Cròniques...

Cròniques...

dijous, 29 de maig de 2008

Crònica d’un violinista

Et segueres lentament amb esforç en aquell vell seient de vímet. El coixí folrat de vellut morat s’enfonsà amb el teu pes, acompanyant la claudicació personal: tot sempre tant harmònic. Sobre els genolls la funda del teu violí, el darrer Gliga que comprares anys enrere a Polònia, que en obrir-se va deixar anar un reguitzell de records en blanc i negre, amb els sons de sales de concerts lluents i plenes de saviesa.

Les mans et tremolaven en voler-lo agafar, sempre tant delicadament i amorós. Del violí sorgiren els sons d’una vida virtuosa, pagada en col·lectiu. De la mirada al teu voltant sorgí la tenebra d’una emigració forçada i d’un canvi d’escenaris: dels palaus i teatres d’esplendor cultural de l’Europa oriental, als carrers d’una ciutat occidental on se suposava esperaven grans oportunitats.

Ara, a l’ombra d’un enorme retol vermell d’una hamburgueseria infame, a un gris carrer impersonal d’una trista ciutat, toques ben dret, estirant-te el màxim, lluitant contra la humiliació, amb l’estoig obert al terra i Boccherini sonant al compàs dels cèntims sobrers d’un auditori casual i distret; en tancar els ulls humits tornes lleuger als escenaris on antany fores feliç i les notes i tot tu preneu una energia xocant i irreal a l’aixoplug de la incomprensió.

dijous, 15 de maig de 2008

Crònica d'una infàmia

L'aroma del cafè encara es deixava sentir escales amunt i en el moment que tancares la porta el fred del matí saludà la teva mirada. El arbres arrenglerats s'inclinaven amb peresa pel vent del nord i el nord ja no era on semblava, les brúixoles de molta gent s'havien desmagnetitzat i això ens portava desconfiança, mirades a les furtes entre cortines de vergonya, silencis tallants en entrar als bars, el cap girat en travessar un carrer fugint del cara a cara...

I tu, assegut a la terrassa del Cafè de la ciutat vella, llegint la Història universal de la infàmia de Borges, perdut entre Lazarus Morell i Monk Eastman, el pistoler de Nova York que et perdonava la vida mentre fruïes del darrer "zurito". Mirares l'hora mentre comprovaves inquiet que la persona a qui esperaves es torbava injustificadament; mai hi feia tard a les trobades del Cafè dels dissabtes a mig matí, a la ciutat vella i cansada.

L'amic, no va tenir sort i en la seva particular història universal de la infàmia, el Monk Eastman de torn que l'esperava a la sortida de casa no perdonà. Un llamp travessà el clatell, el dia va enfosquir, les forces varen flaquejar, els genolls es doblegaren, el braç estirat, el cap a terra i una bassa d'infàmia nodrida de sang innocent marcava els límits entre la vida i la mort.

I tu esperant, mirant el rellotge, tancant el llibre i pregant que la iniquitat local no hagués sortit dels relats per deixar-te orfe novament en una trobada al Cafè de la cansada i vella ciutat esquitxada d'infàmia universal, tacada de soledat, un fred matí en una glaçada terrassa vivint una història molt real.

J. M. Vidal-Illanes

dijous, 8 de maig de 2008

Crònica d'un desert més enllà de la mar (que travessar)

Negra nit d'Àfrica, amb el cor net i la pell fosca, com els ulls que miraven trists els estels que penjaven del llunyà cel, assenyalant un camí temptador que no conduïa enlloc. Negres ulls, com la cara jove d'Emeka, caminant insignificant entre la remor sorda i sense color d'una terra dura, abrasada per l'oblit, pel saqueig sistemàtic que l'esquinçava i enfonsava. Els ulls, com la cara, abandonaven amb tossudesa el camí fet: no volien girar la mirada perquè ansiejaven tocar el somni amb els dits per somriure innocents i retornar a la infantessa robada.

Negra pell i ànima pura que cercaven la fugida pel brocal del pou que hi deixava entreveure una sortida llunyana, on el tel de llum que es projectava feble contra el fons era tot el que somniar. Negra i extenuada era l'esperança, com les forces que restaven desprès de travessar somnis vençuts i dies per vèncer. Un dia va viure a un lloc lluminós, ple de color, ple de sons, de sentiments; però la terra cremada on la vida havia desertat, no deixava espai a la il·lusió, només hi havia lloc pels milers d'ombres que deambulaven com a fantasmes vagarívols amb l'esperança trossejada en petits bocins de llàgrimes eixutes.

Negre somni d'arribar a un paradís irreal que impulsà Emeka a enterrar els estalvis d'una curta vida, a deixar-ho tot bressolat pel passat que s'esvaïa per sempre. Negra mirada del Caronte de torn que dirigiria la pastera mar enllà, amb promeses difusses i el negoci suïcida de la incertesa absoluta. Nova terra de platges blanques i d'ignorada mirada amb promeses que viatgen en l'opulència prohibida als ulls negres de l'altra banda de la mar. Gris patrullera que rescata de la mort els desesperats ulls negres. Unes mantes, unes paraules de consol i la certesa que no hi ha lloc al paradís imaginat. Ulls tancats pel dolor i la negra esperança naufragant entre geografies irreconciliables. I la mar i els deserts travessats giren l'esquena i s'obren com a trampes a sortejar: Emeka ja no ho tornarà a provar, potser n’hi haurà d'altres que tinguin més sort (o no).

J. M. Vidal-Illanes

dimarts, 6 de maig de 2008

Crònica deambulant

Caminava pel centre del passeig, entre els quioscs de diaris que no descansen i les parades de flors adormides. Mai no havia tornat, va sortir al carrer un clar dia d'hivern sense pronunciar-ne un mot i ni tant sols va anar a comprar tabac. A casa ni res ni ningú l'hi esperava: una televisió encesa a l'hora d'una novel·la intranscendent i un sofà famèlic que suportava amb dificultat la solitud d'una dona que furtava esquerdes en el temps, amb les hores declinades que mai no havien transcendit, havien quedat aturats en el passat. L'oblit d'aquells primers instants que s'obrien pas entre promeses i somnis hi prenia protagonisme al centre de la sala: el futur li va obrir la porta al present i en estavellar-se amb la realitat tot s'esfondrà caient als peus de les aspiracions ignorades. Les hores cremades i la vida vençuda saltaven pel balcó del carrer per no tornar-hi.

Ell, amb la mirada perduda i una ruta incerta, va decidir entrar dins el fosc Bar que romania ofegat en el trànsit de la nit al dia. Amb el cansament enlluernador d'una matinada que trucava a la porta d'un nou dia que mai no hauria d'haver començat, va asseure's recolzat a la barra i es va observar al gran mirall inclinat que l'amenaçava amb la imatge d'una realitat que l'hi esquinçava lentament l'esperança. Novament Ell, amb l'alè extraviat i els pensaments inexistents, descansava ara la mirada damunt una copa tremolosa de brandi on es reflectia la il·lusió envellida de qui no espera res ni d'uns ulls ni d'unes mans; ulls i mans quedaren temps enrere sepultats baix el desengany mentider. La copa s'extingia insolent i l'alleujament momentani s'esvaí al pagar el compte: ara tornava a caminar entre diaris llegits i flors que es tancaven pel centre d'un passeig que no conduïa cap enlloc.

J. M. Vidal-Illanes

dijous, 1 de maig de 2008

Crònica d'un amic (des d'un sanatori suís)

Cridava i no sabia perquè. S'agitava i havia oblidat les raons encara que no havia cap raó que recordar. Però ho tenia tot ben clar dins una ment confusa que jeia al fons d'un poliè oblidat, sense sortida visible. Els metres recorreguts fins el despropòsit li reportaren un plaer efímer, visceral, i l'oblit era reconfortant. La mirada bressolada pel zumzeig d'unes onades en una mar imaginada, tenyida de roig, marcava la distància necessària amb el jou de la raó, mentre les butllofes que provocava el desori eren curades amb passejos interminables compassats pel só d'aquella guitarra ben temprada per qualcú que hi vivia dins el ventre del jardí.

Ni tant sols podies ser conscient que no hi tenies cura possible, travessar la frontera per una porta falsa impedia qualsevol retorn. Quan t'elevaves en excés cercaves algú inferior amb qui bramar i et converties en una amenaça a la integritat de l'auto-complaença de qui triaves com company de bram. I els dies que veies la gent movent els llavis sense cap xiscle audible, miraves per la finestra durant estones infinites per tal de no creuar-te amb ningú. En aquells dies les hores queien lentament deixant despullades les busques d'un rellotge que només marcava el compte enrere, i tu no abandonaves cap esperança mentre te'n reies de Virgili i recordaves una i mil vegades a la porta del sanatori la inscripció "lasciate ogni speranza, voi ch' entrate".

J. M. Vidal-Illanes

Júlia i la xarxa

Júlia i la xarxa

LLuna Negra

LLuna Negra

Darrers relats publicats en paper

Portades de les darreres publicacions de relats en revistes

Humitat als ossos

Humitat als ossos
Humitat als ossos. Per J. M. Vidal-Illanes, al número 57 de La Lluna en un Cove

Tren equivocat

Tren equivocat
Tren equivocat. Per J. M. Vidal-Illanes, al número 33 de la Lluna en un Cove
Accés a l'extracte de

Tren equivocat

Bumerang

Bumerang
Bumerang. Per J. M. Vidal-Illanes, al número 30 de la Lluna en un Cove
Accés a l'extracte de

Bumerang

Els sorolls, la nit, el veí

Els sorolls, la nit, el veí
Els sorolls, la nit, el veí. Per J. M. Vidal-Illanes, al número 29 de la Lluna en un Cove
Accés a l'extracte de

Els sorolls, la nit, el veí

Entre niguls canviants

Entre niguls canviants
Entre niguls canviants. Per J. M. Vidal-Illanes, al número 20 de La Lluna en un Cove