Cròniques...

Cròniques...

diumenge, 30 de desembre de 2007

Crònica d'un que mana

Alça la mirada, sangonosa, cap el sòtil del blanc despatx d’una casa d’igual color. Estira els braços com si volgués abraçar el món, però el món no es deixa. Ell és obstinat i el seu desig s’estén tenaç. Al final la follia s’acaba imposant i les extremitats forcegen fins tenallar el blau planeta que en pocs minuts torna roig, com una posta de sol abans d’una ferotge tempesta. Ara l’abraçada ofega.

En incorporar-se suaument a la posició confortable de la butaca de pell verda, despenja el telèfon i dóna una breu instrucció, com un reglot. En pocs minuts, a milers de quilòmetres, una orgia de focs d’artifici amb mort molt real, solca el cel eclipsant l’alegre lluentor dels estels que emmudeixen astorats. Tot, com un decorat mal bastit, cau i toca fons.

Avui, molt temps desprès, atònits, perplexes, mirant cap el cel tacat de sang, assistim a la posta de llarg d’una baula més d’aquesta cadena de despropòsits en que s’està convertint l’aventura humana: ordenar, cruelment i injusta, l’inici d’una guerra il·legítima i il·legal et reinstal·la en el confort d’una oval estança d’un lloc perdut en la indecència; ser un guerrer de l’arc de Sant Martí i lluitar per la pau, t’escurça el camí que condueix, amb dreceres d’ignomínia, a la estança infame de la delinqüència.

J. M. Vidal-Illanes

divendres, 28 de desembre de 2007

Crònica arriscada

En ocasions hom pensa que qui et parla ha perdut tot contacte amb la realitat; potser la seva realitat és més poderosa que el que noltros percebem com a veritat. L’aforisme diu: mig món se’n riu de l’altre mig, però uns tenen gràcia i els altres no. Quan se’n riuen de mi, no em fa cap gràcia; igual estic a la meitat equivocada... Ahir sentia l’engany solcant la meva pell, nafrant el sentit comú que sagnava implorant que aquell personatge deixés d’insultar la meva intel·ligència –o el que queda d’ella- pregant que marxés deixant-nos en pau sense girar la vista enrera i, per damunt de tot, que se’n anàs tancant suaument la porta i que se’n dugués amb ell tot l’odi i la crispació que ha disseminat irresponsablement. No importava que digués adéu amb els focs d’artifici d’un periodista acòlit i els focus d’un servei públic il·lícitament apropiat per a l’enaltiment particular, com en els espectacles que els antics reis organitzaven per demostrar el seu poder, només que ahir no vaig saber distingir entre el rei i el bufó.

J. M. Vidal-Illanes

dilluns, 24 de desembre de 2007

Crònica de la bona educació

El llum de tarda projecta unes ombres allargades que es fonen amb l’escalfor de l’asfalt, al bell mig d’una Gran Via esmorteïda a les acaballes d’un esvaït diumenge. Carles ajuda el seu fill adoptiu amb el treball de classe, per sort l’exposició de Corot que han anat junts a visitar aquest matí ha estat molt il·lustrativa. També els comentaris de la parella de Carles, en Macià, professor d’Ètica a l’Autònoma, amant de l’impressionisme i de la natura, han servit per endegar la feina. Eduard, que així nom el jove, es troba a la recta final del batxillerat i l’any vinent voldria estudiar Història de l’Art –si alguna ment preclara no proposa suprimir-la, es clar-; el treball es titularà: “La passió per la natura a la pintura preimpressionista de Corot”.

De l’altre banda del carrer una pilota de futbol surt disparada pel forat d’una finestra seguida d’aprop d’un crit que sona a cançó del Serrat: “deja ya de joder con la pelota!”. La Carmen, acaba de bolcar tot el seu entusiasme educatiu sobre el seu fill biològic, en Joan, que havia escampat per terra la gerra amb flors que adornava la “taula camilla”. La resposta de Joan, tot un encant, no es va fer esperar: “que et donin pel sac, que jo me’n vaig al carrer i no sé si tornaré”; la mare li recorda que encara té els deures d’escola per fer, però aquesta constatació es perd pel forat de l’escala barrejat entre les blastomies del Joan, que passava completament de l’estèril esforç de sa mare per evitar-li el ja consumat naufragi escolar. De fet, el vailet no volia ser a casa quan en Manolo, pare biològic –o no- del Joan, estès de tornada després de veure amb els seus amics el partit de futbol codificat al bar de la cantonada. Avui el seu equip havia perdut i quan això passa torna de molt mala llet i amb un sensible positiu d’alcohol en sang. La Carmen s’observa al mirall, encara se li nota la marca a l’ull dret de la darrera batzegada que li va cruspir el Manolo...

Jo, des de la meva privilegiada finestra de la cantonada ho veig tot assaborint un cafè, ple d’aroma de tarda, mentre a la radio escolto la veu d’un ministre de Deu clamant contra la destrucció de la família, la falsificació de la condició humana i no se què de que “això només es pot donar entre un home i una dona”, postil·lant emfàtic: “això és una aberració, s’està deixant de tutelar adequadament els drets dels pares, dels infants i dels educadors”. Realment estava exaltat davant aquesta “voladura controlada de la família” que pretenia introduir una llei “aberrant, per a gent que pateix una patologia corregible...”.

Just en aquell moment, la Carme sent com la clau del Manolo intenta, amb poc èxit, fer-se pas al pany de la porta. Mentre tant ella, amb les mans al cap, tremola asseguda a la cadira de la cuina, el sopar no està fet i al seu cap s’amuntega el record dolorós del darrer dia que això va passar. I mentre una llàgrima histèrica fuig del seu ull, ella s’observa en silenci les marques als braços que, no gaire subtilment, li va deixar la molt aberrant i massa freqüent “voladura incontrolada” dels valors familiars.

J. M. Vidal-Illanes

dissabte, 22 de desembre de 2007

Crònica d'un amant

Enfilant la recta de l'edifici terminal la densa boira no feia presagiar res de bo. El dia s'estava despertant mandrosament, la nit havia estat plàcida a estones, plena de calma i acolliment, acaronada pel conte i les paraules tranquil·litzadores d’una veu envellutada que recordaven el bé que fa l’abraçada de la persona estimada. Però la boira exterior era un reflex de l’espessor que imperava al meu cap, per la manca de son, per l’agitament d’alguns instants.

La cua a facturació. “Surt a l’hora l’avió?, es que amb aquesta boira...”

-Sí, no hi ha cap problema. L’avió ve de Madrid i te l’arribada en hora...-
-Gràcies.

Assegut, llegint “Estúpids homes blancs”, miro el rellotge. Ja passa de l’hora, és evident que la boira s’està cobrant les seves víctimes i ens mantindrà presoners durant el temps que decideixi.

La boira interior està escampant. El meu amor s’acomoda en els records d’uns instants plens de dolçor. Han estat tres dies meravellosos i el tel que intenta cobrir-los no aconsegueix esborrar els meus sentiments. El teu rostre, la teva veu, les expressions, les abraçades, les paraules... tot és més fort que la boira, l’exterior que ja escampa, i la interior, que ja ha estat vençuda.

(La veu metàl·lica avui sona clara, l’anunci ens desperta de la nostra letàrgica espera, és hora d’embarcar.)

J. M. Vidal-Illanes

dijous, 20 de desembre de 2007

Crònica d'Ahmad

Feia temps que es veia venir. Un animal engabiat ansiós de llibertat, àvid de créixer, no disposava de gaires opcions. No era la primera vegada que ho intentava i ara ho havia aconseguit. El seu fràgil coll no havia pogut resistir la pressió que la tenalla dels barrots de la gàbia li exerciren, parany mortal en que sempre esdevé una sortida impossible per a la fugida. El cos recargolat jeia desarmat en terra i el plomatge, altrament d’un maragda viu, dibuixava una silueta de fredor pàl·lid.

Empresonat des de feia anys, mancat de la llibertat en que havia nascut, acorralat en un ritual sense sentit, en solitud ¿quins motius tenia per a viure ofegat en el sense-futur? Veient passar els dies amb el paisatge de fons del bosc humit on va veure la llum -record d’impossible suportar per a un ocell exòtic trasmudat, contra llur voluntat, fins l’hàbitat d’una fosca sala menjador d’un modest domicili d’un oblidat raval aixecat en el transgredit mapa de la Terra Promesa- probablement va pensar que era millor alliberar-se, revenjar-se d’aquells que el confinaven a una existència-objecte, sense vida pròpia... Ara, culminada la revenja, culminat l’alliberament, romania simplement sense vida.

Ahmad va agafar l’ocell i acaronant-lo amb comprensió el va embolicar en un petit llenç blanc. Després el va introduir a la seva feixuga bossa i travessant la mísera claror d’una finestra sense vidres, va mirar per darrera vegada el desolat paisatge que a l’altra banda del carrer dibuixaven a contrallum les runes de l’existència. Abans de tancar la porta de l’apartament va dipositar sobre la taula, decididament i delicada, la cinta de vídeo que acabava de gravar. En baixar pausadament les escales i travessar l’humil portal va girar a l’esquerra, enfilant l’avinguda –o el que havia estat una avinguda-, camí de la freqüentada parada d’autobús del centre comercial de la ciutat.

J. M. Vidal-Illanes

Crònica d'Isaac

Les pulsacions anaven incrementant el ritme i la intensitat. El front es cobria amb una lleugera capa de gotes de suor, freda, immòbil. Una sensació de sequedat rasposa i subtilment dolorosa al coll, l’obligà a descordar-se uns centímetres la cremallera del granot. Sempre el mateix ritual, sempre les mateixes sensacions. Acomodat al seient encoixinat va ajustar-se els cinturons de seguretat i després d’encaixar-se el casc que l’aïllaria de la renou de l’aparell –i del món circumdant- ajustà els auriculars i l’orientació del micròfon. Amb la carpeta a la mà que contenia el full de vol amb les instruccions de ruta, va completar les comprovacions de rutina.

Des de terra li feren un senyal amb la mà dreta amb el dit polze apuntant el cel, tot estava a punt. Ara, amb la palanca de comandament fermament presa però dirigida amb suavitat, la tremolor va ser succeïda per una sacsejada lateral; l’aparell en deixar de tocar terra es va convertir en un feixuc ocell gris, fosc, sorollós, que s’enlairava verticalment i violenta. Ràpidament va ser engolit per la direcció indicada al sobre lliurat només uns minuts enrere, l’únic “full de ruta” que era escrupolosament respectat.

Dels llença míssils laterals varen sorgir dos projectils, selectius, intel·ligents, fruit de la millor tecnologia disponible –estranya forma d’aplicar la clàusula de progrés en favor de l’avenç de la humanitat-, però que no havien aconseguit alliberar-se de la càrrega inseparable que adoptava la forma de dany col·lateral. Un llampec, testimoni d’una turmenta sense pluja, va deixar pas a un lament de carn cremada.

Aquella tarda, un jove pilot d’helicòpter, amb una mirada ple d’interrogants, buscava respostes a l’aixopluc d’una Sinagoga.

J. M. Vidal-Illanes

Crònica d'un encontre (Isaac troba a Ahmad)

L’esperit de l’ocell d’Ahmad va anar a posar-se sobre el rotor de l’ocell gris d’Isaac. Un llampec va enlluernar l’hangar de la base. Entre llums i ombres Isaac es va aixecar del terra, a palpentes va sortir per una esquerda per la que penetrava una llum intensa, verda, d’ocàs, on un aire fresc s’obria camí a l’hora que mostrava compassiu una via de fugida. Feia temps que Isaac volia fugir, però no sabia on anar. Tenia el convenciment de saber de què havia de renegar, però sentia una cremor tallant que lliscava per l’interior del més profund del sentiment, fins arribar a convertir-se en una tamborinada insuportable al seu cap, darrera les orelles. L’insultant sensació de sentir-se un traïdor el superava i mai no va voler discutir cap ordre. Ell era un pilot circumstancial a una banda de la frontera; la frontera l’havien traçat els que tot ho volen veure com a blanc o com a negre.

Isaac s’aixecà, i va descobrir que les cames no havien de fer cap esforç per sustentar-lo. S’havia tornat lleu, surava, i la lleugeresa li obria pas per un fèrtil camp de llibertat. Tot cobrava un aspecte maragda, llampant, entre el ser i el no ser. Travessava un túnel, que més aviat era un feix de llum olorós, quan al fons, no gaire enfora, una silueta que li resultà familiar li va estirar el braç. Els ulls a l’altra banda del tel que els separava el convidaren a entrar al que semblava una cúpula blanca, feta de grans dosis de saviesa i un morter d’esperança. Isaac el va mirar, Ahmad el va abraçar. Tots dos creuaren les mirades i s’interrogaren sobre l’absurd que els havia conduit a aquesta situació. Isaac va comprendre, aquesta vegada li havia tocat, ara era una xifra més en les estadístiques, però en el fons la causa final d’aquest esdeveniment estava lluny de ser extirpada.

En silenci, des d’un observatori privilegiat, contemplaven estorats que la situació de normalitat superava amb molt les desgràcies convertides en notícies del blanc i del negre. Els obstacles no eren gens menyspreables però sabien que les oportunitats romanien a l’espera d’un canvi de voluntats.

J. M. Vidal-Illanes

diumenge, 16 de desembre de 2007

Crònica musical

Les notes musicals varen trobar un bon aliat en el silenci matinal. Els sons harmònics d’una vella cançó eslava ompliren el vagó i s’enrevoltillaren amb els silents pensaments dels que encara no s’havien incorporat del tot a la realitat quotidiana; un dia més, camí de les ocupacions i preocupacions que endeguen un torrent irreductible, reberen la visita d’aquell instrument tronat que, miraculosament, era capaç d’emanar sons dolços impregnats de nostàlgia i dolor contingut.

Les cordes, colpejades per unes verguerines corbades i esmorteïdes als extrems amb cinta adhesiva, es revelaven encisants. Les mans, gruixudes i macades per la duresa d’un temps passat, mostraven els rastres d’una ferida, físicament cicatritzada; li mancaven tres dits. El rostre, somrient i complaent, amagava darrera els ulls unes altres ferides, aquestes gens cicatritzades. Al cap, mentre les mans corrien veloces colpejant l’instrument, ressonaven escarrufants els sons secs d’un arma automàtica trencats pel dolor intens d’una cremor inesperada; obrir els ulls i trobar-se al terra, entre la sang de les ferides, acubar-se i despertar desprès entre els blancs llençols d’un hospital... Els pensaments seguien succeint-se: la fugida, la recerca de noves oportunitats, l’instrument embolicat en una manta arnada... Un matí de tardor, l’estació de França...

Els pensaments s’esvaïren, la música arribava a la fi. Les cares enutjades de molts hostes circumstancials del vagó. Les mirades perdudes, amb el cap subtilment girat evadint trobar-se amb el rostre de l’eslau, amb les mans sense dits, amb l’esquena corbada pel pes de l’instrument... El pot per recollir les monedes, premi miserable per a una interpretació virtuosa, va sortir del vagó tant buit com havia entrat.

J. M. Vidal-Illanes

divendres, 14 de desembre de 2007

Crònica de la desmemòria històrica

Mudes les pedres acumulen la saviesa de tots els seus anys d’espera. Testimonis dels esdeveniments res no expliquen, s’ho guarden discretament, s’engreixen i envelleixen, s’endureixen. La duresa del pas del temps pot endurir-nos fins a la immunització, la narcosi, la insensibilitat. Després, l’estat amnèsic conforma un broquer protector que consola aquell que vol viure pell endins, el que passa als altres no penetra través el nostre esguard que, blindat, cec, ens protegeix dels efectes perniciosos de la consciència.

Assegut, incòmode, en la fredor verda de molsa, tova en la pell, pètria a l’interior, sento com la pedra em parla. Em mostra unes ferides no cicatritzades, de fa molts anys, i em descriu la remor de fusells, les ordres, el ritual. Les seves ferides són el testimoniatge dels projectils que no varen fer blanc a l’objectiu. Al terra les llosses, tacades, ploren.

Algú acaba d’exclamar que hi ha qui pretén despertar l’esperit del 36. El 36 va ser trencat per la infàmia, i als 40, als 50, als 60... l’oblit forçat es convertí en una assegurança de vida.

Cega i muda la societat oblida, es converteix en pedra.

J. M. Vidal-Illanes

dimecres, 12 de desembre de 2007

Crònica irreal

Una mirada, tranquila, m'ha rebut aquest matí en sortir de casa. La mirada d'un home encorvat sobre el seu gaiato que, sense presa, consumia la seva rutina davant del kiosc de la premsa i s'emportava com a recompensa els titulars dels diaris d'avui.

Una mirada, amable, la del conductor que en veure'm esperant per atravessar el carrer, sobre el pas de vianants, s'ha aturat inclinant el cap, insòlita acció voluntaria de civisme a una ciutat impersonal, com tantes altres en els temps que vivim. Curiosament ciutat pren el seu nom de "civitas", igual que civisme; i urbà prové d'"urbs", igual que urbanitat...

Una mirada, inocent, neta, somrient, uns ulls plens de vida, m'han saludat en pujar el tren. La mirada d'una nina espectant, avituallada per al repte diari d'aprendre quelcom a l'escola i al món. La mirada del que veu les coses amb l'optimisme de la inocència. La mirada de l'esperança; aquesta mirada és, en ocasions, molt contagiosa.

J. M. Vidall-Illanes

dilluns, 10 de desembre de 2007

Crònica del poder

Avui un alt mandatari, d’una gran potència mundial, amb elevades responsabilitats de comandament ha decidit que, per un dia, no donaria cap ordre. En sortir de ca seva aquest matí se l'ha vist deixant-se arrossegar pel seu ca. Hores d'ara és l'hora de dinar i encara no ha tornat.

Conten que s'ha vist un ca feliç passejant un alt mandatari, no hi havia cap diferència aparent respecte altres dies. Fins a les 12 de la nit, mal que li pesi, el poderós governant haurà de complir la seva promesa...

Ja és nit tancada, el ca cofoi torna a casa; i el món impassible no ha notat res dissemblant de qualsevol altre dia. Per contra durant 24 hores ha viscut alliberat de l’amenaça probable d’un remeier sonat que juga a alt mandatari d’una gran potència mundial.

J. M. Vidall-Illanes

dissabte, 8 de desembre de 2007

Crònica marciana

Hem perdut el contacte! Una feridora sensació de fracàs s’estén subtilment per la sala de disseny futurista. Serpentejant entre els llums de les pantalles la decepció ha completat un recorregut que culmina en la mirada d’incredulitat del responsable de l’expedició. Una vegada més l’artefacte sorgit de la creació científica que intentava capbussar en la inesbrinable i escorredissa realitat marciana ha desaparegut sense rastre. Dues terceres parts dels enginys enviats amb aquesta finalitat han culminat la seva existència amb idèntica sort; ningú no s’ho explica.

Mentre, a la superfície roja del petit i misteriós planeta, Salvador va donant forma a la seva recreació tridimensional del Gran Masturbador. Acaronant amb el dit el seu afilat bigoti calcula el que li manca per culminar la seva darrera gran obra; mirant cap a l’espai sospira impacient tot esperant que des de la Terra li continuïn enviant aquesta sofisticada matèria primera sorgida de l’enginy científic i destinada a una irreverent genuflexió al servei de la creació artística.

J. M. Vidal-Illanes

dijous, 6 de desembre de 2007

Crònica irreverent

Comprimits i enfundats en el negre envellutat de les solemnes vestimentes, enaltits pels daurats símbols de la seva jerarquia, asseguts en ordre descendent amb la rigidesa i rectitud de la grandesa que representen, el homes del poder estan preparats; la Conferència ja està constituïda. La sobrietat està barallada amb el plaer terrenal, per això el vi dolç que prenen és en realitat un nèctar diví que s’ingereix en un ritual iniciàtic que arrenca en el dolor que l’Home va patir ara fa dos mil anys, símbol del martirologi que representa l’essència de Tot en aquesta anacrònica Secta.

Sembla que el vi dolç està fent efecte. Potser el ritual reiterat glorificant la memòria de l’Home està passant factura. Unes hores de desenfrenat èxtasi de comunió i les estampes de pederàstia corren per la taula; com els comentaris que engrandeixen la discriminació de gènere o els argumentaris que defensen una i mil intervencions bèl·liques en nom de la Santedat. Guerra Santa a tot allò que suposi la discrepància, el pensament dialògic, l’esperit crític, una personalitat ben formada. Guerra Santa i sense miraments, ja ho advertiren vehementment, al cap i la fi han trobat l’explicació: tots els mals de la nostra societat s’alimenten i són causa de l’abjecte, pecaminosa i perversa revolució sexual.

J. M. Vidal-Illanes

dimarts, 4 de desembre de 2007

Crònica dins un túnel

El tren enfila decidit el túnel que, fosc, el devora afamegat. Passar en segons de l’esperançadora claror d’un dia que desperta amb tots els seus colors de l’alba, al inquietant negre d’una gola bruta, freda i humida, no resulta gens tranquil·litzador. Dins la galeria oculta que travessa la muntanya, uns llums cada cinquanta metres recorden, en passar davant seu, que la claror també és possible en les entranyes del desassossec. La intermitència de claror i foscor ens fa sentir encara més vulnerables i aliens al control de la nostra vida, però serveix per alimentar l’esperança. Podem somniar amb la fi d’un malson amenaçant que, darrera una màscara aparentment amable, ens procura l’engany d’un present de claror artificial dins del túnel, sense el futur que hom desitja trobar amb els colors del dia que ens ha d’enlluernar un pic ens desllacem del que ens ferma dins d’aquesta presó subterrània, llodriguera de la nostra llibertat.

J. M. Vidal-Illanes

diumenge, 2 de desembre de 2007

Crònica sense títol

S’obre una clariana entre els records. El cel deixa, avui, entreveure els raigs de sol obrint-se camí dificultosament, pesadament però intensa, penetrant fins al ressort que controla involuntàriament els pensaments del de jà vue. Desordenades s’arremolinen, com a regals que arriben fora d’hora, passades de moda, emocions d’haver-se sentit innocentment jove. La maduresa ens fa perdre la frescor d’alterar-nos pels petits descobriments, però aquell que aconsegueix mantenir la curiositat i se sorprèn per les alenades de novetats amb que et cobreix l’entorn, pot cridar ben alt “som viu”. El que ho mira tot amb la fredor i la distància que imposa la pèrdua d’il·lusió del minut passat, de les hores que no tornen, s’ha acomodat en un compte enrera i només li resta esperar. Ahir un meteor al cel de l’hora violeta ens va recordar que la humanitat mesquina és tant sols un accident en un món ple de meravelles per descobrir; i és que els mesquins fa temps que varen acomiadar-se de noltros en pujar al tren del compte enrera.

J. M. Vidal-Illanes

Júlia i la xarxa

Júlia i la xarxa

LLuna Negra

LLuna Negra

Darrers relats publicats en paper

Portades de les darreres publicacions de relats en revistes

Humitat als ossos

Humitat als ossos
Humitat als ossos. Per J. M. Vidal-Illanes, al número 57 de La Lluna en un Cove

Tren equivocat

Tren equivocat
Tren equivocat. Per J. M. Vidal-Illanes, al número 33 de la Lluna en un Cove
Accés a l'extracte de

Tren equivocat

Bumerang

Bumerang
Bumerang. Per J. M. Vidal-Illanes, al número 30 de la Lluna en un Cove
Accés a l'extracte de

Bumerang

Els sorolls, la nit, el veí

Els sorolls, la nit, el veí
Els sorolls, la nit, el veí. Per J. M. Vidal-Illanes, al número 29 de la Lluna en un Cove
Accés a l'extracte de

Els sorolls, la nit, el veí

Entre niguls canviants

Entre niguls canviants
Entre niguls canviants. Per J. M. Vidal-Illanes, al número 20 de La Lluna en un Cove