Aïllat [mots i enderrossalls]: Bumerang [La Lluna en un Cove]

dimarts 19 de juliol de 2011

Bumerang [La Lluna en un Cove]

Bumerang, de J. M. Vidal-Illanes, es presenta com un relat tintat d’un humorisme disbaratat, per on desfilen personatges extravagants que es creuen posseïdors d’una certa saviesa. El protagonista del conte veu, impotent, com aquesta desfilada de personatges frikis s’interposa entre ell i una entrevista de feina que ha de fer per a aconseguir un treball després de molts mesos d’inactivitat. L’autor es serveix de la metàfora del bumerang per a explicar-nos, segons les seves paraules, «allò que et retorna amenaçador: el producte dels actes dels éssers humans; la realitat cíclica del nostre esdevenir.»

[Extret de La Lluna en un Cove, número 30, pàg. 5-6]

Fa temps que no se si vaig o vinc. Mir a les palpentes sense sentir res més que l’abandonament que m’envaeix en girar una cantonada fosca. Fa temps que esper que piquin a la porta [o a la paret], o entrin per la finestra amb un bitllet [només d’anada] sense un mot per creuar.

Els ulls llueixen com espurnes, la veu al carrer esclata fresca, ignorant el destí d’aquest vellard a qui venen a excarcerar d’una presó invisible. Els pensaments fremeixen en no poder ignorar el sentit de tot. I ningú no em compren. Amb ningú he après a comunicar-me.

No em demanis qui som... no obtindries resposta [potser no en tingui de respostes]. Visc en la ignorància, però això no em fa pitjor. Comprenc la innocència, però al cap i a la fi em veig com un ingenu i em fa ràbia ser així.

Passares davant la finestra i en obrir els ulls t’havies esvaït mentre un solc, imperceptible, deixava muda constància del teu no estar.

Heu estat tantes persones vistes passar sense romandre ni un instant en l’oportunitat. Tants bassiots en terra plens del buit d’una absència dolorosa.

La pluja renovada, constant, fa net el terra, la tristor és arrossegada pel corrent i veig com hi desapareix per l’engolidor d’un rovellat embornal a la voravia, un horabaixa d’hivern.

J. M. Vidal-Illanes

Travessant la portassa

Travessant la gran portassa fugia de la meva ombra.
El mirall, una mica inclinat, rònec, rovell, em mostrava tal com era:
reflectia els pensaments i gairebé no em veia.
Dalt l’escala, commogut, llancellat, com un arterós escapista,
calculava la fugida: m’amagaré baix enlloc abans em captivi el senderi.
Però, per més que em volia ocultar fugint del teu record,
endinsat en la boira que tamisava la realitat, onsevol anava
me trobava amb mirades fugisseres d’ulls robats, perduts, tancats,
que amb la veritat m’estabornien.
No tenia sortida: m’amagaré baix el malson fugint del nostre espectre,
vora l’opistògraf que revela una falsa veritat a l’anvers
i on al revers un no res descriu l’ocàs de l’estèril lluita.
Mentre un aire fresc,
amb l’olor de molsa fresca i el rastre d’espelmes apagats molt temps enrere,
m’indicava el camí a seguir,
jo, extenuat però no vençut, cercava la manera de desaparèixer
i deixar en el calaix dels records els udols que ofegaven l’esperança.
Amb l’ànima nafrada, més enllà,
amb la vana intenció d’enganar les imatges que m’oprimien,
ordia una bella evasió només d’anada.
L’ombra se m’atracava, em duia el seny a la taleca;
una corda, un arbre, un salt: travessant la gran portassa fugia…

(A tu, que vares decidir anar-te’n)

J. M. Vidal-Illanes

Absència

Les dunes de l'oblit

La sorra, entre les dunes d’unes natges compassades, crema i vola al vent.
Mirant enrere la mirada creua el passat, entre unes dunes d’uns pits cortesos,
volant cap l’infinit tancat en un cortiol sense poder capbussar entre records de mirades serenes i llavorades,
travessant els batecs, apaivagant els pensaments perduts entre els records remenats dins d'un trossell, perdut.
El vell que hi duem, sospirant, espua el dol de la soledat i alça la mirada mentre cau l’ànima,
i res no sent, enlluernat pel reflex del mirall que les llàgrimes cobreixen,
com un punxó esmolat per ferir sense matar; els rastres d’ahir claven els oblits a la sorra, entre dunes de temps, d’instants, que amb un gest imperceptible s’acomiaden,
mentre els ulls s’acluquen, perduda la mirada cap enlloc.

J. M. Vidal-Illanes (c) 2006

Ments ceges

La ceguesa, privació de veure
La llum del dia, de contemplar-hi
Els colors de tot allò que va enterbolir
El sentiment de Stendhal, i que tampoc
Deixa que la brutalitat humana, sacsegi
L’equilibri que mai no hauríem de perdre.

La ceguesa, bloqueig de tota possibilitat
D’entrar en raó, de mesurar-se
Front el món com a individu pensant;
De perdre el senderi que un dia
Ens va fer sapiens i avui ens endega
En la llera del pensament únic.

La ceguesa del famèlic ideòleg,
Orfe d’enginy i judici,
Ens crema l’ànima anihilada
Mentre abdiquem com a pensadors.
Batalla i guerra amb vencedors injusts.
Perdem la continuïtat del sentit de tot.

La ceguesa, aqueixa que des d’una tribuna
Del mal anomenat Parlament,
Inhonest fòrum de lloques,
S’encarreguen d’etzibar-nos-la
Els pitjors enemics de la raó.

Mil vegades millor ser cec, perquè
Els nostres ulls no ens deixen veure,
Que no veure perquè la nostra ment,
Després d’extraviar el sentit de l’orientació,
Hagi estat reclosa en una negra presó de xarol.

J. M. Vidal-Illanes

No vingueu

-Perquè no vens? Estàs molt enfora?

La fredor metàl·lica de la veu a l’altre costat del vell intercomunicador no podia amagar la tremolor emocionada i angoixada que concentraven aquestes breus frases.

-He oblidat com et dius. Me sents? La mare vindrà avui a recollir-nos... anirem a la fira.

-Escolta, ta mare va morir fa vint-i-cinc anys, tu en tens noranta-set... Fa molt que en aquest gris planeta no hi ha fires. Desprès que l’hivern de glaç el cobrís per sempre rere el miratge de dues dècades d’escalfament, vivim sota terra, l’únic lloc càlid on podem mantenir-nos amb vida... si d’això se’n pot dir vida.

-Escoltarem música dels Rolling Stones, ja saps, acaben de treure un disc.

-Avia, fa seixanta anys que els Rolling no treuen un disc. De fet, una bona part del que donava sentit a la música va morir amb ells... Mira, he aconseguit una dosi d’anuladinina, més tard vindré i et recarregaré la tarja neuronal... al menys durant uns dies et mantindrà en un estat catatònic reversible i descansaràs...

-Estàs molt enfora? He oblidat com et dius...

-... ja saps avia, ho sento però ni al mercat negre pots trobar recanvis del teu processador. Ets un model massa antic...

J. M. Vidal-Illanes