Cròniques...

Cròniques...

dimarts, 26 d’abril de 2011

Crònica d’un cranc (cacofonia)

Adiv avem al ed ocilpxe’t euq le erdnetne rep llarim nu setissecen euq cerc.

J. M. Vidal-Illanes © 2011

dijous, 14 d’abril de 2011

Crònica d'un fil perdut

Estaves cosint –sempre ho fas quan els fills dormen– mentre la música sona des del fons del moment. La llum justa, el sofà, l’hora del silenci després d’un dia esgotador. A la bata del teu petit li manca un botó. De sobta necessites més fil. T’aixeques, vas cap el moble caminant lentament. Dins el compartiment de baix, darrera una porta blanca, hi ha el calaix de costura. Agafes una bobina de fil blanc i tries la longitud que creus necessitar. Talles el bocí. Mires l’agulla que tens a la ma esquerra i comences a enfilar però el bocí de fil blanc cau de les teves mans. El cerques al terra. No ho trobes. El cerques entre les teves robes, al calaix obert, entre les coses dins l’armariet de porta blanca. No el veus. «La vista se m’està fonent –penses– em costa enfilar l’agulla i no veig on ha caigut el fil».

La teva dona passa per darrera teu i et veu de grapes en terra, cercant alguna cosa misteriosa amb molta aplicació.
–Què fas?
–Se m’ha caigut un bocí de fil al terra i ha desaparegut.
–Les coses no desapareixen –et diu amb un somriure maternal– només les deixem de veure.
–Jo he deixat de veure el tros de fil, però el necessito per cosir.
–No es pot haver volatilitzat.

De sobta us trobeu els dos de grapes en terra, cercant sobre el paviment de marbre blanc un tros de fil invisible. Per més que sotgeu la recerca és un fracàs. Els moviments lents i precisos poc a poc tornen erràtics. Els vostres cossos freguen entre si. Us mireu. Tornen els contactes que es fan més sensuals. Oblideu allò que cercàveu: perdeu el fil del moment i acabeu nus damunt l’estora de la sala amb les vostres figures enllaçades en un joc màgic i humit, en els instants de silenci a la penombra de la vista cansada.

J. M. Vidal-Illanes © 2011

dissabte, 9 d’abril de 2011

Crònica per anar oblidant

Camines lentament pels jardins d’aquesta enorme casa que no reconeixes. El sol s’obre pas entre els arbres que comencen a treure fulles per donar-te ombra els llargs dies d’estiu. I camines. Poc a poc passen les setmanes. Aviat serà quan serà i no hi haurà marxa enrere. Ningú no ve a veure’t, però tan se val, no el recordaries.

Romans asseguda davant la televisió d’una enorme sala que no sents teva. Veus passar imatges que no comprens però prestes una atenció absent. La llum és càlida i tot al voltant fa olor a naftalina. Un telèfon sona llunyà. Les imatges que mires escupen frenèticament notícies de mercats globalitzats que donen cops d'estat incruents i canvien el destí de pobles i mobles. El món escapa a la teva comprensió que es limita al trasbals de veure passar els dies com si esdevinguessin el mateix, com si tot fos una cinta contínua i sense fi en un rutinari déjà vu que fuig a tota la lògica del temps.

–Vine, agafa’t del meu braç que anem al menjador.
–Vull anar a casa meva.
–Això és casa teva, és casa nostra. Vius aquí amb nosaltres, amb tots els teus companys. Aquí no et manca de res.
–Ja és de dia?
–Ara s’està fent de nit i anem a sopar.

Dins el teu cap hi ha oblits que aprofiten la confusió per anar a pescar i tornen amb la captura d’un benestar ignorant de la situació que vius. Mentre això et passa algunes persones seguim pensant que caminem marcant el pas, quan en realitat algú a l'ombra ens dóna corda fins que es cansa. Llavors, simplement, hi deixa que se'ns acabi mentre, insensible a la realitat mundana, s’ho mira tot amb l’ominosa distància de l’omnisciència que ens menysprea.

J. M. Vidal-Illanes © 2011

dijous, 7 d’abril de 2011

Crònica d'un automobilista estressat

Assegut al fons d'un bar, a la barra, mirant cap el carrer. Un diari esportiu al davant, una màquina escurabutxaques al darrera. La cervesa molt freda. El cambrer que no atura de moure's servint taules, preparant cafès, saludant els clients. De sobta tot sembla aturar-se. Mires per la porta del bar i veus un cotxe que no pot avançar al mig del trànsit dens d'aquella hora. El conductor toca el clàxon una vegada... dues vegades... fins a tres vegades. És evident -penses- que alguna cosa l'impedeix el pas, però des de la teva posició només veus la meitat del cotxe: una part del davant i la meitat del conductor. El conductor es remena inquiet.

Els cotxes del seu carril dret van avançant lentament però ell roman aturat. Torna al clàxon. S'agita més i més. Mira al seu costat i al davant, i pel retrovisor. Aixeca la ma dreta: fa el ditet, una vegada... dues vegades... fins a tres cops, i crida, però no pots sentir el que blasfema. Penjant del mirall retrovisor un crucifix -potser sigui un rosari- es remena a banda i banda. L'acompanyant -potser sigui la dona- estreny el seu cos contra el respatller del seient, com intentant desaparèixer engolida per l'estructura a on està asseguda. El conductor segueix blasfemant i torna al dit. Crida. El crucifix dóna voltes en cercles cada cop més amples, sembla que s'hagi tornat histèric davant les blastomies del senyor calb i gras que va al volant d'un cotxe que no reconeixes. La dona amb els cabells blancs i la cara desencaixada segueix amb l'intent de ser devorada pel seient.

El puny en alt, un cop a la guantera, més blastomies. El crucifix que gira incessant, sembla que es vulgui suïcidar. El cotxe que no avança. La creu gira i gira com el pèndul d'un radioestèsia al apropar-se a infinits camps magnètics; però jo penso que gira per mor de la tempesta que s'ha desfermat a l'interior del vehicle. Ara els ocupants discuteixen entre ells, encara que ella roman callada i immòbil. Més crits. El conductor ja no mira al davant i de sobta se sent un clàxon al darrera seu. Ell aixeca les dues mans com per justificar-se. Comencen a moure's i tot plegat no ha durat poc més d'un minut. El moviment torna a dins del bar i gires la pàgina al diari, la que parla del 5 a 1 d'ahir.

J. M. Vidal-Illanes © 2011

dissabte, 2 d’abril de 2011

Crònica d'un despertar estèril

La tele encesa escup imatges mentre dorms al sofà amb el diari obert entre les cames. Les lletres al diari no descriuen res ara que els teus ulls romanen tancats. Algú entra a la sala i et mira a distància. Ell (o ella) canvia el pes a la cama dreta i manté un equilibri immòbil de pensaments que mai arribaràs a desxifrar. El temps s'atura però el fluix so de l'aparell de televisió impedeix que el silenci acompanyi la quietud de l'escena. Qui ha entrat a la sala mira el rellotge de paret i mou el cap. Torna a canviar el pes de costat, ara a la cama esquerra, i lentament inicia un trajecte vacil·lant cap a tu. De cop s'atura, es gira, canvia d'objectiu amb més i més pensaments indesxifrables, i apaga el televisor. Ara sí, el silenci acompanya la penombra i se sent la teva respiració profunda.
-És tard -et diu una veu-, has d'anar a dormir al llit.
Sents uns cops lleus a l'espatlla.
Obres un ull amb dificultat i veus una cara que et mira amb un interrogant a l'expressió.
-Estava somiant -dius.
-Què somiaves? -et respon ell (o ella).
-Que algú entrava a la sala i em despertava dient-me que era tard: hora d'anar a dormir.
Ella (o ell) et mira amb un somriure.
-No ho entenc -dius-. Si ja dormia i somiava: perquè m'he de despertar per tornar-me a dormir?

J. M. Vidal-Illanes © 2011

Júlia i la xarxa

Júlia i la xarxa

LLuna Negra

LLuna Negra

Darrers relats publicats en paper

Portades de les darreres publicacions de relats en revistes

Humitat als ossos

Humitat als ossos
Humitat als ossos. Per J. M. Vidal-Illanes, al número 57 de La Lluna en un Cove

Tren equivocat

Tren equivocat
Tren equivocat. Per J. M. Vidal-Illanes, al número 33 de la Lluna en un Cove
Accés a l'extracte de

Tren equivocat

Bumerang

Bumerang
Bumerang. Per J. M. Vidal-Illanes, al número 30 de la Lluna en un Cove
Accés a l'extracte de

Bumerang

Els sorolls, la nit, el veí

Els sorolls, la nit, el veí
Els sorolls, la nit, el veí. Per J. M. Vidal-Illanes, al número 29 de la Lluna en un Cove
Accés a l'extracte de

Els sorolls, la nit, el veí

Entre niguls canviants

Entre niguls canviants
Entre niguls canviants. Per J. M. Vidal-Illanes, al número 20 de La Lluna en un Cove