Cròniques...

Cròniques...

divendres, 29 d’agost de 2008

Crònica d’un gran mur gris i fred

Et trobes escalant un mur gris, fred, reptant amb l’ambigua sequedat freda, àgil i amenaçant d’aquell que ha aprés a zigzaguejar en ferma ascensió sense destinació definida. No encertes a endevinar el final del viatge.

Et trobes massa a prop del terra com per percebre la prolongada perspectiva del abans i de l’avenir, de tot allò que es deixa enrere per no voler tornar la mirada al passat. De res no serveix.

Et trobes massa baix per ullar per damunt de la línia de núvols blancs i estrets que es perfilen en la llunyania futura. Et perds, minúscul, com un insignificant ésser extenuat, malbaratat, desprès d’haver vessat al seu endins tanta ambició estèril. Malgrat tot, inconscient de les constants del que t’espera darrera una cantonada propera, penses tenir-ho tot controlat, ignorant que el mur gris i fred és massa alt per a tu.

J. M. Vidal-Illanes

dimecres, 27 d’agost de 2008

Crònica d’un somni que fuig

Notes el pes que doblega el més profund de la superficial existència. T’aferres a la comoditat del seient que t’agombola. Et gires en el precís instant en què un feix de llum poderós i efímer trenca en mil trossos la irrealitat que havies projectat en el mur de la soledat.

Estava allí i no parares compte. Desaparegué com havia arribat i res pogueres fer. Penses que tot és tant petit i, malgrat això, no hi cap enlloc d’aquest immens món. El que pensaves que era teu s’esmunyí hàbil de les mans per sempre més. Vares sentir com es fonia el gresol daurat d’un rostre que va ser capaç de convertir durant uns segons el flagell del vent que alena la irrealitat, entre el vapor d’un somni intens i llunyà del que mai no es pot tornar. La vares deixar anar i ara comprens que no hi haurà una segona oportunitat, però si s’apareix de nou, hauràs assajat la manera de no tornar a dir que no.

J. M. Vidal-Illanes

dimarts, 26 d’agost de 2008

Crònica davant el darrer vestíbul

De quantes dones havies begut? Quants bòtils havies abraçat? Vas acaronar fortunes que mai serviren per comprar la teva llibertat. Havies viscut amb la mateixa velocitat amb què desapareixien els estels fugaços en un cel d’agost. Creies que tot estava al teu abast i, malgrat tot, mira’t ara dins l’aparador de la vida; només un pic, només un, i així veuràs que els instants frissen més que el recorregut de les busques d’un rellotge cansat; tot rellotge arriba a aturar-se en un moment donat i els segons es fonen amb els anys, que anem deixant enrere, com enrere varen quedar, oblidades, les il·lusions dels petits futurs adults. Els projectes s’anaven esvaint com l’estela d’un cometa en una realitat que es dissolia.

Mai no vares poder aturar-te en el temps. Mai no vares voler abaixar-te de la infantessa i ara et trobes a les portes de la darrera escala del viatge, un viatge que un dia solejat vares encetar amb un rumb fix cap enlloc. El destí s’encarregà de conduir-te als peus d’un dia gris, davant del vestíbul del no res, dret, esperant el passaport que un dia vares penyorar i ara no voldries retrobar.

Ara et dol que no hi a res a fer. No vas ser útil per ningú ni per res, com la immensa majoria. Ara t’acomiadaran sense un adéu sincer mentre s’enganyen i et compadeixes. Quina vida tudada! El rellotge aturat i cap possibilitat de mirar enrere! Veus que s’obre una porta a l’horitzó i descobreixes un estret passadís de pols, tanques els ulls i t’enlluerna una falsa llum sense color, dones unes poques passes i caus impetrant en l’oblit.

J. M. Vidal-Illanes (c) 1990-2008

divendres, 22 d’agost de 2008

Crònica d’una ciutat cansada

Havies permès que el sentit del devenir en aquest comú esforç per la supervivència es detingués aquí, en aquest brut carreró de la vella ombra en què s’havia convertit aqueixa cansada ciutat. Havies permès que el goig de saber que hi havia una escapatòria al neguit que paties travelés amb el metàl·lic i punyent xiscle que nidava, verinós, en el més profund de l’existència.

Havies permès que només existissis per anar a l’encontre d’una ma amiga que, solapada, en secret, t’estenia amb un somriure sarcàstic un pedaç de paper doblegat, amb el màgic poder de fer-te viatjar a enlloc.

Havies perdut de vista el verinós glaç que travessava tots els racons de l’ànima i que no era menor que la humida fredor del graó de marbre esgotat en que jeies esmicolat en trossos, no més grans que el pols dolç que s’havia fus en l’escalfor de la sang que dansava dins el teu cos una macabra cançó de mort. Ara la dolçor et bressolava confortable i feia que sortissis expulsat del fosc racó de lament amb el que t’havies acostumat a viure.

Sabies que qualque dia no retornaries mai, que ja no podries anar novament a l’encontre d’aqueixa ma amable que et lliuraria el passatge cap a un instant d’oblit i benestar dens: l’instant que et servava en la calidesa d’un viatge que en una ocasió es podria convertir en només d’anada. Et perderes en un mal camí intentant amagar el neguit vital que duies a l’esquena des de no sabies quin instant... i viatjares extraviat cap enlloc fins el més profund d’aquesta ciutat cansada.

J. M. Vidal-Illanes (c) 1990-2008

dijous, 21 d’agost de 2008

Crònica d’una darrera irrealitat [massa real]

Obrires els ulls i pensares: “probablement el millor seria arribar al carrer travessant el gran mur de vidre que m’aïlla ferm, com un líquid transparent, pesat, dur, clar... impenetrable?”. “Visc a la planta vint-i-novena, no?”

Era tant densa la distància i tant lleuger el temps que no escaties a endevinar que era el que et pesava tant en els extrems de l’existència, però t’hi arrossegava inevitable. Les forces et fugien com gotes de mercuri en unes mans que no sostenien ni l’aire que t’acaronava: “existeix l’aire?”. Ara l’espai t’envoltava com un tel de gasa fina; lentament s’anava reduint el buit entre la plenitud i l’asfixia. La nebulosa transparència d’una decisió irreparable recorregué el teu cos que ara es mostrava lleuger. Obrires els ulls i deixares de pensar, el mur de vidre no era tant resistent i l'aire deixà d'existir.

J. M. Vidal-Illanes (c) 1990-2008

dimarts, 19 d’agost de 2008

Crònica de Khalil [Vist des de la planta 38 d'un edifici de Manhatan]

El cendrer acaramulla més llosques del que és habitual. L’home del vestit gris observa el tremolós fil de fum blanc que es va obrint camí fins el sòtil, travessant una atmosfera corrupta de pensaments preocupats per la terrossada que comença a atuir el seu negoci. Tants esforços, tantes il·lusions, tantes hores esmerçades en el disseny d’una activitat lucrativa que semblava travada en un eix de perfecció, i ara no sabia com aixecar els entrebancs.

Pel finestral del despatx penetren les llums matisades de l’horabaixa i el vestit gris, i l’home que el porta, es gira novament per inclinar-se sobre la gràfica destacada a doble plana que sembla voler fugir de l’informe que roman sobre la taula. Les pèrdues d’enguany superen totes les previsions. El gris home del vestit no te pressa per tornar a casa, se sent sol i ha de pensar com resoldre la situació.

L’home gris d’ànima negra i vestit cendrós, renega davant el fet que les darreres mercaderies que va expedir cap la destinació prevista, no arribessin mai a bon port: havia estat traït pel que fins feia poc era el seu lloctinent, l’home de confiança imprescindible en qualsevol negoci d’alt risc. Mentre ordeix la revenja observa un altre dossier, són els nous models, més petits i sofisticats que els que ha perdut, el circuit d’expedició també sembla més segur, ara només li manca trobar una nova persona de confiança plena que redreci l’operatiu.

Mentre l’home apaga la darrera cigarreta els ulls hi recobren la lluentor de dies enrere, admirat per la tecnologia, el gris cervell de l’home de negra ànima, medita sobre el potencial d’aquell objecte rodó i metàl·lic que, ocult uns centímetres baix terra, te la facultat de convertir-se en una mortífera font de diners.

J. M. Vidal-Illanes (c) 2005

diumenge, 17 d’agost de 2008

Crònica de Khalil

La lluna, esvaïda entre la claror del dia, estenia un blanc i captivador influx sobre el cendrós paisatge de misèria humana que dominava la Vall. Amb una languidesa escarrufant i uns ulls desperts però ignorants de tota maldat, Khalil s’interroga ingènuament sobre la naturalesa del tust que l’ha estabornit fent-lo jeure cap al cel. Ara l’atmosfera imperant endormisca l’infant amb flaires d’aire fred i olor a molsa cremada. L’aspecte morquenc d’en Khalil revela la freqüència amb que pot canviar-se de roba, de fet els esquinçalls que el cobreixen s’enruellen al seu cos exhibint unes fràgils extremitats, fruit de la complexa aventura que suposa alimentar-se a diari.

El tust, l’olor a molsa cremada. Khalil res compren, resta immòbil, sense poder aixecar-se del terra, embriagat de lluna, emmetzinat pel fred de les muntanyes.

Quina manera de desésser, quin desficaci comés per ments malaltisses han conduït a Khalil per un corriol marejant: el cap li pesa, els ulls se li tanquen, sembla haver-hi caigut en una son abissal.

L’olor a molsa cremada, l’extremitat arrencada, el sofre cauteritzant: Kurdistan. Aquesta trampa de metall i metralla ha estat la darrera troballa de l'innocent i petit Khalil.

J. M. Vidal-Illanes (c) 2005

dijous, 14 d’agost de 2008

Crònica del pescaire poeta

El silenci imposa la seva llei mentre l’horitzó dibuixa el despertar del dia amb un traç ocult de colors gèlids. La llei és grisa, el silenci és fred. El pescaire ha trencat la canya entre blastomies imaginaries -per no violar el moment en que la queixa serpenteja entre la tristor-. Els ulls cansats s’obren camí entre el rostre assaonat, ple de poesia, amb el dolor amagat entre les nobles arrugues.

El subgènere polític, l’antipoeta, se n’ha sortit un pic més. Una escultura de destrucció i grandesa ignominiosa s’obre camí en la pacífica làmina d’aigua. Els esquàlids cervells dels destructors de talent odien que la natura sempre sigui més bella, per això, per més que s’esforcen, els seus pensaments, les seves idees, són caricatures en honor a la indigència intel·lectual: com que desconeixen el vertader sentit de crear respectant-se a si mateixos, a l’essència que els hi ha donat la vida, artefacten la destrucció com a resposta al suspens que l’existència els reserva.

Avui el pescaire ja no batega, aquest món no el pertany, ha perdut el port que el donava abric i escalfor. El vell poeta s’ha refugiat en la esvaïda visió dels records d’un temps que enyora, que mai més serà; el perfil d’un altre temps es dissol emmetzinat de vergonya aliena.

El pescaire poeta s’allunya, el vent, fred i net, estimada i temuda tramuntana, ha començat a fer lliscar destrament el vell llaüt que, amb singladura incerta, desplegada la vela, el servirà d’august i entranyable cadafal.

J. M. Vidal-Illanes (c) 2005

dijous, 7 d’agost de 2008

Cròncia extraviada en solitud (II)

Senties la sorra adaptant-se al cos, lleugera, calenta. Miraves al cel i escoltaves les onades besant violentament la vorera. Ja no caminaves i havies arribat allà on no hi tenies res a fer. Darrera teu l’infant imaginari no t’esperava, no et mirava, no plorava... res no demanava. Tu miraves el cel i veies una immensitat buida, com la vida que t’extingia.

Les onades cruixien i cantaven sordes mentre el sol sense ombres d’un juliol extint cercava travessar l’horitzó per fugir de tu. L’aigua començà a acaronar els peus, un calfred et va recórrer l’espina mentre el cap s’obria i deixava fugir els darrers pensaments. Tancares els ulls i respirares amb quietud.

Les ones t’envoltaven, el calfred tornà anestèsic, et sentires lleuger. La mar et va arrencar de la sorra i la marea et fa fer surar entre alenades que s’alentien, entre ulls tancats i eixuts, entre el silenci del vespre que ho vestia tot de foscor mentre omplia el buit de no res.

L’endemà, un fillet imaginari, assegut en un cotxet abandonat, quedà orfe mentre suraves en la immensitat plena d’oblit: ningú no et trobà a faltar i descansares per sempre amb els teus somnis d’infantessa, entre escuma i sal.

J. M. Vidal-Illanes

Júlia i la xarxa

Júlia i la xarxa

LLuna Negra

LLuna Negra

Darrers relats publicats en paper

Portades de les darreres publicacions de relats en revistes

Humitat als ossos

Humitat als ossos
Humitat als ossos. Per J. M. Vidal-Illanes, al número 57 de La Lluna en un Cove

Tren equivocat

Tren equivocat
Tren equivocat. Per J. M. Vidal-Illanes, al número 33 de la Lluna en un Cove
Accés a l'extracte de

Tren equivocat

Bumerang

Bumerang
Bumerang. Per J. M. Vidal-Illanes, al número 30 de la Lluna en un Cove
Accés a l'extracte de

Bumerang

Els sorolls, la nit, el veí

Els sorolls, la nit, el veí
Els sorolls, la nit, el veí. Per J. M. Vidal-Illanes, al número 29 de la Lluna en un Cove
Accés a l'extracte de

Els sorolls, la nit, el veí

Entre niguls canviants

Entre niguls canviants
Entre niguls canviants. Per J. M. Vidal-Illanes, al número 20 de La Lluna en un Cove