Cròniques...

Cròniques...

divendres, 11 de febrer de 2011

Crònica d'un dia amb epíleg

"Epíleg?" -penses amb una espècie de crit ofegat-.
Ara vols ficar-te al llit, tancar els ulls, i passar pàgina. Sí, avui no has tengut un dia excessivament bo... Tot ha començat com de costum. El despertador ha sonat, t’has llevat, has pres una dutxa calenta i has esmorzat de torrades i mantega acompanyades d’un cafè amb llet molt calent. Has sortit de casa amb el temps just per agafar l’autobús i arribar a la feina a les vuit menys uns minuts. Fins aquí tot era com un dia qualsevol. El cel estava clar, encara que feia un fred amb olor a terra humida.

Aquesta setmana el teu home tenia torn de nit al servei d'urgències de l’hospital i, precisament, sortia a l’hora en què tu arribaves a treballar. Us heu vist un instant, amb el temps just. Us doneu una besada.
-Bon dia –et diu ell-.
-Bon dia –li respons-.
Li demanes com ha anat la guàrdia, us mirau, t'acostes una mica més.
-He dormit d'una tirada -li dius-. I el meu primer cafè del dia comença a deixondir-me. Ja saps, sempre el mateix.
-Ja veig -et diu mirant-te amb el rostre solcat per la manca de son-. Me'n vaig a descansar, que et vagi bé la jornada.
-Ens veiem més tard –li dius mentre mires com surt i camina ràpidament cap a la parada de la línia 23 en el mateix instant que arriba l'autobús-.

Entres a l’edifici i vas a vestir-te. Tens torn partit d'unes vuit hores, de mati i fins a mig horabaixa. Sempre tens aquest torn. Et passes fins a les cinc de la tarda rodejada de persones molt especials, massa. Et poses la bata blanca i et transformes en la cap del servei de psiquiatria. Et reuneixes amb l’equip i repasses la situació. També fins aquí tot era com un dia qualsevol.

Després de la rutina de primera hora, a dos quarts de deu prens un cafè i un sandvitx vegetal. No has acabat d’assaborir el cafè quan et sona el mòbil. Un intern ha desaparegut i seguretat no el troba per enlloc. Puges ràpidament al teu despatx, en el pavelló de psiquiatria, i un dels teus ajudants te n’informa. Ningú no entén com ha pogut succeir. No han passat quaranta-cinc minuts i Evelin -la interna de l'habitació 222- ha mossegat una auxiliar, ha calgut immobilitzar-la i sedar-la. Encara no sabies que això només era el principi. A fora el dia, que s’havia despert assolellat, comença a enfosquir-se. La pressió canvia sobtadament i una tempesta comença a desfer-se sobre la ciutat. La cadena d’ensurts no s’atura i a l’hora de repartir el dinar un intern es tira la safata damunt del cap; un altre la tira damunt el cap d'Oscar. A la petita sala de jocs, dues malaltes es barallen per una fitxa de dominó, era el doble tres. I a la sala d'espera Klaus intenta llençar-se per la finestra, però la finestra no és practicable i està blindada; al final es calma, agafa l'Ulysse de Joyce i se'l posa al cap -es la seva manera de llegir-. A la fi t’arriba la notícia que el malalt desaparegut s’ha passat el matí passejant-se per l’hospital vestit de metge i atenent malalts i amagant-se en els racons més insospitats. Ha estat interceptat en pujar a un taxi. El xofer ha donat l’alarma i dos empleats de seguretat l’han reduït i traslladat novament al servei. Es tracta d’un pacient amb un quadre psicòtic agut. No has pogut aspirar a fons l'alleujament que t'ha produït saber que Jörg roman sedat a la seva habitació quan et passen un breu informe: Müller, un pacient que ahir vares donar d'alta ha assassinat la seva dona i fill de 9 anys i s'ha suïcidat...

Estàs abatuda i els fets viscuts et donen petits cops al cap, com una gota malaia. A la fi surts de la feina, esgotada. Decideixes fer unes compres, però no trobes el que cercaves. Passeges per relaxar-te. La tempesta torna a descarregar i interromp de sobte el teu petit plaer. Entres a un forn i compres una magdalena farcida de xocolata fusa. Et taques l'abric. Distretament fiques el peu esquerre dins una bassa amb terra. Ara tens el peu xop i camines incòmoda. T’aixoplugues a l'entrada d'un centre comercial i finalment agafes l’autobús de tornada a casa. Són més de les set i quart i ja és fosc.

Entres i saludes el teu marit. Ell du aquella camisa ample de ratlles de colors diversos que tant t'agrada. Et trobes el sopar preparat, però decideixes donar-te un bany relaxant. A la fi menges una mica i penses que el que més et ve de gust és arraulir-te al sofà de la sala, devora el teu company, i llegir una novel·la sentint l’escalfor de la llar de foc. Sí, llegir una estona, evadir-te, desconnectar de la realitat, ho desitges i ho necessites. El teu rostre s’ha il·luminat per primer cop en moltes hores.

Entres a la sala amb el llibre a la ma. Vas cap el sofà, però deixes el llibre damunt la taula i tornes a la cuina a cercar el té que havies oblidat. A la fi seus al sofà, agafes el llibre i mires damunt la taula, i desprès davall. El teu marit et mira amb un somriure. Tu segueixes cercant alguna cosa que no trobes.
-T’has assegut damunt les ulleres –et diu el teu company-. No ha sonat massa bé.
Sents la muntura doblegada davall el teu pes. Et poses la ma al front amb el rostre ple de desesperació mentre el llibre cau a terra i queda obert per una pàgina que diu: Epíleg.

J. M. Vidal-Illanes © 2011

Júlia i la xarxa

Júlia i la xarxa

LLuna Negra

LLuna Negra

Darrers relats publicats en paper

Portades de les darreres publicacions de relats en revistes

Humitat als ossos

Humitat als ossos
Humitat als ossos. Per J. M. Vidal-Illanes, al número 57 de La Lluna en un Cove

Tren equivocat

Tren equivocat
Tren equivocat. Per J. M. Vidal-Illanes, al número 33 de la Lluna en un Cove
Accés a l'extracte de

Tren equivocat

Bumerang

Bumerang
Bumerang. Per J. M. Vidal-Illanes, al número 30 de la Lluna en un Cove
Accés a l'extracte de

Bumerang

Els sorolls, la nit, el veí

Els sorolls, la nit, el veí
Els sorolls, la nit, el veí. Per J. M. Vidal-Illanes, al número 29 de la Lluna en un Cove
Accés a l'extracte de

Els sorolls, la nit, el veí

Entre niguls canviants

Entre niguls canviants
Entre niguls canviants. Per J. M. Vidal-Illanes, al número 20 de La Lluna en un Cove