Cròniques...

Cròniques...

dissabte, 10 de desembre de 2016

Ignorància, pau i rom

Reflexionar sobre la pau em condueix al despertar i als primers minuts del dia. Sempre m’ha agradat llevar-me i baixar de pressa a buscar el diari a la bústia, tornar a pujar i obrir-lo damunt la taula de la cuina i prendre pa calent amb mantega i confitura de taronja. Mentre giro les pàgines vaig assaborint el cafè comprat al meu temple del centre de Ciutat. Em faig les mescles, busco contrast dolç i amarg, suavitat i força. El cafè no pot ser el mateix un dia fred i radiant que un altre gris i temperat. O a l’estiu, o a la tardor. El color i l’aroma dominants tenen el seu moment i no hi ha segones oportunitats. Sempre el faig amb la màquina i d’una mida entre expresso i ristretto. Aquest és un moment d’assossec.

Però llegir el diari té contraindicacions. Bec cafè i passo les pàgines. Primer les de cultura i llibres, després les de societat buscant històries sobre les quals escriure i, finalment, llegeixo les notícies generals, les internacionals, perquè les nacionals s’indigesten i amarguen en excés la confitura i el cafè. En aquest moment, en arribar a les notícies, m’aixeco a fer una segona ronda, però abans deix a la tassa un llit d’Amazona, més o menys d’un dit, i després tiro unes gotes de cafè sobrant, aprofitant el que havia quedat a la cassoleta de la màquina expresso. (llegir text complet a Aïllat [...davant l'abisme])

dimecres, 17 d’agost de 2016

Sentit (publicat a ECLèCTIA)

Busques sentit a les paraules. Primer a les paraules del senyor que parla per la televisió, després a les de l'exlegionari sorollós de la barra que pren cervesa i entra i surt del bar successivament per fumar una cigarreta darrere l'altre. Passes comptes i calcules una cervesa per cigarreta. Sospires i mirant la cafetera et capbusses en el significat de les rèpliques del cambrer. Et mous girant les pàgines d'un diari que no llegeixes i, finalment, cerques sentit als pensaments que t'envaeixen pintant de gris els barrots de la gàbia que et reten contra la teva voluntat.

«Un boix entra en un bar i treu una pistola»
(com la de Txékhov).
És el primer acte, se suposa que serà disparada al darrer acte. Sentit. Mirades vigilants. Et gires. Mires la persona que entra lentament, amb dubtes, es col·loca devora teu a la barra, a un metre i mig. Agafa una banqueta.

El diari obert, aturat, a la pàgina segona de successos. El boix coincideix amb la descripció del senyor que ha entrat i tens al costat, el senyor que pren cervesa, més pausadament que l'exlegionari, que visiblement nerviós en demana una altra. El senyor és una mena de Txékhov més fornit i jove de com recordes el geni rus. No saps si és boix. La pistola de Txékhov era en realitat un rifle.

Ignores perquè, però calcules el tempo del segon acte i l'exlegionari mira en silenci. Beu i calla, mira i beu. Se suposa que si algú intenta sortir de l'establiment el boix, que potser no està boix, li ho impedirà. L'home de la pistola que encara no has vist, té accent de l'Europa de l'est, impossible determinar més, només ha demanat una gerra de cervesa gran que assaboreix amb un delit absurd. El sentit de les monedes que cauen dins la màquina escurabutxaques mentre l'home que penses que és el del diari, i que acaba d'entrar, no ha tret cap pistola.

«Però perquè no la treu? Com és possible que pugui beure cervesa amb una parsimònia desconcertant i no la tregui?»

Ensenyes la notícia al senyor de la gerra de cervesa que t'observa estranyat. Esguardes l'exlegionari. Mires el cambrer. Tornes al senyor de l'Europa de l'est. Saps que està a punt de començar el tercer acte, el darrer. Demanes també tu una cervesa i mires fixament al cambrer. Estàs suant, busques sentit a tot. És el darrer acte i el cap sembla que et vagi a esclatar. Mires ara la televisió. Mires també el diari amb la notícia de boix i la pistola. Agafes la teva bossa i demanes el compte: simplement treus la pistola i la descarregues lentament, seguint el sentit de tot plegat.

J. M. Vidal-Illanes © 2016

Imatge extreta d'aquest article de Jot Down 

dissabte, 28 de maig de 2016

Entendre la vida

Tenia un amic que sempre que podia ens deia que la vida era curta, però que això no tenia gens d’importància perquè quan mirava l’avorriment en què s’havien instal·lat els seus vells preferia beure i fumar-se l’existència abans que fos massa tard. Era una forma de traduir allò de «Too Old To Rock ‘n’ Roll: Too Young To Die» de Jethro Tull, però en la versió en la qual no assimiles bé la part de «Too Young To Die». Encara recordo els mesos finals, quan l’amic Carles començà a esfumar-se lentament, consumit com el fum dels seus canuts d’heroïna. La seva mare avorrida va morir ara fa unes setmanes amb vuitanta-quatre anys. Carles no va passar dels vint-i-nou i jo ocupo el lloc d’un pare anodí.
La vida només pot ser entesa mirant cap enrere, però únicament
pot ser viscuda mirant cap al davant.

Søren Kierkegaard
Woody Allen va dir sense pipellejar allò de «M’interessa el futur perquè és el lloc on passaré la resta de la meva vida», una màxima que vaig comprar a l’instant. El problema és que no estic trobant el camí del futur i Siri desvia la conversa cada cop que li’n demano. A l’iMaps tampoc no apareix aquest camí. Quan em trobo perdut en aquest entreforc, apareix Kierkegaard i es pren un Akvavit tranquil·lament, mentre mira enrere i endavant sense parar compte en el present. Adem canta Loro i jo segueixo sense entendre com la vida pot arribar a ser un joc de mirades. Carles va morir massa jove escoltant Jethro Tull mentre es xutava una darrera dosi. El dia del seu enterrament feia una calor xafogosa de finals d’agost i aquell vespre vaig començar a repassar les nostres vides: això de mirar cap al davant no va arribar fins vint anys després, durant molt de temps em vaig limitar a observar el moment present. Quan et fas vell comences a examinar la vida deixada enrere i el que queda per viure com qui mira a banda i banda d’un carrer abans de travessar-lo. Els perills poden sortir al pas en qualsevol moment lent i tèrbol de l’avinguda que creua les nostres vides.
Em sento com si fos una peça en una partida d’escacs, quan el meu oponent
m’indica: aquesta peça no pot ser moguda.

Søren Kierkegaard
Sovint l’existència és com una partida d’escacs. No sóc un gran jugador, de petit ho era, però no ara. El pas dels anys m’ha fet desconfiar dels moviments de l’adversari i això fa que m’equivoqui: el cor abandona la raó i es perd entre lladres del temps. Realment en la vida volem moure peces en accions impossibles, saltant per l’escaquer sense parar esment en el fet que els quadres limiten la nostra capacitat d’improvisar, coarten la llibertat i ens fan esclaus de les mirades de curt abast. Carles va avançar massa ràpid i les dreceres condueixen a l’escac i mat. Per això, avui he desempolsat el vell vinil de Tull i he sentit com l’avinguda a travessar s’eixamplava. Mirava a costat i costat i descobria que mai serè massa vell per res i que el Rock ‘n’ Roll va entrar a la meva vida per la porta de darrere, entre simfonies clàssiques, per quedar-se a conviure amb els intents d’entendre l’existència efímera que ens toca recórrer. Ara sé que la vida no és un problema a resoldre, sinó un puto experiment i nosaltres som els conillets d’Índies.

A la teva salut, Carles, avui que hauries fet cinquanta-cinc anys.
La vida no és un problema que ha de ser resolt, sinó una realitat
que ha de ser experimentada.

Søren Kierkegaard
Publicat a Aïllat [...davant l'abisme]

divendres, 26 de febrer de 2016

Monedes a les butxaques

Voldries descobrir ones gravitatòries a l’espai, com ells, els altres, els que persegueixen un somni i el troben. Et mires les mans i no detectes ni mitja evidència que expliqui el teu fracàs: has deixat de ser jove i ho saps però no et demanes el perquè. Fa temps que et lleves dins la nit buscant-hi el teu, aquell que marxà un dia, inacabat. Fa temps, tant que no ho pots comptar amb els dits de les mans, que ja has oblidat quin era el teu anhel.

Comences a buscar dins els abrics i descobreixes que has deixat abandonades monedes a les butxaques. No saps de què pot ser això símptoma, desvetllar aquest signe està fora del teu abast. Abandonar objectes pot tenir efectes tènues en el fons de la teva vida, però això tampoc no t’importa massa: és una qüestió lenta i profunda. Un dia qualsevol agafes la jaqueta de xeviot, aquella que feia temps que no et posaves. Fiques les mans a les butxaques i trobes dues entrades de cinema, una de teva, l’altra d’algú que deixà un buit. Enfonses la mà dreta una mica més, dins la carícia del pany de la jaqueta: ara és quan et trobes unes monedes que havies abandonat inconscientment aquell dia llunyà, era el canvi de les entrades del cinema. [Article complet publicat a Aïllat...]

dimarts, 26 de gener de 2016

Hi ha cafès que s’allarguen infinitament

[1]

Hi ha cafès que s’allarguen infinitament, tant com el temps que tarden a refredar, que tampoc no és massa. Baixes al bar. De fet, sempre baixes al bar, perquè sostens infructuosament que les grans obres s’han d’arrossegar prèviament per les barres poc il·luminades o pels angles de visió ocults d’una taula de marbre dubtosa. Una vegada vas descobrir que el marbre d’unes taules del teu bar favorit estava gravat per la part de sota, tenien uns estranys solcs que et resultaven inquietants, però vas mantenir el secret. Un dia, armat de tot el valor que se’t suposa, vas deixar caure el llapis delicadament amb la intenció de poder mirar el revers del marbre en el moment d’inclinar-te cap a terra: volies deixar el misteri al descobert. Va resultar que les taules eren làpides reciclades d’algun cementeri ignot, probablement comprades als encants i de procedència sospitosa. Vas anotar amb bona lletra, en una llibreta especialment seleccionada pel cas, els noms allà consignats, com si volguessis aixecar un acta de defunció post-sepulcre, entre la boira de fum i veus confuses del local. I allà escrivies, sobre el que va cobrir la tomba d’un personatge misteriós. Aquelles dates foren prolífiques, impulsat per la força tel·lúrica dels morts oblidats. Totes les taules d’aquell bar estaven lligades al destí dels desapareguts, els teus escrits s’enllaçarien amb les arrels de xiprers infinits. [Article complet publicat a Aïllat...]

divendres, 8 de gener de 2016

Moments finals al principi del dia


Hi ha moments en la vida en què necessites baixar al bar, fer un cafè i marxar sense dir res, només comunicar-te amb gestos, amb moviments del cap o de les mans. Altres dies necessites no escoltar ningú, especialment mentides, i mirar llargament la sortida de sol des del seient davanter de la dreta del cotxe; poses música de Beirut i esperes, sense més. Si et lleves massa prest, el sol arribarà tard a la cita, per contra si allargues el cafè, potser ets tu qui arribi quan ell estigui massa alt. La música, el cafè i l’albada formen una suma de caiguda lenta. Àngels i caixes, ales i núvols: escrius i t’escalfes les mans mentre esguardes l’horitzó de través.

Busques moments fets de plans seqüència en blanc i negre, com més llargs, millor. A les fosques, entre carrers d’ombres furtives que es mouen silenciosament, com fantasmes canviants i negres. Saludes sense un mot la nit i comença a ploure en diagonal. Gotes llargues i primes et llepen amb delit el clatell mentre traspasses la frontera. Arribat a casa et despulles i mires per la finestra: ha deixat de ploure i comencen a encendre’s les línies del cel. Darrere els ullals de la ciutat una resplendor suau canvia de color. Voldries baixar al bar i parlar amb tothom. Moments en la vida en què necessites fondre la solitud, aquí demanes un whisky i deixes el cafè pel teu amic Francesc. Parles excitat. [Text íntegre a Davant l'abisme...]

J. M. Vidal-Illanes © 2016

Júlia i la xarxa

Júlia i la xarxa

LLuna Negra

LLuna Negra

Darrers relats publicats en paper

Portades de les darreres publicacions de relats en revistes

Humitat als ossos

Humitat als ossos
Humitat als ossos. Per J. M. Vidal-Illanes, al número 57 de La Lluna en un Cove

Tren equivocat

Tren equivocat
Tren equivocat. Per J. M. Vidal-Illanes, al número 33 de la Lluna en un Cove
Accés a l'extracte de

Tren equivocat

Bumerang

Bumerang
Bumerang. Per J. M. Vidal-Illanes, al número 30 de la Lluna en un Cove
Accés a l'extracte de

Bumerang

Els sorolls, la nit, el veí

Els sorolls, la nit, el veí
Els sorolls, la nit, el veí. Per J. M. Vidal-Illanes, al número 29 de la Lluna en un Cove
Accés a l'extracte de

Els sorolls, la nit, el veí

Entre niguls canviants

Entre niguls canviants
Entre niguls canviants. Per J. M. Vidal-Illanes, al número 20 de La Lluna en un Cove