Crònica d'una funda de violí

Amb el temps havies perdut les forces però no la virtut. Les mans ja no eren tan àgils tot i que eren més expertes i acumulaven la saviesa que els pas de les hores, dia rere dia, any rere any, t'havia sembrat als solcs de la cara. El món no et mirava, però algunes persones et tenien compassió. Fins i tot eres conscient que hi havia qui t'escoltava i pensaves que s'aturaven a conjecturar d'on sorties, quin havia estat el teu passat i com havies arribat fins aquí.

La darrera estació no era una sala de concerts, ni un teatre de la teva Bulgària natal. Vares travessar amb sort dispar tota Europa en una singladura sense bitllet de tornada. Ara els trens viatgen plens de desesperança i mentre no et fan fora toques al vestíbul immens d'aquesta parada forçosa on, amb el retard acumulat, molts viatgers passen ignorant la teva existència. El violí sona, busques peces conegudes, perquè la familiaritat és una oportunitat.

Al compàs d'un concert per a violí de Mendelssohn les passes dels viatgers adopten una dimensió diferent, s'alenteixen o s'incomoden, depèn del fragment. Cada moviment és atès per la volumetria de l'espai que t'agombola i les notes ocupen tots els plecs d'aquella arquitectura vuitcentista. I tu toques durant hores.

La teva vestimenta és la mateixa que feies servir els darrers anys amb la Simfònica de Sofia que vares deixar enrere i que ja no existeix. Només arribares a segon violí, i a casa conserves alguns discos on pots sentir-te tocant la cinquena simfonia de Beethoven o el Concert número 1 de Bruch. Els temps han canviat i, malgrat que hauries d'estar jubilat fa temps, no pots deixar de tocar. La teva vida ha transcorregut per les línies paral·leles d'un pentagrama, no saps fer res més i no disposes de cap cobertura econòmica. Per això en aquestes circumstàncies la funda oberta del violí és la porta que et pot permetre menjar un dia més, mentre esperes que el teu darrer tren, en el que viatges mirant amb desconfiança els paisatges enyorats, faci parada a l'estació terminal.

J. M. Vidal-Illanes © 2012