Cròniques...

Cròniques...

diumenge, 27 de juliol de 2008

Crònica extraviada en solitud (I)

T’ho havies cercat. Caminaves sense sentit. Notaves l’escalfor exagerada de la vorera amb el sol caient a plom, un dia de juliol sense ombra. I el cap et bullia i tenies una expressió de follia i tristor: t’havies extraviat encara que sabies on eres.

Caminaves sense sentit empenyent un cotxet d’infant que agafaves amb fermesa, però l’infant no hi era: el seu lloc l’ocupaven bòtils d’aigua buits, de plàstic vulgar, que tremolaven envestits pel vent calent que et feia plorar. Ploraves de tristor o de follia i miraves el teu infant imaginari com es movia, buit, de plàstic.

La solitud immensa que t’impulsava era fruit de la poca estima que t’havies procurat al llarg de la vida, no tenies amics: tu tampoc eres el teu amic. Acompanyaves el trémer del nin absent i et feia mal la buidor de tanta absència, mentre anaves extraviant la poca integritat que et restava i oblidaves qui havies estat.

La teva vida havia promès assoliments i triomfs, però tot acabà en una gran mentida que et descavalcà del turó de l’èxit on t’havies instal·lat, tant artificial com el teu engany. I t’ho havies cercat... o no, però havies arribat i no hi havia punt de retorn allà on caminaves sense sentit, mentre ploraves.

J. M. Vidal-Illanes

divendres, 18 de juliol de 2008

Crònica d'un altre 18 de juliol

Mirava per la finestra, les onades compassades jugaven amb els llaüts, blancs, escumant l’ambient d’un calorós dia de juliol. El diari jeia desplegat sobre la petita taula de fusta, al fons sonaven les notes de les Variacions Goldberg, amb la inconfusible cadència de Glen Gould, que afegia tristor al dia, al 18 del calendari, tacat de sang, maculat d’estultícia, impregnat de la estupidesa insultant d’il·luminats salvapàtries.

Les lletres de motllo indicaven el camí que havia pres el full de ruta, el nou rumb que s’ha imposat a l’altre, al que mai va ser acceptat. Agressions preventives, respostes desproporcionades; i el món apàtic, com sempre. El vi és francament bo, però no el puc assaborir perquè el pensament ofusca el paladar mentre m’interrogo sobre el significat de les paraules de subtítol “...ús legítim de la força...”. Hi ha força legítima fora de la que pot ser estrictament necessària per repel·lir una agressió? Quan se sobrepassa la defensa per transitar a l’atac indiscriminat, es pot parlar d’ús legítim de la força?

Els atacs preventius són asèptics, no hi ha morts, només víctimes col·laterals, però poden durar quaranta anys. Aixeco la copa per provar fortuna novament amb aquest vi de Binissalem, el cercle roig que la copa ha deixat sobre el diari emmarca el número 18, el de la data, el del trist record. Mentre Gould reblava les darreres notes, miro més avall, frustrat, del trist record passo a la oblidada memòria, i al incompliment de promeses, no hi haurà rehabilitació de la injustícia, ni anul·lacions de consells de guerra, ni diners per a investigar on són els nostres morts, els desapareguts, els vençuts que il·legítimament van ser víctimes col·laterals.

Avui continuo sentint-me abatut, camino capcot i vagarívol, vençut i víctima. Mentre, observo les runes de Beirut, a la portada del diari, en el lloc que fa molts anys va ocupar Guernika; ara somric una fracció de segon: el 18 de juliol va propiciar que un geni convertís la destrucció dels valors en una obra d’art inabastable. Obro la monografia sobre Picasso i contemplo en un desplegable la majestuositat del indescriptible drama... Bach posa música a l’escena, Gould la interpreta per a mi; ara la copa sembla més lleugera i el vi te uns agradables matisos que abans no encertava a fruir.

J. M. Vidal-illanes (c) 2006

dijous, 17 de juliol de 2008

Crònica d'un temps manllevat

La tarda donava l'esquena al sol sense acomiadar-se. L'oratge amb olor a mar despentinava els darrers pensaments d'una dura setmana de feina, d'èxit, de guanys: eres un dels millors. Avui tornaves a trobar-te amb el teu fill de 10 anys desprès de tres dies de viatge, durant els dies feiners just arribaves a casa per veure com dormia plàcidament, innocent i pensant en tu: t'idolatrava. Demà dissabte podràs passar el dia amb ell, si no ho impedia un afer urgent, un ensurt amb un encàrrec que no arriba a destinació, una queixa des d'un llunyà racó del món per indesxifrables deficiències en la cadena de producció.

Acabà el dissabte i arribares a casa a temps de veure'l dormit, somniant amb el dia que compliràs la teva promesa eternament ajornada de dur-lo a jugar a la platja de davant casa amb la pilota de marca que li regalares per consolar-te la mala consciència. L'habitació estava farcida d'objectes que compensaven la manca de temps. I l'infant ja n'havia fet 10 anys i els objectes continuaven ocultant promeses i bones intencions que mai arribaven. Però l'al·lot creia amb tu i imaginava la pilota rodolant per l'escalfor de la sorra mentre li ensenyaves a blocar.

Diumenge matí i surts cap el despatx, el nin, cap cot, mira la mare que li agafa de la ma i li assenyala la pilota de marca mentre li convida dolçament a fer-la rodolar per la confortant sorra d'una platja de primavera. Ara els dos respiren l'oratge que acarona els instants feliços que tu deixes esmunyir-se per sempre més.

J. M. Vidal-Illanes

dilluns, 7 de juliol de 2008

Crònica d'una esclavitud

Vivies en la foscor permanent d'un malsà taller on extraviaves la vida a raó de catorze hores de feina al dia i dos dòlars de recompensa: aconseguies cosir més pilotes que ningú. Les mans es confonien amb la cruesa de la pell curada que feies servir. L'olor penetrant a cuir, l'atmosfera carregada de desesperança, la tristor d'una infantesa robada, no aturaven el ritme d'aquesta opressió. El flamant baló de futbol seria venut en un país occidental per cent dòlars a persones que el tractaran millor del que et tractarien a tu. Però no importa, amb tal de no tornar a casa on la misèria presideix tots els racons; saps que el millor regal que pots fer-hi és no ser una càrrega més per ta mare que se consumeix d'impotència sense cap oportunitat mentre els solcs a la pell del rostre aprofundeixen el dolor del fracàs. No hi ha sortida possible, no hi ha oportunitats, només l'esclavitud i les condicions infrahumanes que et permeten sobreviure dos de cada tres dies, que ja és molt.

J. M. Vidal-Illanes

Júlia i la xarxa

Júlia i la xarxa

LLuna Negra

LLuna Negra

Darrers relats publicats en paper

Portades de les darreres publicacions de relats en revistes

Humitat als ossos

Humitat als ossos
Humitat als ossos. Per J. M. Vidal-Illanes, al número 57 de La Lluna en un Cove

Tren equivocat

Tren equivocat
Tren equivocat. Per J. M. Vidal-Illanes, al número 33 de la Lluna en un Cove
Accés a l'extracte de

Tren equivocat

Bumerang

Bumerang
Bumerang. Per J. M. Vidal-Illanes, al número 30 de la Lluna en un Cove
Accés a l'extracte de

Bumerang

Els sorolls, la nit, el veí

Els sorolls, la nit, el veí
Els sorolls, la nit, el veí. Per J. M. Vidal-Illanes, al número 29 de la Lluna en un Cove
Accés a l'extracte de

Els sorolls, la nit, el veí

Entre niguls canviants

Entre niguls canviants
Entre niguls canviants. Per J. M. Vidal-Illanes, al número 20 de La Lluna en un Cove