Cròniques...

Cròniques...

divendres, 27 de maig de 2011

Crònica d’uns violents

Un dia tranquil, no tan assolellat com ahir però amb una llum especial. La plaça, les raons, la indignació i el diàleg. Són molts, però potser hi manqui encara molta gent. Penses que la creativitat no té límits però és possible que calgui materialitzar les idees cap a propostes d’accions que serveixin per canviar alguna cosa. Camines mentre ho mires tot al teu voltant cercant la notícia. Has sortit de la redacció amb les càmeres penjades del coll i la bossa feixuga, com sempre, per trobar un plànol amable del vessant humà de la acampada. Hi ha material, cerques imatges per a un reportatge de fons com t’ha encarregat el cap de redacció.

Cartells, tendals, persones animoses, organitzades, infants, pares i mares, gent gran, algú amb la mobilitat reduïda, joves pacífics, ulls cansats i mirades serenes però fartes, reclamant, tots ells, pels seus drets universals; i fas fotos, persegueixes molt especialment aquelles que millor fan palès el dret a indignar-se i a reaccionar. El tacte, la càmera, la llum. Unes vegades cerques distància, d’altres la màxima proximitat. I camines entre el desànim renovat de persones que no tenen res a perdre i creuen que tenen molt a guanyar. Fotografiar aquesta barreja d’esperança i manca d’horitzó no et resulta gens senzill; però ho intentes. L’ambient és propici i la grisor de l’hora aporta un cert dramatisme pictòric que t’anima a fer la feina.

Has caminat molt. Hi ha presència policial però tot roman tranquil. Fas més fotos. Sonen cants de sirenes amenaçadores, hi ha un revolt. La gent pacífica davant un cordó armat de contrapunt; treus una bona imatge. Els armats s’escalfen, treus la càmera amb l’objectiu de 28 mm calat. Intueixes la notícia i t’atanses, molt, massa. Comencen els cops de porra, les empentes, fas tantes fotos com pots. Les persones agredides demanen calma, un policia t’empeny i se senten, secs, els cops selectius contra cossos inermes. Més petició de calma, més cops de porra. I segueixes fent fotos. Reps un altra empenta i un lleu cop. T’identifiques com a periodista i torna l’empenta i una defensa amenaçant que t’apunta la cara. Una ordre de que marxis i una altra foto, amb la cara de l’exaltat uniformat que no atén a raons. Un altre cop. No pots fer la teva feina. Mires al voltant i la injustícia i la indignació ho cobreix tot com una flassada grisa i aspra. L’ambient ha emmudit entre crits. L’agressió és càustica i injustificada. Guardes les càmeres i t’afegeixes a la ràbia general ajudant a evacuar un jove que sagna abundosament pel cap.

J. M. Vidal-Illanes © 2011

divendres, 20 de maig de 2011

Crònica de maig

Davall les llambordes hi havia un jardí. Potser les frustracions desperten cada mes de maig, es lleven i abandonen el llit on romanen presoneres la resta de mesos de l’any; però cap profeta ha corroborat mai això. De fet la tardor ha estat sempre d’aquells que esperen l’hivern per treure profit d’una collita glaçada, vampira. La primavera esclata les contradiccions; la societat que tot ho vol sense importar el preu a pagar desperta a les conseqüències del frau que això representa: sempre hi ha oportunistes amagats en la penombra esperant el millor moment; mentre la teva vida es dessagna hipotecada, la seva pren una copa de vi en la coberta de teca d’un insultant iot o mentre viatja acaronat per la pell d’una butaca dins d’un jet privat. Aquest mes de maig t’has llevat i no has trobat a la brúixola la indicació al futur. Mirant les estrelles amb un sextant només has encertat a trobar un mur. I els braços han caigut.

Et «sobra massa mes a final del sou»... Acabes d’escriure aquesta frase i et submergeixes en l’anonimat. Però la paraula escrita és persistent. Saps que a massa gent els dies se’ls allarguen infinitament. Les setmanes et marquen una penosa ruta mentre mires al voltant resignat, sabent que aniràs a fer companyia a Bardem, un dilluns al sol. Pensaves que mai no et tocaria, perquè ningú t’havia advertit que tothom du a la butxaca els números d’aquesta macabra loteria, fins i tot aquells que se’n riuen dels indignats mentre dubten quin ferro agafar pel cop definitiu agombolats per la suavitat aromàtica del green. Ningú no està prou segur al recer de la fama i els diners; l’errada és humana i pot destruir-te en uns instants.

Democràcia real. Com si hagués només una sola realitat. Aquest és el parany. Mites de cavernes i forces quàntiques. I molta mentida al servei dels defensors de veritats. Es reunirà un jurat captiu d’unes sigles polítiques i la llibertat i la democràcia real s’esvairà entre laberints kafkians. La metamorfosi és literatura, això ja ho sabies, però un maig de cada molts anys apareix una il·lusió que aporta combustible vital per seguir dempeus.

Segueixes llegint: «em manca pa per a tant xoriç» i se’t desperta la gana. Mires la cartera i, com si fos un calendari de butxaca, la soledat d’un arrugat bitllet de cinc euros t’indica que avui entres en la darrera setmana del mes; i tornes a comprendre perquè a qualsevol esclau que és llogat per uns pocs centenars d’euros, li sobren dies per a tan poc sou. Una limusina travessa en silenci la teva desesperació, a dins algú pensa indignat que en aquest país sobra gent ociosa, mentre es mira les mans i agafa el telèfon per demanar hora a la manicura.

J. M. Vidal-Illanes © 2011

dimecres, 18 de maig de 2011

Crònica d'un(s) indignat(s)

Camines pel carrer i et creues amb un indignat. Saps que és una persona fortament agreujada, ho du escrit a la cara, en la forma de caminar, en la posició corbada del coll, en les butxaques buides d’esperança, en què espera torn a la llarga coa de l’oficina d’atur... o del Servei de desocupació...

Cada dia hi ha més gent indignada i més gent encantada de ser com és. L’indignat mira el diari que dus a la ma on destaca la fotografia del bany de masses d’un determinat polític corrupte que tornarà a guanyar unes eleccions. L’indignat pensa que només amb el que val el rellotge que el cert personatge du al canell, podria liquidar la hipoteca d’un pis que aviat li serà embargat pel banc. L’indignat es sulfura.

Molts indignats prenen el carrer, però tu penses que d’aquí uns dies –molts o pocs– tot tornarà a ser com sempre: la indignació la hi durem per dins mentre uns personatges detestables es freguen les mans jugant a un Monopoli amb palaus, vestits cars i capses metàl·liques de Colacao. Un joc de diners negres que els cleptòcrates dominen a la perfecció.

Demà no llegiràs a la premsa que un indignat desesperat ha obert el cap d’un cleptòcrata amb un bat de beisbol i acte seguit s’ha lliurat a la policia. Probablement llegiràs que una vegada més no es pot jutjar el lladre de coll blanc perquè els presumptes delictes que se l’imputaven han prescrit.

I el número d’indignats creixerà. I tot continuarà igual.

J. M. Vidal-Illanes  © 2011

dilluns, 2 de maig de 2011

Crònica d’un temps perdut


Sona un despertador. Definitivament és el teu despertador. Intentes no fer-ne cas, però la màquina és perseverant. Finalment obres un ull amb esforç, mentre l'altre fa l'intent de mantenir-se adormit. El despertador sembla un anunci digital amagat en la boira. L'ull obert no pot endevinar l'hora i amb la ma esquerra, a les palpentes, intentes encertar el botó correcte, el que farà emmudir el zumzeig que comença a irritar-te inconscient.

Sona el despertador. T'has adormit i passats deu minuts vibra novament. Així ho tens programat: si no el desconnectes amb la palanca de darrera, l'aparell torna a insistir cada deu minuts. Alces el cos i t'asseus a la vora del llit. Amb el llum apagat, en la penombra matisada de la claror matinera que es filtra per les escletxes de la persiana, acciones l'interruptor del mode despertador en posició off. Durant uns instants intentes recollir informació de la situació. Avui és avui o és demà? O encara és ahir? Tan se val, això no té cap importància quan s'ha arribat a un moment de l'existència en què tots els dies són el mateix.

Marcel Proust delera amb extrema solitud una magdalena. Tu, dret, prens un cafè calent –et cremes la llengua– mentre mires el rellotge i et demanes –encara– entre ombres del pensament quin dia de la setmana és avui. No has de fer tard... sempre tens el temps just. La magdalena resta oblidada damunt un plat menut a sobre la post de la cuina. Mentre et poses la jaqueta amb dificultat i et penges d'un braç la bossa amb el portàtil, mossegues la cartera de butxaca amb la boca, i tanques amb presa la porta de casa teva.

J. M. Vidal-Illanes © 2011

Júlia i la xarxa

Júlia i la xarxa

LLuna Negra

LLuna Negra

Darrers relats publicats en paper

Portades de les darreres publicacions de relats en revistes

Humitat als ossos

Humitat als ossos
Humitat als ossos. Per J. M. Vidal-Illanes, al número 57 de La Lluna en un Cove

Tren equivocat

Tren equivocat
Tren equivocat. Per J. M. Vidal-Illanes, al número 33 de la Lluna en un Cove
Accés a l'extracte de

Tren equivocat

Bumerang

Bumerang
Bumerang. Per J. M. Vidal-Illanes, al número 30 de la Lluna en un Cove
Accés a l'extracte de

Bumerang

Els sorolls, la nit, el veí

Els sorolls, la nit, el veí
Els sorolls, la nit, el veí. Per J. M. Vidal-Illanes, al número 29 de la Lluna en un Cove
Accés a l'extracte de

Els sorolls, la nit, el veí

Entre niguls canviants

Entre niguls canviants
Entre niguls canviants. Per J. M. Vidal-Illanes, al número 20 de La Lluna en un Cove