Cròniques...

Cròniques...

dijous, 24 d’abril de 2008

Crònica d'una evasió sense retorn

Baixareu per una costa empinada, sense frens. La vida us obsequiava amb sons metàl·lics de somnis llunyans mentre miràveu endavant sense escoltar el sotragueig d'un tren que mai hauríeu d'haver agafat. Com sempre el món que volíeu menjar-vos se us va engolir d'una empassada sense donar-hi cap oportunitat de retorn a un punt que s'esvaïa indecent en l'oblit.

Ara la fugida tornava impossible i mentre t'hi cercaves entre les ruïnes, l'arc de Santmartí et semblava més a prop que Ell i et donava una ombra que no volies tastar. Ell, assegut a terra, no recordava que les fulles que queien obrien pas a les hores grogues i que l'aigua glaçada dorm tranquil·la mentre espera la calidesa d'un sol que ja no il·luminaria el camí perdut. I el miraves, i el remor del seu somriure t'amartellava les temples, mentre l'ombra de l'arc s'allargava perdent els colors i t'allunyava encara més dels bons records.

Tèrbola la realitat es transformava en la descripció d'una òrbita cap enlloc i els teus pensaments tornaren a aterrar inquiets damunt la seva mirada perduda. El futur també engroguia i queia deixant nues les branques dels somnis en comú. Ara tot romania i descansava part damunt un esventrat sofà que sostenia les restes del naufragi en comú, el mirares per darrera vegada i ell et colpejà amb un silenci mentre s'abandonava a l'agulla i l'atordiment d'un viatge destructiu del que ja no hi retornaria. En tancar els ulls tot quedà en una foscor alliberadora mentre una música llunyana s'apagava en amagar-se part d'arrere del jardí nu.

J. M. Vidal-Illanes

dijous, 17 d’abril de 2008

Crònica amb quasi disset anys

Baixaves la costa, lentament, amb la mirada perduda i el pensament abraçat a una idea en penombra; el sol s’acomiadava fredament entre les fulles dels plàtans de l’avinguda i el rodamón ebri de cada tarda ballava un vals imaginari entre la música sorollosa dels tramvies. I caminaves impulsat per l’atrafegament de l’hora, quan tot tancava les portes i s’obrien les ànsies de retrobar-se amb el racó favorit d’un lloc inexistent que imaginaves com el temple on niava una mirada abandonada hores enrere a l’andana central de l’estació del Nord.

En aturar-te per travessar el carrer vares parar compte que la duies des d’ahir dins les teves butxaques i la tocaves suaument amb els dits, curiosos, inquiets. L’entrada al concert que no vas poder fer servir es presentava ara com un objecte estrany, aliè a tu, a l’altra banda d’una realitat que intentaves oblidar. El 17 ans que et vas perdre sonava encara més dur del que era costum, no el pogueres sentir ahir, une femme, une enfant i la mirada perduda a l’andana, quan et sentires abandonat, perduda ella, sense rumb tu.

I ara et rodava pel cap j'étais adolescent; et je le suis encore en découvrant ton corps; comme un fruit éclaté, comme un cri révolté… i el jersei feia olor a ella; i et mirares la ma dreta, la mateixa que hores abans havia agafat l’auricular del telèfon negre de casa, una veu tremolosa i un esclat al teu cap et deixaren atordit. Dret, amb la mirada perduda al mirall de l’entrada veieres el seu rostre, el mateix que s’havia acomiadat a l’estació i que va ser reconegut pel jutge a les quatre de la matinada, a la vora d’una via, a l’alçada d’un abaixador ignorat, al bell mig d’enlloc, camí del nord. Demà anaves a complir disset anys, tu que sempre havies viscut massa de pressa i que somniaves amb conquerir un món que t’hi negà un lloc on emparar-te. Però el teu rellotge s’aturà sense més, sense un comiat, silenciosament.

dijous, 10 d’abril de 2008

Crònica d'uns records mar enllà

Recordes les sortides fredes de matinada cap el forn on el pa calent et donava vida i el forner et mirava distret. L’olor a farina cuita i llenya cremada et dirigien els pensaments cap els secrets d’un forn il·luminat amb el caliu d’una nit de feina i que n’eren estotjats zelosament darrera la pesada porta de ferro fus que tancava aquell petit infern de poble.

Oblides que eres menut, un infant crescut entre coses senzilles i manca de tot, però que de l’adversitat feies felicitat. Els moments eren teus, en solitud o amb companyia molt seleccionada. Tenies pocs amics, però intensos, de mirades sinceres i poques paraules. Descobries el món tal i com l’imaginaves; el món real ja vendria més tard.

Recordes el vent, com tancaves els ulls i li feies front mentre t’imaginaves volant sobre la mar, perseguint aquelles velles barques de bou, oloroses, que abarloaven durant els dies de tempesta en el moll de la fatiga. Recordes la llum del matí quan s’encenia per llevant i com t’hi escalfava lleu. Recordes la travessa per camps d’herba humida, camí d’un autocar ranquejant que s’obria pas a dures penes pels camins que t’ensenyaven la vida; i no oblides les primeres mirades furtives de sensacions adolescents des de la finestra petita de la part de darrera.

Entre mirades robades també recordes com un dia vares obrir una capsa i Pandora no hi era, en el bosc no hi havia éssers fabulosos i cap escala et permetia arribar al cel per acaronar la lluna. Els mags no existien, però la màgia estava dins teu. Ahir tornares a tancar els ulls mentre el vent bufava amb força i volaves perseguint tenaç l'última barca de bou que desaparegué per sempre part d'arrere l’horitzó.

J. M. Vidal-Illanes

dimarts, 1 d’abril de 2008

Crònica d'una no existència

El matí era fred, però el dia es llevava net, ben al contrari de la nit anterior, que s’havia colgat amb un plugim persistent, platejat, olorós. Havies ressorgit de les vísceres de la terra per una sortida de metro grisa i amb l’estrany fetor de sempre. Enrere quedava el renou dels vagons fugint cap a la desesperació de noves destinacions, enfora romania la gent absent, i tu caminaves. Pensívola aixecares el cap, la vista d’enrere cap el davant, marejada d’idees que t’atacaven el seny, i de sobta els carrers de la vella ciutat et semblaren més buits que mai. Ni el ca rodamón que et va mirar amb indiferència muda et va semblar que omplia ínfim el forat que aquella absència deixava dintre teu. Però caminaves.

El vent ara arrossegava una llauna buida, que rodolava alegre ignorant la trista destinació que tenia reservada. L’escombraire la va recollir introduint-la despectiu al cavàs amb rodes que arrossegava amb desgana. I caminaves. L’horitzó es mostrava ample i arrogant i descobrires que els carrers anaven buits per què no el veies per enlloc, però la mar anava plena d’ell, com el teu mirall, amb colors dòcils i mirada profunda, vertiginosa. Massa enfora. I cridares fort mentre t’enfonsaves: “no hi ha existència, si no em mires tu”.

J. M. Vidal-Illanes

Júlia i la xarxa

Júlia i la xarxa

LLuna Negra

LLuna Negra

Darrers relats publicats en paper

Portades de les darreres publicacions de relats en revistes

Humitat als ossos

Humitat als ossos
Humitat als ossos. Per J. M. Vidal-Illanes, al número 57 de La Lluna en un Cove

Tren equivocat

Tren equivocat
Tren equivocat. Per J. M. Vidal-Illanes, al número 33 de la Lluna en un Cove
Accés a l'extracte de

Tren equivocat

Bumerang

Bumerang
Bumerang. Per J. M. Vidal-Illanes, al número 30 de la Lluna en un Cove
Accés a l'extracte de

Bumerang

Els sorolls, la nit, el veí

Els sorolls, la nit, el veí
Els sorolls, la nit, el veí. Per J. M. Vidal-Illanes, al número 29 de la Lluna en un Cove
Accés a l'extracte de

Els sorolls, la nit, el veí

Entre niguls canviants

Entre niguls canviants
Entre niguls canviants. Per J. M. Vidal-Illanes, al número 20 de La Lluna en un Cove