Cròniques...

Cròniques...

divendres, 30 de novembre de 2007

Crònica d'una lectura impura

Assaborir el cafè fins el darrer bocí de crema mentre dónes per segona vegada la volta al món sobrevolant les pàgines del diari, fidel company de soledat. Estendre sobre les puntes dels dits el testimoni del viatge en forma de tinta, fosca, deleble, transmissora de les delicades petjades que enrere queden abandonades al fil d’un rastre d’esvaïts records. Missatges amb l’olor de la tinta i el paper que en ocasions, moltes, massa, s’estavellen sobre la consciència amb la fortor dels aromes reals que la noticia emana.

Molts subsisteixen amb el convenciment de que cal acumular als dits la tinta de tres o quatre periòdics, per a formar-se una idea aproximada del que pot estar passant en la llunyana realitat. Lluitar, llegir, tasca ingent que s’agombola en la paradoxa de viure en el segle de la informació, mentre et sents un nàufrag de la comunicació intentant surar en el marejol de mentides que juga, burletament, amb la pastera de la vida.

Rentar-se les mans, acomiadar per l’engolidor el negre testimoni de la pretensió de sentir-se intel·lectualment viu: una acció higiènica imprescindible per a prendre el vol, per a arribar al final del dia, aclucar els ulls i pensar que tanmateix el que demà no adopti la forma impresa, amb les seves excitants olors, no existirà en la consciència de ningú.

Però hi ha qui no necessita rentar-se les mans. A algú li resulta molt més higiènica la successió de belles imatges comentades amb accent d’Oxford, mentre s’acomoda harmònicament en el mobiliari d’una confortable torre de marfil. Hi ha qui es priva del plaer de tacar-se els dits, renegant de la lectura, mentre es prepara per a vibrar, net, curós, amb l’asèpsia sorgida des de les coloristes profunditats dels documentals de la BBC.

J. M. Vidal-Illanes (c) 2004

dimarts, 27 de novembre de 2007

Crònica d'un negoci

Enfundats dins els seus foscos abrics, llargs, cordats fins el coll com per a no deixar escapar ni un sentiment d’origen humà, la ma d’obra qualificada de l’especulació immobiliària contemplava la seva darrera creació. El casc, blanc, completava l’hermeticitat ideològica dels actors i impedia que qualsevol raonament impur pogués contaminar-se amb els sentiments. Havien desnonat els incòmodes inquilins, jubilats, de renda antiga i de baix perfil social, gairebé sense drets en una societat que expulsa a la marginalitat a tot aquell que no és capaç de mantenir l’equilibri al cim de la cresta de l’onada. Després una declaració de ruïna i la substitució de l’edifici per un lluent mausoleu d’alt standing, els maletins que gelosament romanien que es completés l’operació s’han farcit del sofisticat paper que tot ho compra: voluntats, vides, objectes... Ja se’n poden anar a descansar amb la consciència tranquil·la i les mans netes, que demà els espera un altre dia profitós, on la repetició de l’historia tornarà a repartir fortuna, probablement tant injustament com en el dia d’avui, com en el dia d’ahir, com des de l’origen dels temps.

J. M. Vidal-Illanes

dissabte, 24 de novembre de 2007

Crònica d'un món simple

L’ambient fa olor a amenaça. Realment ens volen fer creure que tot estàmolt clar, que el món o és blanc o és negre, que tot es redueix a una història de bons i dolents. Les explicacions no admeten discussions: els atacants són en realitat els amenaçats, els que es defensen són terroristes, els que no entenen què se’ns ha perdut allà on ningú ens ha convidat és que s’estan situant a l’altra banda de la retxa, la guerra fa temps que va acabar però encara segueix la lluita oberta. Qui estàguanyant? Qui està perdent? Qui són els bons? Qui són els dolents? Però si està molt clar: uns estan perdent i altres estan guanyant. Sobre el blanc i el negre s’estén una taca vermella, roja de sang, que els rius escampen per tot arreu, fins el mar, roig… I l’amenaça és dins nostre, no és una història de blanc o de negre, de guanyadors i perdedors. Com en un joc d’escacs macabre les peces desapareixen del tauler –blanc i negre- i ningú no és capaç de predir què restarà en peus al final de la partida. La dignitat ja ha estat derrotada, aquí hi està perdent tothom.

J. M. Vidall-Illanes

dimecres, 21 de novembre de 2007

Crònica d'una presó d'idees

Miro per la finestra, l’aire es veu net, el cel es dibuixa clar. La temperatura, tímida, ha decidit no destacar massa i s’ha plantat en els sis graus. Avui fa un fred matí d’hivern. Engego la ràdio, de les seves entranyes sorgeixen boires camuflades entre gavardines i ulleres de sol, seguiments i empaits, intromissions en la meva intimitat. Intento pensar però un reflex ràpid adverteix el meu cervell que determinades idees seran interceptades per rastrejadors implacables del pensament únic. Deixo de pensar, la meva salvaguarda està garantida mentre em mantingui al marge d’aquesta impura actitud. Per contra, com a recompensa, podré violentar una adolescent de disset anys impunement i obtindré el reconeixement de l’Autoritat, la de sempre.

Torno a mirar per la finestra, em sento observat, l’aire no és tant net i el cel s’ha enterbolit. La fredor persisteix, un calfred es dispersa pel meu desassossegat cos. Si em quedo a casa aixecaré sospites, si surto igual em trobo de cara amb la meva llibertat. Mai com ara un encontre com aquest havia estat tant comprometedor.

J. M. Vidal-Illanes

diumenge, 18 de novembre de 2007

Crònica vint anys després

Plovia, sí. Una carrera furtiva: “fem tard”. De can “bon dia senyor” a la pizzeria Verona. Passant per davant del portal (era el número 73?). La pizzeria Verona ja no existeix, va sucumbir al signe dels temps.

“Bon dia senyor”, em va dir vint anys després, amb els cabells blancs, la mirada gastada i un somriure ritual. Mir pel finestral, plou, però no és diumenge. Un dilluns on la casualitat em va fer recalar en un vell port , abric amic de tantes travessies. “Bon dia”, li vaig respondre, amb el ulls humits per una pluja interior densa com els records, dolça com el moment.

J. M. Vidal-Illanes

dijous, 15 de novembre de 2007

Crònica de l'oblit

Avui l’he tornada a veure, s’havia encorbat fins a perdre aquella estampa àgil i fugissera que tant t’encisava. Recordes? Caminava com si no existís la força de gravetat; es movia com si res habités al seu voltant; mirava per a observar-te però sense que tu la veiessis els ulls, que s’havien avançat als interrogants que tu encara no t’havies plantejat.

L’he tornada a veure, i avui, en creuar-li la mirada, en ajudar-la a agafar el gaiato, en no entendre la seva pregunta: “havies estat mai en aquesta casa?”; en respondre-li “no recordes que havia viscut un any, aquí, amb tu?”... he abandonat tota esperança de reviure els perduts instants que en un instant perdut varen esmaperdre’m en la semihombra d’una cantonada perduda, com els moments, com la seva memòria.

En veure-la, avui, he tornat a la realitat; ens hem menjat els seus dolços preferits, desprès que les paraules “que bons! Mai no els havia provat, aquests dolços”, m’entravessessin l’ànima.

Avui, l’he tornada a veure? Ja no estic segur de si ella era ella.

J. M. Vidal-Illanes

dilluns, 12 de novembre de 2007

Crònica i impostura

Mai s’acostumaria. Havia comprovat en dotzenes d’ocasions que no li era possible. Un formigueig li recremava subtilment el clatell i no aconseguia concentrar la mirada en un punt fix i concret: els ulls de l’altre, port i abric on la sinceritat recíproca troba el repòs necessari per a la pertorbable consciència d’una bona persona. Si en un moment d’imitació de qui construeix llur realitat sobre un imaginari ofensiu, obrava vençut per la temptació d’amagar alguna petita vergonya, passava a trobar-se davant d’una feixuga travessia per la dura i calcinada terra de la mentida. Sabia que aquest tràngol no el deixaria relaxar-se durant hores, potser dies.

Però el formigueig es transformava en un batec d’ira quan contemplava l’orgia de transfiguració perfectament pautada en un guió goebelià, interpretat per un Houdini de la política. Potser la mentida de tant repetir-se no es converteixi en veritat, però sembla que faci que qui transita per la fèrria via del tren de la insinceritat, acabi acomodat en la falsedat fins el punt de creure-se-la com a part de la realitat. Una impostura condueix inevitablement a esfilagarsar una cadena de veritats que no ho són. La realitat transformada no pot sostenir-se només sobre el dèbil pilar d’un senzill engany; cal travar-la en una complexa xarxa de badomia. Per això mentir crea addicció i alimenta les ànsies de que la resta de la gent també acabi embullada, sense possibilitats de desfer-se’n, en la teranyina d’una realitat que no és ni serà.

J. M. Vidal-Illanes

divendres, 9 de novembre de 2007

Crònica Orwelliana

Avui, a les 7:30 del matí, s’ha despert acaronat pel só digital del seu aparell de música de disseny escandinau. Primer les notícies del món, després un comentari de rerafons cultural i finalment les notes d’una melodia que acompassadament el convidaven a trepitjar amb decisió les grises llambordes de l’existència exterior, un dia més, a complir amb el seu paper de competidor –que no competent- dalt el complex i colorit escenari tecnològic en el que la gent s’ha anat acomodant, ara ja sense cap rebel·lia, confortablement i resignada.

A 1984 quilòmetres, K’ngede es desperta pel só gutural d’una fera que pot, feliçment, convertir-se en l’aliment del mes; o que el pot, malauradament, convertir-lo, a ell, en una bona font d’energia. “O ella o jo” pensà, simplement, dubitatiu, davant d’aquesta possibilitat proteica dual d’anada i tornada o irreversible. La música que el convida a lluitar –competent- i a competir per la supervivència, és la del vent fent vibrar la seva cabana de palla i fang.

1984 anys el separen del só digital encapsulat dins l’elegant alumini de disseny escandinau. 1984 voltes al sol i, malgrat tot, aquest sol és el mateix que s’ha refractat en les sofisticades ulleres de marca italiana i nom compost del nostre occidental competidor. I es que avui, en 1984 més 20, l’esvelt home negre d’un contemporani neolític, comparteix època i planeta amb l’acomodat occidental qui, ignorant voluntàriament el món orwellià que el fa presoner dins d’una impersonal fase de crisàlide aïllant, se sent, per contra, lliure, afortunat i distant d’aquells que no han merescut la sort reservada als elegits.

J. M. Vidall-Illanes (c) 2004

dissabte, 3 de novembre de 2007

Crònica informàtica

La poma mossegada s’il·luminà rebel. Un flaix multicolor anunciava la impossibilitat del contacte. A l’altra banda una veu humana s’alçava crítica, però demanant respectuosament l’atenció. Deia així: “La meva poma mossegada es nega a sintonitzar amb Altair971. La realitat d’algunes minories es veu condemnada al confinament dins un reduït espai de marginalitat”.
Mentre tant, aliena als pensaments del ser humà desconsolat, la poma intentava establir el contacte tenaçment. Repetia una cadència sonora, un mantra iniciàtic que incrementava insistent llur freqüència. Desprès de situar-se dreta sobre una estoreta envellutada, plataforma d’enlairament cap una estela d’unió entre la Terra i Altair971, va començar a girar sobre el seu eix. La figura en moviment canviava de forma i semblava agitar un braços que no tenia, inclinar un cap impossible i levitar en una atmosfera immòbil.De sobta, un ens estilitzat brandejant una bandera quadricolor, vermella, verda blava i groga, irrompí en escena. Era el testimoni d’una supremacia. La poma mossegada s’aturà, sap que ventura és més intel·ligent, més ràpida, més bella, però també sap que la qualitat, en un món comandat per la mediocritat, sempre acaba cedint davant la quantitat. Aquesta vegada només acceptava una treva, però en cap cas una derrota.

J. M. Vidal-Illanes

Júlia i la xarxa

Júlia i la xarxa

LLuna Negra

LLuna Negra

Darrers relats publicats en paper

Portades de les darreres publicacions de relats en revistes

Humitat als ossos

Humitat als ossos
Humitat als ossos. Per J. M. Vidal-Illanes, al número 57 de La Lluna en un Cove

Tren equivocat

Tren equivocat
Tren equivocat. Per J. M. Vidal-Illanes, al número 33 de la Lluna en un Cove
Accés a l'extracte de

Tren equivocat

Bumerang

Bumerang
Bumerang. Per J. M. Vidal-Illanes, al número 30 de la Lluna en un Cove
Accés a l'extracte de

Bumerang

Els sorolls, la nit, el veí

Els sorolls, la nit, el veí
Els sorolls, la nit, el veí. Per J. M. Vidal-Illanes, al número 29 de la Lluna en un Cove
Accés a l'extracte de

Els sorolls, la nit, el veí

Entre niguls canviants

Entre niguls canviants
Entre niguls canviants. Per J. M. Vidal-Illanes, al número 20 de La Lluna en un Cove