Cròniques...

Cròniques...

dijous, 28 de febrer de 2008

Crònica de la Terra Promesa

El cap penjava dolorós. Les mans del pare tremolaven buides de vida, l’horror dibuixava l’expressió de l’esclat i la sang perfilava els contorns. Les cames primes ja no s’obririen pas cap enlloc, els braços bruts mai no tornarien a prémer amb força a ningú estimat. I la sang seguia esbossant la maledicció d’una terra gens promesa tant antiga com el fracàs de tot intent de viure en pau.

La petita nina sostinguda pel desesperat home no va tenir temps d’acomiadar-se de ningú, ni de res, però involuntàriament s’havia vist arrossegada pel protagonisme d’una efectista fotografia d’agència. La portada del diari – muda necrològica incessant- accentuava el drama no cercat. Els somriures còmplices de juganera innocent s’havien trencat per sempre i la sang dibuixava ara el drama d’un joc molt real.

Damunt la taula una tassa, el diari i un telèfon que interromp l’escena com una intromissió salvadora. En ensumar el flaire del cafè la sang penetra durament cos endins. Al meu voltant tot segueix igual, impertorbable, insensible, però els ulls no em deixen veure més enllà d’una llàgrima espontània i impotent que llisca ara sobre el rostre tancat de la nina.

J. M. Vidal-Illanes

dijous, 14 de febrer de 2008

Crònica d’un viatge sense retorn

Dicotomies simplificadores. Satisfacció generalitzada: si és simple, bo o dolent, és més fàcil d’entendre. Mires el voltant, defora fa un dia net, pell endins el vent et talla l’existència. Busques les arrels, però et convenç la idea de que et perds en una manera subterrània d’anar-te’n per les branques. No hi veus cap bosc –pot ser les branques subterrànies no et deixen- però gaudeixes del flaire de la terra humida i rovellosa. Aquesta terra -penses ara- et cobrirà un dia i ja no podràs tornar a la superfície a deixar-te enganyar per les branques aèries que oculten el bosc. Sents el fracàs de la inadaptació permanent ja no pertanys a un món que no desitges però no trobes la sortida, ni ningú que t’indiqui la propera estació. De pell enfora l’aire segueix transportant un flaire a floridura inquietant, tornes a escoltar la cançó, i voldries agafar algú de la ma i pujar el turó de Solsbury. Recull les coses que venim a dur-te fins ca teva, de on mai hauries d’haver fugit a l’encontre del no res.

J. M. Vidal-Illanes

dijous, 7 de febrer de 2008

Crònica (i III) en una Galeria

Te veig entrar, directe, em talles en passar. La diagonal que dibuixes, les passes cadencioses i la mida exacta de qui sap observar. L’abric elegant i sobri, la mirada serena i calculada, la respiració harmònica: tot en tu em captiva. Fins i tot la contrarietat que trunca el desig de gaudir en exclusiva d’una obra que t’atreu i que voldries fer presonera dins la gàbia de col·leccionista que has anat bastint. El gir sobre les teves passes i el comiat que torna a deixar-me orfe d’un contacte plàcid.

Ara el llum s’ha extingit, el remor de la ciutat torna dolç, com un secret a cau d’orella, suau, imperceptible. El moviment defora s’alenteix, les ombres transiten lleus, sense tocar-se. A dins tot pesa, tanta bellesa dol, insulta els sentits de tot aquell que pren consciència de la misèria tangible que es veu encerclada d’esvaïts triomfadors de coll blanc, ignorants ofegats per la liqüescència de l’existència, que mai no s’aturen a escoltar els pensaments.

Mirades perdudes, res a dir, sons d’un violí virtuós que parla d’absències. M’he quedat sol, en un estat incomplet, buit, dolorós. Demà tot serà desmuntat, peça a peça la bellesa viatjarà cap a destinacions incertes i jo restaré aquí, immòbil, silent, esperant la propera exposició, omplint l’estança, invisible. I donaré alè a les obres noves que penjaran orgulloses de les parets. Jo les acaronaré sense tocar-les, les bressolaré i elles s’adaptaran a la meva presència, pacients. I quan entris em plaurà ser l’aire que respiris, que t’assossegui profundament, sentir-me tallat per tu, remogut en la densitat del moment, recórrer els pensaments en silenci i poder sentir-te, un cop més, tant i tant a prop.

J. M. Vidal-Illanes

dimarts, 5 de febrer de 2008

Crònica d'un horabaixa a l'Havana

Els plecs dels llençols dibuixaven els instants cremats, mentre per les parets, des del carrer, s’enfilaven els sons perduts de cadències afroamericanes que descrivien tot l’erotisme de l’instant. La contrafinestra penjava dels gaufons i es mantenia ferma, tamisant la llum de la tarda, filtrant l’essència de colors barrejats amb alenades compassades, entre una calor minvant, apaivagada per l’oratge de la marinada. El ventilador del sostre, fidel testimoni mut, ranquejava fatigós, girant com el món, sense implicar-se en res, com tanta i tanta gent.

La nina mulata no devia tenir més de dotze anys, prou madura, però, per aquest vellard holandès, mancat d’escrúpols, curt de seny. La tarifa, massa assequible, era el de menys; el de més ha estat l’experiència, una vegada i una altra reiterada, amb Keila, que, innocent, ho ha viscut sempre amb tota normalitat; des que te consciència del món sap que és venuda pels seus pares a canvi d’una contribució a l’economia familiar. Què sinó pot fer per sortir de la misèria econòmica, aquest pare fracassat, que ha embrancat la seva família en una aventura de misèria moral. Keila, com les seves germanes grans, com les seves germanes petites, quan els hi arribi el moment, només vol satisfer, sense ser massa conscient, l’ardor d’aquests frustrats miserables que furguen el folre de la seva cartera, i a cop de desgastats dòlars, buiden el ventre d’insatisfaccions mal contingudes.

A l’Havana, el sol, avergonyit, s’acomiada tristament retallant el malecón part darrera l’horitzó.

J. M. Vidal-Illanes (c) 2006

Crònica d'un mur esfondrat

Una llum declinava, taronja. El reflex de la caiguda del sol, inevitable. L’horitzó, inabastable. L’aigua de la piscina –o era una peixera?-, inestable. El cos surava, dòcil.
L’ofec, dolorós.

La cançó, tantes vegades escoltada, tantes sentida, d’altres sonada amb la dolça guitarra friccionada per uns dits ebris, a la caiguda, inevitable, del sol. Sobre la taula, el sifó, la llimona tallada i el Xoriguer fresc... mirant amb l’ull espia, lateral. Els dits desplaçant-se més ràpid del que eren capaços, la màgia de la tendresa ho feia possible.

I desafinant: “two lost souls swimming in a fish bowl...” any rere any... les llàgrimes són salades –ho havia oblidat-.

J. M. Vidal-Illanes (c) 2006

Júlia i la xarxa

Júlia i la xarxa

LLuna Negra

LLuna Negra

Darrers relats publicats en paper

Portades de les darreres publicacions de relats en revistes

Humitat als ossos

Humitat als ossos
Humitat als ossos. Per J. M. Vidal-Illanes, al número 57 de La Lluna en un Cove

Tren equivocat

Tren equivocat
Tren equivocat. Per J. M. Vidal-Illanes, al número 33 de la Lluna en un Cove
Accés a l'extracte de

Tren equivocat

Bumerang

Bumerang
Bumerang. Per J. M. Vidal-Illanes, al número 30 de la Lluna en un Cove
Accés a l'extracte de

Bumerang

Els sorolls, la nit, el veí

Els sorolls, la nit, el veí
Els sorolls, la nit, el veí. Per J. M. Vidal-Illanes, al número 29 de la Lluna en un Cove
Accés a l'extracte de

Els sorolls, la nit, el veí

Entre niguls canviants

Entre niguls canviants
Entre niguls canviants. Per J. M. Vidal-Illanes, al número 20 de La Lluna en un Cove