Cròniques...

Cròniques...

dimarts, 22 de setembre de 2009

Crònica d’una tardor sobre l’esquena

Com un caragol, net i lluent desprès de la freda pluja, hi duies la tardor a l’esquena... Potser la pluja era càlida? Ni tant sols et sents caragol i la tardor no és ca teva. Et despertes i tornes a començar: desintegres el caragol contra la paret. Avui no et pots aixecar del llit, un dilluns fosc i fred, l’esquena et fa mal i la tardor entra per la finestra quan surts al balcó a alenar l’aire contaminat pel progrés d’una ciutat trista i grisa. I mires cap a dins, el cafè fa olor a esforç, el pa calent es remena incòmode dins la torradora metàl·lica que l’escup rutinàriament. I la tardor et colpeja l’esquena i t’empeny cap la realitat.

Aquí les fulles cauen, perquè les fileres d’arbres venen d’altres llocs. Veus com volen les arestes dels pàmpols quan fa vent? Penses: cauen descrivint espirals que s’estavellen amb la realitat del terra d’asfalt; tant semblant a com t’esmicoles sovint contra la sòlida existència diària, la mateixa que sobrevoles amb dificultat quan no t’extravies amb vertiginoses caigudes lliures en un pou sense fons. Part darrera, la música llunyana d’un esmolador anuncia pluja.

Assegut en una cadira de disseny, intentes sortir del pou amb la tardor a l’esquena mentre mastegues la torrada de mantega fosa i albercoc confitat. Olores i mires apàtic el vapor del cafè que s’eleva capritxós, descrivint les ànsies de llibertat que s’esvaeixen abans de tocar sòtil. Un telèfon sona en la llunyania d’un pis veïnat: ningú no ho contesta i al final s’apaga, com s’extingeix el moment d’eufòria regalat pel cafè i la dolça torrada de pa. La tardor entra per la finestra i et puja pel doblegat cos dificultant-te pesadament que puguis aixecar-te de la taula per obrir-te pas entre la desgana de viure, un dia gris, en una fosca ciutat i la tardor a l’esquena.

J. M. Vidal-Illanes (c) 2009

dimarts, 15 de setembre de 2009

Crònica de qualcú que no torna

Eres petit: ho recordes entre les tenebres de la memòria que es resisteix a caminar en línia recta. Miraves sempre amunt i no trobaves allò que desitjaves. El far al fons no tenia lectura possible pels navegants extraviats entre misèries de solitud, per això et semblaven tan fosques les aigües del port on havies de descansar fins recuperar el fil de la història: la teva particular història en un racó insignificant del món. I des del moll deformat pels segles, lligat a un gruixut cap de cànem i lli elaborat amb saviesa per un corder dels de sempre, mires l’escala que no t’hi du enlloc.

La saviesa, la corda, l’escala i tu, units per un mateix sentiment: el cansament i la llibertat sepultada baix els llots de les tèrboles aigües que et captivaven. L’amic et mirava des d’un finestró barrat, la infantesa es perdia entre l’heura que escalava el mur –o potser el baixava- allunyant-se del moll i de la llum del far. El cel dibuixava el color perdut mentre l’horitzó enfosquia i apareixia un estel competint amb l’ocàs. L’amic desapareixia del finestró i l’escala s’enfonsava entre el jardí ple d’olors, tant enfora, tant a prop. I el moll es feia llit i jeies cansat pel pes de la travessa, lligat a un norai d’instants perduts.

L’amic t’ho advertia: l’escala no hi du enlloc. Eres petit i caminaves imaginàriament entre els braços d’un delta inexistent, on el finestró barrat amagava records de lectures perdudes, de la conversa que no tingueres, de l’abraçada que no li feres. Ara l’amic et diu adéu i et demana que no l’acompanyis, que l’escala no t’hi du enlloc, que ell ja no troba el camí de tornada, que el moll s’ha perdut en la foscor i la boira esvaeix la llum del far. I et vas sentint petit mentre t’acomiades sabent que no el tornaràs a veure, que s’ha trencat un fil més de la història, la teva petita història que es perd en els llots de les aigües de la memòria inexistent; i et quedes dubtant sobre el deformat moll, tremolant de fred, envitricollat dins el perdut sentit de l’amistat.

J. M. Vidal-Illanes (c) 2009

dimarts, 4 d’agost de 2009

Crònica indecent

Era un dia plàcid. Ho havia estat des del mateix moment en què el sol et saludava en aparèixer rere el campanar de la torre, vella i solemne. Tu, dreta, gaudies com cada matí del sabor dolç i amarg d’un cafè d’alçària d’Amèrica Central; des de fa temps que acostumes a comprar-lo en una botiga de les anomenades “solidàries”, amb el convenciment gens ferm que hi contribueixes a canviar el món a la teva manera. Mires sobre el marbre de la cuina i observes en silenci la formiga que tragina un gra d’arròs fins la llunyana llar que l’espera sota terra. Penses a l’instant que, com la formiga, no has de fer tard a la feina, que avui has canviat de torn i comences el matí a una populosa zona turística plena de “sol i platja”.

El matí ha estat plàcid, poca feina, tasques de vigilància, paperassa, unes denúncies, una discussió que ha durat més del compte, però res a destacar. Una trucada a la central, una ordre, un darrer servei. Surts al carrer, el sol no saluda plàcidament sinó que s’estavella violentament sobre el teu cap. L’asfalt bull, no hi ha arbres que donin ombra i el cotxe aparcat davant la porta d’entrada sembla un forn insuportable. Puges, seus, las mans al volant, el company entra i t’indica l’adreça, les portes es tanquen, la calor és sufocant.

La clau al contacte, gires el canell, un gest que has fet dotzenes de vegades, el motor engega... la deflagració, l’explosió, l’ona de pressió que es desplaça a velocitat subsònica... la ferralla que abraça els cossos, el dia desapareix, el cafè, el campanar, la columna de fum negre...

El cant de sirenes que res tenen a veure amb Ulisses, són sirenes de tragèdia real, d’aquí mateix, de vides humanes segades arran de joventut, de famílies arrencades del dia plàcid i catapultades a l’infern del patiment incomprensible, injustificable.

Les primeres declaracions, les declaracions acostumades, la solidaritat, la presència representada, la foto, el que no volia sortir a cap foto i en serà protagonista involuntari; els teletips, les agències, les ràdios, les televisions. La història repetida en un cicle irracional, un full de ruta sense destinació, un anacronisme extraviat entre boscos que no deixen veure branques, una lluita en el lloc equivocat, en l’època que no toca i a l’ombra de l’oblit. Una crònica que no voldries escriure, un producte d’uns emmascarats amagats rere l’anonimat de la covardia, d’uns inconscients que fugen escales avall fins a les portes de l’infern, d’un port de foc i d’odi d’on mai n’haurien d’haver salpat.

J. M. Vidal-Illanes (c) 2009

divendres, 24 de juliol de 2009

Crònica de l'ocàs

Cansat i abatut, sense mirar enrere, camines incapaç de girar-te i contemplar les petjades que ja no hi són. Lentament, passa a passa, les onades que juguen amb la vorera de la platja les ha esborrat suaument i ara resten delides, emmetzinades per l’oblit; i amb la inquietant inexistència de traça dubtes si el que has viscut forma part de la realitat transparent o del somni recreat dels records imaginaris. Si no t’agrada no en demanes dues tasses, simplement inventes i segueixes impulsat per imatges deformades com a contrapès per equilibrar la tija d’una balança descompensada pel fracàs.

El pes als peus, el dolor amarg, la fel que crema amb les mirades d’ignorants testimonis del no res, que res han vist però tot ho saben, et recorre el pensament. Són molts els que assenyalen amb el dit les empremtes que ja no hi són, els senyals que has abandonat a l’esquena del caminar, però ningú no es mira les pròpies petjades, l’encuny brut de malviure, el fracàs que els hi trepitja els talons. Miren cos endins, capcots, a les palpentes, tremolant de por, pensant aterrits que en qualsevol moment poden trobar-se amb la somrient realitat de cinisme impúdic, com un vell mirall que esmicola el mite de Narcís en bocins de pols malaguanyada.

Camines i les onades fan la resta. Mires l’horitzó i et paralitzes enlluernat pel sol que en besar dolçament la fina divisòria entre núvols desfets de glòria i llum, transforma el cel en una imatge expressionista, plena de dramatisme terminal. Camines i somrius, t’atures i penses amb una espurna als ulls. Et gires i veus la nit que et ve a cercar amb la foscor baix el braç, amb el silenci de l’ocàs, amb la mirada inexistent, plena de buidor... i tancant la mirada, sentint el flaire de l'encontre, restes parat per no caminar pus més.

J. M. Vidal-Illanes (c) 2009

dissabte, 18 de juliol de 2009

Crònica i altre Juliol, 18

Malgrat la calor el dia s’ha llevat gris i dens. La radio vomita notícies incessants, relats de guerra de guerrilles a països llunyans. El meu rostre és travessat per la mirada d’uns ulls interrogants, trists, com extraviats; els ulls són els meus, exhibeixen el manifest de la derrota com a pavelló, amb el gest del vençut, amb el lluent testimoni de les llàgrimes exultants d’impotència. La poesia havia mort, de fet va ésser assassinada impunement i soterrada, condemnada baix la terra d’un oblidat fossar anònim. La poesia va ser vilment escanyada, ofegada, pels grollers exabruptes dels fusells.

Els assassins de poetes mai no varen ser jutjats. Hi havia poetes coneguts i ciutadans ignorats que volien viure la poesia d’un futur diferent. El futur va ser un retorn al passat, al de sempre, amb la força de les proclames imperialistes i sentències de mort contra la cultura.

Avui al calendari se li ha desprès un full, la sang que l’impregnava pesava massa per a permetre’l romandre, sense vergonyes, a la vista de tothom. El full s’ha doblegat en un gemec, el 18 que l’encapçalava s’ha amagat en la foscor d’un dol immens i el llibre dels poetes amb la veu negada, ha caigut a terra amb una escampadissa de lletres vermelles, gualdes i morades, tot construint paraules d’una amargor esperançada.

J. M. Vidal-Illanes

divendres, 23 de gener de 2009

Crònica d'una corretja tensa

El ca estirava dominant la ruta a seguir. La rutina tensava la corretja i les rajoles del terra suportaven impàvides el caminar automàtic d’aquella estranya parella. Els dos cossos s’il·luminaven i entraven en la penombra alternativament en anar deixant enrere els fanals i les lluminàries dels aparadors; en aquell precís instant hi varen passar pel davant del gran finestral del bar, la música de jazz portava el compàs de l’escena amb una vella gravació de Coltrane, a fora feia fred i el vent feia ballar la fullaraca del terra, com cabells despentinats en mig d’un desordre lògic.

Darrera la corretja una dona era passejada, morena, despentinada com la desordenada fullaraca, tot caminant amb un rostre inexpressiu, amb un semblant extraviat, gens adient per les notes del llegendari “In a Sentimental Mood”. La cara pàl·lida a joc amb la blanca jaqueta de plomes, llarga, es comunicava amb la grisor del terra que allargava i encongia l’ombra d’aquella espècie d’ànima en pena. L’abric de res no servia per escalfar la fredor del moment, l’instant efímer del pas davant d’una vella cançó de jazz tampoc no va fer revifar l’estampa. El ca que s’atura, la dona també, mantenint la distància, autòmat blanc i gris.

L’instant de pas, la música de jazz, el fum acompanyat de la renou de fons de plats i coberts que es remenen, de gots i tasses que ballen d’amagat, i de la conversa transcendent dels veïnats de taula. Coltrane s’acomiada, el ca i la dona el segueixen i sense mirar enrere desapareixen entre fulles que dansen amb el vent i la boira, que comença a espessir-se, que tot ho esvaeix davall la flassada freda i humida que estén, un fred fosquet en una freda ciutat al nord de l’esperança.

J. M. Vidal-Illanes (c) 2009

dimarts, 20 de gener de 2009

Crònica d'un solitari [a la barra d'un bar qualsevol]

El solitari, la cervesa, la cigarreta, el colze mal ancorat sobre la vora de la barra. Aquesta barra és de marbre amb el perfil d’aram i una barana de fusta per penjar-se o per penjar objectes. És una barra d’aquelles que ja no es veuen amb freqüència, potser per això vens aquí, i et sents com d’altre època, sense arrels.

El solitari i els cabells blancs, llargs, despentinats, que no poden amagar un front aclarit per les dolenteries que la vida l’hi ha proporcionat. Les lleugeres ulleres accentuen la mirada esvaïda i el rostre afligit. Tot en ell tremola, els pantalons de pana, l’armilla en punt mal ajustada i amb ribet verd, la camisa de quadres marrons i la jaqueta negra de motorista gastat i abandonat a la vora d’un motel al desert de l’existència. La compra ràpida del supermercat a darrera hora roman en terra, una bossa plena de qualsevol cosa que pot ser ja estigui de més i no conté les moltes que ja estan de manco. La tristor amb que mira l’ambre de la cervesa que apura i la soledat que li colpeja l’esquena amb sornegueria.

La tremolor a les mans en apagar inquiet la cigarreta ronsejaire que es resisteix a morir. La inseguretat amb que llambrega l’enorme mirall penjat a la paret de la barra i la desgana en guaitar secretament l’hora en el rellotge francès del segle denou. De res no serveix anar diferint de mala gana el moment d’una decisió: tornar a casa, massa buida, massa plena de records, desbordada d’absència. Li dol en l’expressió pagar la consumició i marxar lentament, com havia arribat, deixant oblidada al terra la bossa feixuga del supermercat.

J. M. Vidal-Illanes (c) 2009

divendres, 16 de gener de 2009

Crònica d'una mirada de llum variable

Una mirada de llum variable. Uns pics blava, d’altres verda o grisa, però sempre sensible. L’alegria o l’aflicció dibuixen matisos mesclats en l’iris, com rajos d’aiguamarina, com escletxes d’una petxina tornassolada. Si s’humitegen per qualsevol contratemps passen a expressar un esclat d’emocions on tota varietat facial enriqueix una parla sense paraules: l’expressió del sentiment net de color canviant.

El color variable, les emocions canviants, l’estructura radiant esclata quan l’alegria oculta emergeix de les profundes simes del dolor i rebenta en blau i en gris irisat, com la coa d’aquella sirena que un dia fores, que un dia tornaràs a ser, amb cants que enlluernen i obliguen a Ulisses lligar-se al timó d’una nau a la deriva. Jo no em fermaré, sucumbiré al cant i a la mirada i al color lluent i càlid d’uns ulls d’expressió sincera desbordada de mar, plena de la bellesa dels racons secrets altre temps visitats a les profunditats de l’alegria. I caminaré seguint la llum variable de l’iris que com una brúixola constant guia segura les passes cap a la retrobada.

J. M. Vidal-Illanes (c) 2009

divendres, 9 de gener de 2009

Crònica de destrucció [una vegada més]

La teva mirada es va extraviar lentament pels racons ondulats d’un macabre núvol negre i gris que s’expandia insolent entre el silenci. La pau que donava aquella absència de remor, de sons reconeguts, resultava inquietant. Tot al voltant es movia, exclamava una dinàmica foscor, però no podies sentir res més que les olors penetrants de la incertesa que deixaven anar un flaire rebentat.

El desconcert paralitzant no et deixava sentir els gemecs que s’obrien pas entre les encletxes de la ignomínia, entre el ferum de destrucció. Una vegada més els pensaments que fugien del teu cap, desesperançats, et retornaven a la realitat. T’havies saltat tota lògica i continuaves viu en la distància. La resta dels membres de la teva família havien trobat sepultura entre les runes de la casa familiar; però no existia ja família que acollir, ni casa per habitar. I tu et cremaves sense flames vives al voltant de la penetrant soledat que s’aixecava com un mur insalvable al teu voltant.

No importava a quina banda de la subtil frontera et trobaves. De res servia ara el nom de l’artefacte que com una falç gegant i dolorosa havia segat vides d’éssers que mai no tornarien a compartir mirades. Els teus ulls extraviats i sense esperança traspuaven un esguard que també morí entre el foc i l’esclat; més, com un càstig injust, un desconegut havia condemnat el teu cos a vagar fantasmagòric durant la resta de la feixuga vida que et restava arrossegar; per la resta dels dies seguiries preguntant-te les raons inexistents, el perquè d’aquest dolor que et dirigiria les passes cap enlloc per un estret corriol que mai havies triat.

J. M. Vidal-Illanes (c) 2009

Júlia i la xarxa

Júlia i la xarxa

LLuna Negra

LLuna Negra

Darrers relats publicats en paper

Portades de les darreres publicacions de relats en revistes

Humitat als ossos

Humitat als ossos
Humitat als ossos. Per J. M. Vidal-Illanes, al número 57 de La Lluna en un Cove

Tren equivocat

Tren equivocat
Tren equivocat. Per J. M. Vidal-Illanes, al número 33 de la Lluna en un Cove
Accés a l'extracte de

Tren equivocat

Bumerang

Bumerang
Bumerang. Per J. M. Vidal-Illanes, al número 30 de la Lluna en un Cove
Accés a l'extracte de

Bumerang

Els sorolls, la nit, el veí

Els sorolls, la nit, el veí
Els sorolls, la nit, el veí. Per J. M. Vidal-Illanes, al número 29 de la Lluna en un Cove
Accés a l'extracte de

Els sorolls, la nit, el veí

Entre niguls canviants

Entre niguls canviants
Entre niguls canviants. Per J. M. Vidal-Illanes, al número 20 de La Lluna en un Cove