. Vidal-Illanes (c) 2010

Crònica de voltors (i taurons socials)

2010-12-29T20:51:00.006+01:00

Un voltor aparegué per darrera el penya-segat (o en realitat sortia d'un gratacels prop de Wall Street?). Fos com fos, a contrallum la silueta del voltor es retallava negra, elegant. El mirares mentre donava una volta aprofitant el vent, el seguires mentre s'enfilava cel amunt impulsat per un corrent càlid. Com fan els voltors començà a girar en cercles durant uns instants i s'allunyà.

Tu tot ho miraves en la distància, com aliè a l'escena, com si pertanyessis a un altre món paral·lel. De sobte tornà a irrompre part damunt el teu cap, molt amunt, ara anava acompanyat amb uns camarades de carronya que es dirigiren amb ànsia cap un marge del vessant (o era el pla de la teva existència?). Fos com fos, començares a tremolar quan veieres com la teva esperança era devorada amb fruïció sense que poguessis impedir-ho, mentre protestaves inútilment i amb veu imperceptible davant d'un enorme mur de formigó estèril.

J. M. Vidal-Illanes (c) 2010

Crònica d'una porta rovellada

2010-12-14T18:29:00.007+01:00

Havies caminat molta estona. Sortires de casa prest amb la foscor canviant de la nit que s'esvaeix rere les hores. T'aturares a esmorzar al bar de sempre i donares un cop d'ull als titulars dels diaris locals. En sortir del poble caminares cap a l'antiga casa pairal on els avantpassats visqueren i moriren durant generacions, fins que la història i la fortuna canvià la vida dels teus pares, uns burgesos il·lustrats republicans que fugiren com a delinqüents de la follia exterminadora del ban vencedor. Els pares romangueren detinguts en un camp de concentració prop de la frontera i aconseguiren evadir-se cap a Algèria en un vaixell ple de ruïna i esperança grisa.

La teva infantesa fou plàcida, però la joventut coincidí amb la crisi colonial i, amb els pares ja grans i dos germans morts a la guerra, fores repatriat a França, país que et donà una nacionalitat de segona categoria. Passares una dècada a Montpeller fins que el 1972, amb els pares morts i sense família, tornares a Catalunya i recuperares la nacionalitat d'un país que abominaves.

Avui es complien setanta anys de la diàspora familiar i volgueres visitar la casa de la qual partí la desesperança i la tristor que mai abandonà el cor de ta mare. Davant la vella porta de ferro rovellat romangueres dret, pensant i apurant la cigarreta que s'anava consumint entre els dits. Observant aquella ruïna, respirant profundament, et vingueren al cap les paraules que ton pare no deixava de repetir-te cada vegada que us enfrontàveu a una nova situació canviant.

-Les coses noves envelleixen, fill. I les coses velles compten els dies que resten fins a la mort.

Aquell matí, davant una casa vella a punt de morir, amb les paraules del pare dins la butxaca, començares a comptar els dies que et restaven al calendari. Així, mirant al passat, aprengueres a conviure amb una malaltia que t'esperava a l'altre banda amb les maletes fetes.

J. M. Vidal-Illanes (c) 2010

Crònica del vent

2010-12-01T07:45:00.001+01:00

El vent et porta la memòria infinita que ha anat recollint des de la foscor dels orígens. El vent neteja els escenaris d'èxits i fracassos els dies que es desperten amb un cel clar. Et segueix, t'acompanya, contempla la teva vida, en ocasions en silenci i sovint amb el remor de la natura més agrest. El sents a la cara, el veus desplaçar niguls canviants. El vent pateix com tu, gaudeix amb tu, riu i plora quan ho fas tu... el vent du respostes que mai has sentit, que no has trobat malgrat cercar-les durant anys. El vent de la infantesa era una cançó que entrava per la xemeneia i durava molts dies, i també era un repte quan des del nord t'impedia avançar pel carrer: la tramuntana poderosa i incansable que pentina el paisatge de l’illa enyorada.

I un dia el vent va ser una cançó reveladora i de trista esperança. Quasi quaranta anys després saps del cert que les respostes no les hi du el vent, però les injustícies i la follia de la humanitat s'han multiplicat i han esvaït la veu del jove trobador, il·lusa i neta com el vent. La humanitat segueix caminant per carreteres, travessant oceans, sentint el remor de les armes, calculant l’edat de les muntanyes, intentant escoltar sense comprendre, mirant el cel sense veure’l... i la resposta ja no cavalca en el vent, el vent torna a ser allò invisible que et colpeja la cara i et porta records d’un temps llunyà, quan creies que les cançons es feien realitat i que els murs de les utopies no resistirien l’energia dels somnis de joventut.

J. M. Vidal-Illanes (c) 2010

Crònica sense mirar

2010-11-25T23:00:00.000+01:00

Miraves cap a la porta i et semblà que s'obria; tancares els ulls i deixares de veure-la. Sense mirar observares l'altra costat. La foscor et cridava en silenci i romangueres assegut amb la respiració continguda. Una ma es col·locà damunt la teva espatlla mentre una veu et deia que ja estaves preparat. Immòbil sentires que travessaves a l'altra banda, mentre una batzegada et parlava de comiats.

(Al meu pare...)

J. M. Vidal-Illanes (c) 2010

Crònica des d'un banc de pedra

2010-11-18T08:00:00.001+01:00

Estirat al banc de pedra freda, sentint el vent a la cara, mires el cel entre les torturades branques d'una enorme figuera d'hivern que dibuixa una teranyina on el temps ha quedat atrapat. Tanques els ulls i l a respiració fuig amb el vent, tant ràpid com els pensaments. Tu també et sents captiu entre les reixes de les branques de la figuera, perdut dins la copa del vell arbre. Al cap sona una cançó que no reconeixes, però que et resulta molt familiar; uns records d'infantesa et travessen l'esquena deixant un rastre confús.

Sents que el banc de pedra és fred; lògic: la pedra sempre està freda a l'hivern. Però el sol arriba calent i tu et trobes entre el no res i la ingravidesa del moment. Ara omples a fons els pulmons mentre l'esperança fuig d'amagat sense que te n'adonis. L'esquena freda, el front calent; els records d'infantesa en aquest jardí de la vella casa de camp dels teus avis desapareguts fa molt temps. Torna la cançó i tanques els ulls, intentant recordar. Sents una enorme pau amb tu mateix mentre et perds en laberints temporals dibuixats en una vella figuera d'hivern.

J. M. Vidal-Illanes (c) 2010

Crònica damunt l'herba

2010-11-17T08:00:00.002+01:00

Jeus damunt l'herba mentre mires una formiga que intenta emportar-se el que et queda d'esperança.

J. M. Vidal-Illanes (c) 2010

Crònica d'una carta inesperada (Toronto 7)

2010-11-14T23:00:00.005+01:00

Mires cap a la porta. Deixes el got de whisky damunt la taula, orfe. Agafes el sobre i el mires llargament. Amb un obrecartes esquinces el paper amb precisió i delicadesa, mires a dins i treus la carta. La observes mentre aixeques les celles i mous els llavis. No és el que esperaves, la carta... és un 7 de diamants. Aquesta és la setena part.

Recordes el moment en que la conegueres temps enrere, un set de juliol, mentre sonava Bob Dylan en un local del Greenwich Village, Like a Rolling Stone i la seva harmònica. Afora la pluja queia amb ràbia clamant contra la deriva del món de la dècada de 1960.

Avui la pluja segueix netejant la tristor. Dins l'habitació el temps s'ha glaçat: 7 de diamants era el nom d'una gavarra que carregava alumini pel llac Ontàrio i que es va enfonsar davant vostre un dia que discutireu sobre el naufragi vital que us assetjava.

Agafes la guitarra, t'asseus a la butaca de vellut verd i comences a compondre una cançó amb negres notes de comiat.

J. M. Vidal-Illanes (c) 2010

Crònica d’un sobre i unes notícies que no vols (Toronto 6)

2010-09-27T07:16:00.003+02:00

Truquen a la porta. De fet colpegen dues vegades i fan lliscar un sobre per davall. Et gires i observes el paper blanc obrint-se pas, traspassant la frontera del món exterior. Esperaves una visita uniformada, o la d’uns inspectors de paisà amb interrogants inquisidors per resoldre. De moment, només arriba un paper. Sense deixar de mirar el terra de l’habitació, on roman el sobre tancat, et seus a la cadira i tornes a omplir el got amb la darrera reserva de whisky.

Beus durant una llarga estona mentre fas sonar la cançó al teu cap. Quan la darrera gota d’Islay s’evapora entre els llavis, t’aixeques i amb tres passes arribes a la porta, tibes d’un extrem del sobre i l’alliberes de la pressió. L’agafes amb les dues mans i el gires mentre l’estudies detingudament. Després penses que mirar-lo amb tant deteniment, d’aquesta manera i en aquest moment, no té cap sentit. Probablement només estàs deixant que el temps passi, no frises en absolut, no estàs gens impacient per llegir i saber que conté el sobre; de fet ja creus saber que hi explica.

Deixes el paper sobre la taula i t’adreces cap el bany. Obres l’aixeta del lavabo i esperes que s’ompli d’aigua calenta, molt calenta. T’ensabones la cara i agafes la maquineta d’afaitar –esmussada per l’ús- mentre et mires i intentes reconèixer la persona a l’altra banda del mirall. Simplement t’afaites, mentre les fulles tallen els pensaments i et prepares per un comiat.

J. M. Vidal-Illanes (c) 2010

Crònica d’ombres i vella guitarra (Toronto 5)

2010-09-23T07:48:00.004+02:00

Tornes a mirar per la finestra. Unes ombres caminen d’esma, capcotes. Saps que són persones, però en aquesta hora de la nit semblen simplement espectres. A estones es perden en la foscor i a estones apareixen magnificades per la llum d’un fanal. En qualsevol cas són només figures anònimes i intranscendents perquè cap d’aquestes ombres és ella. De portes endins l’ombra ets tu, una ombra amb un got de whisky a les mans refugiada darrera unes cortines blanques.

No et gires, però ensumes l’absència i les arrugues als llençols buits. Repasses la música que havies estat composant. La taula també representa una ombra més, il·luminada pel flexo, plena de papers nets d’inspiració. Has desat la famosa gavardina blava al penjador que hi ha darrera la porta. Ara t’adreces al bany i escorcolles el teu rostre al mirall. Els ulls estan enrogits. Els plecs de la cara et fan més gran del que ets en realitat. Et mires mentre exhaureixes el contingut del got.

Agafes la guitarra, trasllades a l’atmosfera de l’habitació la cançó que mai escoltarà ella. I tanques una porta de la sala dels records. Era necessari. L’heroïna t’ha robat una esperança i ha pres la vida d’ella. Ara ets tu que toques d’esma el vell instrument, un record de quan t’obries pas a petits caus plens de fum i alcohol. A la ciutat del sud, molt al nord del continent.

J. M. Vidal-Illanes (c) 2010

Crònica d’una cançó que (ella) no podrà escoltar (Toronto 4)

2010-09-16T07:24:00.001+02:00

Els carrers mullats. Els llums il·luminen les gotes de pluja. L’escena es completa amb la cortina d’aigua que dibuixa la frontera amb els records d’infantesa que et transporten a les llunyanes tardors en la ciutat del sud. El present obscur. El passat que no connecta amb el got de whisky que et tremola entre les mans, mentre els glaçons tintinabulen en copejar-se alternativament contra el vidre i entre ells, dibuixant un rastre aigualit al Islay amb aromes de turba escocesa que ensumes amb els ulls tancats.

Ara sona una música que prové de l’habitació de davall. Et retires de la finestra i deixes que la cortina esvaeixi el llum de neó. La cambra de l’hotel persisteix amb la intensitat del moment, ple d’absències, buit dels aromes extingits al coll de la famosa gavardina blava. Camines lentament acompanyat per les notes de la cançó que un dia escrigueres quan el pare us va abandonar. El llit és enorme i magnifica l’absència. Et gires i seus novament a la taula senzilla, agafes la ploma i comences a escriure.

La ma dibuixa les notes, la poesia roman al cap. Les hores han passat i els dubtes han remés. Ara només resta esperar les notícies. La visita de la policia a l’hotel i el vell conserge portant les noticies esperades. Apures el whisky i completes la pàgina que escrivies: la lletra d’una cançó que ella mai no escoltarà i que et permetrà tornar al nord, amb les primeres neus.

J. M. Vidal-Illanes (c) 2010

Crònica d’un llit buit i una cançó que no sona (Toronto 3)

2010-09-13T07:16:00.001+02:00

Fa estona que et trobes assegut davant un paper en blanc. La taula de fusta és senzilla. El llum damunt la taula és un clàssic “flexo” metal·litzat que palesa la buidor de la inspiració que no arriba. L’habitació on et trobes és la de l’hotel de sempre, la que t’acull quan pernoctes en aquesta ciutat del sud del país, molt al nord del continent. El carrer es troba en silenci, com la cançó que intentes escriure i no surt.

Devora la ploma tancada una botella de whisky gairebé buida projecta una ombra allargada cap el llit. El got ple és abraçat pels teus dits i suporta la mirada perduda dels teus ulls esvaïts. No sona cap cançó. El teu cap acostuma a estar ple de música, però avui i en aquesta hora el mutisme impera sense deixar pas a cap so que il·lumini el moment. Et gires cap el llit –seguint l’ombra de la botella- i el veus buit, amb els llençols arrugats on fa només unes hores jeia ella. La famosa gavardina blava segueix penjada d’una cadira. Ella era la música, la lletra i el temps en les llargues nits de conversa.

Ella no podia aguantar més, s’ha acomiadat per uns instants amb la intenció d’aconseguir una mica de sucre marró amb que calmar l’excés d’eufòria ara que tot torna a sortir bé. Aquest pensament et trasllada a una vella cançó que s’atura de cop. Mires el rellotge i comproves que ja fa set hores que ella ha marxat. El llit roman buit i, sospites, que potser així sigui com restarà per sempre més en la llarga nit de l’eternitat sobtada.

Crònica d'una finestra (Toronto 2)

2010-09-02T08:43:00.001+02:00

Sempre havies volgut tenir una finestra com les de les pel·lícules, amb un retol de neó apagant-se i encenent-se sense descans, un hotel, un restaurant, una beguda refrescant, no t'importava el contingut de l'anunci, només volies la llum.

Avui sona una cançó de Cohen, ets a un hotel i els rajos de neó juguen amb la penombra de l'habitació. Creies que aquesta escena pertanyia al passat, però el neó de colors té avui el valor de les coses considerades "retro". Assegut a la butaca de vellut penses que el món no avança, només gira sobre si mateix i s'enfonsa en el camí. Les persones tampoc no avancen, viuen en una esfera. Si l'esfera és grossa es tarda més en fer la volta completa, si n'és petita el cicle de la vida torna trist i monòton i s'ensopega amb molta freqüència en les mateixes errades.

Cerques l'espiral que t'ha de servir de camí per fugir de l'esfera tancada, de la peixera en què es degraden molts éssers humans. Mires el neó de colors i trobes la sortida.

Sona una cançó de Cohen. Eres a un hotel. L'habitació és a dalt. Tu ets a baix, al carrer, immòbil, dibuixant una estranya silueta a sobre de l'ampla vorera de la llegendària avinguda.

J. M. Vidal-Illanes (c) 2010

Crònica d'una carta que no arriba

2010-08-31T08:21:00.003+02:00

Has sentit el carter com arribava, s'aturava i deixava quelcom a la bústia. Has esperat que la motocicleta s’allunyés, que el so del motor s’apagués darrera el revolt de ponent. Has comptat fins a cent, has tancat els ulls i t’has aixecat de la cadira lentament per adreçar-te a l’entrada de la casa i anar a recollir la carta que esperes des de fa catorze anys. Cada dia compleixes amb aquesta rutina, i cada dia esperes il·lusionat notícies d’una absència que no has acceptat mai.

Va ser un vint-i-u d’abril, la Clara no hi era a casa quan vares arribar tard de la feina, era el teu darrer dia, la jubilació havia arribat i s’obria un univers de llibertat que volies compartir amb la persona que més havies estimat al món. Però en obrir la porta només t’esperava la soledat. Mai encertares a comprendre els motius. Les primeres setmanes, mesos, vas remoure el món conegut per obtenir notícies seves, per descobrir que havia passat. Però les notícies no arribaren, la policia et va persuadir que, senzillament, havia marxat de casa, no hi havia indicis de cap desaparició forçada...

Et mires les mans tremoloses, amb setanta-quatre anys d’esforç i l’esperança intacta. Obres la bústia i mires els sobres un per un: res. Tanques curosament la petita porta de la capsa de llauna grisa i tornes cap a la porxada de la casa, a comptar les hores. Demà –penses- segur que en rebo notícies de Clara. A sobre de la taula una fotografia et mira sense respostes. Tu li hi tornes la mirada i tanques els ulls pensant en l’endemà, cercant l’explicació que mai no arribarà.

J. M. Vidal-Illanes (c) 2010

Crònica d'un piano de fusta blanca (Toronto 1)

2010-08-20T08:45:00.003+02:00

Et trobes asseguda davant un piano de fusta blanca. Algú que no veus et dicta les notes i mous les mans que descriuen un ball ingràvid de dits hàbils. Un ball entre ivori i eben. La distància que et separa dels records d’infantesa, quan miraves durant llargues hores a ton pare tocant i acaronant aquell vell Steinway lluent, et sembla ara insalvable. El piano –fabricat per encàrrec- va ser durant molts anys el gran eix de la sala principal de la vella casa on havies nascut ara fa molts anys, un quatre d’octubre.

La música i les variacions Goldberg al més pur estil de Glen Gould, el canadenc coetani teu que t’abandonà prematurament el dia que vares complir cinquanta anys. Ell ja els havia fet el setembre, tu els vares superar, i segueixes impassible fins ara que camines amb pas ferm cap els vuitanta anys. Oh! Acabo de revelar un altre cop la teva edat. Sé que no m’ho perdonaràs.

Torna-la a tocar... vull que comencis les variacions 1 a 7. Vull que t’inclinis damunt el teclat com ho feia Glen. De fet són els teus anys i la curvatura que dibuixa la teva cansada esquena la que et dóna aquest aire tant Gould. Toronto, et miro per televisió amb una cigarreta a la ma, dins d’una vella habitació d’hotel... on, en una cadira gastada, descansa una famosa gavardina blava... però aquesta és una altra història.

J. M. Vidal-Illanes (c) 2010

Entre Niguls Canviants

2010-08-17T07:00:00.000+02:00

Entre niguls canviants (Número 20 de La Lluna en un Cove)
J. M. Vidal-Illanes

Crònica entre boira

2010-08-07T07:45:00.002+02:00

Un so profund de corn de pescadors s'obre pas per la boira, entre onades d'incertesa i niguls invisibles. Tornes de Beirut. Tanques els ulls i inspires profundament, omplint d'aire fresc els pulmons fatigats. De cop un fort soroll de vidres trencats et posen en alerta. Ara obres els ulls, molt oberts, i gires el cap a banda i banda, sense saber què estàs cercant, intentant trobar la lògica d'aquest inesperat canvi del darrer moment. La teva vida s'engronxava subtil en un mar perdut i de sobta descobreixes que no et trobes sol dins d'aquest antiparadís. Un crit com una erupció volcànica t'eriça els cabells dels braços, rossos sobre la pell torrada per la salobre i els rajos de sol d'un mes d'agost de nauragi anunciat.

Una bandera de colors indefinits s'obre pas entre una escletxa de llum, un far al fons. Terra? I de cop despertes suat i cansat dins l'habitació d'exigües dimensions on t'ha retingut l'escarceller d'aquesta ciutat sense Nom on vares arribar un dia sense saber-ne com.

J. M. Vidal-Illanes (c) 2010

Crònica d'una brossa [en temps de crisi]

2010-06-10T12:54:00.003+02:00

Miraves el rellotge que hi penjava de la gran pèrgola d’entrada a l’hipermercat, un immens establiment als rodals d’una urbanització benestant plena de classe alta en crisi. La hi miraves amb insistència com cada dia mentre es feia fosc al teu voltant, però l’hora tardava en arribar i la posta de sol no robava més llum a la teva esvaïda realitat. Tu ja vivies en una penombra permanent que et dissolia el sentit de l’existència.

Amb la sortida dels empleats dels magatzems et posares dret, en guàrdia, com la resta de companys de carrer, dibuixant una estampa de figures fosques i corbades. Encara no havien desaparegut novament per l’entrada de servei les ombres dels treballadors de l’hipermercat i ja et trobaves remenant les deixalles d’aliments menyspreats per la burgesia queixosa de com li està afectant aquest daltabaix econòmic.

Entre contenidors de brossa et capbussaves i omplies el carretó d’infant que havies reciclat a mode de transport polivalent. Una part d’aquestes deixalles seria el teu aliment d’aquella nit, una altra part la podries revendre a d’altres rodamóns que no tenien la sort d’haver consolidat un lloc de privilegi davant els contenidors de la botiga; al cap i a la fi tu pertanyies a la classe mitjana dels captaires sense sostre...

Aquella nit, mentre regatejaves amb un col·lega desfet per l’heroïna el bescanvi d’una flassada robada per una bossa de pa de motlle caducat, et compadies del pobre desgraciat i li deies: “amic meu, realment la crisi no ens afecta a tots per igual, a tu et va pitjor...”.

J. M. Vidal-Illanes (c) 2010

Crònica d'un moix que ensenyava a volar [i d'una covardia]

2010-04-20T07:30:00.001+02:00

Llegires una historia d’un moix, d’una promesa, del camí cap a un món millor en un planeta de menyspreu. La duies al cap i miraves per la finestra mentre deixaves caure el diari que s’esmunyia amb el pes de la tristor. Llegires una història d’una gavina, que mor per donar vida, que confia en la paraula, en un món ple de buidor. I miraves per la finestra mentre la duies al cap i deixaves caure els pensaments que s’escolaven per les encletxes del trespol.

Llegires una història de paraules donades, de tòpics trencats i de relacions impossibles. Llegires una improbable història d’amistat, d’animals que ensenyen els homes, de la força del grup, del poder de les bones intencions. I ara romanies assegut, mirant per la finestra la destrucció del món com a un espectador mut i impotent, mentre la darrera espurna d’esperança es consumia com el dia en pondre’s el sol al fons de la badia. I la duies al cap mentre pensaves que pensar-hi era un exercici dolorós, que era millor girar el cap i mirar cap a l’interior de la cambra que s’esvaïa en la penombra del final de l’horabaixa.

Oblidares que havies llegit una història. Oblidares que miraves per la finestra. Oblidares la posta de sol. T’oblidares de ser. Et quedares assegut, entre la foscor que et refugiava dels pensaments, dins la gàbia que et convertia en un presoner més de la teva covardia... i oblidares que havies vingut a fer en aquest racó de l’existència, perquè l’oblit et permetia viure sense enfrontar-te a res ni a ningú en la comoditat de la renuncia.

Crònica d'un cor que covava...

2010-03-08T20:57:00.002+01:00

Assegut, prens un cafè. La música de fons és d'una veu femenina que canta una poesia de Maria-Mercè Marçal que havies llegit uns anys enrere; el títol era inoblidable: Covava l'ou de la mort blanca.

Una ambulància passa pel carrer. Tu hi vas dedins. El sanitari du un ou a la ma. Un colom blanc cova mirades grises. Recordes la cara espantada del cambrer que intentà atendre't en un primer moment.

El cor covava l'ou d'una mort negra. Restes fred damunt un llit d'hospital. Ningú no t'espera a l'altra banda, ningú no et plora en aquest costat. A la recepció d'urgències sona una cançó amb una veu femenina d'un poema que es va fer realitat.

Crònica d’un 23 de febrer: “mai més”...

2010-02-23T18:33:00.002+01:00

Caminaves de tornada a casa. Tot semblava normal. Les olors de sempre. Els llums del carrer prenent intensitat. L’aire fred a la cara. Caminaves distret, com de costum, pensant en els problemes per arribar a final de mes. Només era 23 de febrer i el rebost, com la cartera, el tenies gairebé buit.

Anaves capcot, sense prestar atenció al teu voltant, quan un soroll que et semblà familiar et tornà a la realitat del carrer. Cercares l’excavadora amb la seva eruga rodant i no la trobares. En comptes d’això un monstre panxut, verd fosc i terrorífic, avançava pesat per l’avinguda obrint pas a una desfilada d’artefactes mortífers. Uns cuirassats, uns tancs, amb els canons i les torretes armades, enfilant una destinació canviant, se desplaçaven prenent part de quelcom que ignoraves encara.

T’aturares a un bar amb la persiana a mig baixar. No entengueres perquè s’havia avançat l’hora de tancament. Mirares dins i saludares el propietari que et respongué amb el rostre desencaixat. Un barri obrer, les afores de València, un dia 23. Mirares la televisió encesa, muda, o millor, amb una excepcional música militar que et va fer emmudir a l’instant. En aquell moment t’assabentaren que la Guardia civil havia pres possessió del Congrés i mantenien com hostatges tots els diputats. El teu carnet del PCE i el del sindicat es remogueren tremolosos dins la cartera. Dubtares si tornar a casa, si refugiar-te en algun lloc, no tenies prevista aquesta possibilitat, la descartares quan abandonares la clandestinitat de vell lluitador antifranquista.

Els llocs claus presos pels militars, per ara el cop d’Estat semblava endegat en un camí sense retorn. Les vísceres et cremaren l’existència en veure un Jeep de la Policia Militar aturar-se davant la porta del bar. Per sort, el vehicle arrancà uns segons desprès camí de la deserció. En arribar altres habituals del local, tots treballadors de fatigós passat, començàreu a planejar com fer front a l’assonada. Féreu nit seca, atrinxerats al bar. Al matí us dirigíreu al lloc de feina per organitzar la revolta, però l’empresa estava tancada. Acabares per tornar a casa i aferrar l’oïda a la ràdio, temorós dels esdeveniments. Poc a poc les notícies començaren a ser més tranquil·litzadores. El cop d’Estat s’anava consumint com una espelma prima i sense ble. Tanta sort. Tot havia quedat en no res, en una mascarada ridícula però incerta. De fet encara avui resten moltes preguntes sense respondre. Ara ho recordes, jubilat, mentre somrius amb un calfred incontrolable, assegut a un banc de l’avinguda on l’espectre dels ignominiosos tancs d’aquell infortuni desfilen en silenci cada 23 de febrer.

J. M. Vidal-Illanes (c) 2010

Crònica matinal en velo

2010-02-18T18:53:00.000+01:00

Passejant vora el port, sobre el pont, la velo recolzada a la barana. Els ànecs neden. El nin somriu. Assegut a la cadireta de la velo, abrigat baix una petita flassada, lluitant contra el fred hivernal d’aquest matí, agita les mans per saludar els plomats ocells. Us mireu, rieu, la parella d’ànecs segueix nedant mentre us observa subtilment, desprès capbussen i s’allunyen entre les barques. Repreneu la marxa, el nin riu, l’aire fresc t’espavila, els colors a la badia s’encenen. El nin, somnia, i segueix rient, sense consciència del futur, viu l’instant i l’instant viu en ell. Tu pedaleges i sents el tacte del nin, que t’empeny a córrer més, a obrir-te pas en el camí, amb el somriure del moment.

J. M. Vidal-Illanes (c) 2010

Crònica de corrupció i claveguera

2010-02-08T15:26:00.000+01:00

Les mirades perdudes, sense res a dir, es tanquen a uns sons planguts per un violí llunyà, virtuós, que parla d’absències. T’has quedat sol, en un estat incomplet, mig buit i dolorós. Mentre la llum s’extingeix, el remor de la ciutat torna dolç, com un secret a cau d’orella, suau, quasi imperceptible. El moviment –mires per la finestra- s’alenteix a fora, i observes com les ombres transiten en subtil levitació, sense tocar-se. Per contra a dins tot pesa. Les persones esvaïdes per l’èxit s’enfonsen i es reivindiquen com a ignorants ofegats per la liquiditat de l’existència. Aquells que mai s’aturen a escoltar els pensaments avancen sense importar-los els obstacles que es troben en caminar i serveixen com a moderns bufons catòdics per degradar l’existència de l’espectador. Però avui, a tu, amb la mentida i la difamació t’han enfonsat, mentre altres suren aferrats a una bona defensa pagada amb doblers robats.

Mires la primera plana del diari que tens damunt la taula i observes com d’altres difamen, roben i insulten intel·ligències mentre compren la llibertat a cop de talonari i fiança. Salvats per la campana, planejant la fuga final. Són innocents mentre no es demostri el contrari, encara que el domini públic ja coneixia les arts manipuladores i il·lícites que omplien les butxaques d’aquests indesitjables. Una, dues o tres imputacions i es reivindiquen com a salvadors de la humanitat, impúdicament llastrats pel descrèdit, ja no enganyen a ningú. Només els acòlits els segueixen aplaudint a les portes del Palau de Justícia, encara que quan ingressin a presó no els duran ni una aspirina per apaivagar-los el mal de cap de sentir en pell pròpia el càstig necessari.

Les rates fugen les primeres en ensumar-se el naufragi. El vaixell sotsobra ple de corrupció. El carrer put a claveguera, però en realitat el que ensumes és el rastre deixat per un honorable lladre de guant blanc, corbata i maletí ple de vergonya en forma de bitllets de cinc-cents euros que ve de comprar una pila de televisors de tecnologia de disseny. “Primera marca” denigrada per un ignorant de mal gust. Hi ha objectes que no s’han concebut per malfactors indecents, la mel no està feta per la boca dels ases. Mala propaganda per la casa danesa que ha de patir veient com la tecnologia feta art és embrutada per l’acció d’un bossot ple de misèria humana que ja ha desbordat el volum del palau que pretenia habitar. Ni tan sols les escombretes de tres-cents euros són capaces d’arrabassar tal quantitat de merda acumulada en el currículum de certs personatges insignificants.

J. M. Vidal-Illanes (c) 2010

Crònica d’una tardor sobre l’esquena

2009-09-22T14:46:00.000+02:00

Com un caragol, net i lluent desprès de la freda pluja, hi duies la tardor a l’esquena... Potser la pluja era càlida? Ni tant sols et sents caragol i la tardor no és ca teva. Et despertes i tornes a començar: desintegres el caragol contra la paret. Avui no et pots aixecar del llit, un dilluns fosc i fred, l’esquena et fa mal i la tardor entra per la finestra quan surts al balcó a alenar l’aire contaminat pel progrés d’una ciutat trista i grisa. I mires cap a dins, el cafè fa olor a esforç, el pa calent es remena incòmode dins la torradora metàl·lica que l’escup rutinàriament. I la tardor et colpeja l’esquena i t’empeny cap la realitat.

Aquí les fulles cauen, perquè les fileres d’arbres venen d’altres llocs. Veus com volen les arestes dels pàmpols quan fa vent? Penses: cauen descrivint espirals que s’estavellen amb la realitat del terra d’asfalt; tant semblant a com t’esmicoles sovint contra la sòlida existència diària, la mateixa que sobrevoles amb dificultat quan no t’extravies amb vertiginoses caigudes lliures en un pou sense fons. Part darrera, la música llunyana d’un esmolador anuncia pluja.

Assegut en una cadira de disseny, intentes sortir del pou amb la tardor a l’esquena mentre mastegues la torrada de mantega fosa i albercoc confitat. Olores i mires apàtic el vapor del cafè que s’eleva capritxós, descrivint les ànsies de llibertat que s’esvaeixen abans de tocar sòtil. Un telèfon sona en la llunyania d’un pis veïnat: ningú no ho contesta i al final s’apaga, com s’extingeix el moment d’eufòria regalat pel cafè i la dolça torrada de pa. La tardor entra per la finestra i et puja pel doblegat cos dificultant-te pesadament que puguis aixecar-te de la taula per obrir-te pas entre la desgana de viure, un dia gris, en una fosca ciutat i la tardor a l’esquena.

J. M. Vidal-Illanes (c) 2009

Crònica de qualcú que no torna

2009-09-15T11:02:00.000+02:00

Eres petit: ho recordes entre les tenebres de la memòria que es resisteix a caminar en línia recta. Miraves sempre amunt i no trobaves allò que desitjaves. El far al fons no tenia lectura possible pels navegants extraviats entre misèries de solitud, per això et semblaven tan fosques les aigües del port on havies de descansar fins recuperar el fil de la història: la teva particular història en un racó insignificant del món. I des del moll deformat pels segles, lligat a un gruixut cap de cànem i lli elaborat amb saviesa per un corder dels de sempre, mires l’escala que no t’hi du enlloc.

La saviesa, la corda, l’escala i tu, units per un mateix sentiment: el cansament i la llibertat sepultada baix els llots de les tèrboles aigües que et captivaven. L’amic et mirava des d’un finestró barrat, la infantesa es perdia entre l’heura que escalava el mur –o potser el baixava- allunyant-se del moll i de la llum del far. El cel dibuixava el color perdut mentre l’horitzó enfosquia i apareixia un estel competint amb l’ocàs. L’amic desapareixia del finestró i l’escala s’enfonsava entre el jardí ple d’olors, tant enfora, tant a prop. I el moll es feia llit i jeies cansat pel pes de la travessa, lligat a un norai d’instants perduts.

L’amic t’ho advertia: l’escala no hi du enlloc. Eres petit i caminaves imaginàriament entre els braços d’un delta inexistent, on el finestró barrat amagava records de lectures perdudes, de la conversa que no tingueres, de l’abraçada que no li feres. Ara l’amic et diu adéu i et demana que no l’acompanyis, que l’escala no t’hi du enlloc, que ell ja no troba el camí de tornada, que el moll s’ha perdut en la foscor i la boira esvaeix la llum del far. I et vas sentint petit mentre t’acomiades sabent que no el tornaràs a veure, que s’ha trencat un fil més de la història, la teva petita història que es perd en els llots de les aigües de la memòria inexistent; i et quedes dubtant sobre el deformat moll, tremolant de fred, envitricollat dins el perdut sentit de l’amistat.

J. M. Vidal-Illanes (c) 2009

Crònica indecent

2009-08-04T15:39:00.001+02:00

Era un dia plàcid. Ho havia estat des del mateix moment en què el sol et saludava en aparèixer rere el campanar de la torre, vella i solemne. Tu, dreta, gaudies com cada matí del sabor dolç i amarg d’un cafè d’alçària d’Amèrica Central; des de fa temps que acostumes a comprar-lo en una botiga de les anomenades “solidàries”, amb el convenciment gens ferm que hi contribueixes a canviar el món a la teva manera. Mires sobre el marbre de la cuina i observes en silenci la formiga que tragina un gra d’arròs fins la llunyana llar que l’espera sota terra. Penses a l’instant que, com la formiga, no has de fer tard a la feina, que avui has canviat de torn i comences el matí a una populosa zona turística plena de “sol i platja”.

El matí ha estat plàcid, poca feina, tasques de vigilància, paperassa, unes denúncies, una discussió que ha durat més del compte, però res a destacar. Una trucada a la central, una ordre, un darrer servei. Surts al carrer, el sol no saluda plàcidament sinó que s’estavella violentament sobre el teu cap. L’asfalt bull, no hi ha arbres que donin ombra i el cotxe aparcat davant la porta d’entrada sembla un forn insuportable. Puges, seus, las mans al volant, el company entra i t’indica l’adreça, les portes es tanquen, la calor és sufocant.

La clau al contacte, gires el canell, un gest que has fet dotzenes de vegades, el motor engega... la deflagració, l’explosió, l’ona de pressió que es desplaça a velocitat subsònica... la ferralla que abraça els cossos, el dia desapareix, el cafè, el campanar, la columna de fum negre...

El cant de sirenes que res tenen a veure amb Ulisses, són sirenes de tragèdia real, d’aquí mateix, de vides humanes segades arran de joventut, de famílies arrencades del dia plàcid i catapultades a l’infern del patiment incomprensible, injustificable.

Les primeres declaracions, les declaracions acostumades, la solidaritat, la presència representada, la foto, el que no volia sortir a cap foto i en serà protagonista involuntari; els teletips, les agències, les ràdios, les televisions. La història repetida en un cicle irracional, un full de ruta sense destinació, un anacronisme extraviat entre boscos que no deixen veure branques, una lluita en el lloc equivocat, en l’època que no toca i a l’ombra de l’oblit. Una crònica que no voldries escriure, un producte d’uns emmascarats amagats rere l’anonimat de la covardia, d’uns inconscients que fugen escales avall fins a les portes de l’infern, d’un port de foc i d’odi d’on mai n’haurien d’haver salpat.

J. M. Vidal-Illanes (c) 2009

Crònica de l'ocàs

2009-07-24T18:47:00.002+02:00

Cansat i abatut, sense mirar enrere, camines incapaç de girar-te i contemplar les petjades que ja no hi són. Lentament, passa a passa, les onades que juguen amb la vorera de la platja les ha esborrat suaument i ara resten delides, emmetzinades per l’oblit; i amb la inquietant inexistència de traça dubtes si el que has viscut forma part de la realitat transparent o del somni recreat dels records imaginaris. Si no t’agrada no en demanes dues tasses, simplement inventes i segueixes impulsat per imatges deformades com a contrapès per equilibrar la tija d’una balança descompensada pel fracàs.

El pes als peus, el dolor amarg, la fel que crema amb les mirades d’ignorants testimonis del no res, que res han vist però tot ho saben, et recorre el pensament. Són molts els que assenyalen amb el dit les empremtes que ja no hi són, els senyals que has abandonat a l’esquena del caminar, però ningú no es mira les pròpies petjades, l’encuny brut de malviure, el fracàs que els hi trepitja els talons. Miren cos endins, capcots, a les palpentes, tremolant de por, pensant aterrits que en qualsevol moment poden trobar-se amb la somrient realitat de cinisme impúdic, com un vell mirall que esmicola el mite de Narcís en bocins de pols malaguanyada.

Camines i les onades fan la resta. Mires l’horitzó i et paralitzes enlluernat pel sol que en besar dolçament la fina divisòria entre núvols desfets de glòria i llum, transforma el cel en una imatge expressionista, plena de dramatisme terminal. Camines i somrius, t’atures i penses amb una espurna als ulls. Et gires i veus la nit que et ve a cercar amb la foscor baix el braç, amb el silenci de l’ocàs, amb la mirada inexistent, plena de buidor... i tancant la mirada, sentint el flaire de l'encontre, restes parat per no caminar pus més.

J. M. Vidal-Illanes (c) 2009

Crònica i altre Juliol, 18

2009-07-18T00:22:00.000+02:00

Malgrat la calor el dia s’ha llevat gris i dens. La radio vomita notícies incessants, relats de guerra de guerrilles a països llunyans. El meu rostre és travessat per la mirada d’uns ulls interrogants, trists, com extraviats; els ulls són els meus, exhibeixen el manifest de la derrota com a pavelló, amb el gest del vençut, amb el lluent testimoni de les llàgrimes exultants d’impotència. La poesia havia mort, de fet va ésser assassinada impunement i soterrada, condemnada baix la terra d’un oblidat fossar anònim. La poesia va ser vilment escanyada, ofegada, pels grollers exabruptes dels fusells.

Els assassins de poetes mai no varen ser jutjats. Hi havia poetes coneguts i ciutadans ignorats que volien viure la poesia d’un futur diferent. El futur va ser un retorn al passat, al de sempre, amb la força de les proclames imperialistes i sentències de mort contra la cultura.

Avui al calendari se li ha desprès un full, la sang que l’impregnava pesava massa per a permetre’l romandre, sense vergonyes, a la vista de tothom. El full s’ha doblegat en un gemec, el 18 que l’encapçalava s’ha amagat en la foscor d’un dol immens i el llibre dels poetes amb la veu negada, ha caigut a terra amb una escampadissa de lletres vermelles, gualdes i morades, tot construint paraules d’una amargor esperançada.

J. M. Vidal-Illanes

Crònica d'una corretja tensa

2009-01-23T16:47:00.000+01:00

El ca estirava dominant la ruta a seguir. La rutina tensava la corretja i les rajoles del terra suportaven impàvides el caminar automàtic d’aquella estranya parella. Els dos cossos s’il·luminaven i entraven en la penombra alternativament en anar deixant enrere els fanals i les lluminàries dels aparadors; en aquell precís instant hi varen passar pel davant del gran finestral del bar, la música de jazz portava el compàs de l’escena amb una vella gravació de Coltrane, a fora feia fred i el vent feia ballar la fullaraca del terra, com cabells despentinats en mig d’un desordre lògic.

Darrera la corretja una dona era passejada, morena, despentinada com la desordenada fullaraca, tot caminant amb un rostre inexpressiu, amb un semblant extraviat, gens adient per les notes del llegendari “In a Sentimental Mood”. La cara pàl·lida a joc amb la blanca jaqueta de plomes, llarga, es comunicava amb la grisor del terra que allargava i encongia l’ombra d’aquella espècie d’ànima en pena. L’abric de res no servia per escalfar la fredor del moment, l’instant efímer del pas davant d’una vella cançó de jazz tampoc no va fer revifar l’estampa. El ca que s’atura, la dona també, mantenint la distància, autòmat blanc i gris.

L’instant de pas, la música de jazz, el fum acompanyat de la renou de fons de plats i coberts que es remenen, de gots i tasses que ballen d’amagat, i de la conversa transcendent dels veïnats de taula. Coltrane s’acomiada, el ca i la dona el segueixen i sense mirar enrere desapareixen entre fulles que dansen amb el vent i la boira, que comença a espessir-se, que tot ho esvaeix davall la flassada freda i humida que estén, un fred fosquet en una freda ciutat al nord de l’esperança.

J. M. Vidal-Illanes (c) 2009

Crònica d'un solitari [a la barra d'un bar qualsevol]

2009-01-20T20:38:00.002+01:00

El solitari, la cervesa, la cigarreta, el colze mal ancorat sobre la vora de la barra. Aquesta barra és de marbre amb el perfil d’aram i una barana de fusta per penjar-se o per penjar objectes. És una barra d’aquelles que ja no es veuen amb freqüència, potser per això vens aquí, i et sents com d’altre època, sense arrels.

El solitari i els cabells blancs, llargs, despentinats, que no poden amagar un front aclarit per les dolenteries que la vida l’hi ha proporcionat. Les lleugeres ulleres accentuen la mirada esvaïda i el rostre afligit. Tot en ell tremola, els pantalons de pana, l’armilla en punt mal ajustada i amb ribet verd, la camisa de quadres marrons i la jaqueta negra de motorista gastat i abandonat a la vora d’un motel al desert de l’existència. La compra ràpida del supermercat a darrera hora roman en terra, una bossa plena de qualsevol cosa que pot ser ja estigui de més i no conté les moltes que ja estan de manco. La tristor amb que mira l’ambre de la cervesa que apura i la soledat que li colpeja l’esquena amb sornegueria.

La tremolor a les mans en apagar inquiet la cigarreta ronsejaire que es resisteix a morir. La inseguretat amb que llambrega l’enorme mirall penjat a la paret de la barra i la desgana en guaitar secretament l’hora en el rellotge francès del segle denou. De res no serveix anar diferint de mala gana el moment d’una decisió: tornar a casa, massa buida, massa plena de records, desbordada d’absència. Li dol en l’expressió pagar la consumició i marxar lentament, com havia arribat, deixant oblidada al terra la bossa feixuga del supermercat.

J. M. Vidal-Illanes (c) 2009

Crònica d'una mirada de llum variable

2009-01-16T19:42:00.001+01:00

Una mirada de llum variable. Uns pics blava, d’altres verda o grisa, però sempre sensible. L’alegria o l’aflicció dibuixen matisos mesclats en l’iris, com rajos d’aiguamarina, com escletxes d’una petxina tornassolada. Si s’humitegen per qualsevol contratemps passen a expressar un esclat d’emocions on tota varietat facial enriqueix una parla sense paraules: l’expressió del sentiment net de color canviant.

El color variable, les emocions canviants, l’estructura radiant esclata quan l’alegria oculta emergeix de les profundes simes del dolor i rebenta en blau i en gris irisat, com la coa d’aquella sirena que un dia fores, que un dia tornaràs a ser, amb cants que enlluernen i obliguen a Ulisses lligar-se al timó d’una nau a la deriva. Jo no em fermaré, sucumbiré al cant i a la mirada i al color lluent i càlid d’uns ulls d’expressió sincera desbordada de mar, plena de la bellesa dels racons secrets altre temps visitats a les profunditats de l’alegria. I caminaré seguint la llum variable de l’iris que com una brúixola constant guia segura les passes cap a la retrobada.

J. M. Vidal-Illanes (c) 2009

Crònica de destrucció [una vegada més]

2009-01-09T10:55:00.000+01:00

La teva mirada es va extraviar lentament pels racons ondulats d’un macabre núvol negre i gris que s’expandia insolent entre el silenci. La pau que donava aquella absència de remor, de sons reconeguts, resultava inquietant. Tot al voltant es movia, exclamava una dinàmica foscor, però no podies sentir res més que les olors penetrants de la incertesa que deixaven anar un flaire rebentat.

El desconcert paralitzant no et deixava sentir els gemecs que s’obrien pas entre les encletxes de la ignomínia, entre el ferum de destrucció. Una vegada més els pensaments que fugien del teu cap, desesperançats, et retornaven a la realitat. T’havies saltat tota lògica i continuaves viu en la distància. La resta dels membres de la teva família havien trobat sepultura entre les runes de la casa familiar; però no existia ja família que acollir, ni casa per habitar. I tu et cremaves sense flames vives al voltant de la penetrant soledat que s’aixecava com un mur insalvable al teu voltant.

No importava a quina banda de la subtil frontera et trobaves. De res servia ara el nom de l’artefacte que com una falç gegant i dolorosa havia segat vides d’éssers que mai no tornarien a compartir mirades. Els teus ulls extraviats i sense esperança traspuaven un esguard que també morí entre el foc i l’esclat; més, com un càstig injust, un desconegut havia condemnat el teu cos a vagar fantasmagòric durant la resta de la feixuga vida que et restava arrossegar; per la resta dels dies seguiries preguntant-te les raons inexistents, el perquè d’aquest dolor que et dirigiria les passes cap enlloc per un estret corriol que mai havies triat.

J. M. Vidal-Illanes (c) 2009

Crònica d'un descans [per un temps...]

2008-11-27T20:50:00.000+01:00

Viatjant entre pedres, descalç, dolorós...
Travessant vents i oceans, volant entre niguls blancs uns dies, grisos uns altres.
Buscant-me entre laberints. Cercant una sortida a tot plegat.
Descans

Crònica d’un gran mur gris i fred

2008-08-29T17:53:00.001+02:00

Et trobes escalant un mur gris, fred, reptant amb l’ambigua sequedat freda, àgil i amenaçant d’aquell que ha aprés a zigzaguejar en ferma ascensió sense destinació definida. No encertes a endevinar el final del viatge.

Et trobes massa a prop del terra com per percebre la prolongada perspectiva del abans i de l’avenir, de tot allò que es deixa enrere per no voler tornar la mirada al passat. De res no serveix.

Et trobes massa baix per ullar per damunt de la línia de núvols blancs i estrets que es perfilen en la llunyania futura. Et perds, minúscul, com un insignificant ésser extenuat, malbaratat, desprès d’haver vessat al seu endins tanta ambició estèril. Malgrat tot, inconscient de les constants del que t’espera darrera una cantonada propera, penses tenir-ho tot controlat, ignorant que el mur gris i fred és massa alt per a tu.

J. M. Vidal-Illanes

Crònica d’un somni que fuig

2008-08-27T20:38:00.001+02:00

Notes el pes que doblega el més profund de la superficial existència. T’aferres a la comoditat del seient que t’agombola. Et gires en el precís instant en què un feix de llum poderós i efímer trenca en mil trossos la irrealitat que havies projectat en el mur de la soledat.

Estava allí i no parares compte. Desaparegué com havia arribat i res pogueres fer. Penses que tot és tant petit i, malgrat això, no hi cap enlloc d’aquest immens món. El que pensaves que era teu s’esmunyí hàbil de les mans per sempre més. Vares sentir com es fonia el gresol daurat d’un rostre que va ser capaç de convertir durant uns segons el flagell del vent que alena la irrealitat, entre el vapor d’un somni intens i llunyà del que mai no es pot tornar. La vares deixar anar i ara comprens que no hi haurà una segona oportunitat, però si s’apareix de nou, hauràs assajat la manera de no tornar a dir que no.

J. M. Vidal-Illanes

Crònica davant el darrer vestíbul

2008-08-26T13:17:00.001+02:00

De quantes dones havies begut? Quants bòtils havies abraçat? Vas acaronar fortunes que mai serviren per comprar la teva llibertat. Havies viscut amb la mateixa velocitat amb què desapareixien els estels fugaços en un cel d’agost. Creies que tot estava al teu abast i, malgrat tot, mira’t ara dins l’aparador de la vida; només un pic, només un, i així veuràs que els instants frissen més que el recorregut de les busques d’un rellotge cansat; tot rellotge arriba a aturar-se en un moment donat i els segons es fonen amb els anys, que anem deixant enrere, com enrere varen quedar, oblidades, les il·lusions dels petits futurs adults. Els projectes s’anaven esvaint com l’estela d’un cometa en una realitat que es dissolia.

Mai no vares poder aturar-te en el temps. Mai no vares voler abaixar-te de la infantessa i ara et trobes a les portes de la darrera escala del viatge, un viatge que un dia solejat vares encetar amb un rumb fix cap enlloc. El destí s’encarregà de conduir-te als peus d’un dia gris, davant del vestíbul del no res, dret, esperant el passaport que un dia vares penyorar i ara no voldries retrobar.

Ara et dol que no hi a res a fer. No vas ser útil per ningú ni per res, com la immensa majoria. Ara t’acomiadaran sense un adéu sincer mentre s’enganyen i et compadeixes. Quina vida tudada! El rellotge aturat i cap possibilitat de mirar enrere! Veus que s’obre una porta a l’horitzó i descobreixes un estret passadís de pols, tanques els ulls i t’enlluerna una falsa llum sense color, dones unes poques passes i caus impetrant en l’oblit.

J. M. Vidal-Illanes (c) 1990-2008

Crònica d’una ciutat cansada

2008-08-22T12:46:00.000+02:00

Havies permès que el sentit del devenir en aquest comú esforç per la supervivència es detingués aquí, en aquest brut carreró de la vella ombra en què s’havia convertit aqueixa cansada ciutat. Havies permès que el goig de saber que hi havia una escapatòria al neguit que paties travelés amb el metàl·lic i punyent xiscle que nidava, verinós, en el més profund de l’existència.

Havies permès que només existissis per anar a l’encontre d’una ma amiga que, solapada, en secret, t’estenia amb un somriure sarcàstic un pedaç de paper doblegat, amb el màgic poder de fer-te viatjar a enlloc.

Havies perdut de vista el verinós glaç que travessava tots els racons de l’ànima i que no era menor que la humida fredor del graó de marbre esgotat en que jeies esmicolat en trossos, no més grans que el pols dolç que s’havia fus en l’escalfor de la sang que dansava dins el teu cos una macabra cançó de mort. Ara la dolçor et bressolava confortable i feia que sortissis expulsat del fosc racó de lament amb el que t’havies acostumat a viure.

Sabies que qualque dia no retornaries mai, que ja no podries anar novament a l’encontre d’aqueixa ma amable que et lliuraria el passatge cap a un instant d’oblit i benestar dens: l’instant que et servava en la calidesa d’un viatge que en una ocasió es podria convertir en només d’anada. Et perderes en un mal camí intentant amagar el neguit vital que duies a l’esquena des de no sabies quin instant... i viatjares extraviat cap enlloc fins el més profund d’aquesta ciutat cansada.

J. M. Vidal-Illanes (c) 1990-2008

Crònica d’una darrera irrealitat [massa real]

2008-08-21T12:06:00.000+02:00

Obrires els ulls i pensares: “probablement el millor seria arribar al carrer travessant el gran mur de vidre que m’aïlla ferm, com un líquid transparent, pesat, dur, clar... impenetrable?”. “Visc a la planta vint-i-novena, no?”

Era tant densa la distància i tant lleuger el temps que no escaties a endevinar que era el que et pesava tant en els extrems de l’existència, però t’hi arrossegava inevitable. Les forces et fugien com gotes de mercuri en unes mans que no sostenien ni l’aire que t’acaronava: “existeix l’aire?”. Ara l’espai t’envoltava com un tel de gasa fina; lentament s’anava reduint el buit entre la plenitud i l’asfixia. La nebulosa transparència d’una decisió irreparable recorregué el teu cos que ara es mostrava lleuger. Obrires els ulls i deixares de pensar, el mur de vidre no era tant resistent i l'aire deixà d'existir.

J. M. Vidal-Illanes (c) 1990-2008

Crònica de Khalil [Vist des de la planta 38 d'un edifici de Manhatan]

2008-08-19T13:39:00.000+02:00

El cendrer acaramulla més llosques del que és habitual. L’home del vestit gris observa el tremolós fil de fum blanc que es va obrint camí fins el sòtil, travessant una atmosfera corrupta de pensaments preocupats per la terrossada que comença a atuir el seu negoci. Tants esforços, tantes il·lusions, tantes hores esmerçades en el disseny d’una activitat lucrativa que semblava travada en un eix de perfecció, i ara no sabia com aixecar els entrebancs.

Pel finestral del despatx penetren les llums matisades de l’horabaixa i el vestit gris, i l’home que el porta, es gira novament per inclinar-se sobre la gràfica destacada a doble plana que sembla voler fugir de l’informe que roman sobre la taula. Les pèrdues d’enguany superen totes les previsions. El gris home del vestit no te pressa per tornar a casa, se sent sol i ha de pensar com resoldre la situació.

L’home gris d’ànima negra i vestit cendrós, renega davant el fet que les darreres mercaderies que va expedir cap la destinació prevista, no arribessin mai a bon port: havia estat traït pel que fins feia poc era el seu lloctinent, l’home de confiança imprescindible en qualsevol negoci d’alt risc. Mentre ordeix la revenja observa un altre dossier, són els nous models, més petits i sofisticats que els que ha perdut, el circuit d’expedició també sembla més segur, ara només li manca trobar una nova persona de confiança plena que redreci l’operatiu.

Mentre l’home apaga la darrera cigarreta els ulls hi recobren la lluentor de dies enrere, admirat per la tecnologia, el gris cervell de l’home de negra ànima, medita sobre el potencial d’aquell objecte rodó i metàl·lic que, ocult uns centímetres baix terra, te la facultat de convertir-se en una mortífera font de diners.

J. M. Vidal-Illanes (c) 2005

Crònica de Khalil [Versió segons la CNN]

2008-08-18T13:36:00.000+02:00

[ . . . ]

J. M. Vidal-Illanes (c) 2005

Crònica de Khalil

2008-08-17T13:34:00.000+02:00

La lluna, esvaïda entre la claror del dia, estenia un blanc i captivador influx sobre el cendrós paisatge de misèria humana que dominava la Vall. Amb una languidesa escarrufant i uns ulls desperts però ignorants de tota maldat, Khalil s’interroga ingènuament sobre la naturalesa del tust que l’ha estabornit fent-lo jeure cap al cel. Ara l’atmosfera imperant endormisca l’infant amb flaires d’aire fred i olor a molsa cremada. L’aspecte morquenc d’en Khalil revela la freqüència amb que pot canviar-se de roba, de fet els esquinçalls que el cobreixen s’enruellen al seu cos exhibint unes fràgils extremitats, fruit de la complexa aventura que suposa alimentar-se a diari.

El tust, l’olor a molsa cremada. Khalil res compren, resta immòbil, sense poder aixecar-se del terra, embriagat de lluna, emmetzinat pel fred de les muntanyes.

Quina manera de desésser, quin desficaci comés per ments malaltisses han conduït a Khalil per un corriol marejant: el cap li pesa, els ulls se li tanquen, sembla haver-hi caigut en una son abissal.

L’olor a molsa cremada, l’extremitat arrencada, el sofre cauteritzant: Kurdistan. Aquesta trampa de metall i metralla ha estat la darrera troballa de l'innocent i petit Khalil.

J. M. Vidal-Illanes (c) 2005

Crònica del pescaire poeta

2008-08-14T13:30:00.001+02:00

El silenci imposa la seva llei mentre l’horitzó dibuixa el despertar del dia amb un traç ocult de colors gèlids. La llei és grisa, el silenci és fred. El pescaire ha trencat la canya entre blastomies imaginaries -per no violar el moment en que la queixa serpenteja entre la tristor-. Els ulls cansats s’obren camí entre el rostre assaonat, ple de poesia, amb el dolor amagat entre les nobles arrugues.

El subgènere polític, l’antipoeta, se n’ha sortit un pic més. Una escultura de destrucció i grandesa ignominiosa s’obre camí en la pacífica làmina d’aigua. Els esquàlids cervells dels destructors de talent odien que la natura sempre sigui més bella, per això, per més que s’esforcen, els seus pensaments, les seves idees, són caricatures en honor a la indigència intel·lectual: com que desconeixen el vertader sentit de crear respectant-se a si mateixos, a l’essència que els hi ha donat la vida, artefacten la destrucció com a resposta al suspens que l’existència els reserva.

Avui el pescaire ja no batega, aquest món no el pertany, ha perdut el port que el donava abric i escalfor. El vell poeta s’ha refugiat en la esvaïda visió dels records d’un temps que enyora, que mai més serà; el perfil d’un altre temps es dissol emmetzinat de vergonya aliena.

El pescaire poeta s’allunya, el vent, fred i net, estimada i temuda tramuntana, ha començat a fer lliscar destrament el vell llaüt que, amb singladura incerta, desplegada la vela, el servirà d’august i entranyable cadafal.

J. M. Vidal-Illanes (c) 2005

Cròncia extraviada en solitud (II)

2008-08-07T12:54:00.001+02:00

Senties la sorra adaptant-se al cos, lleugera, calenta. Miraves al cel i escoltaves les onades besant violentament la vorera. Ja no caminaves i havies arribat allà on no hi tenies res a fer. Darrera teu l’infant imaginari no t’esperava, no et mirava, no plorava... res no demanava. Tu miraves el cel i veies una immensitat buida, com la vida que t’extingia.

Les onades cruixien i cantaven sordes mentre el sol sense ombres d’un juliol extint cercava travessar l’horitzó per fugir de tu. L’aigua començà a acaronar els peus, un calfred et va recórrer l’espina mentre el cap s’obria i deixava fugir els darrers pensaments. Tancares els ulls i respirares amb quietud.

Les ones t’envoltaven, el calfred tornà anestèsic, et sentires lleuger. La mar et va arrencar de la sorra i la marea et fa fer surar entre alenades que s’alentien, entre ulls tancats i eixuts, entre el silenci del vespre que ho vestia tot de foscor mentre omplia el buit de no res.

L’endemà, un fillet imaginari, assegut en un cotxet abandonat, quedà orfe mentre suraves en la immensitat plena d’oblit: ningú no et trobà a faltar i descansares per sempre amb els teus somnis d’infantessa, entre escuma i sal.

J. M. Vidal-Illanes

Crònica extraviada en solitud (I)

2008-07-27T20:33:00.002+02:00

T’ho havies cercat. Caminaves sense sentit. Notaves l’escalfor exagerada de la vorera amb el sol caient a plom, un dia de juliol sense ombra. I el cap et bullia i tenies una expressió de follia i tristor: t’havies extraviat encara que sabies on eres.

Caminaves sense sentit empenyent un cotxet d’infant que agafaves amb fermesa, però l’infant no hi era: el seu lloc l’ocupaven bòtils d’aigua buits, de plàstic vulgar, que tremolaven envestits pel vent calent que et feia plorar. Ploraves de tristor o de follia i miraves el teu infant imaginari com es movia, buit, de plàstic.

La solitud immensa que t’impulsava era fruit de la poca estima que t’havies procurat al llarg de la vida, no tenies amics: tu tampoc eres el teu amic. Acompanyaves el trémer del nin absent i et feia mal la buidor de tanta absència, mentre anaves extraviant la poca integritat que et restava i oblidaves qui havies estat.

La teva vida havia promès assoliments i triomfs, però tot acabà en una gran mentida que et descavalcà del turó de l’èxit on t’havies instal·lat, tant artificial com el teu engany. I t’ho havies cercat... o no, però havies arribat i no hi havia punt de retorn allà on caminaves sense sentit, mentre ploraves.

J. M. Vidal-Illanes

Crònica d'un altre 18 de juliol

2008-07-18T23:57:00.000+02:00

Mirava per la finestra, les onades compassades jugaven amb els llaüts, blancs, escumant l’ambient d’un calorós dia de juliol. El diari jeia desplegat sobre la petita taula de fusta, al fons sonaven les notes de les Variacions Goldberg, amb la inconfusible cadència de Glen Gould, que afegia tristor al dia, al 18 del calendari, tacat de sang, maculat d’estultícia, impregnat de la estupidesa insultant d’il·luminats salvapàtries.

Les lletres de motllo indicaven el camí que havia pres el full de ruta, el nou rumb que s’ha imposat a l’altre, al que mai va ser acceptat. Agressions preventives, respostes desproporcionades; i el món apàtic, com sempre. El vi és francament bo, però no el puc assaborir perquè el pensament ofusca el paladar mentre m’interrogo sobre el significat de les paraules de subtítol “...ús legítim de la força...”. Hi ha força legítima fora de la que pot ser estrictament necessària per repel·lir una agressió? Quan se sobrepassa la defensa per transitar a l’atac indiscriminat, es pot parlar d’ús legítim de la força?

Els atacs preventius són asèptics, no hi ha morts, només víctimes col·laterals, però poden durar quaranta anys. Aixeco la copa per provar fortuna novament amb aquest vi de Binissalem, el cercle roig que la copa ha deixat sobre el diari emmarca el número 18, el de la data, el del trist record. Mentre Gould reblava les darreres notes, miro més avall, frustrat, del trist record passo a la oblidada memòria, i al incompliment de promeses, no hi haurà rehabilitació de la injustícia, ni anul·lacions de consells de guerra, ni diners per a investigar on són els nostres morts, els desapareguts, els vençuts que il·legítimament van ser víctimes col·laterals.

Avui continuo sentint-me abatut, camino capcot i vagarívol, vençut i víctima. Mentre, observo les runes de Beirut, a la portada del diari, en el lloc que fa molts anys va ocupar Guernika; ara somric una fracció de segon: el 18 de juliol va propiciar que un geni convertís la destrucció dels valors en una obra d’art inabastable. Obro la monografia sobre Picasso i contemplo en un desplegable la majestuositat del indescriptible drama... Bach posa música a l’escena, Gould la interpreta per a mi; ara la copa sembla més lleugera i el vi te uns agradables matisos que abans no encertava a fruir.

J. M. Vidal-illanes (c) 2006

Crònica d'un temps manllevat

2008-07-17T21:57:00.001+02:00

La tarda donava l'esquena al sol sense acomiadar-se. L'oratge amb olor a mar despentinava els darrers pensaments d'una dura setmana de feina, d'èxit, de guanys: eres un dels millors. Avui tornaves a trobar-te amb el teu fill de 10 anys desprès de tres dies de viatge, durant els dies feiners just arribaves a casa per veure com dormia plàcidament, innocent i pensant en tu: t'idolatrava. Demà dissabte podràs passar el dia amb ell, si no ho impedia un afer urgent, un ensurt amb un encàrrec que no arriba a destinació, una queixa des d'un llunyà racó del món per indesxifrables deficiències en la cadena de producció.

Acabà el dissabte i arribares a casa a temps de veure'l dormit, somniant amb el dia que compliràs la teva promesa eternament ajornada de dur-lo a jugar a la platja de davant casa amb la pilota de marca que li regalares per consolar-te la mala consciència. L'habitació estava farcida d'objectes que compensaven la manca de temps. I l'infant ja n'havia fet 10 anys i els objectes continuaven ocultant promeses i bones intencions que mai arribaven. Però l'al·lot creia amb tu i imaginava la pilota rodolant per l'escalfor de la sorra mentre li ensenyaves a blocar.

Diumenge matí i surts cap el despatx, el nin, cap cot, mira la mare que li agafa de la ma i li assenyala la pilota de marca mentre li convida dolçament a fer-la rodolar per la confortant sorra d'una platja de primavera. Ara els dos respiren l'oratge que acarona els instants feliços que tu deixes esmunyir-se per sempre més.

J. M. Vidal-Illanes

Crònica d'una esclavitud

2008-07-07T21:56:00.001+02:00

Vivies en la foscor permanent d'un malsà taller on extraviaves la vida a raó de catorze hores de feina al dia i dos dòlars de recompensa: aconseguies cosir més pilotes que ningú. Les mans es confonien amb la cruesa de la pell curada que feies servir. L'olor penetrant a cuir, l'atmosfera carregada de desesperança, la tristor d'una infantesa robada, no aturaven el ritme d'aquesta opressió. El flamant baló de futbol seria venut en un país occidental per cent dòlars a persones que el tractaran millor del que et tractarien a tu. Però no importa, amb tal de no tornar a casa on la misèria presideix tots els racons; saps que el millor regal que pots fer-hi és no ser una càrrega més per ta mare que se consumeix d'impotència sense cap oportunitat mentre els solcs a la pell del rostre aprofundeixen el dolor del fracàs. No hi ha sortida possible, no hi ha oportunitats, només l'esclavitud i les condicions infrahumanes que et permeten sobreviure dos de cada tres dies, que ja és molt.

J. M. Vidal-Illanes