Cròniques...

Cròniques...

dijous, 27 de novembre de 2008

Crònica d'un descans [per un temps...]

Viatjant entre pedres, descalç, dolorós...
Travessant vents i oceans, volant entre niguls blancs uns dies, grisos uns altres.
Buscant-me entre laberints. Cercant una sortida a tot plegat.
Descans

divendres, 29 d’agost de 2008

Crònica d’un gran mur gris i fred

Et trobes escalant un mur gris, fred, reptant amb l’ambigua sequedat freda, àgil i amenaçant d’aquell que ha aprés a zigzaguejar en ferma ascensió sense destinació definida. No encertes a endevinar el final del viatge.

Et trobes massa a prop del terra com per percebre la prolongada perspectiva del abans i de l’avenir, de tot allò que es deixa enrere per no voler tornar la mirada al passat. De res no serveix.

Et trobes massa baix per ullar per damunt de la línia de núvols blancs i estrets que es perfilen en la llunyania futura. Et perds, minúscul, com un insignificant ésser extenuat, malbaratat, desprès d’haver vessat al seu endins tanta ambició estèril. Malgrat tot, inconscient de les constants del que t’espera darrera una cantonada propera, penses tenir-ho tot controlat, ignorant que el mur gris i fred és massa alt per a tu.

J. M. Vidal-Illanes

dimecres, 27 d’agost de 2008

Crònica d’un somni que fuig

Notes el pes que doblega el més profund de la superficial existència. T’aferres a la comoditat del seient que t’agombola. Et gires en el precís instant en què un feix de llum poderós i efímer trenca en mil trossos la irrealitat que havies projectat en el mur de la soledat.

Estava allí i no parares compte. Desaparegué com havia arribat i res pogueres fer. Penses que tot és tant petit i, malgrat això, no hi cap enlloc d’aquest immens món. El que pensaves que era teu s’esmunyí hàbil de les mans per sempre més. Vares sentir com es fonia el gresol daurat d’un rostre que va ser capaç de convertir durant uns segons el flagell del vent que alena la irrealitat, entre el vapor d’un somni intens i llunyà del que mai no es pot tornar. La vares deixar anar i ara comprens que no hi haurà una segona oportunitat, però si s’apareix de nou, hauràs assajat la manera de no tornar a dir que no.

J. M. Vidal-Illanes

dimarts, 26 d’agost de 2008

Crònica davant el darrer vestíbul

De quantes dones havies begut? Quants bòtils havies abraçat? Vas acaronar fortunes que mai serviren per comprar la teva llibertat. Havies viscut amb la mateixa velocitat amb què desapareixien els estels fugaços en un cel d’agost. Creies que tot estava al teu abast i, malgrat tot, mira’t ara dins l’aparador de la vida; només un pic, només un, i així veuràs que els instants frissen més que el recorregut de les busques d’un rellotge cansat; tot rellotge arriba a aturar-se en un moment donat i els segons es fonen amb els anys, que anem deixant enrere, com enrere varen quedar, oblidades, les il·lusions dels petits futurs adults. Els projectes s’anaven esvaint com l’estela d’un cometa en una realitat que es dissolia.

Mai no vares poder aturar-te en el temps. Mai no vares voler abaixar-te de la infantessa i ara et trobes a les portes de la darrera escala del viatge, un viatge que un dia solejat vares encetar amb un rumb fix cap enlloc. El destí s’encarregà de conduir-te als peus d’un dia gris, davant del vestíbul del no res, dret, esperant el passaport que un dia vares penyorar i ara no voldries retrobar.

Ara et dol que no hi a res a fer. No vas ser útil per ningú ni per res, com la immensa majoria. Ara t’acomiadaran sense un adéu sincer mentre s’enganyen i et compadeixes. Quina vida tudada! El rellotge aturat i cap possibilitat de mirar enrere! Veus que s’obre una porta a l’horitzó i descobreixes un estret passadís de pols, tanques els ulls i t’enlluerna una falsa llum sense color, dones unes poques passes i caus impetrant en l’oblit.

J. M. Vidal-Illanes (c) 1990-2008

divendres, 22 d’agost de 2008

Crònica d’una ciutat cansada

Havies permès que el sentit del devenir en aquest comú esforç per la supervivència es detingués aquí, en aquest brut carreró de la vella ombra en què s’havia convertit aqueixa cansada ciutat. Havies permès que el goig de saber que hi havia una escapatòria al neguit que paties travelés amb el metàl·lic i punyent xiscle que nidava, verinós, en el més profund de l’existència.

Havies permès que només existissis per anar a l’encontre d’una ma amiga que, solapada, en secret, t’estenia amb un somriure sarcàstic un pedaç de paper doblegat, amb el màgic poder de fer-te viatjar a enlloc.

Havies perdut de vista el verinós glaç que travessava tots els racons de l’ànima i que no era menor que la humida fredor del graó de marbre esgotat en que jeies esmicolat en trossos, no més grans que el pols dolç que s’havia fus en l’escalfor de la sang que dansava dins el teu cos una macabra cançó de mort. Ara la dolçor et bressolava confortable i feia que sortissis expulsat del fosc racó de lament amb el que t’havies acostumat a viure.

Sabies que qualque dia no retornaries mai, que ja no podries anar novament a l’encontre d’aqueixa ma amable que et lliuraria el passatge cap a un instant d’oblit i benestar dens: l’instant que et servava en la calidesa d’un viatge que en una ocasió es podria convertir en només d’anada. Et perderes en un mal camí intentant amagar el neguit vital que duies a l’esquena des de no sabies quin instant... i viatjares extraviat cap enlloc fins el més profund d’aquesta ciutat cansada.

J. M. Vidal-Illanes (c) 1990-2008

dijous, 21 d’agost de 2008

Crònica d’una darrera irrealitat [massa real]

Obrires els ulls i pensares: “probablement el millor seria arribar al carrer travessant el gran mur de vidre que m’aïlla ferm, com un líquid transparent, pesat, dur, clar... impenetrable?”. “Visc a la planta vint-i-novena, no?”

Era tant densa la distància i tant lleuger el temps que no escaties a endevinar que era el que et pesava tant en els extrems de l’existència, però t’hi arrossegava inevitable. Les forces et fugien com gotes de mercuri en unes mans que no sostenien ni l’aire que t’acaronava: “existeix l’aire?”. Ara l’espai t’envoltava com un tel de gasa fina; lentament s’anava reduint el buit entre la plenitud i l’asfixia. La nebulosa transparència d’una decisió irreparable recorregué el teu cos que ara es mostrava lleuger. Obrires els ulls i deixares de pensar, el mur de vidre no era tant resistent i l'aire deixà d'existir.

J. M. Vidal-Illanes (c) 1990-2008

dimarts, 19 d’agost de 2008

Crònica de Khalil [Vist des de la planta 38 d'un edifici de Manhatan]

El cendrer acaramulla més llosques del que és habitual. L’home del vestit gris observa el tremolós fil de fum blanc que es va obrint camí fins el sòtil, travessant una atmosfera corrupta de pensaments preocupats per la terrossada que comença a atuir el seu negoci. Tants esforços, tantes il·lusions, tantes hores esmerçades en el disseny d’una activitat lucrativa que semblava travada en un eix de perfecció, i ara no sabia com aixecar els entrebancs.

Pel finestral del despatx penetren les llums matisades de l’horabaixa i el vestit gris, i l’home que el porta, es gira novament per inclinar-se sobre la gràfica destacada a doble plana que sembla voler fugir de l’informe que roman sobre la taula. Les pèrdues d’enguany superen totes les previsions. El gris home del vestit no te pressa per tornar a casa, se sent sol i ha de pensar com resoldre la situació.

L’home gris d’ànima negra i vestit cendrós, renega davant el fet que les darreres mercaderies que va expedir cap la destinació prevista, no arribessin mai a bon port: havia estat traït pel que fins feia poc era el seu lloctinent, l’home de confiança imprescindible en qualsevol negoci d’alt risc. Mentre ordeix la revenja observa un altre dossier, són els nous models, més petits i sofisticats que els que ha perdut, el circuit d’expedició també sembla més segur, ara només li manca trobar una nova persona de confiança plena que redreci l’operatiu.

Mentre l’home apaga la darrera cigarreta els ulls hi recobren la lluentor de dies enrere, admirat per la tecnologia, el gris cervell de l’home de negra ànima, medita sobre el potencial d’aquell objecte rodó i metàl·lic que, ocult uns centímetres baix terra, te la facultat de convertir-se en una mortífera font de diners.

J. M. Vidal-Illanes (c) 2005

diumenge, 17 d’agost de 2008

Crònica de Khalil

La lluna, esvaïda entre la claror del dia, estenia un blanc i captivador influx sobre el cendrós paisatge de misèria humana que dominava la Vall. Amb una languidesa escarrufant i uns ulls desperts però ignorants de tota maldat, Khalil s’interroga ingènuament sobre la naturalesa del tust que l’ha estabornit fent-lo jeure cap al cel. Ara l’atmosfera imperant endormisca l’infant amb flaires d’aire fred i olor a molsa cremada. L’aspecte morquenc d’en Khalil revela la freqüència amb que pot canviar-se de roba, de fet els esquinçalls que el cobreixen s’enruellen al seu cos exhibint unes fràgils extremitats, fruit de la complexa aventura que suposa alimentar-se a diari.

El tust, l’olor a molsa cremada. Khalil res compren, resta immòbil, sense poder aixecar-se del terra, embriagat de lluna, emmetzinat pel fred de les muntanyes.

Quina manera de desésser, quin desficaci comés per ments malaltisses han conduït a Khalil per un corriol marejant: el cap li pesa, els ulls se li tanquen, sembla haver-hi caigut en una son abissal.

L’olor a molsa cremada, l’extremitat arrencada, el sofre cauteritzant: Kurdistan. Aquesta trampa de metall i metralla ha estat la darrera troballa de l'innocent i petit Khalil.

J. M. Vidal-Illanes (c) 2005

dijous, 14 d’agost de 2008

Crònica del pescaire poeta

El silenci imposa la seva llei mentre l’horitzó dibuixa el despertar del dia amb un traç ocult de colors gèlids. La llei és grisa, el silenci és fred. El pescaire ha trencat la canya entre blastomies imaginaries -per no violar el moment en que la queixa serpenteja entre la tristor-. Els ulls cansats s’obren camí entre el rostre assaonat, ple de poesia, amb el dolor amagat entre les nobles arrugues.

El subgènere polític, l’antipoeta, se n’ha sortit un pic més. Una escultura de destrucció i grandesa ignominiosa s’obre camí en la pacífica làmina d’aigua. Els esquàlids cervells dels destructors de talent odien que la natura sempre sigui més bella, per això, per més que s’esforcen, els seus pensaments, les seves idees, són caricatures en honor a la indigència intel·lectual: com que desconeixen el vertader sentit de crear respectant-se a si mateixos, a l’essència que els hi ha donat la vida, artefacten la destrucció com a resposta al suspens que l’existència els reserva.

Avui el pescaire ja no batega, aquest món no el pertany, ha perdut el port que el donava abric i escalfor. El vell poeta s’ha refugiat en la esvaïda visió dels records d’un temps que enyora, que mai més serà; el perfil d’un altre temps es dissol emmetzinat de vergonya aliena.

El pescaire poeta s’allunya, el vent, fred i net, estimada i temuda tramuntana, ha començat a fer lliscar destrament el vell llaüt que, amb singladura incerta, desplegada la vela, el servirà d’august i entranyable cadafal.

J. M. Vidal-Illanes (c) 2005

dijous, 7 d’agost de 2008

Cròncia extraviada en solitud (II)

Senties la sorra adaptant-se al cos, lleugera, calenta. Miraves al cel i escoltaves les onades besant violentament la vorera. Ja no caminaves i havies arribat allà on no hi tenies res a fer. Darrera teu l’infant imaginari no t’esperava, no et mirava, no plorava... res no demanava. Tu miraves el cel i veies una immensitat buida, com la vida que t’extingia.

Les onades cruixien i cantaven sordes mentre el sol sense ombres d’un juliol extint cercava travessar l’horitzó per fugir de tu. L’aigua començà a acaronar els peus, un calfred et va recórrer l’espina mentre el cap s’obria i deixava fugir els darrers pensaments. Tancares els ulls i respirares amb quietud.

Les ones t’envoltaven, el calfred tornà anestèsic, et sentires lleuger. La mar et va arrencar de la sorra i la marea et fa fer surar entre alenades que s’alentien, entre ulls tancats i eixuts, entre el silenci del vespre que ho vestia tot de foscor mentre omplia el buit de no res.

L’endemà, un fillet imaginari, assegut en un cotxet abandonat, quedà orfe mentre suraves en la immensitat plena d’oblit: ningú no et trobà a faltar i descansares per sempre amb els teus somnis d’infantessa, entre escuma i sal.

J. M. Vidal-Illanes

diumenge, 27 de juliol de 2008

Crònica extraviada en solitud (I)

T’ho havies cercat. Caminaves sense sentit. Notaves l’escalfor exagerada de la vorera amb el sol caient a plom, un dia de juliol sense ombra. I el cap et bullia i tenies una expressió de follia i tristor: t’havies extraviat encara que sabies on eres.

Caminaves sense sentit empenyent un cotxet d’infant que agafaves amb fermesa, però l’infant no hi era: el seu lloc l’ocupaven bòtils d’aigua buits, de plàstic vulgar, que tremolaven envestits pel vent calent que et feia plorar. Ploraves de tristor o de follia i miraves el teu infant imaginari com es movia, buit, de plàstic.

La solitud immensa que t’impulsava era fruit de la poca estima que t’havies procurat al llarg de la vida, no tenies amics: tu tampoc eres el teu amic. Acompanyaves el trémer del nin absent i et feia mal la buidor de tanta absència, mentre anaves extraviant la poca integritat que et restava i oblidaves qui havies estat.

La teva vida havia promès assoliments i triomfs, però tot acabà en una gran mentida que et descavalcà del turó de l’èxit on t’havies instal·lat, tant artificial com el teu engany. I t’ho havies cercat... o no, però havies arribat i no hi havia punt de retorn allà on caminaves sense sentit, mentre ploraves.

J. M. Vidal-Illanes

divendres, 18 de juliol de 2008

Crònica d'un altre 18 de juliol

Mirava per la finestra, les onades compassades jugaven amb els llaüts, blancs, escumant l’ambient d’un calorós dia de juliol. El diari jeia desplegat sobre la petita taula de fusta, al fons sonaven les notes de les Variacions Goldberg, amb la inconfusible cadència de Glen Gould, que afegia tristor al dia, al 18 del calendari, tacat de sang, maculat d’estultícia, impregnat de la estupidesa insultant d’il·luminats salvapàtries.

Les lletres de motllo indicaven el camí que havia pres el full de ruta, el nou rumb que s’ha imposat a l’altre, al que mai va ser acceptat. Agressions preventives, respostes desproporcionades; i el món apàtic, com sempre. El vi és francament bo, però no el puc assaborir perquè el pensament ofusca el paladar mentre m’interrogo sobre el significat de les paraules de subtítol “...ús legítim de la força...”. Hi ha força legítima fora de la que pot ser estrictament necessària per repel·lir una agressió? Quan se sobrepassa la defensa per transitar a l’atac indiscriminat, es pot parlar d’ús legítim de la força?

Els atacs preventius són asèptics, no hi ha morts, només víctimes col·laterals, però poden durar quaranta anys. Aixeco la copa per provar fortuna novament amb aquest vi de Binissalem, el cercle roig que la copa ha deixat sobre el diari emmarca el número 18, el de la data, el del trist record. Mentre Gould reblava les darreres notes, miro més avall, frustrat, del trist record passo a la oblidada memòria, i al incompliment de promeses, no hi haurà rehabilitació de la injustícia, ni anul·lacions de consells de guerra, ni diners per a investigar on són els nostres morts, els desapareguts, els vençuts que il·legítimament van ser víctimes col·laterals.

Avui continuo sentint-me abatut, camino capcot i vagarívol, vençut i víctima. Mentre, observo les runes de Beirut, a la portada del diari, en el lloc que fa molts anys va ocupar Guernika; ara somric una fracció de segon: el 18 de juliol va propiciar que un geni convertís la destrucció dels valors en una obra d’art inabastable. Obro la monografia sobre Picasso i contemplo en un desplegable la majestuositat del indescriptible drama... Bach posa música a l’escena, Gould la interpreta per a mi; ara la copa sembla més lleugera i el vi te uns agradables matisos que abans no encertava a fruir.

J. M. Vidal-illanes (c) 2006

dijous, 17 de juliol de 2008

Crònica d'un temps manllevat

La tarda donava l'esquena al sol sense acomiadar-se. L'oratge amb olor a mar despentinava els darrers pensaments d'una dura setmana de feina, d'èxit, de guanys: eres un dels millors. Avui tornaves a trobar-te amb el teu fill de 10 anys desprès de tres dies de viatge, durant els dies feiners just arribaves a casa per veure com dormia plàcidament, innocent i pensant en tu: t'idolatrava. Demà dissabte podràs passar el dia amb ell, si no ho impedia un afer urgent, un ensurt amb un encàrrec que no arriba a destinació, una queixa des d'un llunyà racó del món per indesxifrables deficiències en la cadena de producció.

Acabà el dissabte i arribares a casa a temps de veure'l dormit, somniant amb el dia que compliràs la teva promesa eternament ajornada de dur-lo a jugar a la platja de davant casa amb la pilota de marca que li regalares per consolar-te la mala consciència. L'habitació estava farcida d'objectes que compensaven la manca de temps. I l'infant ja n'havia fet 10 anys i els objectes continuaven ocultant promeses i bones intencions que mai arribaven. Però l'al·lot creia amb tu i imaginava la pilota rodolant per l'escalfor de la sorra mentre li ensenyaves a blocar.

Diumenge matí i surts cap el despatx, el nin, cap cot, mira la mare que li agafa de la ma i li assenyala la pilota de marca mentre li convida dolçament a fer-la rodolar per la confortant sorra d'una platja de primavera. Ara els dos respiren l'oratge que acarona els instants feliços que tu deixes esmunyir-se per sempre més.

J. M. Vidal-Illanes

dilluns, 7 de juliol de 2008

Crònica d'una esclavitud

Vivies en la foscor permanent d'un malsà taller on extraviaves la vida a raó de catorze hores de feina al dia i dos dòlars de recompensa: aconseguies cosir més pilotes que ningú. Les mans es confonien amb la cruesa de la pell curada que feies servir. L'olor penetrant a cuir, l'atmosfera carregada de desesperança, la tristor d'una infantesa robada, no aturaven el ritme d'aquesta opressió. El flamant baló de futbol seria venut en un país occidental per cent dòlars a persones que el tractaran millor del que et tractarien a tu. Però no importa, amb tal de no tornar a casa on la misèria presideix tots els racons; saps que el millor regal que pots fer-hi és no ser una càrrega més per ta mare que se consumeix d'impotència sense cap oportunitat mentre els solcs a la pell del rostre aprofundeixen el dolor del fracàs. No hi ha sortida possible, no hi ha oportunitats, només l'esclavitud i les condicions infrahumanes que et permeten sobreviure dos de cada tres dies, que ja és molt.

J. M. Vidal-Illanes

dimarts, 17 de juny de 2008

Crònica d’un comiat (homenatge al precariat)

Carregares amb més pes del que eres capaç de sostenir. No sospesares la realitat d’una precarietat que restava oculta darrera dels bons temps en que no hi mancaven hores a fer a l’obra. Fins i tot t’encantava enfilar-te a la bastida i anar passant el remolinador arrebossant façanes. Passaren el mesos i davant teu caigueren alguns companys que no hi tornaven a la feina, cada dia hi havia menys persones treballant a l’obra, però no hi donares importància al fet, mentre seguies embellint la paret.

Els dies es despertaven lluminosos, però al cafè es parlava de crisi: la versió oficial l’anomenava aterrament suau o reajust de l’economia. A l’hora de l’entrepà el sol escalfava amable, però ningú no comentava les notícies de premsa. Amb el vent a favor pujaves i baixaves de la bastida i en caure la tarda seguies arribant feliç a casa, on t’esperaven lletres, hipoteques i obligacions que t’obligaven a treballar més i més i fer totes les hores possibles per fer-ne front.

Un divendres de maig et pagaren la setmanada. Aquell dia, mirant distret els papers que inundaven la taula, l’empresari et digué sens embuts que no calia que tornassis, que les coses no anaven i estaves acomiadat. Les lletres, hipoteques i televisions de plasma pesaren massa quan en començar la setmana, que es despertà lluminosa, hagueres de passar el teu primer dilluns al sol.

J. M. Vidal-Illanes

dijous, 12 de juny de 2008

Crònica d’un refugiat (en deixar de ser infant)

No podies reconèixer el lloc on vivies. Mai no hi havies estat. No et pertanyia. Hi eres a la força. Havies caminat durant setmanes com una peça d’un trencaclosques desfet, seguint el clatell de la teva mare, que no et podia atendre perquè prou feia amb el farcell d’escasses pertinences a l’esquena i la teva germana petita al pit. La seguires sense piular ni mussitar, sense un plany ni gemecs, sense demanar res ni pensar en l’absurd d’aquella situació. Encara et demanes per quins motius vareu abandonar el poble. Encara t’hi capfiques en trobar una explicació al moment en què qui havia estat amic fins aleshores es convertí en ombra de mort, en perquè qui jugava amb tu al carrer passà a ser fill de l’enemic.

Caminant essent un infant et vas trobar amb l’edat adulta sense passar per l’adolescència. En un minut tot canvià: tu seguies el clatell de la mare quan el terra s’aixecà amb un tro assassí al seu davant; tres persones no tingueren gaire sort: el vell que caminava amb una rudimentària crossa de fusta, la mare i la teva petita germana. Durant uns minuts jagueres en terra, cobert de polseguera i sang, i t’aixecares mirant atònit sense entendre res. Passats uns minuts de desconcert la caravana continuà deixant enrere els infortunats. Tu no tardares en rebre una empenta i en comprendre que no tenies clatell que seguir; que senzillament havies de continuar o acompanyar la sort de ta mare.

Ara has aprés a sobreviure en un lloc que no reconeixes. La teva vida quedà enrere, a molts dies de camí, amb els dubtes, els interrogants i la infantesa, però respires, camines i pertanys a la massa de fantasmes que vaguen cansats en una terra erma que hi viu de caritat. L’helicòpter de l’ONG està arribant, tornaràs a ser dels primers en arribar i fer-te amb un botí que et permetrà continuar uns dies més al camp, però no entens de qui o de que t’has de refugiar.

A l’altra punta del món unes imatges de televisió et converteixen en noticia durant tres segons, al quart has deixat de ser una realitat empès per una actualitat que igualment passa desapercebuda en qüestió d’instants. I tu, ignorat, seguiràs al camp, refugiat de no se sap què, com un adult de nou anys.

J. M. Vidal-Illanes

dijous, 29 de maig de 2008

Crònica d’un violinista

Et segueres lentament amb esforç en aquell vell seient de vímet. El coixí folrat de vellut morat s’enfonsà amb el teu pes, acompanyant la claudicació personal: tot sempre tant harmònic. Sobre els genolls la funda del teu violí, el darrer Gliga que comprares anys enrere a Polònia, que en obrir-se va deixar anar un reguitzell de records en blanc i negre, amb els sons de sales de concerts lluents i plenes de saviesa.

Les mans et tremolaven en voler-lo agafar, sempre tant delicadament i amorós. Del violí sorgiren els sons d’una vida virtuosa, pagada en col·lectiu. De la mirada al teu voltant sorgí la tenebra d’una emigració forçada i d’un canvi d’escenaris: dels palaus i teatres d’esplendor cultural de l’Europa oriental, als carrers d’una ciutat occidental on se suposava esperaven grans oportunitats.

Ara, a l’ombra d’un enorme retol vermell d’una hamburgueseria infame, a un gris carrer impersonal d’una trista ciutat, toques ben dret, estirant-te el màxim, lluitant contra la humiliació, amb l’estoig obert al terra i Boccherini sonant al compàs dels cèntims sobrers d’un auditori casual i distret; en tancar els ulls humits tornes lleuger als escenaris on antany fores feliç i les notes i tot tu preneu una energia xocant i irreal a l’aixoplug de la incomprensió.

dijous, 15 de maig de 2008

Crònica d'una infàmia

L'aroma del cafè encara es deixava sentir escales amunt i en el moment que tancares la porta el fred del matí saludà la teva mirada. El arbres arrenglerats s'inclinaven amb peresa pel vent del nord i el nord ja no era on semblava, les brúixoles de molta gent s'havien desmagnetitzat i això ens portava desconfiança, mirades a les furtes entre cortines de vergonya, silencis tallants en entrar als bars, el cap girat en travessar un carrer fugint del cara a cara...

I tu, assegut a la terrassa del Cafè de la ciutat vella, llegint la Història universal de la infàmia de Borges, perdut entre Lazarus Morell i Monk Eastman, el pistoler de Nova York que et perdonava la vida mentre fruïes del darrer "zurito". Mirares l'hora mentre comprovaves inquiet que la persona a qui esperaves es torbava injustificadament; mai hi feia tard a les trobades del Cafè dels dissabtes a mig matí, a la ciutat vella i cansada.

L'amic, no va tenir sort i en la seva particular història universal de la infàmia, el Monk Eastman de torn que l'esperava a la sortida de casa no perdonà. Un llamp travessà el clatell, el dia va enfosquir, les forces varen flaquejar, els genolls es doblegaren, el braç estirat, el cap a terra i una bassa d'infàmia nodrida de sang innocent marcava els límits entre la vida i la mort.

I tu esperant, mirant el rellotge, tancant el llibre i pregant que la iniquitat local no hagués sortit dels relats per deixar-te orfe novament en una trobada al Cafè de la cansada i vella ciutat esquitxada d'infàmia universal, tacada de soledat, un fred matí en una glaçada terrassa vivint una història molt real.

J. M. Vidal-Illanes

dijous, 8 de maig de 2008

Crònica d'un desert més enllà de la mar (que travessar)

Negra nit d'Àfrica, amb el cor net i la pell fosca, com els ulls que miraven trists els estels que penjaven del llunyà cel, assenyalant un camí temptador que no conduïa enlloc. Negres ulls, com la cara jove d'Emeka, caminant insignificant entre la remor sorda i sense color d'una terra dura, abrasada per l'oblit, pel saqueig sistemàtic que l'esquinçava i enfonsava. Els ulls, com la cara, abandonaven amb tossudesa el camí fet: no volien girar la mirada perquè ansiejaven tocar el somni amb els dits per somriure innocents i retornar a la infantessa robada.

Negra pell i ànima pura que cercaven la fugida pel brocal del pou que hi deixava entreveure una sortida llunyana, on el tel de llum que es projectava feble contra el fons era tot el que somniar. Negra i extenuada era l'esperança, com les forces que restaven desprès de travessar somnis vençuts i dies per vèncer. Un dia va viure a un lloc lluminós, ple de color, ple de sons, de sentiments; però la terra cremada on la vida havia desertat, no deixava espai a la il·lusió, només hi havia lloc pels milers d'ombres que deambulaven com a fantasmes vagarívols amb l'esperança trossejada en petits bocins de llàgrimes eixutes.

Negre somni d'arribar a un paradís irreal que impulsà Emeka a enterrar els estalvis d'una curta vida, a deixar-ho tot bressolat pel passat que s'esvaïa per sempre. Negra mirada del Caronte de torn que dirigiria la pastera mar enllà, amb promeses difusses i el negoci suïcida de la incertesa absoluta. Nova terra de platges blanques i d'ignorada mirada amb promeses que viatgen en l'opulència prohibida als ulls negres de l'altra banda de la mar. Gris patrullera que rescata de la mort els desesperats ulls negres. Unes mantes, unes paraules de consol i la certesa que no hi ha lloc al paradís imaginat. Ulls tancats pel dolor i la negra esperança naufragant entre geografies irreconciliables. I la mar i els deserts travessats giren l'esquena i s'obren com a trampes a sortejar: Emeka ja no ho tornarà a provar, potser n’hi haurà d'altres que tinguin més sort (o no).

J. M. Vidal-Illanes

dimarts, 6 de maig de 2008

Crònica deambulant

Caminava pel centre del passeig, entre els quioscs de diaris que no descansen i les parades de flors adormides. Mai no havia tornat, va sortir al carrer un clar dia d'hivern sense pronunciar-ne un mot i ni tant sols va anar a comprar tabac. A casa ni res ni ningú l'hi esperava: una televisió encesa a l'hora d'una novel·la intranscendent i un sofà famèlic que suportava amb dificultat la solitud d'una dona que furtava esquerdes en el temps, amb les hores declinades que mai no havien transcendit, havien quedat aturats en el passat. L'oblit d'aquells primers instants que s'obrien pas entre promeses i somnis hi prenia protagonisme al centre de la sala: el futur li va obrir la porta al present i en estavellar-se amb la realitat tot s'esfondrà caient als peus de les aspiracions ignorades. Les hores cremades i la vida vençuda saltaven pel balcó del carrer per no tornar-hi.

Ell, amb la mirada perduda i una ruta incerta, va decidir entrar dins el fosc Bar que romania ofegat en el trànsit de la nit al dia. Amb el cansament enlluernador d'una matinada que trucava a la porta d'un nou dia que mai no hauria d'haver començat, va asseure's recolzat a la barra i es va observar al gran mirall inclinat que l'amenaçava amb la imatge d'una realitat que l'hi esquinçava lentament l'esperança. Novament Ell, amb l'alè extraviat i els pensaments inexistents, descansava ara la mirada damunt una copa tremolosa de brandi on es reflectia la il·lusió envellida de qui no espera res ni d'uns ulls ni d'unes mans; ulls i mans quedaren temps enrere sepultats baix el desengany mentider. La copa s'extingia insolent i l'alleujament momentani s'esvaí al pagar el compte: ara tornava a caminar entre diaris llegits i flors que es tancaven pel centre d'un passeig que no conduïa cap enlloc.

J. M. Vidal-Illanes

dijous, 1 de maig de 2008

Crònica d'un amic (des d'un sanatori suís)

Cridava i no sabia perquè. S'agitava i havia oblidat les raons encara que no havia cap raó que recordar. Però ho tenia tot ben clar dins una ment confusa que jeia al fons d'un poliè oblidat, sense sortida visible. Els metres recorreguts fins el despropòsit li reportaren un plaer efímer, visceral, i l'oblit era reconfortant. La mirada bressolada pel zumzeig d'unes onades en una mar imaginada, tenyida de roig, marcava la distància necessària amb el jou de la raó, mentre les butllofes que provocava el desori eren curades amb passejos interminables compassats pel só d'aquella guitarra ben temprada per qualcú que hi vivia dins el ventre del jardí.

Ni tant sols podies ser conscient que no hi tenies cura possible, travessar la frontera per una porta falsa impedia qualsevol retorn. Quan t'elevaves en excés cercaves algú inferior amb qui bramar i et converties en una amenaça a la integritat de l'auto-complaença de qui triaves com company de bram. I els dies que veies la gent movent els llavis sense cap xiscle audible, miraves per la finestra durant estones infinites per tal de no creuar-te amb ningú. En aquells dies les hores queien lentament deixant despullades les busques d'un rellotge que només marcava el compte enrere, i tu no abandonaves cap esperança mentre te'n reies de Virgili i recordaves una i mil vegades a la porta del sanatori la inscripció "lasciate ogni speranza, voi ch' entrate".

J. M. Vidal-Illanes

dijous, 24 d’abril de 2008

Crònica d'una evasió sense retorn

Baixareu per una costa empinada, sense frens. La vida us obsequiava amb sons metàl·lics de somnis llunyans mentre miràveu endavant sense escoltar el sotragueig d'un tren que mai hauríeu d'haver agafat. Com sempre el món que volíeu menjar-vos se us va engolir d'una empassada sense donar-hi cap oportunitat de retorn a un punt que s'esvaïa indecent en l'oblit.

Ara la fugida tornava impossible i mentre t'hi cercaves entre les ruïnes, l'arc de Santmartí et semblava més a prop que Ell i et donava una ombra que no volies tastar. Ell, assegut a terra, no recordava que les fulles que queien obrien pas a les hores grogues i que l'aigua glaçada dorm tranquil·la mentre espera la calidesa d'un sol que ja no il·luminaria el camí perdut. I el miraves, i el remor del seu somriure t'amartellava les temples, mentre l'ombra de l'arc s'allargava perdent els colors i t'allunyava encara més dels bons records.

Tèrbola la realitat es transformava en la descripció d'una òrbita cap enlloc i els teus pensaments tornaren a aterrar inquiets damunt la seva mirada perduda. El futur també engroguia i queia deixant nues les branques dels somnis en comú. Ara tot romania i descansava part damunt un esventrat sofà que sostenia les restes del naufragi en comú, el mirares per darrera vegada i ell et colpejà amb un silenci mentre s'abandonava a l'agulla i l'atordiment d'un viatge destructiu del que ja no hi retornaria. En tancar els ulls tot quedà en una foscor alliberadora mentre una música llunyana s'apagava en amagar-se part d'arrere del jardí nu.

J. M. Vidal-Illanes

dijous, 17 d’abril de 2008

Crònica amb quasi disset anys

Baixaves la costa, lentament, amb la mirada perduda i el pensament abraçat a una idea en penombra; el sol s’acomiadava fredament entre les fulles dels plàtans de l’avinguda i el rodamón ebri de cada tarda ballava un vals imaginari entre la música sorollosa dels tramvies. I caminaves impulsat per l’atrafegament de l’hora, quan tot tancava les portes i s’obrien les ànsies de retrobar-se amb el racó favorit d’un lloc inexistent que imaginaves com el temple on niava una mirada abandonada hores enrere a l’andana central de l’estació del Nord.

En aturar-te per travessar el carrer vares parar compte que la duies des d’ahir dins les teves butxaques i la tocaves suaument amb els dits, curiosos, inquiets. L’entrada al concert que no vas poder fer servir es presentava ara com un objecte estrany, aliè a tu, a l’altra banda d’una realitat que intentaves oblidar. El 17 ans que et vas perdre sonava encara més dur del que era costum, no el pogueres sentir ahir, une femme, une enfant i la mirada perduda a l’andana, quan et sentires abandonat, perduda ella, sense rumb tu.

I ara et rodava pel cap j'étais adolescent; et je le suis encore en découvrant ton corps; comme un fruit éclaté, comme un cri révolté… i el jersei feia olor a ella; i et mirares la ma dreta, la mateixa que hores abans havia agafat l’auricular del telèfon negre de casa, una veu tremolosa i un esclat al teu cap et deixaren atordit. Dret, amb la mirada perduda al mirall de l’entrada veieres el seu rostre, el mateix que s’havia acomiadat a l’estació i que va ser reconegut pel jutge a les quatre de la matinada, a la vora d’una via, a l’alçada d’un abaixador ignorat, al bell mig d’enlloc, camí del nord. Demà anaves a complir disset anys, tu que sempre havies viscut massa de pressa i que somniaves amb conquerir un món que t’hi negà un lloc on emparar-te. Però el teu rellotge s’aturà sense més, sense un comiat, silenciosament.

dijous, 10 d’abril de 2008

Crònica d'uns records mar enllà

Recordes les sortides fredes de matinada cap el forn on el pa calent et donava vida i el forner et mirava distret. L’olor a farina cuita i llenya cremada et dirigien els pensaments cap els secrets d’un forn il·luminat amb el caliu d’una nit de feina i que n’eren estotjats zelosament darrera la pesada porta de ferro fus que tancava aquell petit infern de poble.

Oblides que eres menut, un infant crescut entre coses senzilles i manca de tot, però que de l’adversitat feies felicitat. Els moments eren teus, en solitud o amb companyia molt seleccionada. Tenies pocs amics, però intensos, de mirades sinceres i poques paraules. Descobries el món tal i com l’imaginaves; el món real ja vendria més tard.

Recordes el vent, com tancaves els ulls i li feies front mentre t’imaginaves volant sobre la mar, perseguint aquelles velles barques de bou, oloroses, que abarloaven durant els dies de tempesta en el moll de la fatiga. Recordes la llum del matí quan s’encenia per llevant i com t’hi escalfava lleu. Recordes la travessa per camps d’herba humida, camí d’un autocar ranquejant que s’obria pas a dures penes pels camins que t’ensenyaven la vida; i no oblides les primeres mirades furtives de sensacions adolescents des de la finestra petita de la part de darrera.

Entre mirades robades també recordes com un dia vares obrir una capsa i Pandora no hi era, en el bosc no hi havia éssers fabulosos i cap escala et permetia arribar al cel per acaronar la lluna. Els mags no existien, però la màgia estava dins teu. Ahir tornares a tancar els ulls mentre el vent bufava amb força i volaves perseguint tenaç l'última barca de bou que desaparegué per sempre part d'arrere l’horitzó.

J. M. Vidal-Illanes

dimarts, 1 d’abril de 2008

Crònica d'una no existència

El matí era fred, però el dia es llevava net, ben al contrari de la nit anterior, que s’havia colgat amb un plugim persistent, platejat, olorós. Havies ressorgit de les vísceres de la terra per una sortida de metro grisa i amb l’estrany fetor de sempre. Enrere quedava el renou dels vagons fugint cap a la desesperació de noves destinacions, enfora romania la gent absent, i tu caminaves. Pensívola aixecares el cap, la vista d’enrere cap el davant, marejada d’idees que t’atacaven el seny, i de sobta els carrers de la vella ciutat et semblaren més buits que mai. Ni el ca rodamón que et va mirar amb indiferència muda et va semblar que omplia ínfim el forat que aquella absència deixava dintre teu. Però caminaves.

El vent ara arrossegava una llauna buida, que rodolava alegre ignorant la trista destinació que tenia reservada. L’escombraire la va recollir introduint-la despectiu al cavàs amb rodes que arrossegava amb desgana. I caminaves. L’horitzó es mostrava ample i arrogant i descobrires que els carrers anaven buits per què no el veies per enlloc, però la mar anava plena d’ell, com el teu mirall, amb colors dòcils i mirada profunda, vertiginosa. Massa enfora. I cridares fort mentre t’enfonsaves: “no hi ha existència, si no em mires tu”.

J. M. Vidal-Illanes

divendres, 28 de març de 2008

Crònica d'una dona amb nina de plàstic

Caminava extraviada pel carrer fosc. Tot i que era un dia clar, l’entorn per on s’obria pas estava cobert d’una espessa no transcendència. Ella es movia perduda en un espai que no li pertanyia dins d’un temps robat, però la seva existència romania immòbil, sense futur possible al que aspirar. Els ulls oberts no semblaven percebre cap realitat, cecs de seny intuïen que la porta de darrera es tancava i que només li hi restava aferrar-se fortament a una nina de plàstic bruta i despentinada: el major tresor que hi podia abraçar, la major mostra d’estima que qualcú amb l’esperança oblidada en un racó inexistent i amb les maletes de la vida buides, podia sostenir. Entre les mans no hi duia la desesperació, només les mostrava tal com eren: inútils per una societat que no li reservava ja cap espai possible.

Vacil·lant seguia un camí indefinit, es va aturar i al cap d’uns instants va treure d’un contenidor d’escombraries una barra de pa menyspreada per l’opulència dominant. Amb la barra i la nina es va asseure en unes tristes escales, banc fred sense sentit per qui no te ja lloc on romandre, i carinyosament, bolcada en una mirada de tendresa insultant, començà a donar de menjar al seu únic motiu d’existència: la nina de plàstic bruta i despentinada que en les seves mans hi cobrava ara un esplendor dolorós.

J. M. Vidal-Illanes

dimecres, 26 de març de 2008

Crònica d'una caiguda

Mai no ho havies pensat, però un estel volant és tot un símbol de llibertat limitada; el fil és prim però resistent, suficient, quasi transparent, però el vincle és rotund: qui el mena recollirà la bobina fins fermar-te curt i desprès cauràs en unes mans que t’hi duran onsevulla vulguin. Ara et senties estel, però no veies les mans que dirigien el vol que dibuixaves al límpid cel de tardor. Malgrat tot pensaves que sobrevolar partdamunt de tot et feia gran, solemne, però només eres un titella de colors llampants i perfil geomètric. Aquest matí, en obrir les planes del diari i llegir notícies indesxifrables, baixares el cap i et reconegueres estel en mans d’algú que desconeixies: qualcú que dictava en l’ombra mentre t’exhibies cofoi i t’imaginaves el centre de la superficialitat. Tant ràpid pujares com l’esclat contra el terra et va deixar esmicolat, sense cap avís. Mai no calculares que volar lligat a una bobina de fil no és llibertat i el pitjor de tot era que tu eres estel i bobina a l’hora: presoner de la realitat que vares crear-te per poder lluir com un paó abstret.

J. M. Vidal-Illanes

dijous, 20 de març de 2008

Crònica d'un inadaptat

La ciutat on vivies només t'inspirava desdeny, la consideraves un terreny erm on l'auto-complaença regnant la convertia en un solar lliure a l'especulació econòmica i de conversa de bar. Sortir al carrer i veure com ningú no tenia res a veure amb tu, feia que la distància entre la lletjor que odiaves i el vidre de les ulleres que t'acostava a la realitat glaçassin l'ànim de continuar essent còmplice i part d'aquest bacinada. Senties, sense trobar el necessari aixoplug, com t'ofegava l'expulsió social i la superficialitat cultural que tot ho omplia i aquesta existència sense sentit t'esbraonava. Per a tu, viure en una terra buida, de falsa alegria externa i colorit aparents, però amb la total renúncia a tota vida interior per miserable i trista, et suposava un repte inassolible; ni el vol del falciot, ni els xiscles de la primavera que despertava et donaven confort. Els ulls que perseguires un dia i que et portaren fins aquí s'havien esvaït, com la boira d'aquell matí en que arribares amb ben poca cosa dins la bossa. Ara havies xocat amb la grollera realitat d'una societat opulenta que, per amagar les pròpies vergonyes, s'encaparrava en escatir-hi les misèries alienes, com una cortina, com una vànova que cobreix i oculta la lletjor de les pitjors renúncies de la gent, aquelles que hi construeixen una existència plena de xabolisme intel·lectual.

Mentre t'atracaves a la balconada del terrat de l'edifici més alt de la ciutat, llegies la carta que hores abans havies escrit; amb lletra ferma testimoniares que aquella ciutat era només la màxima expressió d'una indigència moral que odiaves i tothom obviava pel fet de recrear un retrat que ens descrivia despullats tal i com no voldríem ser ni voldríem que ens reconeguessin. Mentre queies un sentiment dolç recorregué el teu cos: mai més ningú et veuria com un inadaptat social, només series recordat per unes hores com un nom en les planes de successos de la mísera premsa local.

J. M. Vidal-Illanes

dijous, 13 de març de 2008

Crònica d'un roig de mort

La finestra m’obre els ulls a la mar qui em torna l’assossec perdut mentre abraç, impotent, la immensitat del que se’m nega. El so del bufacanyes del vell esmolador s’escola lliscant per la porta del darrere i com un escorregantall em remulla sobtadament el pensament, que torna a la mar que m'hi fueteja com les corretges de l’estima que em vares donar; unes vegades blanc, altres vegades negre. Un, dos, tres, les campanades llunyanes em recorden l’insomni de mitja tarda, quan la calor hipòcrita emmascara la fredor d’una absència. La llorderia del carrer intenta embrutar el record mentre el pentagrama desdibuixa les notes d’un homenatge contorçant la bellesa perduda d’una cançó impossible. Pensívola la mar espera l’horabaixa i el doiut fill del pescaire furga en les vergonyes amagades rere uns calçons massa amples... i el record torna a ocupar els llençols immaculats dins la caliditat perduda d’un jaç massa senzill per estimar a l’engròs. A les hurtes palpeig l’aire que ocupa el teu lloc suvora l’ara bastit dels objectes que construïren una profecia enguerriada, sense més. El sol frega l’horitzó tenyint-lo tot de roig de mort; el pensament, enjovat d’un sussús irredempt, mor, com el dia. Més tard, avui, la nit s’erigirà entre els honors de la summitat vencedora i la son tornarà novament a enterrar la realitat.

J. M. Vidal-Illanes

dijous, 6 de març de 2008

Crònica d'un comiat

Els ulls tancats. El so del piano dibuixava corbes que defugien, ansioses, amb olor a cedre, lliscant entre les petites flames de les espelmes enceses com a homenatge a l’època en que la peça va ésser composta. Les notes arribaven suaus a les meves oïdes, desprès la música va començar a penetrar-me les entranyes, a inserir-me més enllà dels sentits els sentiments que hi escampava. I va continuar arrencant-me el seny, a substituir el bateg del meu cor pel ritme cadenciós de la composició. Jo havia passat a formar part del pentagrama, barrejat entre moviments sensuals i signes de blanc sobre negre, rodones, blanques, negres, classicisme, giny, un galeig de corxeres i un tall de respiració. Seguda a la banqueta, massa baixa, de vellut vermell, la teva silueta retallada pel contrallum del neó que lluitava per abraçar-te penetrant per la llunyana finestra. La peça prenia vida pròpia, el piano s’engrandia sota les teves delicades mans, però adoptava una dimensió minúscula davant la grandesa de la interpretació. El cor, la cadència, el neó, Mozart, tu i jo. Una vegada més tot va quedar en un somni impossible; en acabar, i veure com t’aixecaves sense mirar enrere, vaig saber que t’estaves acomiadant.

J. M. Vidal-Illanes

dijous, 28 de febrer de 2008

Crònica de la Terra Promesa

El cap penjava dolorós. Les mans del pare tremolaven buides de vida, l’horror dibuixava l’expressió de l’esclat i la sang perfilava els contorns. Les cames primes ja no s’obririen pas cap enlloc, els braços bruts mai no tornarien a prémer amb força a ningú estimat. I la sang seguia esbossant la maledicció d’una terra gens promesa tant antiga com el fracàs de tot intent de viure en pau.

La petita nina sostinguda pel desesperat home no va tenir temps d’acomiadar-se de ningú, ni de res, però involuntàriament s’havia vist arrossegada pel protagonisme d’una efectista fotografia d’agència. La portada del diari – muda necrològica incessant- accentuava el drama no cercat. Els somriures còmplices de juganera innocent s’havien trencat per sempre i la sang dibuixava ara el drama d’un joc molt real.

Damunt la taula una tassa, el diari i un telèfon que interromp l’escena com una intromissió salvadora. En ensumar el flaire del cafè la sang penetra durament cos endins. Al meu voltant tot segueix igual, impertorbable, insensible, però els ulls no em deixen veure més enllà d’una llàgrima espontània i impotent que llisca ara sobre el rostre tancat de la nina.

J. M. Vidal-Illanes

dijous, 14 de febrer de 2008

Crònica d’un viatge sense retorn

Dicotomies simplificadores. Satisfacció generalitzada: si és simple, bo o dolent, és més fàcil d’entendre. Mires el voltant, defora fa un dia net, pell endins el vent et talla l’existència. Busques les arrels, però et convenç la idea de que et perds en una manera subterrània d’anar-te’n per les branques. No hi veus cap bosc –pot ser les branques subterrànies no et deixen- però gaudeixes del flaire de la terra humida i rovellosa. Aquesta terra -penses ara- et cobrirà un dia i ja no podràs tornar a la superfície a deixar-te enganyar per les branques aèries que oculten el bosc. Sents el fracàs de la inadaptació permanent ja no pertanys a un món que no desitges però no trobes la sortida, ni ningú que t’indiqui la propera estació. De pell enfora l’aire segueix transportant un flaire a floridura inquietant, tornes a escoltar la cançó, i voldries agafar algú de la ma i pujar el turó de Solsbury. Recull les coses que venim a dur-te fins ca teva, de on mai hauries d’haver fugit a l’encontre del no res.

J. M. Vidal-Illanes

dijous, 7 de febrer de 2008

Crònica (i III) en una Galeria

Te veig entrar, directe, em talles en passar. La diagonal que dibuixes, les passes cadencioses i la mida exacta de qui sap observar. L’abric elegant i sobri, la mirada serena i calculada, la respiració harmònica: tot en tu em captiva. Fins i tot la contrarietat que trunca el desig de gaudir en exclusiva d’una obra que t’atreu i que voldries fer presonera dins la gàbia de col·leccionista que has anat bastint. El gir sobre les teves passes i el comiat que torna a deixar-me orfe d’un contacte plàcid.

Ara el llum s’ha extingit, el remor de la ciutat torna dolç, com un secret a cau d’orella, suau, imperceptible. El moviment defora s’alenteix, les ombres transiten lleus, sense tocar-se. A dins tot pesa, tanta bellesa dol, insulta els sentits de tot aquell que pren consciència de la misèria tangible que es veu encerclada d’esvaïts triomfadors de coll blanc, ignorants ofegats per la liqüescència de l’existència, que mai no s’aturen a escoltar els pensaments.

Mirades perdudes, res a dir, sons d’un violí virtuós que parla d’absències. M’he quedat sol, en un estat incomplet, buit, dolorós. Demà tot serà desmuntat, peça a peça la bellesa viatjarà cap a destinacions incertes i jo restaré aquí, immòbil, silent, esperant la propera exposició, omplint l’estança, invisible. I donaré alè a les obres noves que penjaran orgulloses de les parets. Jo les acaronaré sense tocar-les, les bressolaré i elles s’adaptaran a la meva presència, pacients. I quan entris em plaurà ser l’aire que respiris, que t’assossegui profundament, sentir-me tallat per tu, remogut en la densitat del moment, recórrer els pensaments en silenci i poder sentir-te, un cop més, tant i tant a prop.

J. M. Vidal-Illanes

dimarts, 5 de febrer de 2008

Crònica d'un horabaixa a l'Havana

Els plecs dels llençols dibuixaven els instants cremats, mentre per les parets, des del carrer, s’enfilaven els sons perduts de cadències afroamericanes que descrivien tot l’erotisme de l’instant. La contrafinestra penjava dels gaufons i es mantenia ferma, tamisant la llum de la tarda, filtrant l’essència de colors barrejats amb alenades compassades, entre una calor minvant, apaivagada per l’oratge de la marinada. El ventilador del sostre, fidel testimoni mut, ranquejava fatigós, girant com el món, sense implicar-se en res, com tanta i tanta gent.

La nina mulata no devia tenir més de dotze anys, prou madura, però, per aquest vellard holandès, mancat d’escrúpols, curt de seny. La tarifa, massa assequible, era el de menys; el de més ha estat l’experiència, una vegada i una altra reiterada, amb Keila, que, innocent, ho ha viscut sempre amb tota normalitat; des que te consciència del món sap que és venuda pels seus pares a canvi d’una contribució a l’economia familiar. Què sinó pot fer per sortir de la misèria econòmica, aquest pare fracassat, que ha embrancat la seva família en una aventura de misèria moral. Keila, com les seves germanes grans, com les seves germanes petites, quan els hi arribi el moment, només vol satisfer, sense ser massa conscient, l’ardor d’aquests frustrats miserables que furguen el folre de la seva cartera, i a cop de desgastats dòlars, buiden el ventre d’insatisfaccions mal contingudes.

A l’Havana, el sol, avergonyit, s’acomiada tristament retallant el malecón part darrera l’horitzó.

J. M. Vidal-Illanes (c) 2006

Crònica d'un mur esfondrat

Una llum declinava, taronja. El reflex de la caiguda del sol, inevitable. L’horitzó, inabastable. L’aigua de la piscina –o era una peixera?-, inestable. El cos surava, dòcil.
L’ofec, dolorós.

La cançó, tantes vegades escoltada, tantes sentida, d’altres sonada amb la dolça guitarra friccionada per uns dits ebris, a la caiguda, inevitable, del sol. Sobre la taula, el sifó, la llimona tallada i el Xoriguer fresc... mirant amb l’ull espia, lateral. Els dits desplaçant-se més ràpid del que eren capaços, la màgia de la tendresa ho feia possible.

I desafinant: “two lost souls swimming in a fish bowl...” any rere any... les llàgrimes són salades –ho havia oblidat-.

J. M. Vidal-Illanes (c) 2006

diumenge, 27 de gener de 2008

Crònica (II) en una Galeria

Fa fred i humitat i entre tant aldarull al carrer, caminant cadenciosa a contracorrent, se’m fa difícil mantenir l’elegància exigida, però s’escau. Ell s’ha detingut, ha mirat cap a l’interior a través del gran finestral que inunda de color la grisa façana. Crec que el rostre se li ha il·luminat i amb un gir lent ha empès la porta. S’ha decidit a entrar. Mira l’endreçada estança mentre descriu un recorregut errant, com si prengués les mides a l’espai, pot ser ho fa per tal d’adaptar-se a l’escala de les peces. Discreta i formal, saluda el galerista, en silenci, inclinant lleugerament el cap. La nostra ombra es projecta, un tant grollerament, sobre el trespol de fusta blanca; amb aquesta Il·luminació concebuda per ressaltar obres d’art, et sents una mica intrús. Aquí no fa fred, la calidesa d’aquest espai blanc i net s’accentua gràcies a l’aïllament acústic dels vidres: el bulevard, amb l’insultant rerefons d’estridor, ha quedat enrere. Ara sí, descrivim un trajecte circular, amb parades a totes les estacions, car cada quadre és com un ara, una al·legoria a la passió: aquesta, emperò, és una passió per l’art. Unes passes més, alentides fins l’immobilitat, es fa el silenci absolut, l’espetec de les sabates ha estat engolit pel ronquet de la respiració. Ell fixa la mirada sobre una tela de grans dimensions, de colors terrosos que descriuen un viatge al passat, però amb reminiscències de contrasentit cibernètic; tot s’ha de dir que és una obra de gran bellesa. Ara fa una passa enrere, calculada, mesurada, mentre examina amatent els detalls, escruta la peça en la mesura que li ho permet la vista. Lentament comença a avançar cap el gran quadre, però ho fa dibuixant una diagonal imaginària. Acota el cap, doblegant subtil l’esquena i mira el retolet aferrat a la paret: autor, títol, any i tècnica utilitzada –tècnica mixta, diu la plaqueta-. Amb el dit assenyala, sense tocar, el punt vermell enganxat en un angle de l’etiqueta. Contrariat, ell s’agita i em transmet un moviment d’enuig contingut. Jo, immòbil, escometo la meva funció i intento mantenir la compostura. Crec que volia adquirir la peça i algú se li ha avançat. Gira sobre els seus talons i se dirigeix cap a la porta, inclinant en silenci el cap en passar suvora el galerista. Finalment esbufega un lament, quasi gemec, car novament s’ha d’endinsar en el desgavell d’on s’havia esmunyit, mentre enrere deixa el paradís lleu i momentani que ens havia asilat. Ell m’aixeca el coll, fa fredor, ara cauen uns flocs de neu que justifiquen folgada la meva funció; vertaderament, em reconforta ser un tres quarts i haver estat fabricat amb llana de la millor qualitat.

J. M. Vidal-Illanes

dissabte, 26 de gener de 2008

Crònica (I) en una Galeria

Han tornat a encendre els llums, són d’aquests que primer estenen una resplendor apagada, groguenca, i que després banyen les parets de l’estança d’una blancor quasi diürna, com enganyant la natura del dia i la nit. Defora es veu passar la gent aqueferada, cap-cota, entre el renou del trànsit de cotxes embarzerats en una contesa de blastomies, sempre present en aquesta hora crepuscular que marca el ritme de sortida de les feines de coll blanc. Els que hi entren defugen de la voràgine del carrer, que inunda voreres de disseny; s’hi endinsen cercant prolongar la pau que els hi era furtada i que perillava davant el risc d’aürtar amb les arregussadores pretensions dels que se senten atrapats per la velocitat del temps, qui corre més ràpid que ningú. Nogensmenys, ja al carrer caminaven pausadament a contracorrent, pensant només en abeurar l’ànsia de bellesa extraviada a la recerca de l’espurna perduda. Aquest que em mira guarda la distància correcta. Ja es veu, pel seu aspecte, que sap assaborir la visió de determinades peces. Es fa enrere, només una passa, calculada, mesurada. Ara escruta, recarceja els detalls, en la mesura que la vista li ho permet. Avança lentament en diagonal, cap a la dreta, respirant harmoniosament, com qui es delecta amb tots els sentits per gaudir-ne. Mira la paret? No. És clar, quin sentit tindria mirar ara la paret, llisa i blanca... està visurant aquest requadre aferrat al mur, on amb lletra clara s’exposa, a qui l’interessi, l’autor, el títol, l’any i la tècnica utilitzada. Ara em torna a mirar amb un gest contrariat que es transforma en una ganyota de continguda tristor. Acaba de parar esment en el punt vermell que indica que algú altre se li ha avançant. Es clar, ha estat aquell col·leccionista francès, el dels cabells llargs i blancs, que a mitja tarda estrenyia, afablement, la ma de l’amo de la Galeria. Per mi millor, el clau del que estic penjat aquí m’està provocant unes lleugeres molèsties a la banda interna del bastidor; estructura de fusta de pi que em procura la necessària rigidesa per oferir-me, digne, a la vista de qui em vulgui gaudir.

J. M. Vidal-Illanes

dimecres, 23 de gener de 2008

Crònica d'un extraviat

Perdut en l’instant oblidat, observo l’entranyable personatge quasi cec que s’ha instal·lat al meu davant, a cobert del soroll sord de l’Estació Central. L’home mira amb detall una peça de paper arrugat que sosté tremolós entre les mans, de la butxaca de l’abric treu una lupa il·luminada i acostant l’ull com si d’un comptafils es tractés, s’inclina exagerat per desxifrar les lletres del missatge misteriós –o això m’agrada pensar, que es tracta d’un misteri a desvetllar-. L’aspecte mixt del personatge ja és tot un misteri, si el mires d’un cop d’ull, et suggereix la imatge d’un clochard un homeless dels que em saluden al parc mentre sostenen els vespres amb una botella de licor barat; però si l’observes més detingudament et xoca la roba que hi du, neta, molt neta i nova, dins d’un ordre que contrasta amb l’aspecte extremadament despentinat i sense afaitar que exhibeix amb absoluta naturalitat. Les sabates són noves i lluentes, com si mai haguessin trepitjat el carrer, però hi du les mans brutes i gastades com les d’un sacrificat miner.

L’home em mira i em diu amb una veu serena però distant: «Caminava cap el perfil de l’horitzó, on les fulles canten i els ocells cauen. On no puc veure l’arc de sant Martí perquè la pluja m’esborra la mirada. De cop m’he perdut i he oblidat el que he vingut a fer en aquesta vida». El miro i quan vaig a contestar-li amb cortesia que no li he entès, s’alça i es gira cap a l’andana amb una solemnitat que talla l’aire que respiro. L’instant es deté i el tren passa i queda enrere, travessant la desaparició, esquarterant el moment esvaït. L’home puja al tren, a l’encontre del no res perdut. Mira per la finestra i somrient, amb tot el misteri d’un imperceptible estabeig, em saluda darrera el perfil d’una fulla que canta a l’horitzó bressolant un ocell que cau per l’arc de sant Martí. Perdut en l’instant, enganyat per un futur falcirostre, començo a caminar pel perfil de la frontera on molta gent oblida el que ha vingut a fer en aquesta vida.

J. M. Vidal-Illanes

dilluns, 21 de gener de 2008

M’ho contà una nina, tal dia com avui




Un infant es trobà el cor d’un all que feia “bum-bum, bum-bum”.
El nin, mirant-s’ho impertèrrit, li va fer: “nyam-nyam, nyam-nyam”.







diumenge, 20 de gener de 2008

Crònica d'una terra malalta (des d'uns ulls innocents)

La filleta trista d’ulls fulgents volia emprendre camí cap el firmament, però havia d’esperar a que es fes de nit perquè sabia que de dia només es podia anar a visitar els niguls. La filleta trista de mirada llangorosa sabia que al niguls habiten criatures que adopten formes canviants, ara un elefant, ara una boa, ara un baobab... La filleta rossa d’expressió melangiosa volia anar cap els estels, volia descobrir el motiu de perquè no somreien des de feia temps. Va cercar i cercar però els estels lluïen sense somriure. Es va aturar en un asteroide blanc i des d’ell va contemplar la terra, blava i bella com els ulls d’una moixeta que allà baix miolava de tristor. La filleta de cor trist i noble s’estava fent gran, i apesarada s’interrogava: què li estam fent a aqueixa terra que d’enfora sembla sublim i d’aprop dolen els esquinços del malbaratament de tanta bellesa? La filleta intel·ligent, amb mirada interrogant, ara tocava de peus a terra i en un revolt del pensament es va trobar amb la iniquitat humana; ens estan embacinant mentre impúdicament els hi creix el pes de les butxaques.

(Dels niguls a la terra )

J. M. Vidal-Illanes

dimecres, 16 de gener de 2008

Crònica (o no) d'una Conversa futura amb Schoenberg

Enyorat, Π(3’14) mira l’exterior. L’ull de bou de la seva cambra de cel·les de grafit, deixa entrar una tènue llum de pols solar. El raig de colors, presoner del vent ingràvid que travessa el fons estelat, il·lumina l’estança com ho farien aquelles antiguitats anomenades espelmes i que avui dia només es troben en versió hologràfica. L’emissor invisible d’ones sonores tridimensionals escampa, arreu l’atmosfera de serenor, una antiquíssima peça musical: Pierrot lunaire. Embolicat per la cadència dels sons concebuts per Schoenberg, un llunyà 1912, Π(3’14) tanca els ulls. El sofà d’aire i estructura de fibra òptica, està programat per a simular les sensacions dels viatges interestel·lars; però la cadena d’àtoms de la seva nau, que acostuma a transportar-lo travessant la lleugeresa que tot ho separa, no pot ésser imitada amb fidelitat.

Π(3’14) parla amb Schoenberg, es comunica comprenent cadascun dels sons articulats al voltant d’una imaginació avançada al seu temps. Schoenberg li torna amb agraïment, el plaer d’una conversa musical. Π(3’14) ja no enyora. Ara respira. El cervell s’activa. La pell, amb la temperatura exacta, sent. Amb els ulls clucs, divisa l’univers, obra espontània d’una gran explosió de casualitats.

J. M. Vidal-Illanes

dilluns, 14 de gener de 2008

Crònica d'un insult (ens varen dir tarats)

La llum matisada per la persiana de fusta es projecta, allargada i càlida, contra el sòtil de l’estança. El cridori matinal dels fillets del tercer, davallant de dos en dos els graons de l’escala, m’indiquen que ja són prop de les nou; ells continuaran esvalotats camí d’una escola confessional que els ensenyarà els principis de la convivència concertada i sufragada amb els diners de totes i tots. No em moc, però sent el caliu del teu cos, nu, estirat, i sé que roman en la mateixa posició en que el vaig deixar ahir, després de fer-te l’amor. No et vull despertar, però jo hauria de prendre una dutxa ràpida i afaitar-me abans de partir cap a la feina al jutjat, on m’esperen dotze judicis de faltes.

Ara, amb el cap banyat i les idees més fredes, pens en el que vaig sentir ahir a la radio, mentre te mir com omples tots els plecs dels llençols amb el teu cos bronzejat, torrat pel sol primaveral, musculat, empatxat d’estima, ple del fruit dels abraços, la connivència, la convivència: formam una molt bona parella, ens estimam, mai discutim per res... i van vuit anys.

Torn a pensar en la veu insultant d’un malentranyat alcalde de no se quin poble de Catalunya, en el menyspreu d’un alt funcionari de l’Obra, en les paraules plenes de sentiment cristià d’un arquebisbe... totes diuen el mateix: tu i jo som una anomalia repugnant, persones tarades, ciutadans de segona. Ara me gir cap el mirall i retenc les dues imatges, la meva i la teva, mentre prenc camí cap a la feina m’ajust la corbata al coll i agaf el maletí que em vares regalar. Una besada al front i un breu comiat fins a la tarda, en que passaràs a recollir-me com cada dia.

J. M. Vidal-Illanes

dissabte, 12 de gener de 2008

Crònica d'una esquena banyada

Horacio observa la finestra. A l’altra banda dels vidres la foscor persisteix a manera de presagi. Normalment, un feble raig de llum acostuma a acompanyar cada matí l’acte d’obrir els ulls i sentir de nou que ha de cremar un dia més de la seva vida; però avui Horacio s’ha llevat una mica més prest del que és habitual. Avui aquest artesà de vida pausada, conversa de bar i natura desperta, no baixarà al taller a rematar la darrera sabata, assegut a la banqueta mentre el vell mestre li dóna conversa.

Horacio es mira les mans, colrades com la pell que treballen, fortes com el convenciment que el conduirà a la plaça, on un camió empolsat espera emparat en la negror d’aquesta freda matinada. Avui emprendrà camí a l’altra banda. Demà, potser en dos dies, travessarà el riu. El reclam d’una vida de benestar material és massa fort. A les aigües fangoses que fan de frontera deixarà la dignitat, els amics i bona part de la seva vida passada... com dir-li que està a punt de córrer cap a l’abisme? Com dir-li que la societat realment lliure que espera trobar en travessar la línea només existeix al món dels somnis?

J. M. Vidal-Illanes

dijous, 10 de gener de 2008

Crònica d'una prima línia groga

Caminaven per la prima línia groga sense saber cap a on portava aquella estretor incansable. Prima i lleugera, discontínua, com la felicitat; escorcollant un sac buit sense fons, desenrunant la fatiga, miraren l’horitzó. La felicitat novament, intermitent, entaforada entre un pensament, discontinu, groc.

Els dos borratxos mantenien ferms una destinació indefinida, foragitant la vacil·lació, s’autopropulsaven automàticament, caminaven rectes sobre la prima línia groga; i miraren l’horitzó, sense sol, que la mar s’havia engolit amb fruïció. Intermitent, el pensament, es miraven i s’interrogaven: qui aguantava a qui. La suma d’esforços encadellats en la despeguesa de sentir-se ebris, aliens d’un món que no volien. Miraven l’horitzó fosc, que ja no es veia. La suma mantenia la traçada recta, discontínua, com la tristor, la felicitat, la sensació de fals control.

Caminaven i la línia groga havia canviat de costat, miraren l’horitzó, el sol s’acostava a tota velocitat, enlluernador, constant. Un impacte inesperat, la línia groga desaparegué, però la llum s’elevà cap el cel, fosc, intermitent. La sensació de lleugeresa ja no era d’ebrietat. Com tantes vegades en la vida, caminant per la prima línia, trobaren un final que, inesperadament, topà amb un mal càlcul de línies grogues i de costats equivocats.

J. M. Vidal-Illanes

dimarts, 8 de gener de 2008

Crònica d'una absència

L’aire pesava més que de costum, la densitat del moment s’estenia entre l’absència d’esperança i el flaire penetrant de les roses humides, blanques i roges, entrellaçades amb l’hàlit d’una asèpsia calculada per a no pertorbar el dolor. Un pas decidit i el silenci contingut va ser penetrat per la fulla tallant del moviment que, com una lluenta navalla, s’immiscí tímidament i ingràvida en la frontera incalculada del penya-segat prematur. La llosa, freda, era només un pensament que brollava entre els records d’anys de convivència en vida trencats al alba en apagar-se la llum, per sempre.

Aquella tarda, de manera travada, vaig encetar un erràtic moviment que s’alentia a mesura que la distància amb la immaculada urna de vidre es reduïa. De cop i volta la realitat va travelar amb la imatge luminiscent del teu cos amortallat, que ja no reconeixia com a res que hagués vist abans. La imatge distant va tomar indiscriminadament pensaments i memòries dolces, rancúnies i retrets fossilitzats per la costum, imatges inventades sobre traços mai viscuts, reconstrucció d’un trencaclosques enganyat per l’inexorable pas del temps, que res no perdona.

El buit que has deixat a la teva butaca favorita, dibuixa un rastre glacial i transparent. La solitud en que em va semblar que et quedaves en desaparèixer baix terra, m’ha acompanyat fins els racons dels teus hàbits favorits; ara, aqueixa solitud colpidora desplega les acolorides ales de paó reptador per palesar la petitesa de la frontera entre l’estada i l’absència; ara, la meva inexistència completa dóna pas a un dolor que només l’oblit dels records tenyits de tendresa podrà apaivagar.

J. M. Vidal-Illanes

divendres, 4 de gener de 2008

Crònica d'un foc ritual

Una capsa de cartró ondulat, rebutjat embolcall d’una pantalla de plasma de darrera generació, amagava zelosament un univers de tresors arreplegats durant llargues jornades de vinclar el cos dins els cendrosos contenidors de brossa: són les pertinences creades des de les belles deixalles menyspreades pels que hi tenen tot el que no necessiten. El valuós incert d’allò que es converteix en únic i total patrimoni d’una persona que va travessar involuntàriament el llindar de la societat de l’opulència, hi cap dins les quatre parets rectangulars d’un vell embalatge. Més enllà d’una frontera desdibuixada per l’egotisme, hi ha un món que no atura de créixer, un paradís de malson confinat a la marginalitat pels irresponsables socials.

La bellesa crepuscular inunda el petit recinte que acull un dispensador de diners, extensió intemporal de l’abjecte negoci de prestamistes i usurers que practiquen els que un dia foren refugi d’uns estalvis que ja no hi són... avui ningú amb economia modesta no pot apartar ja un cèntims de coixí per quan vinguin maldades. El roig que s’escampa pels dos metres quadrats de caixer aporten calidesa als cartrons que serviran, una nit més, de jaç improvisat. Afora fa fred, la nit tanca la tenalla de les tenebres i fosca sense futur, fins a l’endemà en que caldrà buscar una excusa valenta i voluntariosa per vagar entre cossos insensibles d’un paisatge aliè.

La matinada més freda glaça l’enteniment, tres indigents intel·lectuals de bona família decideixen escalfar l’ambient, i mentre escampen benzina entre cartrons i tresors incompresos, pensen en el favor que fan a la societat esborrant tant antiestètica i deforme manifestació de la pobresa econòmica i de la marginalitat de carrer. En un món on només l’èxit i l’opulència es dibuixen nítids com el gran tòtem al que venerar a cegues, hi ha qui tortura la benzina per a que prengui forma i alçada en un roig de foc ritual, expiació i mort d’uns inadaptats que alteren l’harmonia postissa d’un anhelat paratge virtual.

J. M. Vidal-Illanes

dimecres, 2 de gener de 2008

Crònica de Sheik Kondewa

El primer record de Sheik Kondewa era que no recordava res del seu pare –ni de la mare-. El segon record encara era present per a ell: l’existència és una constant fugida al llarg d’un prim fil de seda entre la vida i la mort i pesa el que un AK 47 li pot pesar a un infant de deu anys. Un tercer record: les belles postes de sol des dels turons de la serralada dels Monts Tinga, assegut en un socó, pensament que el va acompanyar cada vespre des que va ser segrestat a Sefadu el 1995, llavors les sigles del FRU no significaven res per a ell, ara ho són tot i costa d’oblidar-les.

Sheik només era un infant més d’entre els milers d’innocents atrapats en una incomprensible guerra civil d’origens estranys i revenges personals. Un infant obligat a caminar centenars de quilòmetres com a mercenari barat al servei de quelcom que ell ignorava. Un infant que fins a complir els vuit anys només podia defensar-se amb una vella pistola Makarov i un matxet. Quan va ser capaç de brandir un Kalashnikov ja hi sumava dotze morts al seu macabre compte personal. En coneixer a “Killer” i el seu sac amb la calavera de la primera víctima, que transportava com a amulet de la bona sort, Sheik no recordava una altra vida que la de nen soldat, que la d’un sanguinari irracional que no es reconeixia com a persona quan s’observava en un mirall, víctima d’una parestèsia lògica si capbussem en el seu perfil humà de forçada gosadia.

Ara, l’adolescent Sheik Kondewa intenta fugir de les estadístiques que l’inclouen entre el seixanta per cent d’analfabets homes de Sierra Leona –si hagués nascut dona s’hi trobaria entre el setanta-nou per cent d’analfabetes-. Ara, un Sheik de rostre dur, inusualment adult per a un infant, intenta reprendre el camí de les postes de sol; cansat de guerra, ansiat de pau, busca trencar el jou que l’uneix a un passat vessat de vermell. Com l’home tranquil que substitueix la boxa per les verdes praderes d’Irlanda, Sheik vol ser l’adolescent pacífic que no li deixaren els adults, reingressant en una tensa normalitat, buscant un lloc en el que li queda de món, on acaba la irrealitat. Però el jove Kondewa resulta massa dur per a una pelicula de John Ford i excessivament irreal per a un guió de Frank Nugent; el seu passat no donaria ni per una película de denúncia: ningú no se la creuria.

Ahir em vaig assabentar que Sheik ha trobat una via per reconciliar-se amb l’avenir, de segellar les ferides sagnants de les víctimes que comparteixen amb ell un espai de futur. En veure’l per la televisió jugant futbol en un centre de rehabilitació de nens soldats, vaig creure que Sheik em clucava l’ull, va ser en l’instant quan, en marcar un gol amb les seves gastades espardenyes de tela, es fonguè breument en una celebració on víctimes i botxins s’abraçaren per un instant, en un contacte d’una humanitat escarrufant. En acabar el partit, en aquell racó perdut d’una oblidada terra, el sol, aquella tarda, els va dedicar –a les víctimes-botxins i als botxins-víctimes- una cernuda posta amb més colors dels que mai ningú hauria pogut imaginar. Aquella nit Sheik Kondewa dormiria esgotat acceptant el paper d’adolescent pacífic, desitjant que el demà arribés amb el sentit de la vida que una mala tarda va perdre a Sefadu quan només tenia cinc anys.

J. M. Vidal-Illanes


Kalàixnikov

ultralocàlia » Blog Archive » Kalàixnikov

ultralocàlia » Blog Archive » Kalàixnikov

Júlia i la xarxa

Júlia i la xarxa

LLuna Negra

LLuna Negra

Darrers relats publicats en paper

Portades de les darreres publicacions de relats en revistes

Humitat als ossos

Humitat als ossos
Humitat als ossos. Per J. M. Vidal-Illanes, al número 57 de La Lluna en un Cove

Tren equivocat

Tren equivocat
Tren equivocat. Per J. M. Vidal-Illanes, al número 33 de la Lluna en un Cove
Accés a l'extracte de

Tren equivocat

Bumerang

Bumerang
Bumerang. Per J. M. Vidal-Illanes, al número 30 de la Lluna en un Cove
Accés a l'extracte de

Bumerang

Els sorolls, la nit, el veí

Els sorolls, la nit, el veí
Els sorolls, la nit, el veí. Per J. M. Vidal-Illanes, al número 29 de la Lluna en un Cove
Accés a l'extracte de

Els sorolls, la nit, el veí

Entre niguls canviants

Entre niguls canviants
Entre niguls canviants. Per J. M. Vidal-Illanes, al número 20 de La Lluna en un Cove