Cròniques...

Cròniques...

divendres, 28 de setembre de 2007

Crònica de final de mes

Aquest matí, una vegada més, ha vist el món obrir-se en forma de raig luminiscent penetrant furtivament pel ruïnós finestró. El ritual, tants anys practicat, el du a confirmar que el seu cos continua sensible al batec d’un nou dia. L’aire fred que orejarà la petita estança penetra lliurement mentre ell somriu la fotografia emmarcada que converteix en solemne altar una senzilla tauleta de nit.

L’aigua freda esclatant sobre la cara, ajudada per unes petites i arrugades mans, li renoven les ganes de sortir al carrer cercant l’escalfor d’un bar sorollós de vida des d’on poder enganyar la realitat.

La realitat és una esbalandrada cartera, plena de records, de la que unes mans tremoloses capturen un bitllet de cinc euros. Som a 24 i aquest és el darrer testimoni d’una miserable compensació –“gràcies” per haver-ne deixat la pell treballant tota una vida- que miraculosament, mes darrera mes, és estiregassada amb desesper fins a convertir-se en no res.

J. M. Vidal-Illanes

dimecres, 26 de setembre de 2007

Crònica del pintor de realitats

Darrera el blanc fum que aboca la cassoleta de la vella pipa es dibuixa una mirada, que d’extrema intel·ligència, resulta inquietant. Entre les mans, el pinzell fermament sospès. El traç és ferm i nítid. El llenç, gran i insuficient.

Ell, amb una edat indeterminada, els cabells blancs, llargs i despentinats, treballa constantment i pacient. És el pintor de realitats, un valedor de veritats, un analista enfonsat en l’espiral de la manipulació, pou que ofega la il·lusió de compartir futur. Ell ha estat identificat com a un contrainformador perillós, que pot comprometre la seguretat dels segrestadors de democràcia i dels aigualidors de llibertats. A la censura d’un pit seminu descobert, ha respost amb les imatges que a diari ens demostren la veritable barbàrie que habita –còmodament instal·lada- el nostre paisatge quotidià: de la violència domèstica al domèstic sagnant negoci de la mort i la guerra. De la corrupció que tot ho ocupa als cervells corromputs de mandataris que tot ho justifiquen inventant noves realitats que es transformen amb el pas dels minuts; s’apel·la a l’amnèsia col·lectiva, es triomfa pel poder narcòtic del confortable dia a dia de perfil pla. El pintor de realitats està esgotat, però acaba de trobar una ma amiga que li porta una capsa plena de colors; es miren en silenci mentre el llenç torna a omplir-se d’esperança.

J. M. Vidal-Illanes

dilluns, 24 de setembre de 2007

Crònica de Jeanne

El llum encegador d’un sol que s’obria pas entre uns niguls densos, de rodones formes grises i plata, el va obligar a detenir-se. Jan, el cooperant danès que intentava avançar amb la Toyota blanca de Médecin Sans Frontières, entre aigua i llot, entre runes de llauna i fusta, entre runes humanes, va comprendre que si se sentia enlluernat i no podia avançar més no era tant per la blanca intensitat dels raigs que rebotaven contra la realitat que tenia davant, com per la fortor que desprenia aquella recreació de l’infern sorgida d’una Comèdia, gens divina, gens còmica; Dante hi era present.

Jean Luc va passar devora la furgoneta, sense aturar-se, amb un fillet als braços inflat de mort. Caminava a l’encontre del repòs final que se suposava havia d’existir on naixia aquell Arc en ciel dibuixat al fons de l’escena, sorgint insultant del més profund d’una terra macada. Els colors del meteor, ben definits, contrastaven amb el voluminós rastre de desolació que havia traçat Jeanne, artista de la destrucció, mestra de l’anihilament. Jean Luc, mirant sense veure, estirava el cap per apropar la seva desesperació a l’horitzó, punt on se suposa havia de dipositar els seus somnis entre altres mil ànimes esquinçades.

Uns ulls esborrats desvetllaven la immensa soledat en que Jean Luc s’havia submergit, la seva companya s’havia avançat i ja dormia sense alè fosa entre el vermell i el groc. Jan va comprendre que el jove haitià duia en braços tot el que li restava a la Terra, i el rumb que havia emprès delatava que, sense motius per lluitar, buscava decandir-se fins la darrera expiració.

Neruda, aquell vespre, continuava escrivint els versos més trists.

J. M. Vidal-Illanes

dissabte, 22 de setembre de 2007

El darrer falcó

Com cada matí, al trencar l’alba, des d’un dels darrers pisos d’aquest gratacels de plexiglàs i alumini, amb l’expressió somnolenta, els ulls incerts i el rostre alentit, Marcus acosta la mirada al cel que desperta. Un dia més, amb el pensament llunyà, escalfa les mans amb l’escudella calenta que tot ho impregna amb aroma de cafè cremós, balsàmic, com l’alè d’un vell amic que mai no et dóna l’esquena.

Com cada alba, en trencar-se el matí que torna dia i t’obliga a pensar com superar el repte de veure-li la cara a la lletjor més mundana, el fum de les altes xemeneies comença a contrastar amb la claror grisa i taronja d’un cel irrespirable, d’un aire enverinat. A baix, el carrer, sembla un camp de batalla del segle XIX, exèrcits condemnats caminen amb les baionetes calades cap a unes feines que fa temps que han perdut.

Per a Marcus, una de les poques alegries del dia que es trenca, consisteix en aclaparar-se davant la bellesa fràgil del vol del falcó pelegrí que viu al terrat d’un gratacels veí. El cel il·lumina l’estança, el cafè alena la mirada, el vidre de la finestra ja no emmiralla Marcus, que deixa l’escudella a terra mentre es concentra en els compassos d’una vella composició de Paul Motian. Ell també viu a sobre d’ella. Ella també contempla la mateixa escena cada matí.

Els fumerals blancs i vermells, insulten encara més un degradat perfil d’horitzó, mentre vomiten ansioses tones de sofre groguejant. El sol, esmorteït, lluita entre la densitat de l’aire, en el moment en que amb una lentitud metafísica, el falcó agita les ales, travessant un escenari atònit, dominant tota l’escena amb una indiferència que pretén castigar l’estultícia de la decadent humanitat. El darrer falcó sembla l’única criatura amb seny i bellesa suficient per ser contemplada amb admiració; bé, el falcó i ella, la de l’habitació de baix, la que dóna sentit al “I have the room above her”. Mentre la batalla del carrer incrementa d’intensitat, el vol pren encara una major distància i Marcus seu davant el majestuós Steinway tractant d’imitar amb els seus llargs dits el traç del falcó, completant inspiradament la vella composició d’un oblidat Motian.

J. M. Vidal-Illanes

dijous, 20 de setembre de 2007

El darrer alè

Els ulls oberts l’impedien mirar a fons; sovint, per trobar-se de cara amb l’angoixa, és necessari aclucar amb fermesa sostinguda la realitat, només així pots percebre que l’aire és més dens que de costum. La respiració, sense compàs, delatava un desassossec irracional, catalitzat pel flaire que la turba extreta hores abans escampava pel camp dels records; i ell, dret, perdut dins la cara oculta de l’oblit, finalitzava un recorregut sense tornada, entre les runes de la creació, entre les restes esmicolades d’un Déu que ho havia abandonat tot, cansat de tant fracàs.

El centre de l’univers s’havia convertit en una deixalleria de desencerts, el darrer ésser humà va haver de rendir-se finalment en no haver trobat, durant el llarg viatge que havia emprès 15 anys abans, ni rastre de vida d’un semblant. Els Cyborgs monopolitzaven tota manifestació d’intel·ligència en el planeta, però mai no sortien de les seves unitats centrals, font d’alimentació i d’observació universal, lloc de perfeccionament il·limitat. El segon origen no va ser com el descrivia el mecanoscrit.

La darrera pulsió de tristesa va aflorar d’una llàgrima eixuta. Així com el sol es va pondre, esgotat i sense alè, el darrer humà es va submergir en les tenebres d’un llac inexistent, per mai més importunar un planeta que renaixia amb la certesa complaent d’haver-se’n desfet d’aquesta errada de l’evolució que durant mil·lennis, pretensiosament, es va arribar a creure el centre de la Creació.

J. M. Vidal-Illanes

dimarts, 18 de setembre de 2007

Absència

L’aire pesava més que de costum, la densitat del moment s’estenia entre l’absència d’esperança i el flaire penetrant de les roses humides, blanques i roges, entrellaçades amb l’hàlit d’una asèpsia calculada per a no pertorbar el dolor. Un pas decidit i el silenci contingut va ser penetrat per la fulla tallant del moviment que, com una lluenta navalla, s’immiscí tímidament i ingràvida en la frontera incalculada del penya-segat prematur. La llosa, freda, era només un pensament que brollava entre els records d’anys de convivència en vida trencats al alba en apagar-se la llum, per sempre.

Aquella tarda, de manera travada, vaig encetar un erràtic moviment que s’alentia a mesura que la distància amb la immaculada urna de vidre es reduïa. De cop i volta la realitat va travelar amb la imatge luminiscent del teu cos amortallat, que ja no reconeixia com a res que hagués vist abans. La imatge distant va tomar indiscriminadament pensaments i memòries dolces, rancúnies i retrets fossilitzats per la costum, imatges inventades sobre traços mai viscuts, reconstrucció d’un trencaclosques enganyat per l’inexorable pas del temps, que res no perdona.

El buit que has deixat a la teva butaca favorita, dibuixa un rastre glacial i transparent. La solitud en que em va semblar que et quedaves en desaparèixer baix terra, m’ha acompanyat fins els racons dels teus hàbits favorits; ara, aqueixa solitud colpidora desplega les acolorides ales de paó reptador per palesar la petitesa de la frontera entre l’estada i l’absència; ara, la meva inexistència completa dóna pas a un dolor que només l’oblit dels records tenyits de tendresa podrà apaivagar.

J. M. Vidal-Illanes

dilluns, 17 de setembre de 2007

Crònica d'un segon dia de classe

Aquest matí l’aire era sec i anodí, la llum de les primeres hores, matisat per les cortines de punta de coixí, escalfava tènuement però agradable la taula de fusta clara de la cuina. Ilona s’ha torbat més del que és habitual en ella a enviar-se els cereals amb llet, en un ritual que es repeteix des de fa quatre anys. La veu de la mare, Olga, li arribava càlida i insistent: “Dóna’t pressa Ona –que és com li agrada dirigir-se a sa filla- que no podem fer tard”. El llaç d’encaix vermell lluïa festiu al seu coll i una lligada blanca recollia els seus cabells formant un elegant moixell, tot plegat donava un caire anormalment adult a una al·lota que no tenia més de 9 anys.

En enfilar el passeig delimitat per una renglera de cedres, la mare va sentir la pressió de la ma de la Ilona, anormalment forta, com a la recerca d’una calidesa de confort tranquil·litzant, que havia de suplir la innocència infantil extraviada entre les runes d’un gimnàs.

Un minut de silenci, un instant de ceguera, un lleuger mareig alenat per l’angunia d’una experiència recent ja de per si feixuga per a un adult assaonat, endurit, en l’hostilitat del dia a dia. Avui un policia amb vestit de camuflatge els ha rebut a la porta, l’instant ha estat immortalitzat per la sofisticació digital d’un fotògraf d’agència. Alguna cosa ja no és com abans, Ilona mira al seu voltant, una de cada quatre cadires és buida, un de cada quatre infants no ha anat a l’escola. La nina comprèn, una perla nacrada li dibuixa un rastre de records a la rosada galta, molts no hi tornaran mai, varen ser expulsats d’aquest món per la força de la irracionalitat. Els ulls emmagatzemen noves perles de dolor, que aniran caient els propers dies.

Beslan. Molts bancs buits. Moltes mirades absents. Per la Ilona, avui ha estat el seu “segon” primer dia d’escola d’aquest curs, el “primer” va quedar gravat amb sang, foc i olor de terror.

J. M. Vidal-Illanes

diumenge, 16 de setembre de 2007

El darrer vol

L’esvelta ombra dibuixava la intensitat de l’hora, instants comptats, compte enrere adreçat a la foscor, quan tots els colors del cel despleguen el comiat. La paret de llauna, a l’entrada d’aquell poblat, competia amb la posta de sol. La llauna, fent de paret, havia estat pintada amb la insistència d’aquell que no vol reconèixer en un bidon ville dels afores de Johannesburg, una fi del món plena de rovell, foradada, sense esperança. L’alegre grafitti envaïa la cara oculta d’una estructura social en descomposició, d’un ensorrament calculat, d’una exclusió global.

El barril resultava quotidià, proper, humà, com els enormes ulls negres de fons blanc, de mirada intel·ligent, desperta, diagonal, que destacaven en un rostre gens resignat, d’edat indefinida, massa jove per morir, massa vell per jugar amb el destí de l’infant que ja ha deixat endarrere. El somriure, estrany; els projectes, il·lusió: la fugida impossible cap el cel que s’enfosquia segon rere segon.

Volar, no per fugir, sinó per pilotar una aeronau, com les que passen dotzenes de vegades al dia sobre els caps de les barraques de llauna pintada... als afores de Johannesburg, als rodals de l’aeroport. Alçar el vol, amb l’alegria estranya de qui sap afrontar la realitat de la que és presoner, sense deixar de pensar en l’existència d’una sortida, com la pista il·luminada d’aterratge, que s’estén fantasmagòrica cap a l’horitzó.

Volar, la mirada blanca, la pell negra. Córrer per la pista amb els braços estesos, fins a l’impacte final. La terra dura, l’asfalt sagnant, els ulls oberts, la vida tancada... l’aterratge forçós, ningú no plorà per la negra pell. La notícia era blanca i els que la contaren, també.

J. M. Vidal-Illanes

Júlia i la xarxa

Júlia i la xarxa

LLuna Negra

LLuna Negra

Darrers relats publicats en paper

Portades de les darreres publicacions de relats en revistes

Humitat als ossos

Humitat als ossos
Humitat als ossos. Per J. M. Vidal-Illanes, al número 57 de La Lluna en un Cove

Tren equivocat

Tren equivocat
Tren equivocat. Per J. M. Vidal-Illanes, al número 33 de la Lluna en un Cove
Accés a l'extracte de

Tren equivocat

Bumerang

Bumerang
Bumerang. Per J. M. Vidal-Illanes, al número 30 de la Lluna en un Cove
Accés a l'extracte de

Bumerang

Els sorolls, la nit, el veí

Els sorolls, la nit, el veí
Els sorolls, la nit, el veí. Per J. M. Vidal-Illanes, al número 29 de la Lluna en un Cove
Accés a l'extracte de

Els sorolls, la nit, el veí

Entre niguls canviants

Entre niguls canviants
Entre niguls canviants. Per J. M. Vidal-Illanes, al número 20 de La Lluna en un Cove