Cròniques...

Cròniques...

divendres, 14 de desembre de 2012

Crònica de l’àvia i la boira

De vegades no saps què estàs cercant, i malgrat tot ho trobes. Llavors davant teu s’aixeca el dubte, com un edifici abandonat amb els vidres de les finestres trencats, que espera mut un enterrament amb explosius. L’edifici cau, però el dubte roman com un espectre burleta. Tu mires més enllà, amb ulls cansats, part darrera l’horitzó, on saps que no hi ha res, tampoc la resposta que estàs esperant. Llavors tornes a buscar. Tot seria més fàcil si poguessis recordar, tenir la certesa de què a la fi tens un motiu per convèncer el bosc d’interrogants que et deixi passar a l’altre costat. Penses que quan els niguls grisos, quasi negres, s’escampin deixant dibuixat un cel de plexiglàs, la llum del sol et cegarà i seguiràs sense definir els contorns de la qüestió que et tenalla els pulmons, que dificulta la respiració i la converteix en una crepitació angoixosa.

Sents el teu cos com avança en caiguda lliure, si és que caure és una forma d’avançar. Tanques els ulls i tornes a oblidar. La memòria ha alterat l’ordre de prioritats i desenterra la casa de l’estació, on vivies quan eres molt petita, i de sobte sents que el teu enorme pastor alemany, que fa més de seixanta anys que és mort, salta alegre al teu costat, però és el meu Cocker qui et fa reverències. El port és un riu crescut i demanes pel pont vell. Tampoc nosaltres tenim respostes perquè som incapaços d’interpretar l’alteració del teu ésser, que torna a la infantesa dins d’un cos d’anciana bondadosa que ha oblidat allò que estava buscant i que s’acomiada educadament del presentador del noticiari de la televisió i el convida a tornar en una altra ocasió.

Avui has emmudit, no tens un bon dia. Mires per la finestra, però dóna la sensació què no estàs veient res, només mires. Agafo la guitarra i et toco unes peces clàssiques. No et gires, ni tan sols sé si ho estàs sentint, només la finestra o el que estigui més enllà captiva la teva atenció absent. La bromassa ocupa tots els recons de l’habitació i ens separa, engolint les notes que surten queixoses de l’instrument. Llavors m’aixeco en silenci i vaig cap a la porta on espero uns minuts a peu dret, amb la ma darrera de coll i el colze aixecat i estalonat contra el marc. Segueixes mirant i em demano que veuen els teus ulls que no saps interpretar. No trobes respostes, ni jo tampoc. Demà hi tornaré i em confondràs amb el teu germà petit i em canviaràs el nom i jo et demanaré a què vols jugar, esvaint la boira temporal durant unes hores mentre ens trobem a cada pas coses que no estem cercant.

© 2012 – J. M. Vidal-Illanes

dijous, 29 de novembre de 2012

Crònica del llibre perdut

Avui t’ha tornat a la memòria. Un amic perdut que et va regalar hores de caliu en un fred hospital. Era hivern i els dies curts no tenien cap efecte sobre la il·luminació artificial permanent d’aquell pavelló del Clínic. Ara el recordes com un convidat que obria la porta a converses i discussions, un espai pla que contenia la imaginativa creació d’una ment febril.

El busques entre els prestatges, però han passat trenta-un anys i és possible que ja no estigui amb tu. Tantes mudances, tantes fugides per deixar enrere les errades que anaves cometent. Quines ganes d’abraçar-lo i lliscar els teus dits prims sobre el llom i recórrer pausadament la lletra densa de vivències frustrades.

Avui tornes a batre’t en un duel amb la teva precària salut. Has sortit de l’hospital havent guanyat una batalla més però amb el cos més desgastat que mai. I en arribar a casa i tombar-te en la chaise longue de la sala, mentre sonava Bruckner, has recordat la neu, el cigne i el duel. Llegir les paraules incomprensibles amuntegades en un moment de desesperació et va permetre pensar en l'extrema relativitat de l’ésser humà.

Busques amb l’ajuda d’un ordinador donat que la recerca física ha fracassat. El vols comprar tot i que saps que mai no serà el mateix, però desitges tenir-lo amb tu perquè el pitjor no ha arribat encara i necessites una àncora per clavar-te a la vida, com ara fa tres dècades al llit d’un fred hospital, un hivern de dies curts i d’il·luminació artificial permanent.



(Recordant Das Duell de Peter Weiss)

J. M. Vidal-Illanes © 2012

dimarts, 20 de novembre de 2012

Crònica d'una funda de violí

Amb el temps havies perdut les forces però no la virtut. Les mans ja no eren tan àgils tot i que eren més expertes i acumulaven la saviesa que els pas de les hores, dia rere dia, any rere any, t'havia sembrat als solcs de la cara. El món no et mirava, però algunes persones et tenien compassió. Fins i tot eres conscient que hi havia qui t'escoltava i pensaves que s'aturaven a conjecturar d'on sorties, quin havia estat el teu passat i com havies arribat fins aquí.

La darrera estació no era una sala de concerts, ni un teatre de la teva Bulgària natal. Vares travessar amb sort dispar tota Europa en una singladura sense bitllet de tornada. Ara els trens viatgen plens de desesperança i mentre no et fan fora toques al vestíbul immens d'aquesta parada forçosa on, amb el retard acumulat, molts viatgers passen ignorant la teva existència. El violí sona, busques peces conegudes, perquè la familiaritat és una oportunitat.

Al compàs d'un concert per a violí de Mendelssohn les passes dels viatgers adopten una dimensió diferent, s'alenteixen o s'incomoden, depèn del fragment. Cada moviment és atès per la volumetria de l'espai que t'agombola i les notes ocupen tots els plecs d'aquella arquitectura vuitcentista. I tu toques durant hores.

La teva vestimenta és la mateixa que feies servir els darrers anys amb la Simfònica de Sofia que vares deixar enrere i que ja no existeix. Només arribares a segon violí, i a casa conserves alguns discos on pots sentir-te tocant la cinquena simfonia de Beethoven o el Concert número 1 de Bruch. Els temps han canviat i, malgrat que hauries d'estar jubilat fa temps, no pots deixar de tocar. La teva vida ha transcorregut per les línies paral·leles d'un pentagrama, no saps fer res més i no disposes de cap cobertura econòmica. Per això en aquestes circumstàncies la funda oberta del violí és la porta que et pot permetre menjar un dia més, mentre esperes que el teu darrer tren, en el que viatges mirant amb desconfiança els paisatges enyorats, faci parada a l'estació terminal.

J. M. Vidal-Illanes © 2012

dimecres, 3 d’octubre de 2012

Crònica d’una rebel·lia


Volies rebel·lar-te contra la teva condició, però això t’hauria fet mal. Així que decidires no canviar i practicar religiosament el teu odi contra els altres. Si no examinaves les imperfeccions que configuraven el teu ésser tindries les mans lliures per detectar tots i cadascun dels defectes que identificaves en les persones que et rodejaven. Tot era més negre que gris, brossa sense tractar escampada pels racons de les guies de la vida.

La vida es dibuixava en el desert amb les ondulacions de la sorra capritxosament amassada pel vent. Mai no trobares un camí o uns rails de ferro, rectes i inamovibles, que et conduïssin fermament cap a una destinació anhelada. Senzillament la realitat es desfeia als teus peus com la mateixa sorra del desert que travessaves, com les il·lusions que es cremaven sota el sol inclement.

El teu desert era un barri de la perifèria que sobrevivia dels subsidis. Mai no trobares el camí de sortida però aparegué el mur de l’auto-odi i l’aconseguires saltar. Llavors començares a saber que eres fort i jove i amb una extrema capacitat per fer mal als altres com a camí per a evitar que els altres et fessin mal a tu. Entrares a formar part d’una tribu que t’oferia un fals futur i uns ideals poc nobles, però rebies paraules de reconeixement cada pic que agredies fins a l’extenuació un rodamón o un homosexual. Escrigueres una crònica rebel que en realitat era el relat d’una caiguda lliure. Finalment arribà el dia en què tot fou massa tard i t’estavellares contra el terra d’una cel·la de les rodalies d’un altre barri perifèric on el desert era de cendres, les de la rebel·lia desfermada i sense cap opció de futur.

© J. M. Vidal-Illanes 2012

dissabte, 5 de maig de 2012

Crònica d’una vídua de la crisi

Fins el dia que el teu home no va tornar a casa, mai no havies sentit parlar de les vídues de la crisi. Fins unes hores abans de rebre la notícia pertanyies a una família normal de classe mitjana alta; després, en traspassar una frontera invisible i desconeguda, passares a incorporar-te a l’estadística. No ho sabies, però el teu marit ho havia perdut tot. Ell ho havia intentat, saps que volia dir-t’ho, però mai no va gosar: li va ser completament impossible i només amb una carta pòstuma va ser capaç d'exposar-te la nova realitat que et deixava en herència. A tot estirar va aconseguir dissimular unes setmanes, fent com si anés a la feina, una feina que no existia perquè la consultoria de la que era propietari havia tancat i tots els bens i valors que posseïa havien estats embargats. Se’n va anar deixant un enorme engolidor de misèria, i tu i els teus dos fills quedàreu sense gairebé res, picant a la porta de la casa de la teva mare que s’obrí impulsada per la desesperació.

En poques setmanes veieres com totes les teves pertinences de valor canviaven de mans, mentre el teu home era aliè a tot, clos baix una feixuga llossa de marbre d'un excessiu panteó familiar. Et sents forta i tens la convicció de que refaràs la teva vida, d’una forma o d’una altra, però la figura del teu marit ha quedat deformada per sempre i ja no recuperarà l’esplendor d’anys enrere quan era un petit empresari d’èxit. Ara només seria, als ulls de molta gent, un covard que us havia deixat abandonats a la sort; però no estaves tota sola, t’acompanyaven altres víctimes de la depressió financera, juntes fèieu pinya, juntes apreníeu a refer-vos i a aixecar-vos lentament.

Passarà temps, però un dia, amb la complicitat del sol ixent, et llevaràs amb la mirada ferma, prenent la distància correcta a l’horitzó. Serà llavors quan el teu fill petit tornarà a pintar fent servir tots els colors de la capsa de llapis, i el gran et parlarà sense fer-te culpable de quelcom que és incapaç de comprendre. Arribat el moment sortiràs al carrer, caminaràs amb la fermesa recuperada i la mirada atenta a un voltant canviant i, malgrat les ombres que enfosqueixen alguns racons de la teva existència, començaràs a ajudar de veres a d’altres dones que t’han seguit involuntàriament pel mateix camí que emprengueres aquell dia que el teu home va marxar per no tornar-hi.

© 2012 J. M. Vidal-Illanes

dissabte, 21 d’abril de 2012

Crònica d’un ciclista

Pedalaves a contracorrent amb totes les forces de que disposaves. En realitat volies anar contra el temps, retrocedir en una contrarellotge insòlita: la lluita de recular uns minuts per anticipar-te i evitar allò que esdevingué. Senties el sol abrasador d’aquesta primavera canviant i la suor que et cobria el front. I les cames, les agitaves mentre feies girar les bieles a la màxima velocitat que el teu cos podia permetre’s.

Però el temps no retrocedia, ni tu tampoc. Seguies sentint l’escalfor sobre el front torrat d’aire i sol i les gotes de suor per tot el cos, amb l’involuntari pessigolleig salmenc que t’hi dedicaven. Decidires apurar la posició del tronc, intentant optimitzar la fràgil aerodinàmica del ciclista. Res no canviava, et retrotreies mentalment, però la contrarellotge la guanyava el teu enemic sense pietat. Pensaves com evitar-ho, inútilment ordies una tàctica: la maniobra evasiva perfecta.

Els ulls se’t tancaven, senties veus allunyant-se, una sotragada i l’udol d’una sirena. Tot es movia i les forces t’abandonaren. Deixares de pedalar, havies perdut. De res no servia lluitar contra allò inevitable perquè ja havia succeït. Un cotxe s’havia travessat a la sortida d’una cruïlla demostrant-te que tu eres el més feble.

–Aguanti, no es deixi anar que ja som camí de l’hospital –et deia una veu greu i deformada.

Tornares a girar les cames amb força, no et resignaves a perdre la cursa, no aquest cop, no d’aquesta manera. Pedalant i aferrat a la vida, ajagut a una llitera, disputaves una contrarellotge molt especial contra el fred que començava a inundar el teu cos, dins d’un asèptic vehicle que s’obria pas sorollosament entre el trànsit atapeït.

© J. M. Vidal-Illanes, 2012

dilluns, 19 de març de 2012

Crònica d'un desnonament [i de l'oblit quan es perd la memòria]

Esperes assegut amb una peixera redona sobre les cuixes. Dins l’esfera de cristall un peix daurat dóna voltes, sembla del tot desorientat i tu el mires contagiat en l’astorament. Saps que avui és el dia, o això creus saber. Més aviat ho intueixes perquè en llevar-te i arrabassar el full del calendari has vist que el que corresponia al dia d’avui estava assenyalat amb una enorme creu vermella. Mires el peix i li demanes en silenci que t’expliqui tot plegat, però com tothom sap ell té memòria de peix... i tu sembles més que mai cobert d’escates.

Mires el rellotge un pic i un altre, també l’interrogues amb la mirada, però ell només et torna l’hora i aquesta resposta no et dóna noves pistes, solament una busca avançant lentament però imparable. I segueixes assegut amb la bolla i el peix entre les cames i la mirada perduda.

De sobte sents que la porta del pis s’obre i entren dues persones que et miren com si t’haguessis convertit en un espectre.

–Què hi fa aquí assegut? No recorda que ahir havia de deixar el pis?
–Em sap greu però no recordo res. Qui són vostès? Com és que tenen les claus de casa meva? –dius enutjat sense deixar anar la peixera ni un instant.
–Senyor Pons, no recorda que avui era el dia del desnonament? Ahir li vàrem facilitar una adreça on podria instal·lar-se. L’adreça de l’alberg –et diu mentre et lliura una tarja plena de lletres negres com el futur.
–«Servei d'Acollida i Promoció Socio-Laboral» –llegeixes en veu alta–. I que se suposa que he de fer?
–Hem de precintar el pis, ja no hi ha cap més pròrroga, vostè ha de sortir ara mateix i anar-se’n. El que faci a partir d’ara no és el nostre problema.

Veus com amb un retolador vermell marquen alguna cosa en un rètol imprès amb el segell d’un jutjat. No entens ni recordes res, però t’aixeques i no discuteixes. Mires el teu voltant buit i, sense amollar ni un moment la peixera, t’acomiades del pis agafant la feixuga bossa que tens als peus. Camines en silenci: la bossa penjada a l’esquena i la peixera entre els braços, com qui du un fill desemparat.

En arribar al SAPS et reben com si t’esperessin de tota la vida, treuen una carpeta plena d’informació teva que no encertes a saber qui els hi ha facilitat. T’acompanyen a la teva habitació que compartiràs amb cinc persones més. Reps una tovallola mentre et donen indicacions que no escoltes. Et sents llunyà a tot. Tu romans assegut en un cantó del llit amb la mirada perduda, i quan et quedes sol obres la bossa i la inspecciones. D’una butxaca interior treus un sobre ple de diners, són molts diners i no recordes d’on han sortit. Només llegeixes la inscripció que algú havia fet amb lletres fermes escrites amb un retolador gruixut: «Per ingressar al compte del jutjat, no te n’oblidis. Els impresos són a l’interior».

Vegeu l'original a: http://www.vullescriure.cat/vull-escriure---5a-crida---desnonament--jmvi-.html
Vull Escriure: http://www.vullescriure.cat/

dissabte, 18 de febrer de 2012

Crònica d’una estudiant i una mirada al futur

Brandies un llibre amb els ulls ben oberts i creixies en principis i en ideals. Mirares per primer cop un noi que et feia estremir quan ell et tornava l’esguard; i la poesia et regalà explicacions insospitades durant llargues hores de solitud i timidesa. Eres molt jove i per això no pensaves en un futur llunyà, només en el demà o el demà passat. Però l’avui t’obligava a rossegar una sèrie de llosses que no havies triat i que et despertaven disconformitat. Alguna cosa no encaixava, algunes peces del complex puzle de la vida que et tocava lidiar no falcaven i moltes d’altres les voldries canviar. ¿Això era tot? ¿Viure al capdavall d’una pinya esclafada pel pes d’enemics invisibles?

Amb els teus col·legues començares a parlar, a discutir, a entendre els mecanismes, a sentir-te viva. I seguires creixent, alimentada per l’entusiasme d’un corriol de solucions que havien de conduir a millorar les coses. El passat ocultava davall les estores una muntanya de fracassos que havien deformat l’orografia de la història recent, i tu i molts d’altres no us conformàveu. Ni tan sols la indignació suposava un estímul prou encoratjador: calia donar una volta més a tot, fugir de la resignació que succeïa a la sensació de derrota, a la percepció de que res no anava a canviar; a mirar més enllà que els vostres vells a qui atribuíeu part de responsabilitat sobre l’estat de la qüestió.

I escoltaves Troy Von Balthazar, i llegies L’art d’estimar d’Erich Fromm. Eres una mica diferent tot i que t’esforçaves en ser “normal” i a evitar veure’t marginada. Malgrat el moment que vivies a casa, al teu voltant, et semblava que hi havia motius per saltar, per combatre el fred social amb imaginació.

Un dia el fred va entrar en les vostres vides a través d’unes aules abandonades per la degradació del sistema. Estudiaves i ho volies fer bé, però a algú li era completament indiferent la situació de l’educació que t’havia tocat viure, de la qualitat d’allò que rebíeu a l’institut. El voluntarisme d’uns professionals marginats no podien amb un enemic en forma de retallades econòmiques, d’acomiadaments, de pressió i d’amenaces. Un dia us embolicàreu en flassades i l’estúpid de torn digué que donàveu una mala imatge, però no va donar cap solució; res més lluny de la realitat: l’estupidesa es va aliar amb la tossudesa i no va quedar cap més solució que sortir al carrer a mostrar alguna cosa més que mantes per combatre el fred. Mentre tant banquers rescatats s’escalfaven amb bitllets tacats per desnonaments de vides indefenses.

I sortíreu al carrer, i al carrer us esperava una sorpresa: la provocació, la intimidació, la guerra de nervis, la violència en forma de mirades i d’amenaces que després va prendre cos amb empentes, guitzes i força bruta aplicada indiscriminadament contra menors indefensos i alguns majors que us donaven suport. I a mi tot això em recordà una època que pensava superada i no sabia si mirar cal el passat o cap el futur. Mirés on mirés només veia un horitzó enfosquit amb núvols de tempesta. No sé que veus tu, ho ignoro, però desitjo que l’horitzó que albires sigui més bell i clar que el que puc llegir jo.

Creixeràs i la força de la teva preparació et permetrà avançar cap els teus ideals, però mai no oblidaràs les puntades de peu que reberes indefensa al terra, cobrint el cap intentant evitar que te’l destrossessin unes botes reforçades. Segurament el futur que viuràs no serà exactament com l’esperaves, però això és el que ens ha passat a molts dels que us hem precedit; els més afortunats hem aconseguit perfilar els somnis i quedar-nos amb el millor d’una vida plena d’objectius abandonats a la vorera d’un desert que hem travessat amb molt d’esforç. La vida és una lluita contínua i unes guitzes més o menys no ens han de fer abandonar-la.

Avui el cel es pintava clar i el fred ha donat una treva. Al carrer no hi havia massa optimisme, però el carnaval s’ha vestit de crisi total i s’ha rigut una estona de tot. Demà espera altra cop el carrer, és de les poques coses que ens queda: no perdre de vista qui som nosaltres i qui són els altres. Sé que et recuperes de les ferides, les físiques i les morals: caldrà perseverar i recuperar forces, i a mi només em queda desitjar-te molta sort, noia, on sigui que et dugui aquesta llevantada que ara t’agita els cabells mentre penses, amb un llibre a la ma, que no s’ha de donar res per perdut i que la vostra generació millorarà l’herència rebuda.

© 2012  J. M. Vidal-Illanes

dijous, 9 de febrer de 2012

Crònica d’un exclòs

Llegires en un diari que tu eres una persona en risc d’exclusió, et foragitaven d’un lloc on mai no havies volgut entrar i així passaves de la pobresa al no res: només un exclòs. Algú t’acusava d’haver viscut per damunt de les teves possibilitats, però tu seguies ignorant quines eren aquestes possibilitats i mai ningú t’havia donat una oportunitat decent des de feia anys. El diari que llegies era el mateix que t’havia servit de flassada la nit anterior, de res importava la data si la notícia relatava un fet en present continu: feia setmanes que el dia et rebia amb aquest pedaç de diari que només cobrava sentit en pondre’s el sol i anar a cobert per passar la nit sense glaçar-te. Sovint renovaves les pàgines de les publicacions que utilitzaves com a jaç o com a primera capa contra el fred, però aquesta notícia la volies guardar dins la cartera, com a document d’identitat, amb les teves exigües pertinences.

Havies de ser una persona en risc d’exclusió, ho duies escrit a la biografia. La societat et donà l’esquena quan vares entrar en un estret túnel i mai no trobares la sortida. L’evolució de l’espècie humana en el segle XXI ha culminat en la llei de la selva i en la de l’espoli de la base de la piràmide. Lamentablement per a tu, formaves part d’aquesta base i sentires el pes insuportable dels que hi regnaven en el vèrtex. I el pes del cim era cada pic més gran i les forces de la base cada dia més minses.

No llegiràs en un diari el breu obituari d’un exclòs, perquè lamentablement hi parla de tu. Esclafat per la piràmide sortires expulsat de la vida i el fred glaçà per sempre una realitat amb la qual mai estigueres d’acord. Bon vent onsevulla que et dugui l’eternitat, exclòs per sempre, lliure ara que tot s’ha acabat.

© 2012 J. M. Vidal-Illanes

dissabte, 21 de gener de 2012

Crònica d'una lectura reivindicativa

Atacar les arrels de la pròpia cultura és una estupidesa. Intentar anihilar una llengua és una bogeria. Pel que sembla alguns bojos ens volen governar, i per això he triat un fragment del «Diari de Komandant-Pi des d’un Sanatori Mental». El Komandant és un personatge que un dia va naufragar a Suïssa i des de la bogeria ens explica coses tan metafòriques com aquesta:

[Naufragi amb Anika]

«Avui m’he llevat amb mal de cap però no ha servit de res. Vull dir que hauria volgut restar ajagut al meu llit el que quedava de dia –que era tot– prenent analgèsics. Però la infermera Siegel no ho ha acceptat i el Dr. Riehener m’ha vingut a veure. Hem tingut una llarga conversa sobre vaixells en ruïnes al mar d’Aral. De com el temps rovella els somnis i de com podem protegir-nos contra això. La finestra deixava entrar una tènue llum de principi d’hivern, després d’una nit glacial. Encara no ha nevat cap dia. El Dr. Riehener m’ha convençut finalment i m’ha autoritzat a anar al taller de dibuix a pintar vaixells desballestats, ancorats en sec com a cetacis gegantins exposat als depredadors.

»A la tarda m’he assegut amb els dibuixos davall del braç. He triat la butaca de devora la finestra que té vistes a la font del jardí. Sé que he dormitat una estona i que el mal de cap ha fugit en silenci arrossegat per somnis que no recordo. De sobta Anika –la nova interna d’ulls verds– s’ha aixecat, ha pujat damunt el piano i ha començat a ballar i cantar “In the Navy”. Molts l’han seguida pujant-se damunt cadires i taules, ballant com a bojos –al cap i a la fi estem en un sanatori mental– i cantant talment com els Village People. Fins i tot en Klaus, amb el seu llibre de Kant al cap, ha ballat uns segons, però tot d’una s’ha estirat al terra esperant que el terratrèmol musical baixés d’intensitat.

»L’arribada dels infermers ho ha aturat tot, però ja era massa tard, Anika s’ha convertit en la nova estrella de Sonnenhalde i això ja no té marxa enrere possible. El mal de cap ha tornat lleument, i he tancat els ulls pensant en les Variacions Goldberg. Bach i Village People s’han agafat de la ma i el piano ha començat a girar com una baldufa. Sort que la morfina d’abans m’ha deixat fermat a la butaca sense que la meva voluntat pogués alterar el curs dels esdeveniments. L’hora és dolça, tanco els ulls i comencen a caure els primers flocs de neu».

Can Alcover. Palma, 20 de gener de 2012

© J. M. Vidal-Illanes, 2012

dimecres, 18 de gener de 2012

Crònica un dia de lluna plena

Assegut en un recó d’un bar solitari de la ciutat vella, entre la humitat que puja des d’un trespol ple d’història, et miro mentre llegeixes un llibre. Em moro de curiositat, però no puc veure el que tens entre les mans i no estic segur de voler imaginar la forma de les paraules que captiven la teva atenció: sento una certa gelosia. Et miro de reüll, la llum és escassa i sona molt fluixa una cançó de música de frontera. Crec que és He Lays In the Reins però segueixo sense saber que llegeixes. Avui és un dia de mixtures, de Calexico i Iron & Wine, de mestissatge i sentiments plens de confusió.

Escalfo les mans amb la tassa de te, una barreja anomenada Somnis d’Orient on la vainilla sobresurt per damunt qualsevol altre aroma. L’ensumo i et torno a mirar furtivament. Sé que ets alt i amb un cos ben format, t’he observat altres vegades, sempre d’amagat. Els teus ulls negres em van captivar el dia que et vaig veure entrar per primer pic. Per això m’he assegut aquí, per això et miro d’amagat, per això sento una tremolor difícil de descriure.

Ensumo novament el te i imagino que aquesta és la teva olor, fusta i vainilla: fortalesa i tendresa. Just allò que vull d’un home. I segueixo espiant els teus moviments suaus. L’aire que agites en girar les pàgines del llibre m’envia un lleu perfum a tu, i el prefereixo al del te que estic bevent que només n’era una imitació imaginària de mala qualitat.

Aixeques la mirada i el tòrax em sotraga; alguna cosa ha rebentat al meu interior. Crec que he retirat l’esguard a temps, que no has pogut interceptar-me ni observar el meu plaer secret. Estàs bevent cava i jo, amb el meu te de vainilla, em sento una mica ridícul. L’elegància del teu rostre, dels cabells ondulats i la camisa negra, m’expulsen del teu horitzó. Ara alces el llibre i per un instant he pogut veure la portada: llegeixes uns contes de Flannery O’Connor i intento recordar quelcom d’aquesta escriptora al sud del nord.

Voldria aixecar-me i seure al teu costat, i bescanviar el te per una copa de cava i brindar sense cap motiu. Voldria que m’expliquessis que sents en llegir aquests relats i viure-los lliscant entre les paraules de la teva narració. Voldria acabar la nit amb el teu cos sobre l’estora de la meva sala, al davant de la llar de foc. Voldria sentir-me posseït, sentir l’escalfor del teu regal final. El cor s’accelera quan veig que t’aixeques, però no vens cap a mi, de fet ni m’has mirat i els meus somnis s’han esmicolat entre les parets que ens observen en silenci. Abans que pogués reaccionar has pagat a la noia de la barra i t’has vist engolit per la foscor del carrer només travessar la porta.

Tant se val, la meva covardia no hauria suportat el ridícul d’haver-te abordat de nou, d’intentar el fracàs conegut de seduir-te per acabar assumint la teva torbació i desconcert; de sentir com amb tot el respecte la teva veu serena però ferma em diu que ho sents, que “no hi entens”. De fet això és el que record de tu, la teva amable invitació a que desistís de l’intent quan per primera i darrera vegada em vaig armar de valor i en apropar-me vaig intentar fer tot això que ara estic imaginant febrilment. En tinc prou amb un desengany tot i que no renunciï al somni. No sembla en cap cas que avui tot hauria pogut sortir d’una altra manera.

Avui és lluna plena, i ja saps que jo no soc un home llop. Avui és lluna freda, i penso dormir amb la finestra oberta per a sentir-me inundat per la teva indiferència, mort de fred, banyat en plata i abraçat a no res damunt el llit: un immens espai massa buit quan el penso ple de la teva absència.

J. M. Vidal-Illanes © 2012

http://aillat.wordpress.com/2012/01/11/pleniluni/
http://www.llibresperllegir.cat/autoproduccio/pleniluni
http://relatsencatala.cat/relat/pleniluni/1036321

Júlia i la xarxa

Júlia i la xarxa

LLuna Negra

LLuna Negra

Darrers relats publicats en paper

Portades de les darreres publicacions de relats en revistes

Humitat als ossos

Humitat als ossos
Humitat als ossos. Per J. M. Vidal-Illanes, al número 57 de La Lluna en un Cove

Tren equivocat

Tren equivocat
Tren equivocat. Per J. M. Vidal-Illanes, al número 33 de la Lluna en un Cove
Accés a l'extracte de

Tren equivocat

Bumerang

Bumerang
Bumerang. Per J. M. Vidal-Illanes, al número 30 de la Lluna en un Cove
Accés a l'extracte de

Bumerang

Els sorolls, la nit, el veí

Els sorolls, la nit, el veí
Els sorolls, la nit, el veí. Per J. M. Vidal-Illanes, al número 29 de la Lluna en un Cove
Accés a l'extracte de

Els sorolls, la nit, el veí

Entre niguls canviants

Entre niguls canviants
Entre niguls canviants. Per J. M. Vidal-Illanes, al número 20 de La Lluna en un Cove