Cròniques...

Cròniques...

dimecres, 23 de novembre de 2011

Naufragi lleter: Walking on the milk

La via làctia? Al Jörgen se li ha caigut el got de llet. El cap li tremolava com mai. Es va imaginar que era un astronauta vestit per immortalitzar una passejada antològica. La infermera Baumann (Siegel és de vacances) l'ha renyat. Jörgen ha començat a caminar pel reguer de llet i amb els braços oberts s'ha posat a cantar amb veu de baríton el Dies Irae.

Assegut al terra (després de llenegar) i amb una rialla somorta ha cridat: "Ich gehe auf der Milch spazieren!"

Demà intentaré perseguir-lo per la via lletosa (sense caure) i aquesta nit miraré el cel de Sonnenhalde (al vespre no hi ha sol) i intentaré tocar amb els dits la via làctia i pensaré amb tu (igual em trobo una sirena).

[Extret del diari del Komandant-pi. Sanatori mental de Sonnenhalde (Suïssa)]

J. M. Vidal-Illanes © 2011

dimecres, 16 de novembre de 2011

Naufragi en la frontera dels elements

Avui m'he quedat assegut davant els comandaments de la nau. La nau ja no és espacial. L'he convertit en un batiscaf hidrodinàmic. No puc cercar sirenes a l'espai. Odiseo (Ὀδυσσεὺς) o Ulisses, en mans d'Hómēros, no las hi va cercar. Varen ser les sirenes les que s'interposaren en el camí i intentaren segrestar-lo amb l'arma de la temptació. Entre el cel i la terra hi ha la mar. Aire, terra, aigua i foc em fan perdre l'orientació.

Una coa de Sirena s'agita a pocs metres, llueix en la foscor grisa i blava del fons marí. Em miro les mans, em frego els ulls. Ara sento cantar, però ni tant sols és una cançó. El so és indescriptible i no entra per les oïdes, sinó per les entranyes. La segueixo, però la distància es manté en tot moment; durant hores no la perdo de vista... just el temps que duren els efectes de la morfina que m'ha subministrat Siegel. Avui no tenia un bon dia.

[Extret del diari del Komandant-pi. Sanatori mental de Sonnenhalde (Suïssa)]

J. M. Vidal-Illanes © 2011

dijous, 10 de novembre de 2011

Crònica de 20 anys. [Homenatge a Montserrat Roig]

Cercaves Natàlia, entre cireres, però no era temps... No era temps perquè t’havies extraviat dins d’un laberint de foscor sense dia, només nit, la llarga nit de quaranta anys. Europa bullia i tu no sabies que cercaves perquè aquí tot era en blanc i negre; més negre que blanc i amb el roig proscrit de mort. No et deixaven cercar en el passat i t’imposaven el silenci prudent, aliat de l’oblit i de la narcosi distant que permeté a tanta gent esperar discretament que la nit acabés i tornés a sortir un sol de llibertat.

Cercaves respostes, però et deien que no fessis preguntes. ¿I tu que en sabies? Sabies que la teva família estava incompleta, hi mancaven membres arrencats per una repressió sanguinària: només terra, molta terra, podria sepultar les sospites de pertànyer a l’enemic. Cercaves Natàlia entre cireres, una setmana era suficient. La mare et deia: «Espera que el temps de les cireres està a punt d’arribar». I les menjàveu d'una a una pel maig, i pel juny, a grapats.

Només cercaves Natàlia entre cireres, i un bon dia obrires un llibre i les trobares esclatant entre mots i denúncies. A la fi era El temps de les cireres i Montserrat et mirà complaent mentre t’endinsaves entre les pàgines i t’obries pas fins abraçar Natàlia i oferir-li la bossa que la mare t’havia donat... «pel juny a grapats», ressonaven les paraules mentre vosaltres dos us engronsàveu al jardí mirant el sol ixent que us regalava un bri d’esperança, l’escalfor de les mirades i temps per a una lectura d’estiu.

[Recordant Montserrat Roig (Barcelona 1946 - 1991)]

J. M. Vidal-Illanes © 2011


dimarts, 8 de novembre de 2011

Crònica esperant l’endemà

Era dilluns, però no feia sol. Ahir no vas haver de contar "La Cigala i la Formiga" al teu fill perquè estava massa cansat i es va dormir dolçament en tocar el llit. Avui no saps quin conte li podràs llegir: no tens ànims suficients per mentir i transmetre-li amb alegria que la vida és una faula de final feliç. Avui clouries la rondalla dient: «I no foren feliços, perquè tot s’ho menjaren els xoriços». No et sona massa infantil ni massa afortunat com a final d’un conte, però és més aproximat a la realitat que t’ha tocat viure. ¿No és això el que penses mentre l’escrit del jutjat on et comuniquen l’execució de l’hipoteca roman damunt la taula del menjador, com un far que il·lumina la porta de sortida?

Era dilluns i uns candidats debatien expandint vergonya aliena. En va esperares sentir-los parlar dels temes que realment t’afecten, et preocupen: quina llunyania, què abandonat et sents. El matí feres coa al servei d’ocupació, però no feia sol. A la nit et convertires en un número fred i impersonal en boca d’una persona incapaç de resoldre el problema, però que durant quatre anys serà protagonista d’una representació teatral molt efectiva. No saps el lloc que ocupes exactament entre els cinc milions de membres del club, però et sents com un gra de sorra dins el caixó d’un parc on defequen els gossos. Amb tot, esperes l’endemà i mires el teu fill que dorm aliè a l’esfondrament dels pilars que et sostenien, mentre fas equilibris per no arrossegar-lo amb tu.

Era dilluns i et senties atrapat en el temps mentre apuraves les darreres gotes de whisky barat de supermercat de perifèria. Has deixat de fumar per prescripció econòmica i ara hauràs de rebaixar encara més l’estàndard etílic. La teva salut potser millori una mica amb la crisi global i personal que et cobreix i et condemna a viure dins un clarobscur indefinit. Però mires el calendari i esperes l’endemà. Mires cap el futur perquè no tens alternativa, i per damunt de tot el mires perquè el present et sembla una merda que vols evitar quan abans millor. T’aixeques per avançar i ho aconsegueixes fins que caus dins una casella que t’envia de tornada a l’inici de tot. I esperes el futur, l’endemà: «Tan de bo fossis aquí» –penses– «per indicar-me el camí». Avui ja es dimarts, no ha fet sol, i has enyorat el temps enrere quan creies en les faules de final feliç.

J. M. Vidal-Illanes © 2011

Júlia i la xarxa

Júlia i la xarxa

LLuna Negra

LLuna Negra

Darrers relats publicats en paper

Portades de les darreres publicacions de relats en revistes

Humitat als ossos

Humitat als ossos
Humitat als ossos. Per J. M. Vidal-Illanes, al número 57 de La Lluna en un Cove

Tren equivocat

Tren equivocat
Tren equivocat. Per J. M. Vidal-Illanes, al número 33 de la Lluna en un Cove
Accés a l'extracte de

Tren equivocat

Bumerang

Bumerang
Bumerang. Per J. M. Vidal-Illanes, al número 30 de la Lluna en un Cove
Accés a l'extracte de

Bumerang

Els sorolls, la nit, el veí

Els sorolls, la nit, el veí
Els sorolls, la nit, el veí. Per J. M. Vidal-Illanes, al número 29 de la Lluna en un Cove
Accés a l'extracte de

Els sorolls, la nit, el veí

Entre niguls canviants

Entre niguls canviants
Entre niguls canviants. Per J. M. Vidal-Illanes, al número 20 de La Lluna en un Cove