Cròniques...

Cròniques...

dijous, 30 de desembre de 2010

Crònica de la felicitat efímera

-Pare, què és la felicitat?
Et gires i veus dret, a la teva esquena, la figura d'un marrec de cinc anys amb uns ulls molt oberts i posat d'adult. Et fregues la cara i aixeques les celles pensant una resposta. El teu fill sempre t'interromp amb preguntes que no saps respondre. Intentes pensar en la darrera vegada que vas ser feliç i en la durada d'aquells instants. Vas ser feliç en agombolar entre els teus braços el nounat que ara t'interroga quan feia pocs minuts que havia arribat al món. Penses en el trist planeta que li deixaràs a l'al·lot d'ulls verds que espera una resposta d'un pare desconcertat. Tornes als records de nedades nocturnes de lluna plena d'agost abraçat a la dona que et va regalar aquest infant inquiet i tremoles en sentir el punyal del càncer que un dia se la va emportar. Recerques pensaments positius i vius la impaciència del nin amb posat d'adult que segueix mirant-te fixament. Aleshores l'agafes de la ma i li dius:
-Vine, t'ensenyaré com és la felicitat... són moments en què vius amb molta alegria i et sents molt bé, sap que et vull dir?
-Si, pare.
Sortíreu a la terrassa i agafàreu un estoig amb aigua sabonosa i un mànec per fer bombolles, i començares a bufar i a fer volar dotzenes de bolletes tornassolades que creixien i s'elevaven lleugeres fins a esclatar.
-Mira fill, la felicitat és com aquesta bombolla de sabó, sents que comença, que es forma, que creix, que s'eleva... i de sobta desapareix sense deixar rastre i penses si de veres ha existit mai. Quan et trobis amb la felicitat, fes-la durar, no la inflis massa de sobta i no la deixis escapar mentre puguis...
Tancant els ulls pensares molt profundament: "Esper, fill, que tenguis més sort que jo i que la vida no t'esclati massa aviat les bombolles de sabó".

J. M. Vidal-Illanes (c) 2010

dimecres, 29 de desembre de 2010

Crònica de voltors (i taurons socials)

Un voltor aparegué per darrera el penya-segat (o en realitat sortia d'un gratacels prop de Wall Street?). Fos com fos, a contrallum la silueta del voltor es retallava negra, elegant. El mirares mentre donava una volta aprofitant el vent, el seguires mentre s'enfilava cel amunt impulsat per un corrent càlid. Com fan els voltors començà a girar en cercles durant uns instants i s'allunyà.

Tu tot ho miraves en la distància, com aliè a l'escena, com si pertanyessis a un altre món paral·lel. De sobte tornà a irrompre part damunt el teu cap, molt amunt, ara anava acompanyat amb uns camarades de carronya que es dirigiren amb ànsia cap un marge del vessant (o era el pla de la teva existència?). Fos com fos, començares a tremolar quan veieres com la teva esperança era devorada amb fruïció sense que poguessis impedir-ho, mentre protestaves inútilment i amb veu imperceptible davant d'un enorme mur de formigó estèril.

J. M. Vidal-Illanes (c) 2010

dimarts, 14 de desembre de 2010

Crònica d'una porta rovellada

Havies caminat molta estona. Sortires de casa prest amb la foscor canviant de la nit que s'esvaeix rere les hores. T'aturares a esmorzar al bar de sempre i donares un cop d'ull als titulars dels diaris locals. En sortir del poble caminares cap a l'antiga casa pairal on els avantpassats visqueren i moriren durant generacions, fins que la història i la fortuna canvià la vida dels teus pares, uns burgesos il·lustrats republicans que fugiren com a delinqüents de la follia exterminadora del ban vencedor. Els pares romangueren detinguts en un camp de concentració prop de la frontera i aconseguiren evadir-se cap a Algèria en un vaixell ple de ruïna i esperança grisa.

La teva infantesa fou plàcida, però la joventut coincidí amb la crisi colonial i, amb els pares ja grans i dos germans morts a la guerra, fores repatriat a França, país que et donà una nacionalitat de segona categoria. Passares una dècada a Montpeller fins que el 1972, amb els pares morts i sense família, tornares a Catalunya i recuperares la nacionalitat d'un país que abominaves.

Avui es complien setanta anys de la diàspora familiar i volgueres visitar la casa de la qual partí la desesperança i la tristor que mai abandonà el cor de ta mare. Davant la vella porta de ferro rovellat romangueres dret, pensant i apurant la cigarreta que s'anava consumint entre els dits. Observant aquella ruïna, respirant profundament, et vingueren al cap les paraules que ton pare no deixava de repetir-te cada vegada que us enfrontàveu a una nova situació canviant.

-Les coses noves envelleixen, fill. I les coses velles compten els dies que resten fins a la mort.

Aquell matí, davant una casa vella a punt de morir, amb les paraules del pare dins la butxaca, començares a comptar els dies que et restaven al calendari. Així, mirant al passat, aprengueres a conviure amb una malaltia que t'esperava a l'altra banda amb les maletes fetes.

J. M. Vidal-Illanes (c) 2010

dimecres, 1 de desembre de 2010

Crònica del vent

El vent et porta la memòria infinita que ha anat recollint des de la foscor dels orígens. El vent neteja els escenaris d'èxits i fracassos els dies que es desperten amb un cel clar. Et segueix, t'acompanya, contempla la teva vida, en ocasions en silenci i sovint amb el remor de la natura més agrest. El sents a la cara, el veus desplaçar niguls canviants. El vent pateix com tu, gaudeix amb tu, riu i plora quan ho fas tu... el vent du respostes que mai has sentit, que no has trobat malgrat cercar-les durant anys. El vent de la infantesa era una cançó que entrava per la xemeneia i durava molts dies, i també era un repte quan des del nord t'impedia avançar pel carrer: la tramuntana poderosa i incansable que pentina el paisatge de l’illa enyorada.

I un dia el vent va ser una cançó reveladora i de trista esperança. Quasi quaranta anys després saps del cert que les respostes no les hi du el vent, però les injustícies i la follia de la humanitat s'han multiplicat i han esvaït la veu del jove trobador, il·lusa i neta com el vent. La humanitat segueix caminant per carreteres, travessant oceans, sentint el remor de les armes, calculant l’edat de les muntanyes, intentant escoltar sense comprendre, mirant el cel sense veure’l... i la resposta ja no cavalca en el vent, el vent torna a ser allò invisible que et colpeja la cara i et porta records d’un temps llunyà, quan creies que les cançons es feien realitat i que els murs de les utopies no resistirien l’energia dels somnis de joventut.

J. M. Vidal-Illanes (c) 2010

dijous, 25 de novembre de 2010

Crònica sense mirar

Miraves cap a la porta i et semblà que s'obria; tancares els ulls i deixares de veure-la. Sense mirar observares l'altra costat. La foscor et cridava en silenci i romangueres assegut amb la respiració continguda. Una ma es col·locà damunt la teva espatlla mentre una veu et deia que ja estaves preparat. Immòbil sentires que travessaves a l'altra banda, mentre una batzegada et parlava de comiats.

(Al meu pare...)

J. M. Vidal-Illanes (c) 2010

dijous, 18 de novembre de 2010

Crònica des d'un banc de pedra

Estirat al banc de pedra freda, sentint el vent a la cara, mires el cel entre les torturades branques d'una enorme figuera d'hivern que dibuixa una teranyina on el temps ha quedat atrapat. Tanques els ulls i l a respiració fuig amb el vent, tant ràpid com els pensaments. Tu també et sents captiu entre les reixes de les branques de la figuera, perdut dins la copa del vell arbre. Al cap sona una cançó que no reconeixes, però que et resulta molt familiar; uns records d'infantesa et travessen l'esquena deixant un rastre confús.

Sents que el banc de pedra és fred; lògic: la pedra sempre està freda a l'hivern. Però el sol arriba calent i tu et trobes entre el no res i la ingravidesa del moment. Ara omples a fons els pulmons mentre l'esperança fuig d'amagat sense que te n'adonis. L'esquena freda, el front calent; els records d'infantesa en aquest jardí de la vella casa de camp dels teus avis desapareguts fa molt temps. Torna la cançó i tanques els ulls, intentant recordar. Sents una enorme pau amb tu mateix mentre et perds en laberints temporals dibuixats en una vella figuera d'hivern.

J. M. Vidal-Illanes (c) 2010

dimecres, 17 de novembre de 2010

Crònica damunt l'herba

Jeus damunt l'herba mentre mires una formiga que intenta emportar-se el que et queda d'esperança.

J. M. Vidal-Illanes (c) 2010

diumenge, 14 de novembre de 2010

Crònica d'una carta inesperada (Toronto 7)

Mires cap a la porta. Deixes el got de whisky damunt la taula, orfe. Agafes el sobre i el mires llargament. Amb un obrecartes esquinces el paper amb precisió i delicadesa, mires a dins i treus la carta. La observes mentre aixeques les celles i mous els llavis. No és el que esperaves, la carta... és un 7 de diamants. Aquesta és la setena part.

Recordes el moment en que la conegueres temps enrere, un set de juliol, mentre sonava Bob Dylan en un local del Greenwich Village, Like a Rolling Stone i la seva harmònica. Afora la pluja queia amb ràbia clamant contra la deriva del món de la dècada de 1960.

Avui la pluja segueix netejant la tristor. Dins l'habitació el temps s'ha glaçat: 7 de diamants era el nom d'una gavarra que carregava alumini pel llac Ontàrio i que es va enfonsar davant vostre un dia que discutireu sobre el naufragi vital que us assetjava.

Agafes la guitarra, t'asseus a la butaca de vellut verd i comences a compondre una cançó amb negres notes de comiat.

J. M. Vidal-Illanes (c) 2010

dilluns, 27 de setembre de 2010

Crònica d’un sobre i unes notícies que no vols (Toronto 6)

Truquen a la porta. De fet colpegen dues vegades i fan lliscar un sobre per davall. Et gires i observes el paper blanc obrint-se pas, traspassant la frontera del món exterior. Esperaves una visita uniformada, o la d’uns inspectors de paisà amb interrogants inquisidors per resoldre. De moment, només arriba un paper. Sense deixar de mirar el terra de l’habitació, on roman el sobre tancat, et seus a la cadira i tornes a omplir el got amb la darrera reserva de whisky.

Beus durant una llarga estona mentre fas sonar la cançó al teu cap. Quan la darrera gota d’Islay s’evapora entre els llavis, t’aixeques i amb tres passes arribes a la porta, tibes d’un extrem del sobre i l’alliberes de la pressió. L’agafes amb les dues mans i el gires mentre l’estudies detingudament. Després penses que mirar-lo amb tant deteniment, d’aquesta manera i en aquest moment, no té cap sentit. Probablement només estàs deixant que el temps passi, no frises en absolut, no estàs gens impacient per llegir i saber que conté el sobre; de fet ja creus saber que hi explica.

Deixes el paper sobre la taula i t’adreces cap el bany. Obres l’aixeta del lavabo i esperes que s’ompli d’aigua calenta, molt calenta. T’ensabones la cara i agafes la maquineta d’afaitar –esmussada per l’ús- mentre et mires i intentes reconèixer la persona a l’altra banda del mirall. Simplement t’afaites, mentre les fulles tallen els pensaments i et prepares per un comiat.

J. M. Vidal-Illanes (c) 2010

dijous, 23 de setembre de 2010

Crònica d’ombres i vella guitarra (Toronto 5)

Tornes a mirar per la finestra. Unes ombres caminen d’esma, capcotes. Saps que són persones, però en aquesta hora de la nit semblen simplement espectres. A estones es perden en la foscor i a estones apareixen magnificades per la llum d’un fanal. En qualsevol cas són només figures anònimes i intranscendents perquè cap d’aquestes ombres és ella. De portes endins l’ombra ets tu, una ombra amb un got de whisky a les mans refugiada darrera unes cortines blanques.

No et gires, però ensumes l’absència i les arrugues als llençols buits. Repasses la música que havies estat composant. La taula també representa una ombra més, il·luminada pel flexo, plena de papers nets d’inspiració. Has desat la famosa gavardina blava al penjador que hi ha darrera la porta. Ara t’adreces al bany i escorcolles el teu rostre al mirall. Els ulls estan enrogits. Els plecs de la cara et fan més gran del que ets en realitat. Et mires mentre exhaureixes el contingut del got.

Agafes la guitarra, trasllades a l’atmosfera de l’habitació la cançó que mai escoltarà ella. I tanques una porta de la sala dels records. Era necessari. L’heroïna t’ha robat una esperança i ha pres la vida d’ella. Ara ets tu que toques d’esma el vell instrument, un record de quan t’obries pas a petits caus plens de fum i alcohol. A la ciutat del sud, molt al nord del continent.

J. M. Vidal-Illanes (c) 2010

dijous, 16 de setembre de 2010

Crònica d’una cançó que (ella) no podrà escoltar (Toronto 4)

Els carrers mullats. Els llums il·luminen les gotes de pluja. L’escena es completa amb la cortina d’aigua que dibuixa la frontera amb els records d’infantesa que et transporten a les llunyanes tardors en la ciutat del sud. El present obscur. El passat que no connecta amb el got de whisky que et tremola entre les mans, mentre els glaçons tintinabulen en copejar-se alternativament contra el vidre i entre ells, dibuixant un rastre aigualit al Islay amb aromes de turba escocesa que ensumes amb els ulls tancats.

Ara sona una música que prové de l’habitació de davall. Et retires de la finestra i deixes que la cortina esvaeixi el llum de neó. La cambra de l’hotel persisteix amb la intensitat del moment, ple d’absències, buit dels aromes extingits al coll de la famosa gavardina blava. Camines lentament acompanyat per les notes de la cançó que un dia escrigueres quan el pare us va abandonar. El llit és enorme i magnifica l’absència. Et gires i seus novament a la taula senzilla, agafes la ploma i comences a escriure.

La ma dibuixa les notes, la poesia roman al cap. Les hores han passat i els dubtes han remés. Ara només resta esperar les notícies. La visita de la policia a l’hotel i el vell conserge portant les noticies esperades. Apures el whisky i completes la pàgina que escrivies: la lletra d’una cançó que ella mai no escoltarà i que et permetrà tornar al nord, amb les primeres neus.

J. M. Vidal-Illanes (c) 2010

dilluns, 13 de setembre de 2010

Crònica d’un llit buit i una cançó que no sona (Toronto 3)

Fa estona que et trobes assegut davant un paper en blanc. La taula de fusta és senzilla. El llum damunt la taula és un clàssic “flexo” metal·litzat que palesa la buidor de la inspiració que no arriba. L’habitació on et trobes és la de l’hotel de sempre, la que t’acull quan pernoctes en aquesta ciutat del sud del país, molt al nord del continent. El carrer es troba en silenci, com la cançó que intentes escriure i no surt.

Devora la ploma tancada una botella de whisky gairebé buida projecta una ombra allargada cap el llit. El got ple és abraçat pels teus dits i suporta la mirada perduda dels teus ulls esvaïts. No sona cap cançó. El teu cap acostuma a estar ple de música, però avui i en aquesta hora el mutisme impera sense deixar pas a cap so que il·lumini el moment. Et gires cap el llit –seguint l’ombra de la botella- i el veus buit, amb els llençols arrugats on fa només unes hores jeia ella. La famosa gavardina blava segueix penjada d’una cadira. Ella era la música, la lletra i el temps en les llargues nits de conversa.

Ella no podia aguantar més, s’ha acomiadat per uns instants amb la intenció d’aconseguir una mica de sucre marró amb que calmar l’excés d’eufòria ara que tot torna a sortir bé. Aquest pensament et trasllada a una vella cançó que s’atura de cop. Mires el rellotge i comproves que ja fa set hores que ella ha marxat. El llit roman buit i, sospites, que potser així sigui com restarà per sempre més en la llarga nit de l’eternitat sobtada.

J. M. Vidal-Illanes (c) 2010

dijous, 2 de setembre de 2010

Crònica d'una finestra (Toronto 2)

Sempre havies volgut tenir una finestra com les de les pel·lícules, amb un retol de neó apagant-se i encenent-se sense descans, un hotel, un restaurant, una beguda refrescant, no t'importava el contingut de l'anunci, només volies la llum.

Avui sona una cançó de Cohen, ets a un hotel i els rajos de neó juguen amb la penombra de l'habitació. Creies que aquesta escena pertanyia al passat, però el neó de colors té avui el valor de les coses considerades "retro". Assegut a la butaca de vellut penses que el món no avança, només gira sobre si mateix i s'enfonsa en el camí. Les persones tampoc no avancen, viuen en una esfera. Si l'esfera és grossa es tarda més en fer la volta completa, si n'és petita el cicle de la vida torna trist i monòton i s'ensopega amb molta freqüència en les mateixes errades.

Cerques l'espiral que t'ha de servir de camí per fugir de l'esfera tancada, de la peixera en què es degraden molts éssers humans. Mires el neó de colors i trobes la sortida.

Sona una cançó de Cohen. Eres a un hotel. L'habitació és a dalt. Tu ets a baix, al carrer, immòbil, dibuixant una estranya silueta a sobre de l'ampla vorera de la llegendària avinguda.

J. M. Vidal-Illanes (c) 2010

dimarts, 31 d’agost de 2010

Crònica d'una carta que no arriba

Has sentit el carter com arribava, s'aturava i deixava quelcom a la bústia. Has esperat que la motocicleta s’allunyés, que el so del motor s’apagués darrera el revolt de ponent. Has comptat fins a cent, has tancat els ulls i t’has aixecat de la cadira lentament per adreçar-te a l’entrada de la casa i anar a recollir la carta que esperes des de fa catorze anys. Cada dia compleixes amb aquesta rutina, i cada dia esperes il·lusionat notícies d’una absència que no has acceptat mai.

Va ser un vint-i-u d’abril, la Clara no hi era a casa quan vares arribar tard de la feina, era el teu darrer dia, la jubilació havia arribat i s’obria un univers de llibertat que volies compartir amb la persona que més havies estimat al món. Però en obrir la porta només t’esperava la soledat. Mai encertares a comprendre els motius. Les primeres setmanes, mesos, vas remoure el món conegut per obtenir notícies seves, per descobrir que havia passat. Però les notícies no arribaren, la policia et va persuadir que, senzillament, havia marxat de casa, no hi havia indicis de cap desaparició forçada...

Et mires les mans tremoloses, amb setanta-quatre anys d’esforç i l’esperança intacta. Obres la bústia i mires els sobres un per un: res. Tanques curosament la petita porta de la capsa de llauna grisa i tornes cap a la porxada de la casa, a comptar les hores. Demà –penses- segur que en rebo notícies de Clara. A sobre de la taula una fotografia et mira sense respostes. Tu li hi tornes la mirada i tanques els ulls pensant en l’endemà, cercant l’explicació que mai no arribarà.

J. M. Vidal-Illanes (c) 2010

divendres, 20 d’agost de 2010

Crònica d'un piano de fusta blanca (Toronto 1)

Et trobes asseguda davant un piano de fusta blanca. Algú que no veus et dicta les notes i mous les mans que descriuen un ball ingràvid de dits hàbils. Un ball entre ivori i eben. La distància que et separa dels records d’infantesa, quan miraves durant llargues hores a ton pare tocant i acaronant aquell vell Steinway lluent, et sembla ara insalvable. El piano –fabricat per encàrrec- va ser durant molts anys el gran eix de la sala principal de la vella casa on havies nascut ara fa molts anys, un quatre d’octubre.

La música i les variacions Goldberg al més pur estil de Glen Gould, el canadenc coetani teu que t’abandonà prematurament el dia que vares complir cinquanta anys. Ell ja els havia fet el setembre, tu els vares superar, i segueixes impassible fins ara que camines amb pas ferm cap els vuitanta anys. Oh! Acabo de revelar un altre cop la teva edat. Sé que no m’ho perdonaràs.

Torna-la a tocar... vull que comencis les variacions 1 a 7. Vull que t’inclinis damunt el teclat com ho feia Glen. De fet són els teus anys i la curvatura que dibuixa la teva cansada esquena la que et dóna aquest aire tant Gould. Toronto, et miro per televisió amb una cigarreta a la ma, dins d’una vella habitació d’hotel... on, en una cadira gastada, descansa una famosa gavardina blava... però aquesta és una altra història.

J. M. Vidal-Illanes (c) 2010

dissabte, 7 d’agost de 2010

Crònica entre boira

Un so profund de corn de pescadors s'obre pas per la boira, entre onades d'incertesa i niguls invisibles. Tornes de Beirut. Tanques els ulls i inspires profundament, omplint d'aire fresc els pulmons fatigats. De cop un fort soroll de vidres trencats et posen en alerta. Ara obres els ulls, molt oberts, i gires el cap a banda i banda, sense saber què estàs cercant, intentant trobar la lògica d'aquest inesperat canvi del darrer moment. La teva vida s'engronxava subtil en un mar perdut i de sobta descobreixes que no et trobes sol dins d'aquest antiparadís. Un crit com una erupció volcànica t'eriça els cabells dels braços, rossos sobre la pell torrada per la salobre i els rajos de sol d'un mes d'agost de nauragi anunciat.

Una bandera de colors indefinits s'obre pas entre una escletxa de llum, un far al fons. Terra? I de cop despertes suat i cansat dins l'habitació d'exigües dimensions on t'ha retingut l'escarceller d'aquesta ciutat sense Nom on vares arribar un dia sense saber-ne com.

J. M. Vidal-Illanes (c) 2010

dijous, 10 de juny de 2010

Crònica d'una brossa [en temps de crisi]

Miraves el rellotge que hi penjava de la gran pèrgola d’entrada a l’hipermercat, un immens establiment als rodals d’una urbanització benestant plena de classe alta en crisi. La hi miraves amb insistència com cada dia mentre es feia fosc al teu voltant, però l’hora tardava en arribar i la posta de sol no robava més llum a la teva esvaïda realitat. Tu ja vivies en una penombra permanent que et dissolia el sentit de l’existència.

Amb la sortida dels empleats dels magatzems et posares dret, en guàrdia, com la resta de companys de carrer, dibuixant una estampa de figures fosques i corbades. Encara no havien desaparegut novament per l’entrada de servei les ombres dels treballadors de l’hipermercat i ja et trobaves remenant les deixalles d’aliments menyspreats per la burgesia queixosa de com li està afectant aquest daltabaix econòmic.

Entre contenidors de brossa et capbussaves i omplies el carretó d’infant que havies reciclat a mode de transport polivalent. Una part d’aquestes deixalles seria el teu aliment d’aquella nit, una altra part la podries revendre a d’altres rodamóns que no tenien la sort d’haver consolidat un lloc de privilegi davant els contenidors de la botiga; al cap i a la fi tu pertanyies a la classe mitjana dels captaires sense sostre...

Aquella nit, mentre regatejaves amb un col·lega desfet per l’heroïna el bescanvi d’una flassada robada per una bossa de pa de motlle caducat, et compadies del pobre desgraciat i li deies: “amic meu, realment la crisi no ens afecta a tots per igual, a tu et va pitjor...”.

J. M. Vidal-Illanes (c) 2010

dimarts, 20 d’abril de 2010

Crònica d'un moix que ensenyava a volar [i d'una covardia]

Llegires una historia d’un moix, d’una promesa, del camí cap a un món millor en un planeta de menyspreu. La duies al cap i miraves per la finestra mentre deixaves caure el diari que s’esmunyia amb el pes de la tristor. Llegires una història d’una gavina, que mor per donar vida, que confia en la paraula, en un món ple de buidor. I miraves per la finestra mentre la duies al cap i deixaves caure els pensaments que s’escolaven per les encletxes del trespol.

Llegires una història de paraules donades, de tòpics trencats i de relacions impossibles. Llegires una improbable història d’amistat, d’animals que ensenyen els homes, de la força del grup, del poder de les bones intencions. I ara romanies assegut, mirant per la finestra la destrucció del món com a un espectador mut i impotent, mentre la darrera espurna d’esperança es consumia com el dia en pondre’s el sol al fons de la badia. I la duies al cap mentre pensaves que pensar-hi era un exercici dolorós, que era millor girar el cap i mirar cap a l’interior de la cambra que s’esvaïa en la penombra del final de l’horabaixa.

Oblidares que havies llegit una història. Oblidares que miraves per la finestra. Oblidares la posta de sol. T’oblidares de ser. Et quedares assegut, entre la foscor que et refugiava dels pensaments, dins la gàbia que et convertia en un presoner més de la teva covardia... i oblidares que havies vingut a fer en aquest racó de l’existència, perquè l’oblit et permetia viure sense enfrontar-te a res ni a ningú en la comoditat de la renuncia.

J. M. Vidal-Illanes (c) 2010

dilluns, 8 de març de 2010

Crònica d'un cor que covava...

Assegut, prens un cafè. La música de fons és d'una veu femenina que canta una poesia de Maria-Mercè Marçal que havies llegit uns anys enrere; el títol era inoblidable: Covava l'ou de la mort blanca.

Una ambulància passa pel carrer. Tu hi vas dedins. El sanitari du un ou a la ma. Un colom blanc cova mirades grises. Recordes la cara espantada del cambrer que intentà atendre't en un primer moment.

El cor covava l'ou d'una mort negra. Restes fred damunt un llit d'hospital. Ningú no t'espera a l'altra banda, ningú no et plora en aquest costat. A la recepció d'urgències sona una cançó amb una veu femenina d'un poema que es va fer realitat.

J. M. Vidal-Illanes (c) 2010

dimarts, 23 de febrer de 2010

Crònica d’un 23 de febrer: “mai més”...

Caminaves de tornada a casa. Tot semblava normal. Les olors de sempre. Els llums del carrer prenent intensitat. L’aire fred a la cara. Caminaves distret, com de costum, pensant en els problemes per arribar a final de mes. Només era 23 de febrer i el rebost, com la cartera, el tenies gairebé buit.

Anaves capcot, sense prestar atenció al teu voltant, quan un soroll que et semblà familiar et tornà a la realitat del carrer. Cercares l’excavadora amb la seva eruga rodant i no la trobares. En comptes d’això un monstre panxut, verd fosc i terrorífic, avançava pesat per l’avinguda obrint pas a una desfilada d’artefactes mortífers. Uns cuirassats, uns tancs, amb els canons i les torretes armades, enfilant una destinació canviant, se desplaçaven prenent part de quelcom que ignoraves encara.

T’aturares a un bar amb la persiana a mig baixar. No entengueres perquè s’havia avançat l’hora de tancament. Mirares dins i saludares el propietari que et respongué amb el rostre desencaixat. Un barri obrer, les afores de València, un dia 23. Mirares la televisió encesa, muda, o millor, amb una excepcional música militar que et va fer emmudir a l’instant. En aquell moment t’assabentaren que la Guardia civil havia pres possessió del Congrés i mantenien com hostatges tots els diputats. El teu carnet del PCE i el del sindicat es remogueren tremolosos dins la cartera. Dubtares si tornar a casa, si refugiar-te en algun lloc, no tenies prevista aquesta possibilitat, la descartares quan abandonares la clandestinitat de vell lluitador antifranquista.

Els llocs claus presos pels militars, per ara el cop d’Estat semblava endegat en un camí sense retorn. Les vísceres et cremaren l’existència en veure un Jeep de la Policia Militar aturar-se davant la porta del bar. Per sort, el vehicle arrancà uns segons desprès camí de la deserció. En arribar altres habituals del local, tots treballadors de fatigós passat, començàreu a planejar com fer front a l’assonada. Féreu nit seca, atrinxerats al bar. Al matí us dirigíreu al lloc de feina per organitzar la revolta, però l’empresa estava tancada. Acabares per tornar a casa i aferrar l’oïda a la ràdio, temorós dels esdeveniments. Poc a poc les notícies començaren a ser més tranquil·litzadores. El cop d’Estat s’anava consumint com una espelma prima i sense ble. Tanta sort. Tot havia quedat en no res, en una mascarada ridícula però incerta. De fet encara avui resten moltes preguntes sense respondre. Ara ho recordes, jubilat, mentre somrius amb un calfred incontrolable, assegut a un banc de l’avinguda on l’espectre dels ignominiosos tancs d’aquell infortuni desfilen en silenci cada 23 de febrer.

J. M. Vidal-Illanes (c) 2010

dijous, 18 de febrer de 2010

Crònica matinal en velo

Passejant vora el port, sobre el pont, la velo recolzada a la barana. Els ànecs neden. El nin somriu. Assegut a la cadireta de la velo, abrigat baix una petita flassada, lluitant contra el fred hivernal d’aquest matí, agita les mans per saludar els plomats ocells. Us mireu, rieu, la parella d’ànecs segueix nedant mentre us observa subtilment, desprès capbussen i s’allunyen entre les barques. Repreneu la marxa, el nin riu, l’aire fresc t’espavila, els colors a la badia s’encenen. El nin, somnia, i segueix rient, sense consciència del futur, viu l’instant i l’instant viu en ell. Tu pedaleges i sents el tacte del nin, que t’empeny a córrer més, a obrir-te pas en el camí, amb el somriure del moment.

J. M. Vidal-Illanes (c) 2010

dilluns, 8 de febrer de 2010

Crònica de corrupció i claveguera

Les mirades perdudes, sense res a dir, es tanquen a uns sons planguts per un violí llunyà, virtuós, que parla d’absències. T’has quedat sol, en un estat incomplet, mig buit i dolorós. Mentre la llum s’extingeix, el remor de la ciutat torna dolç, com un secret a cau d’orella, suau, quasi imperceptible. El moviment –mires per la finestra- s’alenteix a fora, i observes com les ombres transiten en subtil levitació, sense tocar-se. Per contra a dins tot pesa. Les persones esvaïdes per l’èxit s’enfonsen i es reivindiquen com a ignorants ofegats per la liquiditat de l’existència. Aquells que mai s’aturen a escoltar els pensaments avancen sense importar-los els obstacles que es troben en caminar i serveixen com a moderns bufons catòdics per degradar l’existència de l’espectador. Però avui, a tu, amb la mentida i la difamació t’han enfonsat, mentre altres suren aferrats a una bona defensa pagada amb doblers robats.

Mires la primera plana del diari que tens damunt la taula i observes com d’altres difamen, roben i insulten intel·ligències mentre compren la llibertat a cop de talonari i fiança. Salvats per la campana, planejant la fuga final. Són innocents mentre no es demostri el contrari, encara que el domini públic ja coneixia les arts manipuladores i il·lícites que omplien les butxaques d’aquests indesitjables. Una, dues o tres imputacions i es reivindiquen com a salvadors de la humanitat, impúdicament llastrats pel descrèdit, ja no enganyen a ningú. Només els acòlits els segueixen aplaudint a les portes del Palau de Justícia, encara que quan ingressin a presó no els duran ni una aspirina per apaivagar-los el mal de cap de sentir en pell pròpia el càstig necessari.

Les rates fugen les primeres en ensumar-se el naufragi. El vaixell sotsobra ple de corrupció. El carrer put a claveguera, però en realitat el que ensumes és el rastre deixat per un honorable lladre de guant blanc, corbata i maletí ple de vergonya en forma de bitllets de cinc-cents euros que ve de comprar una pila de televisors de tecnologia de disseny. “Primera marca” denigrada per un ignorant de mal gust. Hi ha objectes que no s’han concebut per malfactors indecents, la mel no està feta per la boca dels ases. Mala propaganda per la casa danesa que ha de patir veient com la tecnologia feta art és embrutada per l’acció d’un bossot ple de misèria humana que ja ha desbordat el volum del palau que pretenia habitar. Ni tan sols les escombretes de tres-cents euros són capaces d’arrabassar tal quantitat de merda acumulada en el currículum de certs personatges insignificants.

J. M. Vidal-Illanes (c) 2010

Júlia i la xarxa

Júlia i la xarxa

LLuna Negra

LLuna Negra

Darrers relats publicats en paper

Portades de les darreres publicacions de relats en revistes

Humitat als ossos

Humitat als ossos
Humitat als ossos. Per J. M. Vidal-Illanes, al número 57 de La Lluna en un Cove

Tren equivocat

Tren equivocat
Tren equivocat. Per J. M. Vidal-Illanes, al número 33 de la Lluna en un Cove
Accés a l'extracte de

Tren equivocat

Bumerang

Bumerang
Bumerang. Per J. M. Vidal-Illanes, al número 30 de la Lluna en un Cove
Accés a l'extracte de

Bumerang

Els sorolls, la nit, el veí

Els sorolls, la nit, el veí
Els sorolls, la nit, el veí. Per J. M. Vidal-Illanes, al número 29 de la Lluna en un Cove
Accés a l'extracte de

Els sorolls, la nit, el veí

Entre niguls canviants

Entre niguls canviants
Entre niguls canviants. Per J. M. Vidal-Illanes, al número 20 de La Lluna en un Cove