Cròniques...

Cròniques...

dimecres, 23 de febrer de 2011

Crònica en negre

Les mans enlaire. Els palmells blancs, nets, assedegats de llibertat. Els ulls amb les espurnes del somni, de l'esperança. La multitud unida, per la força dels vincles més humans: sortir del fossar on milers d'éssers han estat reclosos per la follia d'uns il·luminats.

Les mans enlaire. Els palmells blancs. La multitud blanca. Els ulls blancs. El blanc ja no és un color. Ni tant sols l'absència de llum permet justificar la ceguesa dels monstres. El blanc és un objectiu, fosc. Com fosca és la ment de qui és capaç de tacar-se les mans de sang i jugar a Deu, fent servir la multitud com a blanc de la irracionalitat.

J. M. Vidal-Illanes © 2011

divendres, 11 de febrer de 2011

Crònica d'un dia amb epíleg

"Epíleg?" -penses amb una espècie de crit ofegat-.
Ara vols ficar-te al llit, tancar els ulls, i passar pàgina. Sí, avui no has tengut un dia excessivament bo... Tot ha començat com de costum. El despertador ha sonat, t’has llevat, has pres una dutxa calenta i has esmorzat de torrades i mantega acompanyades d’un cafè amb llet molt calent. Has sortit de casa amb el temps just per agafar l’autobús i arribar a la feina a les vuit menys uns minuts. Fins aquí tot era com un dia qualsevol. El cel estava clar, encara que feia un fred amb olor a terra humida.

Aquesta setmana el teu home tenia torn de nit al servei d'urgències de l’hospital i, precisament, sortia a l’hora en què tu arribaves a treballar. Us heu vist un instant, amb el temps just. Us doneu una besada.
-Bon dia –et diu ell-.
-Bon dia –li respons-.
Li demanes com ha anat la guàrdia, us mirau, t'acostes una mica més.
-He dormit d'una tirada -li dius-. I el meu primer cafè del dia comença a deixondir-me. Ja saps, sempre el mateix.
-Ja veig -et diu mirant-te amb el rostre solcat per la manca de son-. Me'n vaig a descansar, que et vagi bé la jornada.
-Ens veiem més tard –li dius mentre mires com surt i camina ràpidament cap a la parada de la línia 23 en el mateix instant que arriba l'autobús-.

Entres a l’edifici i vas a vestir-te. Tens torn partit d'unes vuit hores, de mati i fins a mig horabaixa. Sempre tens aquest torn. Et passes fins a les cinc de la tarda rodejada de persones molt especials, massa. Et poses la bata blanca i et transformes en la cap del servei de psiquiatria. Et reuneixes amb l’equip i repasses la situació. També fins aquí tot era com un dia qualsevol.

Després de la rutina de primera hora, a dos quarts de deu prens un cafè i un sandvitx vegetal. No has acabat d’assaborir el cafè quan et sona el mòbil. Un intern ha desaparegut i seguretat no el troba per enlloc. Puges ràpidament al teu despatx, en el pavelló de psiquiatria, i un dels teus ajudants te n’informa. Ningú no entén com ha pogut succeir. No han passat quaranta-cinc minuts i Evelin -la interna de l'habitació 222- ha mossegat una auxiliar, ha calgut immobilitzar-la i sedar-la. Encara no sabies que això només era el principi. A fora el dia, que s’havia despert assolellat, comença a enfosquir-se. La pressió canvia sobtadament i una tempesta comença a desfer-se sobre la ciutat. La cadena d’ensurts no s’atura i a l’hora de repartir el dinar un intern es tira la safata damunt del cap; un altre la tira damunt el cap d'Oscar. A la petita sala de jocs, dues malaltes es barallen per una fitxa de dominó, era el doble tres. I a la sala d'espera Klaus intenta llençar-se per la finestra, però la finestra no és practicable i està blindada; al final es calma, agafa l'Ulysse de Joyce i se'l posa al cap -es la seva manera de llegir-. A la fi t’arriba la notícia que el malalt desaparegut s’ha passat el matí passejant-se per l’hospital vestit de metge i atenent malalts i amagant-se en els racons més insospitats. Ha estat interceptat en pujar a un taxi. El xofer ha donat l’alarma i dos empleats de seguretat l’han reduït i traslladat novament al servei. Es tracta d’un pacient amb un quadre psicòtic agut. No has pogut aspirar a fons l'alleujament que t'ha produït saber que Jörg roman sedat a la seva habitació quan et passen un breu informe: Müller, un pacient que ahir vares donar d'alta ha assassinat la seva dona i fill de 9 anys i s'ha suïcidat...

Estàs abatuda i els fets viscuts et donen petits cops al cap, com una gota malaia. A la fi surts de la feina, esgotada. Decideixes fer unes compres, però no trobes el que cercaves. Passeges per relaxar-te. La tempesta torna a descarregar i interromp de sobte el teu petit plaer. Entres a un forn i compres una magdalena farcida de xocolata fusa. Et taques l'abric. Distretament fiques el peu esquerre dins una bassa amb terra. Ara tens el peu xop i camines incòmoda. T’aixoplugues a l'entrada d'un centre comercial i finalment agafes l’autobús de tornada a casa. Són més de les set i quart i ja és fosc.

Entres i saludes el teu marit. Ell du aquella camisa ample de ratlles de colors diversos que tant t'agrada. Et trobes el sopar preparat, però decideixes donar-te un bany relaxant. A la fi menges una mica i penses que el que més et ve de gust és arraulir-te al sofà de la sala, devora el teu company, i llegir una novel·la sentint l’escalfor de la llar de foc. Sí, llegir una estona, evadir-te, desconnectar de la realitat, ho desitges i ho necessites. El teu rostre s’ha il·luminat per primer cop en moltes hores.

Entres a la sala amb el llibre a la ma. Vas cap el sofà, però deixes el llibre damunt la taula i tornes a la cuina a cercar el té que havies oblidat. A la fi seus al sofà, agafes el llibre i mires damunt la taula, i desprès davall. El teu marit et mira amb un somriure. Tu segueixes cercant alguna cosa que no trobes.
-T’has assegut damunt les ulleres –et diu el teu company-. No ha sonat massa bé.
Sents la muntura doblegada davall el teu pes. Et poses la ma al front amb el rostre ple de desesperació mentre el llibre cau a terra i queda obert per una pàgina que diu: Epíleg.

J. M. Vidal-Illanes © 2011

dissabte, 5 de febrer de 2011

Crònica d'una nevera i l'enquestador (no sembla una crònica)

- Cóm és que la nevera fa olor a peix? -et quedes uns segons mirant l'interior i després tanques la porta ràpidament-. No puc suportar l'olor a peix! -crides amb la ma recolzada en la maneta mentre remenes el cap-. Maleit sia...
Encara no has completat la darrera flastomia quan truquen a la porta i et quedes en silenci. El timbre sona dues vegades més. Romans immòbil i escoltes. Lentament comences a caminar cap el rebedor. En arribar a la porta mires per l'ull de peix -així és com sempre li dius tu- i intentes fer-te una idea de la persona que espera a l'altra banda. El timbre torna a sonar provocant-te un ensurt. Decideixes obrir.
- Bona tarda senyor -diu el jove alt i prim que et mira amb cara amable-. Podria respondre unes preguntes?
- Preguntes? -dius automàticament mentre et fas una idea de la situació-. Quines preguntes? Ara estic massa ocupat.
- Ah! Serà només un minut o dos... faig una enquesta per l'Institut Nacional d'Estadística, per confirmar unes dades...
- Bé, bé... pregunti el que sigui que tinc molta pressa.
- Quantes persones viuen a la casa?
- Visc jo tot sol.
- Quants ordinadors tenen?
- Ordinadors? No en tenc d'ordinadors.
- Bé, doncs així l'enquesta s'ha acabat aquí. Moltes gràcies pel seu temps i disculpi les molèsties.
- No es preocupi, jove. No ha estat cap molèstia... Per cert, ara puc fer-li jo una pregunta?
- Sí, es clar -diu l'enquestador una mica sorprès-. Normalment soc jo qui... sempre faig les preguntes, però... si sé la resposta.
- Vostè sap perquè la nevera fa olor a peix?... No puc suportar l'olor a peix.
El jove et mira amb el rostre paralitzat, la seva cara amable ha adoptat una expressió forçada, com intentant dissimular el desconcert que li has causat, però defugint qualsevol gest que et pogués molestar. Al cap d'uns segons contesta.
- No entenc la pregunta.
- És molt fàcil: cóm és que la nevera fa olor a peix? Quina part de la pregunta no ha entès?
- No si, jo, he entès el que em demana... però no... Imagino que hauran quedat restes de la darrera vegada que va desar-ne.
- Impossible, odio el peix i no puc suportar l'olor a peix. La nevera fa olor a peix, però mai n'he posat cap.
- Bé, igual algun aliment, o alguna salsa o el que sigui s'ha descompost una mica i ara fa una olor que li recorda el peix.
- No, no. Faig neta la nevera dos cops a la setmana. Amb això soc una mica maniàtic. Ha d'haver un altre motiu.
El jove et mira de dalt a baix. El teu rostre dibuixa una expressió a l'espera d'una resposta convincent que no arriba. El jove desvia la mirada cap el seu rellotge. Mou els peus separant-se uns centímetres de la porta. Mira de reüll l'escala. Finalment ell et diu.
- Em sap greu, però tinc pressa, he de completar el carrer abans de les set.
- Vull entendre-ho, però no puc. Cóm és que la nevera fa olor a peix?
- Perquè no avisa al servei tècnic? Igual és una fuita del gas del motor.
- Això em sembla una bona idea, jove. Moltes gràcies i passi-ho bé -li dius mentre tanques la porta lentament-.
Tornes a la cuina. Et seus damunt la taula. Consultes una guia. Despenges l'auricular del telèfon de la paret i marques un número. Una veu de dona et respon i et demana en què pot ajudar-te.
- Cóm és que la nevera fa olor a peix? -li demanes-. No puc suportar l'olor a peix!

J. M. Vidal-Illanes © 2011

Crònica d'un transport silenciós

Cada dia és igual. Prens un cafè al bar de la cantonada. T'atures davant el quiosc de diaris, llegeixes els titulars, la venedora et mira, tu la mires. Us saludeu i t'adreces cap el cotxe. La venedora es queda asseguda a la banqueta alta darrera el petit mostrador, llegint una revista. Puges, t'acomodes, i engegues el motor. Travesses la ciutat i arribes a la feina. Aparques el cotxe, entres a l'oficina, saludes en entrar i creues unes paraules amb el teu coordinador. Mires el quadrant. T'asseus una estona al sofà de la sala d'espera.

Al cap d'una estona llarga mires el rellotge, et passes la ma per la cara, mires al sostre i t'aixeques. Saludes el recepcionista amb un lleu gest amb el cap. Et poses les ulleres de sol i t'arregles els cabells mirant-te al vidre de la porta d'entrada. Puges al cotxe, però aquest no és el teu. Poses música clàssica, i arranques. Condueixes en silenci. Vas a l'hospital a cercar un passatger. Arribes a l'hospital, intercanvies uns papers. Una signatura, una breu conversa, i dos treballadors de l'hospital carreguen el passatger al cotxe.

No hi ha paraules, el silenci és el teu company de viatge. Mires pel retrovisor, com si esperessis que el teu passatger s'aixequés en qualsevol moment. Però saps perfectament que això no és possible. Tornes a mirar pel retrovisor, sempre ho fas unes quantes vegades. És absurd, el teu és el transport del silenci absolut, del descans etern.

J. M. Vidal-Illanes © 2011

dimecres, 2 de febrer de 2011

Crònica en una escola... qualsevol

Recordes el Pere. Un dimecres al matí, abans d’anar a l’institut, aprofitant que s’havia quedat sol a la sala de casa seva, es va aixecar de la taula, va deixar a mig prendre el cafè amb llet, es va treure un paper de la butxaca i el va deixar al costat de la tassa. Va anar cap el balcó en silenci i sense mirar enrere va llençar-se al buit. Instants després el seu cos dibuixava la mort damunt la vorera d’una ampla avinguda dels afores de Barcelona. Era l’any 1979 i el fet et va deixar una profunda empremta que tardà molt en esborrar-se. Durant el que restà de curs la cadira buida a l’aula deixà un solc permanent en l’aire de la classe cada cop que els professors passaven llista.

En aquella època ningú no parlava de bullying, simplement “eren coses d’adolescents”. Però la carta que va deixar el noi va ser molt explícita i assenyalava les persones que l’havien assetjat i maltractat, que l’havien aïllat, coaccionat i intimidat, inventant històries falses i provocant el rebuig de molts companys. Tu havies patit també el rebuig d’un sector de la classe pel simple fet de fer costat al Pere; però eres una persona atractiva, respectada, forta i segura de tu mateixa i ningú es va atrevir a agredir-te ni pressionar-te.

Han passat molts anys. Ets a l’hospital. Mires intranquil el rostre apagat de la teva filla de catorze anys. Els metges diuen que se’n sortirà, que la vàreu trobar a temps, que el rentat d’estómac i el tractament de desintoxicació estan fent la seva feina. Ets sents culpable. No havies detectat en l’estat d’ànim de la noia cap símptoma del que li estava passant. Tu sempre estàs massa capficat en la teva feina. Era evident que ella estava deprimida, que tenia por d’anar a l’escola i que cada dia havia de superar amb esforç el tràngol d’enfrontar-se als seus companys. Sovint cercava excuses per romandre a casa amb el pretext que no es trobava bé i a alguna companya de confiança li havia confessat que no podia més, que volia suïcidar-se, que odiava el món. La teva filla era víctima de bullying –t’ha dit l’assistent social que coordina la investigació- i tot perquè era diferent als altres companys: intel·ligent, amb un excel·lent currículum acadèmic, però capficada en el seu món i poc propensa a relacionar-se amb els altres; sentia un cert complex pel fet de ser més aviat grassa i pel fet de no aconseguir connectar amb bona part dels seus companys d’aula que només es preocupaven per coses banals i superficials.

No saps perquè, però fa uns instants, quan la infermera ha sortit de l’habitació desprès de manipular el dosificador de la medicació que li subministra el gota a gota, t’ha vengut al cap el Pere. Ell no va tenir tanta sort. Els serveis socials no li varen poder arreglar el trasllat d’escola ni el varen proporcionar suport psicològic; a la teva filla sí. El jutge ha obert instrucció penal per un presumpte delicte contra la integritat moral... L’escola investiga la passivitat d’alguns professors... Tu estàs moralment destrossat.

J. M. Vidal-Illanes © 2011

(En record de Pere, Jokin i de totes les víctimes de bullying)

Júlia i la xarxa

Júlia i la xarxa

LLuna Negra

LLuna Negra

Darrers relats publicats en paper

Portades de les darreres publicacions de relats en revistes

Humitat als ossos

Humitat als ossos
Humitat als ossos. Per J. M. Vidal-Illanes, al número 57 de La Lluna en un Cove

Tren equivocat

Tren equivocat
Tren equivocat. Per J. M. Vidal-Illanes, al número 33 de la Lluna en un Cove
Accés a l'extracte de

Tren equivocat

Bumerang

Bumerang
Bumerang. Per J. M. Vidal-Illanes, al número 30 de la Lluna en un Cove
Accés a l'extracte de

Bumerang

Els sorolls, la nit, el veí

Els sorolls, la nit, el veí
Els sorolls, la nit, el veí. Per J. M. Vidal-Illanes, al número 29 de la Lluna en un Cove
Accés a l'extracte de

Els sorolls, la nit, el veí

Entre niguls canviants

Entre niguls canviants
Entre niguls canviants. Per J. M. Vidal-Illanes, al número 20 de La Lluna en un Cove