Cròniques...

Cròniques...

dissabte, 30 de juliol de 2011

Crònica d'un soroll

Mires concentrat com es va desfent l’aspirina dins el got d’aigua. Has afegit sucre i remenes amb una cullereta provocant una espècie de fibló aquàtic blanquinós: una obra mestra efímera i inútil però que et deixa meravellat. Tot ho fas amb un mecanicisme absent, llunyà, amb els ulls sangonosos i l’expressió tensa. Penses que milers de formigues soldat et mosseguen el cervell sense treva ni pietat. No se’n salva ni un plec, ni un racó del teu sistema nerviós. Avui tampoc no has pogut dormir i el soroll al carrer t’arriba com un càstig dolorós i intens. «¡Maleïdes obres!» crides mentre colpeges el teu cap amb el palmell de la ma obert. De res serveix tancar les finestres, a més avui fa una calor extrema que et provoca una basca que t’ofega l’existència. Et prens el contingut fresc del got d’una glopada llarga i sorda.

Intentes treballar, però no et surt ni una ratlla mal girbada. Cerques un llibre i a la segona pàgina comprens la inutilitat de continuar llegint. El soroll ressona voluble dins casa teva, cap recó està a recer dels impactes del martells pneumàtics, ni dels dúmpers, ni dels crits dels obrers. Fa un mes que foraden el teu carrer de manera persistent per instal·lar-ne nous serveis i urbanitzar-ho tot de nou. Quan estigui acabat, de ben segur que farà goig, però ara voldries assassinar algú. T’aixeques i agafes una botella de Jack Daniel’s del moble bar –que en realitat és un moble qualsevol amb un calaix ple de botelles de licors més buides que altre cosa– i t’omples el got que abans havies utilitzat amb l’aspirina. La barreja de whisky i analgèsic és amarga. Deixes el got damunt la taula i beus a galet donant glops curts i continus. Intentes posar música per neutralitzar el soroll del carrer, però això només afegeix més sensació de disbauxa.

Tornes a seure i agafes una revista pensant que això t’ajudarà a evadir-te, a distreure’t. Comences a llegir un article sobre la bogeria amb un relat històric sobre un centre de salut mental –altrament dit manicomi– i entens amb un ensurt que el mal de cap podria ser un primer símptoma. Tornes a colpejar-te la closca amb la ma oberta i t’aixeques amb energia en direcció al balcó. Obres el finestral i et recolzes a la barana mirant la vorera del carrer. Comences a cridar, a insultar, a agitar els punys tancats en un esclat de blastomies que semblen focs d’artifici. Ningú no et sent, ningú no et mira. I segueixes cridant, cada cop més fort, amb els punys que giren dibuixant una dansa d’amenaces inútils i còmiques. Colpeges l’aire que respires, saltes, crides més i més. El cor s’accelera i batega com una locomotora al límit. I segueixes cridant... A la fi et vas calmant. El mal de cap desapareix en una fugida subtil i et sents molt cansat; una llàgrima escapa del teu ull dret. Entres a casa, tanques el finestral i jeus al sofà. Poc a poc clous les parpelles mentre penses un comiat que t’enfonsarà en una son reparadora: «Potser la bogeria sigui allò més sublim de la intel·ligència, però és insuportable». I comences a dormir sense importar-te el soroll. «En despertar em trobaré millor» et dius mentre caus dins d’un pou de tenebres inestables; al fons de tot la depressió t’espera amb un somriure burleta i amb els braços oberts i acollidors.

J. M. Vidal-Illanes © 2011

Llegir Soroll a RC

dilluns, 25 de juliol de 2011

Crònica d'una capsa de sabates

Sempre havies somrigut a la vida. Ella passava per davant teu, deixant un rastre d’hores esmicolades que tu delectaves com un menjar irrepetible. Mai et donaves per vençut, ni quan les engrunes escassejaven. Per això et vas voler fer còmic: tu somriuries i els altres s’esbutzarien. Però –això ho vas entendre des de molt jove– no sempre veiem els nostres somnis convertits en una realitat mínimament acceptable. Recordes que els començaments varen ser molt adusts enrolat en companyies de fracassats firaires que rodaven el món sense poder repetir dues vegades un mateix escenari. Allò que representàveu era tant desolador que ningú hauria caigut dues vegades al mateix parany. En tot cas passats uns anys i amb un altre nom...

Però tu cercaves la veritat de tot a l’altra banda de l’existència i la gravetat d’una vida ferest no era una tanca prou alta com per constituir un impediment. Així, transitant la maduresa, decidires començar de nou en solitari com a apaivagador de penes alienes. Els anys que transcorrien estaven essent inexplicables, tot s’enfonsava i ningú no trobava les respostes adients a uns problemes creats per ens propvinents de realitats fosques que s’enriquien especulant i fent naufragar tot allò que es proposaven. I aquí aprengueres a especular –tu també– amb l’humor. Al principi de tot et dedicares a copiar vells acudits degudament tunejats. De mica en mica afegires idees pròpies trempades amb salses oblidades d’alguns genials còmics del segle vint. I creixeres com a creador de monòlegs hilarants i acudits absurds que tothom reia però pocs entenien en tota la seva amplitud.

El teu èxit augmentava en proporció inversa al desencant del carrer. Eres el refugi de les frustracions. Et convertires en una espècie de desincrustant de la ruïna social que s’apoderava del teu voltant i que hi guardava dins una capsa de sabates la tristor dels abandonats pel sistema. Especulaves amb la desesperació, amb els somnis truncats, amb les hipoteques que enviaven al carrer a famílies senceres, amb la manca d’oportunitats, amb camins que desapareixien sobtadament. Somreies amb una capsa de sabates a la ma i els de l’altra banda oblidaven per uns instants allò que havien deixat de fer en aquesta vida. Tothom ignorava que la màgia de la capsa de sabates engolia la tristor i feia brollar un narcòtic poderós però de curta durada. El teu humor no canviava el món, però canviava el color d’uns instants.

Passaren els anys i va arribar el dia en què ningú podia pagar ja pel bàlsam d’unes històries que feien oblidar les mossegades d’uns taurons que descarnaven l’esdevenir. Amb molts anys a les esquenes i un futur que es despenyava pel precipici del no retorn, et segueres un dia a somriure davant un mirall, veient marxar el temps en un desballestat tren sense destinació i amb la capsa de sabates ben aferrada a les mans intentant evitar que ningú la pogués obrir. Allà vaig decidir deixar-te oblidat. L’endemà fores trobat amb una expressió plàcida abandonat a la vida.

Però el que ningú sap és que en obrir la capsa de sabates hi vaig trobar un plec d’anotacions personals i un munt de retalls de diari perfectament ordenats en una cronologia biogràfica reveladora i hi vaig descobrir que s’estava escrivint la crònica del traspàs del darrer còmic conegut; en aquell instant vaig desprendre’m de la capa i la dalla i vaig decidir suplantar-te.

J. M. Vidal-Illanes © 2011

divendres, 22 de juliol de 2011

dimecres, 20 de juliol de 2011

Crònica d'un avorriment mort

Des de petit Harry tenia el vici de matar l'avorriment. Vivia a Texas quan un matí el sorprengueren a casa en plena faena. Mesos més tard el jutjaren. Ara espera angoixat i enfundat en una granota carabassa, caminant amunt i avall pel corredor de la mort.

J. M. Vidal-Illanes  © 2011

diumenge, 10 de juliol de 2011

Crònica d’una mort més [una mica diferent] igual de detestable

Tingueres una infantesa de difícil misèria. És fàcil caure en la penúria i més fàcil encara transitar cap a la indigència. Però viatjares centenars de quilòmetres amb nou anys d’edat per exigir dignitat mentre lliscaves per un llenegall alcohòlic prematur. La vida no et va regalar res i podria haver-te arribat la mort picant la paret sense deixar-te tastar ni tan sols l’adolescència. No vas gaudir de la infantesa i et vas veure obligat a fer-te gran massa aviat aprenent de la universitat dels carrers. Pot ser una ma salvadora et va mostrar un camí diferent quan t’aturares en un entreforc fosc on la majoria d’alternatives conduïen a portes tancades. La poesia i la música et varen donar una oportunitat.

No vas ser una persona fàcil perquè no hi tenies altre opció; et forjaren en una enclusa de fracàs i pobresa amb restes de metall que sobraren de les injustícies que veies cometre cada dia al teu voltant. Però creixeres com a persona, com artista, com a poeta i cantautor, marcat pel passat. Sobrevisqueres. De fet un dia t’adonares que naixies de veres amb disset anys i a partir d’aquí tot canvià. Fores un poeta fidel, d’arrels, espiritual, amb sentit de l’humor i de la justícia; això et feia especial.

La mort sempre apareix de sobta. Ella afirma que és puntual, que mai no fa tard ni arriba massa prest; senzillament compareix a l’hora. Però no hi estic d’acord. Si una elecció equivocada t’hagués conduït a traspassar d’infant, ens hauríem perdut els teus regals poètics. Però ara em pregunto perquè per una vegada no podria haver errat l’hora? Perquè no s’ha pogut esperar? Quin sentit té la mort d’un artista a mans d’uns sicaris que no entenen de paraules, ni de bellesa, ni de postes de sol desarrelades? La bala contra el pensament profund i la grandesa. No eres d’aquí ni d’allà, però ara el teu record s’estendrà per tots els racons, envaint i impregnant la nostra existència de la buidor que ens deixaràs i del testimoni de la irracionalitat d’algunes ments salvatges. No puc escriure més davant la mort més injusta possible per a un trobador de la pau i de la llibertat.

(Al meu admirat Facudo Cabral i a totes les víctimes de la irracionalitat)

J. M. Vidal-Illanes © 2011

Júlia i la xarxa

Júlia i la xarxa

LLuna Negra

LLuna Negra

Darrers relats publicats en paper

Portades de les darreres publicacions de relats en revistes

Humitat als ossos

Humitat als ossos
Humitat als ossos. Per J. M. Vidal-Illanes, al número 57 de La Lluna en un Cove

Tren equivocat

Tren equivocat
Tren equivocat. Per J. M. Vidal-Illanes, al número 33 de la Lluna en un Cove
Accés a l'extracte de

Tren equivocat

Bumerang

Bumerang
Bumerang. Per J. M. Vidal-Illanes, al número 30 de la Lluna en un Cove
Accés a l'extracte de

Bumerang

Els sorolls, la nit, el veí

Els sorolls, la nit, el veí
Els sorolls, la nit, el veí. Per J. M. Vidal-Illanes, al número 29 de la Lluna en un Cove
Accés a l'extracte de

Els sorolls, la nit, el veí

Entre niguls canviants

Entre niguls canviants
Entre niguls canviants. Per J. M. Vidal-Illanes, al número 20 de La Lluna en un Cove