Crònica d’una monotonia que no porta enlloc

Has sentit la clau al pany, el senyal diari que sona com un despertador puntual de dilluns a divendres. Saps que ha arribat l’hora d’abandonar la morada prestada per una entitat rescatada, tu no tens entitat per a ser rescatat però t’aprofites de l’obra social nocturna d’un caixer a recer del fred. Avui és dimarts tot i que això, a tu, no et diu gran cosa en arribat el punt que cada dia són el mateix naufragi.

T’aixeques sense ni un mot, ningú mira a ningú, només sents la presència dels primers empleats que van arribant mentre reculls els cartrons i les teves escasses pertinences. Un pacte de silenci que et garantirà tornar aquest vespre si tot va bé, un lloc on dormir a recer de les amenaces que esperen amagades quan cau la foscor. En aquest barri, que has anat fent teu lentament, van tancant les sucursals bancàries i, en certa manera, també així es produeixen desnonaments informals en clausurar-se els caixers que ocupen els rodamons.

Surts i les primeres llums del dia comencen a cobrir el teu cos baldat. Al terra projectes una ombra allargada i deformada pel munt de fulles marrons que han caigut dels plàtans durant la nit. Mires l’enorme arbre de la cantonada que s’alça solemne entre tanta decrepitud i abaixes el cap mirant les butxaques i sabent que hauràs d’anar un dia més al menjador social a prendre un cafè amb llet i unes galetes. Després d’això les hores es convertiran en una interminable via de tren que no porta enlloc i t’abaixaràs de la jornada quan comenci a fer-se fosc i puguis menjar el segon àpat del dia gràcies als voluntaris d’una ONG del barri.

Demà sentiràs la clau al pany, el senyal diari que sona com un despertador puntual de dilluns a divendres. Serà dimecres, però això, a tu, no et dirà gran cosa perquè repetiràs naufragi i contaràs els minuts de la monotonia de la decrepitud, on les oportunitats es perderen en algun lloc de la llarga via que no porta enlloc.

© 2013 J. M. Vidal-Illanes