Crònica de 20 anys. [Homenatge a Montserrat Roig]

Cercaves Natàlia, entre cireres, però no era temps... No era temps perquè t’havies extraviat dins d’un laberint de foscor sense dia, només nit, la llarga nit de quaranta anys. Europa bullia i tu no sabies que cercaves perquè aquí tot era en blanc i negre; més negre que blanc i amb el roig proscrit de mort. No et deixaven cercar en el passat i t’imposaven el silenci prudent, aliat de l’oblit i de la narcosi distant que permeté a tanta gent esperar discretament que la nit acabés i tornés a sortir un sol de llibertat.

Cercaves respostes, però et deien que no fessis preguntes. ¿I tu que en sabies? Sabies que la teva família estava incompleta, hi mancaven membres arrencats per una repressió sanguinària: només terra, molta terra, podria sepultar les sospites de pertànyer a l’enemic. Cercaves Natàlia entre cireres, una setmana era suficient. La mare et deia: «Espera que el temps de les cireres està a punt d’arribar». I les menjàveu d'una a una pel maig, i pel juny, a grapats.

Només cercaves Natàlia entre cireres, i un bon dia obrires un llibre i les trobares esclatant entre mots i denúncies. A la fi era El temps de les cireres i Montserrat et mirà complaent mentre t’endinsaves entre les pàgines i t’obries pas fins abraçar Natàlia i oferir-li la bossa que la mare t’havia donat... «pel juny a grapats», ressonaven les paraules mentre vosaltres dos us engronsàveu al jardí mirant el sol ixent que us regalava un bri d’esperança, l’escalfor de les mirades i temps per a una lectura d’estiu.

[Recordant Montserrat Roig (Barcelona 1946 - 1991)]

J. M. Vidal-Illanes © 2011