Cròniques...

Cròniques...

dijous, 25 d’octubre de 2007

Crònica del respecte subversiu

Ja és la segona vegada aquest mes. Caminava distret reconfortat per la suau escalfor del sol d’hivern que ens sorprèn gratament durant les calmes de gener. Sobtadament vaig veure com a l’aparador de la llibreria-café de la cantonada, les lletres de motlle saltaven capturant l’atenció dels vianants. Tots els diaris ho destacaven en titulars de tres cossos: una parella casada ha estat detinguda a una ciutat de l’interior. L’home ha passat a disposició judicial. Un escàndol. Varen ser descoberts en una actitud de mutu respecte i absoluta igualtat, fent la revolució social que suposa obrir-se camí estimant-se de igual a igual en un món on els valors tradicionals es troben seriosament amenaçats. Inadmissible: atemptar d’aquesta forma contra els sòlids pilars del sotmetiment masclista de la dona, del cinisme, de la hipocresia, de tanta puresa i purista que de portes a fora són tot un exemple de rectitud.

Mentre tant a la realitat no publicada, un alcalde sotmet una al·lota de quinze anys, un jutge absol un pederasta, un President es renta les mans amb sang i un ministre es tenyeix els cabells blancs amb xapapote. Probablement a la parella li cauran uns dotze anys de reclusió. No és per a menys!

J. M. Vidal-Illanes

dissabte, 20 d’octubre de 2007

Crònica quotidiana

Avui la dutxa havia durat uns minuts més que de costum. Se sentia brut, però no massa... El cap ja no li bullia tant com el vespre passat quan va sentir durant hores el batec de la sang fluint bojament per les venes, unes venes inflades per l’ira, una ira que no comprenia, però que li va sorgir d’unes profunditats desconegudes. Les gotes d’aigua freda lliscaven deixant al seu pas un rastre de cossiguetes tènues i electritzants. El barnús li cobria la vergonya i el feia sentir una seguretat confortant.

Assegut a taula, desplega el diari, com cada dia, violant unes planes llises i uniformes, amb l’olor i l’escalfor que s’entrecreua amb el càlid aroma i textura del pa calent. El cafè servit al moment amb la llet natural enriqueix encara més la simfonia dels sentits. L’amarg gust de la confitura de taronja, molt a l’anglesa, pren cos amb els titulars que destaquen en portada: “Una dona mor a mans de la seva parella a...” no importa el lloc, però ja és la que fa 47 en el que va d’any, segons s’apunta al cos de la noticia. Ell s’arregla els cabells, glopeja llargament el cafè amb llet i mira de través la torrada enriquida amb mantega i melmelada. “Bé –pensa- en realitat ja són 48”.

Al fons del passadís, llarg i estret, amb el terra de fusta clara, un rastre viscós dibuixa el preàmbul d’un nou drama. A contrallum un braç penja inert, coronant la silueta del llit de matrimoni que es retalla a l’habitació principal. Matrimoni que ha deixat de ser-ho, que ho va deixar de ser fa temps; se’n va anar un fred dia d’hivern quan el respecte va fer les maletes per no tornar-hi mai més.

J. M. Vidal-Illanes

dilluns, 15 d’octubre de 2007

Crònica de la mar (i IV)

Lluitar per una causa justa t’ha fet guanyar el menyspreu dels que lluiten per ajustar llurs causes. Corprès alces la mirada i travesses el llum de l’horitzó que ara et sembla més enfora que mai.

Les ànimes negres en l’intent de descavalcar la incòmoda companyia blava i verda han provocat que tothom dins l’embarcació perdés l’equilibri. Alarmats pel gir de les circumstàncies ara ningú no voga, s’aferren a l’amura de la nau com qui s’entrega a les oracions que el salvaran després d’una vida de misèries ètiques. La mar s’excita i còmplice de la situació, decideix convertir en eutanàsia el que instants abans era una pràctica suïcida.

Els esperits de la foscor, en anar matant tot el que trobaven al seu voltant han acabat també amb el vaixell que els hostatjava; com el càncer, que en l’afany de progressar mata sens pietat el cos que l’encobeeix, morint amb ell.

Les aigües, ara turqueses, s’empassen les darreres restes del naufragi. Els dofins platejats es miren desconcertats, xisclen de llàstima i emprenen camí cap el llevant d’esperança, ara que l’alba comença a despuntar.

J. M. Vidal-Illanes

dimecres, 10 d’octubre de 2007

Crònica de la mar (III)

La mirada interrogant d’un petit cetaci va anar seguida d’un saltiró inquiet. Cercava una resposta a l’enigmàtica causa de la inclinació de l’embarcació. De fet, la meitat ocupada pels éssers d’ànima negra pesa molt més, efecte d’un abús innatural –innat/natural- resultat de la suma a que porta causa el néixer tocat per la cobdícia, allà on l’opulència té espai per ocupar amb avidesa el forat que la intel·ligència va perdent: l’egoisme.

Potser hi hagi una solució, hom pensa. Per això una part del grup –siluetes fosques d’idees i d’ètica- s’ha aixecat i, mentre la resta incrementa el ritme en vogar, ha començat a imprimir un moviment pendular amb la inequívoca intenció de alleugerir pes a l’embarcació, tot esperant que els desprevinguts blaus i verds perdin l’equilibri i caiguin per fondre’s amb els colors intensos de les aigües que els envolten.

Lluny la lluna blanca emmudeix, coberta de neu, morta de fred. El llum de llevant l’escalfarà, com escalfa l’ànim dels que se saben lluitant per una causa justa.

J. M. Vidal-Illanes

divendres, 5 d’octubre de 2007

Crònica de la mar (II)

No hi ha treva possible, les ànimes fosques musculen les seves habilitats conspiradores. Cada cop de rem que donen desperta la ràbia de les onades que reben l’agressió amb paciència però sense resignació. La natura sempre es torna contra qui la viola traspassant els límits del respecte gaia. L’ètica es dissol a mida que l’ànima fosca s’apropia d’aquella altra ànima que un dia va ser de Juan Salvador. De fet els conspiradors no aconsegueixen fer seva l’essència d’aquella gavina, només la forma transfigurada en logotip, marca d’una falsificació carronyera d’un ésser extraviat de la natura marina.

Un dofí mostra discretament el seu platejat llom, mira als ulls verds i blaus que apunten al llevant mentre intenta obrir un camí construït amb la bellesa de les petites coses i els grans sentiments. Ha vingut atret –inquiet- pels cruixits amb so de fusta que emet la casa comú dels dos grups. Sap, perquè ho ha vist abans, que l’embarcació té una resistència limitada i la natura espera el moment per cobrar-se el dany que pateix, abans que cicatritzin les nafres obertes pel flagel de l’abús.

De l’horitzó de llevant arriben xisclades harmonioses dels germans de l’ésser de llom platejat. Les voluntats blaus i verdes, que escolten en silenci, saben que és una crida, amb cromatisme de lament, que convida a no deixar-se vèncer.

J. M. Vidal-Illanes

dilluns, 1 d’octubre de 2007

Crònica de la mar (I)

Avui s’han fet a la mar. El dia, dolç com el blau dels ulls de la mirada que s’acomiadava a la vora del moll gris de ciment, convida a endinsar-se en el dilema. La paradoxa de surar mentre es lluita juga amb les onades verd turquesa que esquitxen voluntats negres, enutjades per la incomoditat. Per contra les mateixes onades proporcionen aire fresc als sentiments blaus i verds dels que respecten el seu entorn, font de vida.

El grup de voluntats negres comença a vogar amb força, no hi ha descans possible davant aquest desafiament. La munió de sentiments blaus i verds continua amb el seu ritme curullat de voluntat, emparats per la bona fe i la il·lusió d’un món millor.

La competició no deixaria de ser un espectacle més, com les regates de les universitats angleses de sempre, si no fos perquè els dos grups es troben dins la mateixa barca, uns miren a llevant, altres volen arribar a ponent. La barca emet un so queixós, cruix en un lament d’impotència, sap que a llevant neix el dia, l’esperança. Sap, per contra, la barca, que a ponent la foscor s’ho engoleix tot mentre brama satisfeta d’haver posat fi a l’últim raig de color.

J. M. Vidal-Illanes

Júlia i la xarxa

Júlia i la xarxa

LLuna Negra

LLuna Negra

Darrers relats publicats en paper

Portades de les darreres publicacions de relats en revistes

Humitat als ossos

Humitat als ossos
Humitat als ossos. Per J. M. Vidal-Illanes, al número 57 de La Lluna en un Cove

Tren equivocat

Tren equivocat
Tren equivocat. Per J. M. Vidal-Illanes, al número 33 de la Lluna en un Cove
Accés a l'extracte de

Tren equivocat

Bumerang

Bumerang
Bumerang. Per J. M. Vidal-Illanes, al número 30 de la Lluna en un Cove
Accés a l'extracte de

Bumerang

Els sorolls, la nit, el veí

Els sorolls, la nit, el veí
Els sorolls, la nit, el veí. Per J. M. Vidal-Illanes, al número 29 de la Lluna en un Cove
Accés a l'extracte de

Els sorolls, la nit, el veí

Entre niguls canviants

Entre niguls canviants
Entre niguls canviants. Per J. M. Vidal-Illanes, al número 20 de La Lluna en un Cove