Cròniques...

Cròniques...

divendres, 23 de gener de 2009

Crònica d'una corretja tensa

El ca estirava dominant la ruta a seguir. La rutina tensava la corretja i les rajoles del terra suportaven impàvides el caminar automàtic d’aquella estranya parella. Els dos cossos s’il·luminaven i entraven en la penombra alternativament en anar deixant enrere els fanals i les lluminàries dels aparadors; en aquell precís instant hi varen passar pel davant del gran finestral del bar, la música de jazz portava el compàs de l’escena amb una vella gravació de Coltrane, a fora feia fred i el vent feia ballar la fullaraca del terra, com cabells despentinats en mig d’un desordre lògic.

Darrera la corretja una dona era passejada, morena, despentinada com la desordenada fullaraca, tot caminant amb un rostre inexpressiu, amb un semblant extraviat, gens adient per les notes del llegendari “In a Sentimental Mood”. La cara pàl·lida a joc amb la blanca jaqueta de plomes, llarga, es comunicava amb la grisor del terra que allargava i encongia l’ombra d’aquella espècie d’ànima en pena. L’abric de res no servia per escalfar la fredor del moment, l’instant efímer del pas davant d’una vella cançó de jazz tampoc no va fer revifar l’estampa. El ca que s’atura, la dona també, mantenint la distància, autòmat blanc i gris.

L’instant de pas, la música de jazz, el fum acompanyat de la renou de fons de plats i coberts que es remenen, de gots i tasses que ballen d’amagat, i de la conversa transcendent dels veïnats de taula. Coltrane s’acomiada, el ca i la dona el segueixen i sense mirar enrere desapareixen entre fulles que dansen amb el vent i la boira, que comença a espessir-se, que tot ho esvaeix davall la flassada freda i humida que estén, un fred fosquet en una freda ciutat al nord de l’esperança.

J. M. Vidal-Illanes (c) 2009

dimarts, 20 de gener de 2009

Crònica d'un solitari [a la barra d'un bar qualsevol]

El solitari, la cervesa, la cigarreta, el colze mal ancorat sobre la vora de la barra. Aquesta barra és de marbre amb el perfil d’aram i una barana de fusta per penjar-se o per penjar objectes. És una barra d’aquelles que ja no es veuen amb freqüència, potser per això vens aquí, i et sents com d’altre època, sense arrels.

El solitari i els cabells blancs, llargs, despentinats, que no poden amagar un front aclarit per les dolenteries que la vida l’hi ha proporcionat. Les lleugeres ulleres accentuen la mirada esvaïda i el rostre afligit. Tot en ell tremola, els pantalons de pana, l’armilla en punt mal ajustada i amb ribet verd, la camisa de quadres marrons i la jaqueta negra de motorista gastat i abandonat a la vora d’un motel al desert de l’existència. La compra ràpida del supermercat a darrera hora roman en terra, una bossa plena de qualsevol cosa que pot ser ja estigui de més i no conté les moltes que ja estan de manco. La tristor amb que mira l’ambre de la cervesa que apura i la soledat que li colpeja l’esquena amb sornegueria.

La tremolor a les mans en apagar inquiet la cigarreta ronsejaire que es resisteix a morir. La inseguretat amb que llambrega l’enorme mirall penjat a la paret de la barra i la desgana en guaitar secretament l’hora en el rellotge francès del segle denou. De res no serveix anar diferint de mala gana el moment d’una decisió: tornar a casa, massa buida, massa plena de records, desbordada d’absència. Li dol en l’expressió pagar la consumició i marxar lentament, com havia arribat, deixant oblidada al terra la bossa feixuga del supermercat.

J. M. Vidal-Illanes (c) 2009

divendres, 16 de gener de 2009

Crònica d'una mirada de llum variable

Una mirada de llum variable. Uns pics blava, d’altres verda o grisa, però sempre sensible. L’alegria o l’aflicció dibuixen matisos mesclats en l’iris, com rajos d’aiguamarina, com escletxes d’una petxina tornassolada. Si s’humitegen per qualsevol contratemps passen a expressar un esclat d’emocions on tota varietat facial enriqueix una parla sense paraules: l’expressió del sentiment net de color canviant.

El color variable, les emocions canviants, l’estructura radiant esclata quan l’alegria oculta emergeix de les profundes simes del dolor i rebenta en blau i en gris irisat, com la coa d’aquella sirena que un dia fores, que un dia tornaràs a ser, amb cants que enlluernen i obliguen a Ulisses lligar-se al timó d’una nau a la deriva. Jo no em fermaré, sucumbiré al cant i a la mirada i al color lluent i càlid d’uns ulls d’expressió sincera desbordada de mar, plena de la bellesa dels racons secrets altre temps visitats a les profunditats de l’alegria. I caminaré seguint la llum variable de l’iris que com una brúixola constant guia segura les passes cap a la retrobada.

J. M. Vidal-Illanes (c) 2009

divendres, 9 de gener de 2009

Crònica de destrucció [una vegada més]

La teva mirada es va extraviar lentament pels racons ondulats d’un macabre núvol negre i gris que s’expandia insolent entre el silenci. La pau que donava aquella absència de remor, de sons reconeguts, resultava inquietant. Tot al voltant es movia, exclamava una dinàmica foscor, però no podies sentir res més que les olors penetrants de la incertesa que deixaven anar un flaire rebentat.

El desconcert paralitzant no et deixava sentir els gemecs que s’obrien pas entre les encletxes de la ignomínia, entre el ferum de destrucció. Una vegada més els pensaments que fugien del teu cap, desesperançats, et retornaven a la realitat. T’havies saltat tota lògica i continuaves viu en la distància. La resta dels membres de la teva família havien trobat sepultura entre les runes de la casa familiar; però no existia ja família que acollir, ni casa per habitar. I tu et cremaves sense flames vives al voltant de la penetrant soledat que s’aixecava com un mur insalvable al teu voltant.

No importava a quina banda de la subtil frontera et trobaves. De res servia ara el nom de l’artefacte que com una falç gegant i dolorosa havia segat vides d’éssers que mai no tornarien a compartir mirades. Els teus ulls extraviats i sense esperança traspuaven un esguard que també morí entre el foc i l’esclat; més, com un càstig injust, un desconegut havia condemnat el teu cos a vagar fantasmagòric durant la resta de la feixuga vida que et restava arrossegar; per la resta dels dies seguiries preguntant-te les raons inexistents, el perquè d’aquest dolor que et dirigiria les passes cap enlloc per un estret corriol que mai havies triat.

J. M. Vidal-Illanes (c) 2009

Júlia i la xarxa

Júlia i la xarxa

LLuna Negra

LLuna Negra

Darrers relats publicats en paper

Portades de les darreres publicacions de relats en revistes

Humitat als ossos

Humitat als ossos
Humitat als ossos. Per J. M. Vidal-Illanes, al número 57 de La Lluna en un Cove

Tren equivocat

Tren equivocat
Tren equivocat. Per J. M. Vidal-Illanes, al número 33 de la Lluna en un Cove
Accés a l'extracte de

Tren equivocat

Bumerang

Bumerang
Bumerang. Per J. M. Vidal-Illanes, al número 30 de la Lluna en un Cove
Accés a l'extracte de

Bumerang

Els sorolls, la nit, el veí

Els sorolls, la nit, el veí
Els sorolls, la nit, el veí. Per J. M. Vidal-Illanes, al número 29 de la Lluna en un Cove
Accés a l'extracte de

Els sorolls, la nit, el veí

Entre niguls canviants

Entre niguls canviants
Entre niguls canviants. Per J. M. Vidal-Illanes, al número 20 de La Lluna en un Cove