Cròniques...

Cròniques...

divendres, 28 de març de 2008

Crònica d'una dona amb nina de plàstic

Caminava extraviada pel carrer fosc. Tot i que era un dia clar, l’entorn per on s’obria pas estava cobert d’una espessa no transcendència. Ella es movia perduda en un espai que no li pertanyia dins d’un temps robat, però la seva existència romania immòbil, sense futur possible al que aspirar. Els ulls oberts no semblaven percebre cap realitat, cecs de seny intuïen que la porta de darrera es tancava i que només li hi restava aferrar-se fortament a una nina de plàstic bruta i despentinada: el major tresor que hi podia abraçar, la major mostra d’estima que qualcú amb l’esperança oblidada en un racó inexistent i amb les maletes de la vida buides, podia sostenir. Entre les mans no hi duia la desesperació, només les mostrava tal com eren: inútils per una societat que no li reservava ja cap espai possible.

Vacil·lant seguia un camí indefinit, es va aturar i al cap d’uns instants va treure d’un contenidor d’escombraries una barra de pa menyspreada per l’opulència dominant. Amb la barra i la nina es va asseure en unes tristes escales, banc fred sense sentit per qui no te ja lloc on romandre, i carinyosament, bolcada en una mirada de tendresa insultant, començà a donar de menjar al seu únic motiu d’existència: la nina de plàstic bruta i despentinada que en les seves mans hi cobrava ara un esplendor dolorós.

J. M. Vidal-Illanes

dimecres, 26 de març de 2008

Crònica d'una caiguda

Mai no ho havies pensat, però un estel volant és tot un símbol de llibertat limitada; el fil és prim però resistent, suficient, quasi transparent, però el vincle és rotund: qui el mena recollirà la bobina fins fermar-te curt i desprès cauràs en unes mans que t’hi duran onsevulla vulguin. Ara et senties estel, però no veies les mans que dirigien el vol que dibuixaves al límpid cel de tardor. Malgrat tot pensaves que sobrevolar partdamunt de tot et feia gran, solemne, però només eres un titella de colors llampants i perfil geomètric. Aquest matí, en obrir les planes del diari i llegir notícies indesxifrables, baixares el cap i et reconegueres estel en mans d’algú que desconeixies: qualcú que dictava en l’ombra mentre t’exhibies cofoi i t’imaginaves el centre de la superficialitat. Tant ràpid pujares com l’esclat contra el terra et va deixar esmicolat, sense cap avís. Mai no calculares que volar lligat a una bobina de fil no és llibertat i el pitjor de tot era que tu eres estel i bobina a l’hora: presoner de la realitat que vares crear-te per poder lluir com un paó abstret.

J. M. Vidal-Illanes

dijous, 20 de març de 2008

Crònica d'un inadaptat

La ciutat on vivies només t'inspirava desdeny, la consideraves un terreny erm on l'auto-complaença regnant la convertia en un solar lliure a l'especulació econòmica i de conversa de bar. Sortir al carrer i veure com ningú no tenia res a veure amb tu, feia que la distància entre la lletjor que odiaves i el vidre de les ulleres que t'acostava a la realitat glaçassin l'ànim de continuar essent còmplice i part d'aquest bacinada. Senties, sense trobar el necessari aixoplug, com t'ofegava l'expulsió social i la superficialitat cultural que tot ho omplia i aquesta existència sense sentit t'esbraonava. Per a tu, viure en una terra buida, de falsa alegria externa i colorit aparents, però amb la total renúncia a tota vida interior per miserable i trista, et suposava un repte inassolible; ni el vol del falciot, ni els xiscles de la primavera que despertava et donaven confort. Els ulls que perseguires un dia i que et portaren fins aquí s'havien esvaït, com la boira d'aquell matí en que arribares amb ben poca cosa dins la bossa. Ara havies xocat amb la grollera realitat d'una societat opulenta que, per amagar les pròpies vergonyes, s'encaparrava en escatir-hi les misèries alienes, com una cortina, com una vànova que cobreix i oculta la lletjor de les pitjors renúncies de la gent, aquelles que hi construeixen una existència plena de xabolisme intel·lectual.

Mentre t'atracaves a la balconada del terrat de l'edifici més alt de la ciutat, llegies la carta que hores abans havies escrit; amb lletra ferma testimoniares que aquella ciutat era només la màxima expressió d'una indigència moral que odiaves i tothom obviava pel fet de recrear un retrat que ens descrivia despullats tal i com no voldríem ser ni voldríem que ens reconeguessin. Mentre queies un sentiment dolç recorregué el teu cos: mai més ningú et veuria com un inadaptat social, només series recordat per unes hores com un nom en les planes de successos de la mísera premsa local.

J. M. Vidal-Illanes

dijous, 13 de març de 2008

Crònica d'un roig de mort

La finestra m’obre els ulls a la mar qui em torna l’assossec perdut mentre abraç, impotent, la immensitat del que se’m nega. El so del bufacanyes del vell esmolador s’escola lliscant per la porta del darrere i com un escorregantall em remulla sobtadament el pensament, que torna a la mar que m'hi fueteja com les corretges de l’estima que em vares donar; unes vegades blanc, altres vegades negre. Un, dos, tres, les campanades llunyanes em recorden l’insomni de mitja tarda, quan la calor hipòcrita emmascara la fredor d’una absència. La llorderia del carrer intenta embrutar el record mentre el pentagrama desdibuixa les notes d’un homenatge contorçant la bellesa perduda d’una cançó impossible. Pensívola la mar espera l’horabaixa i el doiut fill del pescaire furga en les vergonyes amagades rere uns calçons massa amples... i el record torna a ocupar els llençols immaculats dins la caliditat perduda d’un jaç massa senzill per estimar a l’engròs. A les hurtes palpeig l’aire que ocupa el teu lloc suvora l’ara bastit dels objectes que construïren una profecia enguerriada, sense més. El sol frega l’horitzó tenyint-lo tot de roig de mort; el pensament, enjovat d’un sussús irredempt, mor, com el dia. Més tard, avui, la nit s’erigirà entre els honors de la summitat vencedora i la son tornarà novament a enterrar la realitat.

J. M. Vidal-Illanes

dijous, 6 de març de 2008

Crònica d'un comiat

Els ulls tancats. El so del piano dibuixava corbes que defugien, ansioses, amb olor a cedre, lliscant entre les petites flames de les espelmes enceses com a homenatge a l’època en que la peça va ésser composta. Les notes arribaven suaus a les meves oïdes, desprès la música va començar a penetrar-me les entranyes, a inserir-me més enllà dels sentits els sentiments que hi escampava. I va continuar arrencant-me el seny, a substituir el bateg del meu cor pel ritme cadenciós de la composició. Jo havia passat a formar part del pentagrama, barrejat entre moviments sensuals i signes de blanc sobre negre, rodones, blanques, negres, classicisme, giny, un galeig de corxeres i un tall de respiració. Seguda a la banqueta, massa baixa, de vellut vermell, la teva silueta retallada pel contrallum del neó que lluitava per abraçar-te penetrant per la llunyana finestra. La peça prenia vida pròpia, el piano s’engrandia sota les teves delicades mans, però adoptava una dimensió minúscula davant la grandesa de la interpretació. El cor, la cadència, el neó, Mozart, tu i jo. Una vegada més tot va quedar en un somni impossible; en acabar, i veure com t’aixecaves sense mirar enrere, vaig saber que t’estaves acomiadant.

J. M. Vidal-Illanes

Júlia i la xarxa

Júlia i la xarxa

LLuna Negra

LLuna Negra

Darrers relats publicats en paper

Portades de les darreres publicacions de relats en revistes

Humitat als ossos

Humitat als ossos
Humitat als ossos. Per J. M. Vidal-Illanes, al número 57 de La Lluna en un Cove

Tren equivocat

Tren equivocat
Tren equivocat. Per J. M. Vidal-Illanes, al número 33 de la Lluna en un Cove
Accés a l'extracte de

Tren equivocat

Bumerang

Bumerang
Bumerang. Per J. M. Vidal-Illanes, al número 30 de la Lluna en un Cove
Accés a l'extracte de

Bumerang

Els sorolls, la nit, el veí

Els sorolls, la nit, el veí
Els sorolls, la nit, el veí. Per J. M. Vidal-Illanes, al número 29 de la Lluna en un Cove
Accés a l'extracte de

Els sorolls, la nit, el veí

Entre niguls canviants

Entre niguls canviants
Entre niguls canviants. Per J. M. Vidal-Illanes, al número 20 de La Lluna en un Cove