Cròniques...

Cròniques...

diumenge, 30 de desembre de 2007

Crònica d'un que mana

Alça la mirada, sangonosa, cap el sòtil del blanc despatx d’una casa d’igual color. Estira els braços com si volgués abraçar el món, però el món no es deixa. Ell és obstinat i el seu desig s’estén tenaç. Al final la follia s’acaba imposant i les extremitats forcegen fins tenallar el blau planeta que en pocs minuts torna roig, com una posta de sol abans d’una ferotge tempesta. Ara l’abraçada ofega.

En incorporar-se suaument a la posició confortable de la butaca de pell verda, despenja el telèfon i dóna una breu instrucció, com un reglot. En pocs minuts, a milers de quilòmetres, una orgia de focs d’artifici amb mort molt real, solca el cel eclipsant l’alegre lluentor dels estels que emmudeixen astorats. Tot, com un decorat mal bastit, cau i toca fons.

Avui, molt temps desprès, atònits, perplexes, mirant cap el cel tacat de sang, assistim a la posta de llarg d’una baula més d’aquesta cadena de despropòsits en que s’està convertint l’aventura humana: ordenar, cruelment i injusta, l’inici d’una guerra il·legítima i il·legal et reinstal·la en el confort d’una oval estança d’un lloc perdut en la indecència; ser un guerrer de l’arc de Sant Martí i lluitar per la pau, t’escurça el camí que condueix, amb dreceres d’ignomínia, a la estança infame de la delinqüència.

J. M. Vidal-Illanes

divendres, 28 de desembre de 2007

Crònica arriscada

En ocasions hom pensa que qui et parla ha perdut tot contacte amb la realitat; potser la seva realitat és més poderosa que el que noltros percebem com a veritat. L’aforisme diu: mig món se’n riu de l’altre mig, però uns tenen gràcia i els altres no. Quan se’n riuen de mi, no em fa cap gràcia; igual estic a la meitat equivocada... Ahir sentia l’engany solcant la meva pell, nafrant el sentit comú que sagnava implorant que aquell personatge deixés d’insultar la meva intel·ligència –o el que queda d’ella- pregant que marxés deixant-nos en pau sense girar la vista enrera i, per damunt de tot, que se’n anàs tancant suaument la porta i que se’n dugués amb ell tot l’odi i la crispació que ha disseminat irresponsablement. No importava que digués adéu amb els focs d’artifici d’un periodista acòlit i els focus d’un servei públic il·lícitament apropiat per a l’enaltiment particular, com en els espectacles que els antics reis organitzaven per demostrar el seu poder, només que ahir no vaig saber distingir entre el rei i el bufó.

J. M. Vidal-Illanes

dilluns, 24 de desembre de 2007

Crònica de la bona educació

El llum de tarda projecta unes ombres allargades que es fonen amb l’escalfor de l’asfalt, al bell mig d’una Gran Via esmorteïda a les acaballes d’un esvaït diumenge. Carles ajuda el seu fill adoptiu amb el treball de classe, per sort l’exposició de Corot que han anat junts a visitar aquest matí ha estat molt il·lustrativa. També els comentaris de la parella de Carles, en Macià, professor d’Ètica a l’Autònoma, amant de l’impressionisme i de la natura, han servit per endegar la feina. Eduard, que així nom el jove, es troba a la recta final del batxillerat i l’any vinent voldria estudiar Història de l’Art –si alguna ment preclara no proposa suprimir-la, es clar-; el treball es titularà: “La passió per la natura a la pintura preimpressionista de Corot”.

De l’altre banda del carrer una pilota de futbol surt disparada pel forat d’una finestra seguida d’aprop d’un crit que sona a cançó del Serrat: “deja ya de joder con la pelota!”. La Carmen, acaba de bolcar tot el seu entusiasme educatiu sobre el seu fill biològic, en Joan, que havia escampat per terra la gerra amb flors que adornava la “taula camilla”. La resposta de Joan, tot un encant, no es va fer esperar: “que et donin pel sac, que jo me’n vaig al carrer i no sé si tornaré”; la mare li recorda que encara té els deures d’escola per fer, però aquesta constatació es perd pel forat de l’escala barrejat entre les blastomies del Joan, que passava completament de l’estèril esforç de sa mare per evitar-li el ja consumat naufragi escolar. De fet, el vailet no volia ser a casa quan en Manolo, pare biològic –o no- del Joan, estès de tornada després de veure amb els seus amics el partit de futbol codificat al bar de la cantonada. Avui el seu equip havia perdut i quan això passa torna de molt mala llet i amb un sensible positiu d’alcohol en sang. La Carmen s’observa al mirall, encara se li nota la marca a l’ull dret de la darrera batzegada que li va cruspir el Manolo...

Jo, des de la meva privilegiada finestra de la cantonada ho veig tot assaborint un cafè, ple d’aroma de tarda, mentre a la radio escolto la veu d’un ministre de Deu clamant contra la destrucció de la família, la falsificació de la condició humana i no se què de que “això només es pot donar entre un home i una dona”, postil·lant emfàtic: “això és una aberració, s’està deixant de tutelar adequadament els drets dels pares, dels infants i dels educadors”. Realment estava exaltat davant aquesta “voladura controlada de la família” que pretenia introduir una llei “aberrant, per a gent que pateix una patologia corregible...”.

Just en aquell moment, la Carme sent com la clau del Manolo intenta, amb poc èxit, fer-se pas al pany de la porta. Mentre tant ella, amb les mans al cap, tremola asseguda a la cadira de la cuina, el sopar no està fet i al seu cap s’amuntega el record dolorós del darrer dia que això va passar. I mentre una llàgrima histèrica fuig del seu ull, ella s’observa en silenci les marques als braços que, no gaire subtilment, li va deixar la molt aberrant i massa freqüent “voladura incontrolada” dels valors familiars.

J. M. Vidal-Illanes

dissabte, 22 de desembre de 2007

Crònica d'un amant

Enfilant la recta de l'edifici terminal la densa boira no feia presagiar res de bo. El dia s'estava despertant mandrosament, la nit havia estat plàcida a estones, plena de calma i acolliment, acaronada pel conte i les paraules tranquil·litzadores d’una veu envellutada que recordaven el bé que fa l’abraçada de la persona estimada. Però la boira exterior era un reflex de l’espessor que imperava al meu cap, per la manca de son, per l’agitament d’alguns instants.

La cua a facturació. “Surt a l’hora l’avió?, es que amb aquesta boira...”

-Sí, no hi ha cap problema. L’avió ve de Madrid i te l’arribada en hora...-
-Gràcies.

Assegut, llegint “Estúpids homes blancs”, miro el rellotge. Ja passa de l’hora, és evident que la boira s’està cobrant les seves víctimes i ens mantindrà presoners durant el temps que decideixi.

La boira interior està escampant. El meu amor s’acomoda en els records d’uns instants plens de dolçor. Han estat tres dies meravellosos i el tel que intenta cobrir-los no aconsegueix esborrar els meus sentiments. El teu rostre, la teva veu, les expressions, les abraçades, les paraules... tot és més fort que la boira, l’exterior que ja escampa, i la interior, que ja ha estat vençuda.

(La veu metàl·lica avui sona clara, l’anunci ens desperta de la nostra letàrgica espera, és hora d’embarcar.)

J. M. Vidal-Illanes

dijous, 20 de desembre de 2007

Crònica d'Ahmad

Feia temps que es veia venir. Un animal engabiat ansiós de llibertat, àvid de créixer, no disposava de gaires opcions. No era la primera vegada que ho intentava i ara ho havia aconseguit. El seu fràgil coll no havia pogut resistir la pressió que la tenalla dels barrots de la gàbia li exerciren, parany mortal en que sempre esdevé una sortida impossible per a la fugida. El cos recargolat jeia desarmat en terra i el plomatge, altrament d’un maragda viu, dibuixava una silueta de fredor pàl·lid.

Empresonat des de feia anys, mancat de la llibertat en que havia nascut, acorralat en un ritual sense sentit, en solitud ¿quins motius tenia per a viure ofegat en el sense-futur? Veient passar els dies amb el paisatge de fons del bosc humit on va veure la llum -record d’impossible suportar per a un ocell exòtic trasmudat, contra llur voluntat, fins l’hàbitat d’una fosca sala menjador d’un modest domicili d’un oblidat raval aixecat en el transgredit mapa de la Terra Promesa- probablement va pensar que era millor alliberar-se, revenjar-se d’aquells que el confinaven a una existència-objecte, sense vida pròpia... Ara, culminada la revenja, culminat l’alliberament, romania simplement sense vida.

Ahmad va agafar l’ocell i acaronant-lo amb comprensió el va embolicar en un petit llenç blanc. Després el va introduir a la seva feixuga bossa i travessant la mísera claror d’una finestra sense vidres, va mirar per darrera vegada el desolat paisatge que a l’altra banda del carrer dibuixaven a contrallum les runes de l’existència. Abans de tancar la porta de l’apartament va dipositar sobre la taula, decididament i delicada, la cinta de vídeo que acabava de gravar. En baixar pausadament les escales i travessar l’humil portal va girar a l’esquerra, enfilant l’avinguda –o el que havia estat una avinguda-, camí de la freqüentada parada d’autobús del centre comercial de la ciutat.

J. M. Vidal-Illanes

Crònica d'Isaac

Les pulsacions anaven incrementant el ritme i la intensitat. El front es cobria amb una lleugera capa de gotes de suor, freda, immòbil. Una sensació de sequedat rasposa i subtilment dolorosa al coll, l’obligà a descordar-se uns centímetres la cremallera del granot. Sempre el mateix ritual, sempre les mateixes sensacions. Acomodat al seient encoixinat va ajustar-se els cinturons de seguretat i després d’encaixar-se el casc que l’aïllaria de la renou de l’aparell –i del món circumdant- ajustà els auriculars i l’orientació del micròfon. Amb la carpeta a la mà que contenia el full de vol amb les instruccions de ruta, va completar les comprovacions de rutina.

Des de terra li feren un senyal amb la mà dreta amb el dit polze apuntant el cel, tot estava a punt. Ara, amb la palanca de comandament fermament presa però dirigida amb suavitat, la tremolor va ser succeïda per una sacsejada lateral; l’aparell en deixar de tocar terra es va convertir en un feixuc ocell gris, fosc, sorollós, que s’enlairava verticalment i violenta. Ràpidament va ser engolit per la direcció indicada al sobre lliurat només uns minuts enrere, l’únic “full de ruta” que era escrupolosament respectat.

Dels llença míssils laterals varen sorgir dos projectils, selectius, intel·ligents, fruit de la millor tecnologia disponible –estranya forma d’aplicar la clàusula de progrés en favor de l’avenç de la humanitat-, però que no havien aconseguit alliberar-se de la càrrega inseparable que adoptava la forma de dany col·lateral. Un llampec, testimoni d’una turmenta sense pluja, va deixar pas a un lament de carn cremada.

Aquella tarda, un jove pilot d’helicòpter, amb una mirada ple d’interrogants, buscava respostes a l’aixopluc d’una Sinagoga.

J. M. Vidal-Illanes

Crònica d'un encontre (Isaac troba a Ahmad)

L’esperit de l’ocell d’Ahmad va anar a posar-se sobre el rotor de l’ocell gris d’Isaac. Un llampec va enlluernar l’hangar de la base. Entre llums i ombres Isaac es va aixecar del terra, a palpentes va sortir per una esquerda per la que penetrava una llum intensa, verda, d’ocàs, on un aire fresc s’obria camí a l’hora que mostrava compassiu una via de fugida. Feia temps que Isaac volia fugir, però no sabia on anar. Tenia el convenciment de saber de què havia de renegar, però sentia una cremor tallant que lliscava per l’interior del més profund del sentiment, fins arribar a convertir-se en una tamborinada insuportable al seu cap, darrera les orelles. L’insultant sensació de sentir-se un traïdor el superava i mai no va voler discutir cap ordre. Ell era un pilot circumstancial a una banda de la frontera; la frontera l’havien traçat els que tot ho volen veure com a blanc o com a negre.

Isaac s’aixecà, i va descobrir que les cames no havien de fer cap esforç per sustentar-lo. S’havia tornat lleu, surava, i la lleugeresa li obria pas per un fèrtil camp de llibertat. Tot cobrava un aspecte maragda, llampant, entre el ser i el no ser. Travessava un túnel, que més aviat era un feix de llum olorós, quan al fons, no gaire enfora, una silueta que li resultà familiar li va estirar el braç. Els ulls a l’altra banda del tel que els separava el convidaren a entrar al que semblava una cúpula blanca, feta de grans dosis de saviesa i un morter d’esperança. Isaac el va mirar, Ahmad el va abraçar. Tots dos creuaren les mirades i s’interrogaren sobre l’absurd que els havia conduit a aquesta situació. Isaac va comprendre, aquesta vegada li havia tocat, ara era una xifra més en les estadístiques, però en el fons la causa final d’aquest esdeveniment estava lluny de ser extirpada.

En silenci, des d’un observatori privilegiat, contemplaven estorats que la situació de normalitat superava amb molt les desgràcies convertides en notícies del blanc i del negre. Els obstacles no eren gens menyspreables però sabien que les oportunitats romanien a l’espera d’un canvi de voluntats.

J. M. Vidal-Illanes

diumenge, 16 de desembre de 2007

Crònica musical

Les notes musicals varen trobar un bon aliat en el silenci matinal. Els sons harmònics d’una vella cançó eslava ompliren el vagó i s’enrevoltillaren amb els silents pensaments dels que encara no s’havien incorporat del tot a la realitat quotidiana; un dia més, camí de les ocupacions i preocupacions que endeguen un torrent irreductible, reberen la visita d’aquell instrument tronat que, miraculosament, era capaç d’emanar sons dolços impregnats de nostàlgia i dolor contingut.

Les cordes, colpejades per unes verguerines corbades i esmorteïdes als extrems amb cinta adhesiva, es revelaven encisants. Les mans, gruixudes i macades per la duresa d’un temps passat, mostraven els rastres d’una ferida, físicament cicatritzada; li mancaven tres dits. El rostre, somrient i complaent, amagava darrera els ulls unes altres ferides, aquestes gens cicatritzades. Al cap, mentre les mans corrien veloces colpejant l’instrument, ressonaven escarrufants els sons secs d’un arma automàtica trencats pel dolor intens d’una cremor inesperada; obrir els ulls i trobar-se al terra, entre la sang de les ferides, acubar-se i despertar desprès entre els blancs llençols d’un hospital... Els pensaments seguien succeint-se: la fugida, la recerca de noves oportunitats, l’instrument embolicat en una manta arnada... Un matí de tardor, l’estació de França...

Els pensaments s’esvaïren, la música arribava a la fi. Les cares enutjades de molts hostes circumstancials del vagó. Les mirades perdudes, amb el cap subtilment girat evadint trobar-se amb el rostre de l’eslau, amb les mans sense dits, amb l’esquena corbada pel pes de l’instrument... El pot per recollir les monedes, premi miserable per a una interpretació virtuosa, va sortir del vagó tant buit com havia entrat.

J. M. Vidal-Illanes

divendres, 14 de desembre de 2007

Crònica de la desmemòria històrica

Mudes les pedres acumulen la saviesa de tots els seus anys d’espera. Testimonis dels esdeveniments res no expliquen, s’ho guarden discretament, s’engreixen i envelleixen, s’endureixen. La duresa del pas del temps pot endurir-nos fins a la immunització, la narcosi, la insensibilitat. Després, l’estat amnèsic conforma un broquer protector que consola aquell que vol viure pell endins, el que passa als altres no penetra través el nostre esguard que, blindat, cec, ens protegeix dels efectes perniciosos de la consciència.

Assegut, incòmode, en la fredor verda de molsa, tova en la pell, pètria a l’interior, sento com la pedra em parla. Em mostra unes ferides no cicatritzades, de fa molts anys, i em descriu la remor de fusells, les ordres, el ritual. Les seves ferides són el testimoniatge dels projectils que no varen fer blanc a l’objectiu. Al terra les llosses, tacades, ploren.

Algú acaba d’exclamar que hi ha qui pretén despertar l’esperit del 36. El 36 va ser trencat per la infàmia, i als 40, als 50, als 60... l’oblit forçat es convertí en una assegurança de vida.

Cega i muda la societat oblida, es converteix en pedra.

J. M. Vidal-Illanes

dimecres, 12 de desembre de 2007

Crònica irreal

Una mirada, tranquila, m'ha rebut aquest matí en sortir de casa. La mirada d'un home encorvat sobre el seu gaiato que, sense presa, consumia la seva rutina davant del kiosc de la premsa i s'emportava com a recompensa els titulars dels diaris d'avui.

Una mirada, amable, la del conductor que en veure'm esperant per atravessar el carrer, sobre el pas de vianants, s'ha aturat inclinant el cap, insòlita acció voluntaria de civisme a una ciutat impersonal, com tantes altres en els temps que vivim. Curiosament ciutat pren el seu nom de "civitas", igual que civisme; i urbà prové d'"urbs", igual que urbanitat...

Una mirada, inocent, neta, somrient, uns ulls plens de vida, m'han saludat en pujar el tren. La mirada d'una nina espectant, avituallada per al repte diari d'aprendre quelcom a l'escola i al món. La mirada del que veu les coses amb l'optimisme de la inocència. La mirada de l'esperança; aquesta mirada és, en ocasions, molt contagiosa.

J. M. Vidall-Illanes

dilluns, 10 de desembre de 2007

Crònica del poder

Avui un alt mandatari, d’una gran potència mundial, amb elevades responsabilitats de comandament ha decidit que, per un dia, no donaria cap ordre. En sortir de ca seva aquest matí se l'ha vist deixant-se arrossegar pel seu ca. Hores d'ara és l'hora de dinar i encara no ha tornat.

Conten que s'ha vist un ca feliç passejant un alt mandatari, no hi havia cap diferència aparent respecte altres dies. Fins a les 12 de la nit, mal que li pesi, el poderós governant haurà de complir la seva promesa...

Ja és nit tancada, el ca cofoi torna a casa; i el món impassible no ha notat res dissemblant de qualsevol altre dia. Per contra durant 24 hores ha viscut alliberat de l’amenaça probable d’un remeier sonat que juga a alt mandatari d’una gran potència mundial.

J. M. Vidall-Illanes

dissabte, 8 de desembre de 2007

Crònica marciana

Hem perdut el contacte! Una feridora sensació de fracàs s’estén subtilment per la sala de disseny futurista. Serpentejant entre els llums de les pantalles la decepció ha completat un recorregut que culmina en la mirada d’incredulitat del responsable de l’expedició. Una vegada més l’artefacte sorgit de la creació científica que intentava capbussar en la inesbrinable i escorredissa realitat marciana ha desaparegut sense rastre. Dues terceres parts dels enginys enviats amb aquesta finalitat han culminat la seva existència amb idèntica sort; ningú no s’ho explica.

Mentre, a la superfície roja del petit i misteriós planeta, Salvador va donant forma a la seva recreació tridimensional del Gran Masturbador. Acaronant amb el dit el seu afilat bigoti calcula el que li manca per culminar la seva darrera gran obra; mirant cap a l’espai sospira impacient tot esperant que des de la Terra li continuïn enviant aquesta sofisticada matèria primera sorgida de l’enginy científic i destinada a una irreverent genuflexió al servei de la creació artística.

J. M. Vidal-Illanes

dijous, 6 de desembre de 2007

Crònica irreverent

Comprimits i enfundats en el negre envellutat de les solemnes vestimentes, enaltits pels daurats símbols de la seva jerarquia, asseguts en ordre descendent amb la rigidesa i rectitud de la grandesa que representen, el homes del poder estan preparats; la Conferència ja està constituïda. La sobrietat està barallada amb el plaer terrenal, per això el vi dolç que prenen és en realitat un nèctar diví que s’ingereix en un ritual iniciàtic que arrenca en el dolor que l’Home va patir ara fa dos mil anys, símbol del martirologi que representa l’essència de Tot en aquesta anacrònica Secta.

Sembla que el vi dolç està fent efecte. Potser el ritual reiterat glorificant la memòria de l’Home està passant factura. Unes hores de desenfrenat èxtasi de comunió i les estampes de pederàstia corren per la taula; com els comentaris que engrandeixen la discriminació de gènere o els argumentaris que defensen una i mil intervencions bèl·liques en nom de la Santedat. Guerra Santa a tot allò que suposi la discrepància, el pensament dialògic, l’esperit crític, una personalitat ben formada. Guerra Santa i sense miraments, ja ho advertiren vehementment, al cap i la fi han trobat l’explicació: tots els mals de la nostra societat s’alimenten i són causa de l’abjecte, pecaminosa i perversa revolució sexual.

J. M. Vidal-Illanes

dimarts, 4 de desembre de 2007

Crònica dins un túnel

El tren enfila decidit el túnel que, fosc, el devora afamegat. Passar en segons de l’esperançadora claror d’un dia que desperta amb tots els seus colors de l’alba, al inquietant negre d’una gola bruta, freda i humida, no resulta gens tranquil·litzador. Dins la galeria oculta que travessa la muntanya, uns llums cada cinquanta metres recorden, en passar davant seu, que la claror també és possible en les entranyes del desassossec. La intermitència de claror i foscor ens fa sentir encara més vulnerables i aliens al control de la nostra vida, però serveix per alimentar l’esperança. Podem somniar amb la fi d’un malson amenaçant que, darrera una màscara aparentment amable, ens procura l’engany d’un present de claror artificial dins del túnel, sense el futur que hom desitja trobar amb els colors del dia que ens ha d’enlluernar un pic ens desllacem del que ens ferma dins d’aquesta presó subterrània, llodriguera de la nostra llibertat.

J. M. Vidal-Illanes

diumenge, 2 de desembre de 2007

Crònica sense títol

S’obre una clariana entre els records. El cel deixa, avui, entreveure els raigs de sol obrint-se camí dificultosament, pesadament però intensa, penetrant fins al ressort que controla involuntàriament els pensaments del de jà vue. Desordenades s’arremolinen, com a regals que arriben fora d’hora, passades de moda, emocions d’haver-se sentit innocentment jove. La maduresa ens fa perdre la frescor d’alterar-nos pels petits descobriments, però aquell que aconsegueix mantenir la curiositat i se sorprèn per les alenades de novetats amb que et cobreix l’entorn, pot cridar ben alt “som viu”. El que ho mira tot amb la fredor i la distància que imposa la pèrdua d’il·lusió del minut passat, de les hores que no tornen, s’ha acomodat en un compte enrera i només li resta esperar. Ahir un meteor al cel de l’hora violeta ens va recordar que la humanitat mesquina és tant sols un accident en un món ple de meravelles per descobrir; i és que els mesquins fa temps que varen acomiadar-se de noltros en pujar al tren del compte enrera.

J. M. Vidal-Illanes

divendres, 30 de novembre de 2007

Crònica d'una lectura impura

Assaborir el cafè fins el darrer bocí de crema mentre dónes per segona vegada la volta al món sobrevolant les pàgines del diari, fidel company de soledat. Estendre sobre les puntes dels dits el testimoni del viatge en forma de tinta, fosca, deleble, transmissora de les delicades petjades que enrere queden abandonades al fil d’un rastre d’esvaïts records. Missatges amb l’olor de la tinta i el paper que en ocasions, moltes, massa, s’estavellen sobre la consciència amb la fortor dels aromes reals que la noticia emana.

Molts subsisteixen amb el convenciment de que cal acumular als dits la tinta de tres o quatre periòdics, per a formar-se una idea aproximada del que pot estar passant en la llunyana realitat. Lluitar, llegir, tasca ingent que s’agombola en la paradoxa de viure en el segle de la informació, mentre et sents un nàufrag de la comunicació intentant surar en el marejol de mentides que juga, burletament, amb la pastera de la vida.

Rentar-se les mans, acomiadar per l’engolidor el negre testimoni de la pretensió de sentir-se intel·lectualment viu: una acció higiènica imprescindible per a prendre el vol, per a arribar al final del dia, aclucar els ulls i pensar que tanmateix el que demà no adopti la forma impresa, amb les seves excitants olors, no existirà en la consciència de ningú.

Però hi ha qui no necessita rentar-se les mans. A algú li resulta molt més higiènica la successió de belles imatges comentades amb accent d’Oxford, mentre s’acomoda harmònicament en el mobiliari d’una confortable torre de marfil. Hi ha qui es priva del plaer de tacar-se els dits, renegant de la lectura, mentre es prepara per a vibrar, net, curós, amb l’asèpsia sorgida des de les coloristes profunditats dels documentals de la BBC.

J. M. Vidal-Illanes (c) 2004

dimarts, 27 de novembre de 2007

Crònica d'un negoci

Enfundats dins els seus foscos abrics, llargs, cordats fins el coll com per a no deixar escapar ni un sentiment d’origen humà, la ma d’obra qualificada de l’especulació immobiliària contemplava la seva darrera creació. El casc, blanc, completava l’hermeticitat ideològica dels actors i impedia que qualsevol raonament impur pogués contaminar-se amb els sentiments. Havien desnonat els incòmodes inquilins, jubilats, de renda antiga i de baix perfil social, gairebé sense drets en una societat que expulsa a la marginalitat a tot aquell que no és capaç de mantenir l’equilibri al cim de la cresta de l’onada. Després una declaració de ruïna i la substitució de l’edifici per un lluent mausoleu d’alt standing, els maletins que gelosament romanien que es completés l’operació s’han farcit del sofisticat paper que tot ho compra: voluntats, vides, objectes... Ja se’n poden anar a descansar amb la consciència tranquil·la i les mans netes, que demà els espera un altre dia profitós, on la repetició de l’historia tornarà a repartir fortuna, probablement tant injustament com en el dia d’avui, com en el dia d’ahir, com des de l’origen dels temps.

J. M. Vidal-Illanes

dissabte, 24 de novembre de 2007

Crònica d'un món simple

L’ambient fa olor a amenaça. Realment ens volen fer creure que tot estàmolt clar, que el món o és blanc o és negre, que tot es redueix a una història de bons i dolents. Les explicacions no admeten discussions: els atacants són en realitat els amenaçats, els que es defensen són terroristes, els que no entenen què se’ns ha perdut allà on ningú ens ha convidat és que s’estan situant a l’altra banda de la retxa, la guerra fa temps que va acabar però encara segueix la lluita oberta. Qui estàguanyant? Qui està perdent? Qui són els bons? Qui són els dolents? Però si està molt clar: uns estan perdent i altres estan guanyant. Sobre el blanc i el negre s’estén una taca vermella, roja de sang, que els rius escampen per tot arreu, fins el mar, roig… I l’amenaça és dins nostre, no és una història de blanc o de negre, de guanyadors i perdedors. Com en un joc d’escacs macabre les peces desapareixen del tauler –blanc i negre- i ningú no és capaç de predir què restarà en peus al final de la partida. La dignitat ja ha estat derrotada, aquí hi està perdent tothom.

J. M. Vidall-Illanes

dimecres, 21 de novembre de 2007

Crònica d'una presó d'idees

Miro per la finestra, l’aire es veu net, el cel es dibuixa clar. La temperatura, tímida, ha decidit no destacar massa i s’ha plantat en els sis graus. Avui fa un fred matí d’hivern. Engego la ràdio, de les seves entranyes sorgeixen boires camuflades entre gavardines i ulleres de sol, seguiments i empaits, intromissions en la meva intimitat. Intento pensar però un reflex ràpid adverteix el meu cervell que determinades idees seran interceptades per rastrejadors implacables del pensament únic. Deixo de pensar, la meva salvaguarda està garantida mentre em mantingui al marge d’aquesta impura actitud. Per contra, com a recompensa, podré violentar una adolescent de disset anys impunement i obtindré el reconeixement de l’Autoritat, la de sempre.

Torno a mirar per la finestra, em sento observat, l’aire no és tant net i el cel s’ha enterbolit. La fredor persisteix, un calfred es dispersa pel meu desassossegat cos. Si em quedo a casa aixecaré sospites, si surto igual em trobo de cara amb la meva llibertat. Mai com ara un encontre com aquest havia estat tant comprometedor.

J. M. Vidal-Illanes

diumenge, 18 de novembre de 2007

Crònica vint anys després

Plovia, sí. Una carrera furtiva: “fem tard”. De can “bon dia senyor” a la pizzeria Verona. Passant per davant del portal (era el número 73?). La pizzeria Verona ja no existeix, va sucumbir al signe dels temps.

“Bon dia senyor”, em va dir vint anys després, amb els cabells blancs, la mirada gastada i un somriure ritual. Mir pel finestral, plou, però no és diumenge. Un dilluns on la casualitat em va fer recalar en un vell port , abric amic de tantes travessies. “Bon dia”, li vaig respondre, amb el ulls humits per una pluja interior densa com els records, dolça com el moment.

J. M. Vidal-Illanes

dijous, 15 de novembre de 2007

Crònica de l'oblit

Avui l’he tornada a veure, s’havia encorbat fins a perdre aquella estampa àgil i fugissera que tant t’encisava. Recordes? Caminava com si no existís la força de gravetat; es movia com si res habités al seu voltant; mirava per a observar-te però sense que tu la veiessis els ulls, que s’havien avançat als interrogants que tu encara no t’havies plantejat.

L’he tornada a veure, i avui, en creuar-li la mirada, en ajudar-la a agafar el gaiato, en no entendre la seva pregunta: “havies estat mai en aquesta casa?”; en respondre-li “no recordes que havia viscut un any, aquí, amb tu?”... he abandonat tota esperança de reviure els perduts instants que en un instant perdut varen esmaperdre’m en la semihombra d’una cantonada perduda, com els moments, com la seva memòria.

En veure-la, avui, he tornat a la realitat; ens hem menjat els seus dolços preferits, desprès que les paraules “que bons! Mai no els havia provat, aquests dolços”, m’entravessessin l’ànima.

Avui, l’he tornada a veure? Ja no estic segur de si ella era ella.

J. M. Vidal-Illanes

dilluns, 12 de novembre de 2007

Crònica i impostura

Mai s’acostumaria. Havia comprovat en dotzenes d’ocasions que no li era possible. Un formigueig li recremava subtilment el clatell i no aconseguia concentrar la mirada en un punt fix i concret: els ulls de l’altre, port i abric on la sinceritat recíproca troba el repòs necessari per a la pertorbable consciència d’una bona persona. Si en un moment d’imitació de qui construeix llur realitat sobre un imaginari ofensiu, obrava vençut per la temptació d’amagar alguna petita vergonya, passava a trobar-se davant d’una feixuga travessia per la dura i calcinada terra de la mentida. Sabia que aquest tràngol no el deixaria relaxar-se durant hores, potser dies.

Però el formigueig es transformava en un batec d’ira quan contemplava l’orgia de transfiguració perfectament pautada en un guió goebelià, interpretat per un Houdini de la política. Potser la mentida de tant repetir-se no es converteixi en veritat, però sembla que faci que qui transita per la fèrria via del tren de la insinceritat, acabi acomodat en la falsedat fins el punt de creure-se-la com a part de la realitat. Una impostura condueix inevitablement a esfilagarsar una cadena de veritats que no ho són. La realitat transformada no pot sostenir-se només sobre el dèbil pilar d’un senzill engany; cal travar-la en una complexa xarxa de badomia. Per això mentir crea addicció i alimenta les ànsies de que la resta de la gent també acabi embullada, sense possibilitats de desfer-se’n, en la teranyina d’una realitat que no és ni serà.

J. M. Vidal-Illanes

divendres, 9 de novembre de 2007

Crònica Orwelliana

Avui, a les 7:30 del matí, s’ha despert acaronat pel só digital del seu aparell de música de disseny escandinau. Primer les notícies del món, després un comentari de rerafons cultural i finalment les notes d’una melodia que acompassadament el convidaven a trepitjar amb decisió les grises llambordes de l’existència exterior, un dia més, a complir amb el seu paper de competidor –que no competent- dalt el complex i colorit escenari tecnològic en el que la gent s’ha anat acomodant, ara ja sense cap rebel·lia, confortablement i resignada.

A 1984 quilòmetres, K’ngede es desperta pel só gutural d’una fera que pot, feliçment, convertir-se en l’aliment del mes; o que el pot, malauradament, convertir-lo, a ell, en una bona font d’energia. “O ella o jo” pensà, simplement, dubitatiu, davant d’aquesta possibilitat proteica dual d’anada i tornada o irreversible. La música que el convida a lluitar –competent- i a competir per la supervivència, és la del vent fent vibrar la seva cabana de palla i fang.

1984 anys el separen del só digital encapsulat dins l’elegant alumini de disseny escandinau. 1984 voltes al sol i, malgrat tot, aquest sol és el mateix que s’ha refractat en les sofisticades ulleres de marca italiana i nom compost del nostre occidental competidor. I es que avui, en 1984 més 20, l’esvelt home negre d’un contemporani neolític, comparteix època i planeta amb l’acomodat occidental qui, ignorant voluntàriament el món orwellià que el fa presoner dins d’una impersonal fase de crisàlide aïllant, se sent, per contra, lliure, afortunat i distant d’aquells que no han merescut la sort reservada als elegits.

J. M. Vidall-Illanes (c) 2004

dissabte, 3 de novembre de 2007

Crònica informàtica

La poma mossegada s’il·luminà rebel. Un flaix multicolor anunciava la impossibilitat del contacte. A l’altra banda una veu humana s’alçava crítica, però demanant respectuosament l’atenció. Deia així: “La meva poma mossegada es nega a sintonitzar amb Altair971. La realitat d’algunes minories es veu condemnada al confinament dins un reduït espai de marginalitat”.
Mentre tant, aliena als pensaments del ser humà desconsolat, la poma intentava establir el contacte tenaçment. Repetia una cadència sonora, un mantra iniciàtic que incrementava insistent llur freqüència. Desprès de situar-se dreta sobre una estoreta envellutada, plataforma d’enlairament cap una estela d’unió entre la Terra i Altair971, va començar a girar sobre el seu eix. La figura en moviment canviava de forma i semblava agitar un braços que no tenia, inclinar un cap impossible i levitar en una atmosfera immòbil.De sobta, un ens estilitzat brandejant una bandera quadricolor, vermella, verda blava i groga, irrompí en escena. Era el testimoni d’una supremacia. La poma mossegada s’aturà, sap que ventura és més intel·ligent, més ràpida, més bella, però també sap que la qualitat, en un món comandat per la mediocritat, sempre acaba cedint davant la quantitat. Aquesta vegada només acceptava una treva, però en cap cas una derrota.

J. M. Vidal-Illanes

dijous, 25 d’octubre de 2007

Crònica del respecte subversiu

Ja és la segona vegada aquest mes. Caminava distret reconfortat per la suau escalfor del sol d’hivern que ens sorprèn gratament durant les calmes de gener. Sobtadament vaig veure com a l’aparador de la llibreria-café de la cantonada, les lletres de motlle saltaven capturant l’atenció dels vianants. Tots els diaris ho destacaven en titulars de tres cossos: una parella casada ha estat detinguda a una ciutat de l’interior. L’home ha passat a disposició judicial. Un escàndol. Varen ser descoberts en una actitud de mutu respecte i absoluta igualtat, fent la revolució social que suposa obrir-se camí estimant-se de igual a igual en un món on els valors tradicionals es troben seriosament amenaçats. Inadmissible: atemptar d’aquesta forma contra els sòlids pilars del sotmetiment masclista de la dona, del cinisme, de la hipocresia, de tanta puresa i purista que de portes a fora són tot un exemple de rectitud.

Mentre tant a la realitat no publicada, un alcalde sotmet una al·lota de quinze anys, un jutge absol un pederasta, un President es renta les mans amb sang i un ministre es tenyeix els cabells blancs amb xapapote. Probablement a la parella li cauran uns dotze anys de reclusió. No és per a menys!

J. M. Vidal-Illanes

dissabte, 20 d’octubre de 2007

Crònica quotidiana

Avui la dutxa havia durat uns minuts més que de costum. Se sentia brut, però no massa... El cap ja no li bullia tant com el vespre passat quan va sentir durant hores el batec de la sang fluint bojament per les venes, unes venes inflades per l’ira, una ira que no comprenia, però que li va sorgir d’unes profunditats desconegudes. Les gotes d’aigua freda lliscaven deixant al seu pas un rastre de cossiguetes tènues i electritzants. El barnús li cobria la vergonya i el feia sentir una seguretat confortant.

Assegut a taula, desplega el diari, com cada dia, violant unes planes llises i uniformes, amb l’olor i l’escalfor que s’entrecreua amb el càlid aroma i textura del pa calent. El cafè servit al moment amb la llet natural enriqueix encara més la simfonia dels sentits. L’amarg gust de la confitura de taronja, molt a l’anglesa, pren cos amb els titulars que destaquen en portada: “Una dona mor a mans de la seva parella a...” no importa el lloc, però ja és la que fa 47 en el que va d’any, segons s’apunta al cos de la noticia. Ell s’arregla els cabells, glopeja llargament el cafè amb llet i mira de través la torrada enriquida amb mantega i melmelada. “Bé –pensa- en realitat ja són 48”.

Al fons del passadís, llarg i estret, amb el terra de fusta clara, un rastre viscós dibuixa el preàmbul d’un nou drama. A contrallum un braç penja inert, coronant la silueta del llit de matrimoni que es retalla a l’habitació principal. Matrimoni que ha deixat de ser-ho, que ho va deixar de ser fa temps; se’n va anar un fred dia d’hivern quan el respecte va fer les maletes per no tornar-hi mai més.

J. M. Vidal-Illanes

dilluns, 15 d’octubre de 2007

Crònica de la mar (i IV)

Lluitar per una causa justa t’ha fet guanyar el menyspreu dels que lluiten per ajustar llurs causes. Corprès alces la mirada i travesses el llum de l’horitzó que ara et sembla més enfora que mai.

Les ànimes negres en l’intent de descavalcar la incòmoda companyia blava i verda han provocat que tothom dins l’embarcació perdés l’equilibri. Alarmats pel gir de les circumstàncies ara ningú no voga, s’aferren a l’amura de la nau com qui s’entrega a les oracions que el salvaran després d’una vida de misèries ètiques. La mar s’excita i còmplice de la situació, decideix convertir en eutanàsia el que instants abans era una pràctica suïcida.

Els esperits de la foscor, en anar matant tot el que trobaven al seu voltant han acabat també amb el vaixell que els hostatjava; com el càncer, que en l’afany de progressar mata sens pietat el cos que l’encobeeix, morint amb ell.

Les aigües, ara turqueses, s’empassen les darreres restes del naufragi. Els dofins platejats es miren desconcertats, xisclen de llàstima i emprenen camí cap el llevant d’esperança, ara que l’alba comença a despuntar.

J. M. Vidal-Illanes

dimecres, 10 d’octubre de 2007

Crònica de la mar (III)

La mirada interrogant d’un petit cetaci va anar seguida d’un saltiró inquiet. Cercava una resposta a l’enigmàtica causa de la inclinació de l’embarcació. De fet, la meitat ocupada pels éssers d’ànima negra pesa molt més, efecte d’un abús innatural –innat/natural- resultat de la suma a que porta causa el néixer tocat per la cobdícia, allà on l’opulència té espai per ocupar amb avidesa el forat que la intel·ligència va perdent: l’egoisme.

Potser hi hagi una solució, hom pensa. Per això una part del grup –siluetes fosques d’idees i d’ètica- s’ha aixecat i, mentre la resta incrementa el ritme en vogar, ha començat a imprimir un moviment pendular amb la inequívoca intenció de alleugerir pes a l’embarcació, tot esperant que els desprevinguts blaus i verds perdin l’equilibri i caiguin per fondre’s amb els colors intensos de les aigües que els envolten.

Lluny la lluna blanca emmudeix, coberta de neu, morta de fred. El llum de llevant l’escalfarà, com escalfa l’ànim dels que se saben lluitant per una causa justa.

J. M. Vidal-Illanes

divendres, 5 d’octubre de 2007

Crònica de la mar (II)

No hi ha treva possible, les ànimes fosques musculen les seves habilitats conspiradores. Cada cop de rem que donen desperta la ràbia de les onades que reben l’agressió amb paciència però sense resignació. La natura sempre es torna contra qui la viola traspassant els límits del respecte gaia. L’ètica es dissol a mida que l’ànima fosca s’apropia d’aquella altra ànima que un dia va ser de Juan Salvador. De fet els conspiradors no aconsegueixen fer seva l’essència d’aquella gavina, només la forma transfigurada en logotip, marca d’una falsificació carronyera d’un ésser extraviat de la natura marina.

Un dofí mostra discretament el seu platejat llom, mira als ulls verds i blaus que apunten al llevant mentre intenta obrir un camí construït amb la bellesa de les petites coses i els grans sentiments. Ha vingut atret –inquiet- pels cruixits amb so de fusta que emet la casa comú dels dos grups. Sap, perquè ho ha vist abans, que l’embarcació té una resistència limitada i la natura espera el moment per cobrar-se el dany que pateix, abans que cicatritzin les nafres obertes pel flagel de l’abús.

De l’horitzó de llevant arriben xisclades harmonioses dels germans de l’ésser de llom platejat. Les voluntats blaus i verdes, que escolten en silenci, saben que és una crida, amb cromatisme de lament, que convida a no deixar-se vèncer.

J. M. Vidal-Illanes

dilluns, 1 d’octubre de 2007

Crònica de la mar (I)

Avui s’han fet a la mar. El dia, dolç com el blau dels ulls de la mirada que s’acomiadava a la vora del moll gris de ciment, convida a endinsar-se en el dilema. La paradoxa de surar mentre es lluita juga amb les onades verd turquesa que esquitxen voluntats negres, enutjades per la incomoditat. Per contra les mateixes onades proporcionen aire fresc als sentiments blaus i verds dels que respecten el seu entorn, font de vida.

El grup de voluntats negres comença a vogar amb força, no hi ha descans possible davant aquest desafiament. La munió de sentiments blaus i verds continua amb el seu ritme curullat de voluntat, emparats per la bona fe i la il·lusió d’un món millor.

La competició no deixaria de ser un espectacle més, com les regates de les universitats angleses de sempre, si no fos perquè els dos grups es troben dins la mateixa barca, uns miren a llevant, altres volen arribar a ponent. La barca emet un so queixós, cruix en un lament d’impotència, sap que a llevant neix el dia, l’esperança. Sap, per contra, la barca, que a ponent la foscor s’ho engoleix tot mentre brama satisfeta d’haver posat fi a l’últim raig de color.

J. M. Vidal-Illanes

divendres, 28 de setembre de 2007

Crònica de final de mes

Aquest matí, una vegada més, ha vist el món obrir-se en forma de raig luminiscent penetrant furtivament pel ruïnós finestró. El ritual, tants anys practicat, el du a confirmar que el seu cos continua sensible al batec d’un nou dia. L’aire fred que orejarà la petita estança penetra lliurement mentre ell somriu la fotografia emmarcada que converteix en solemne altar una senzilla tauleta de nit.

L’aigua freda esclatant sobre la cara, ajudada per unes petites i arrugades mans, li renoven les ganes de sortir al carrer cercant l’escalfor d’un bar sorollós de vida des d’on poder enganyar la realitat.

La realitat és una esbalandrada cartera, plena de records, de la que unes mans tremoloses capturen un bitllet de cinc euros. Som a 24 i aquest és el darrer testimoni d’una miserable compensació –“gràcies” per haver-ne deixat la pell treballant tota una vida- que miraculosament, mes darrera mes, és estiregassada amb desesper fins a convertir-se en no res.

J. M. Vidal-Illanes

dimecres, 26 de setembre de 2007

Crònica del pintor de realitats

Darrera el blanc fum que aboca la cassoleta de la vella pipa es dibuixa una mirada, que d’extrema intel·ligència, resulta inquietant. Entre les mans, el pinzell fermament sospès. El traç és ferm i nítid. El llenç, gran i insuficient.

Ell, amb una edat indeterminada, els cabells blancs, llargs i despentinats, treballa constantment i pacient. És el pintor de realitats, un valedor de veritats, un analista enfonsat en l’espiral de la manipulació, pou que ofega la il·lusió de compartir futur. Ell ha estat identificat com a un contrainformador perillós, que pot comprometre la seguretat dels segrestadors de democràcia i dels aigualidors de llibertats. A la censura d’un pit seminu descobert, ha respost amb les imatges que a diari ens demostren la veritable barbàrie que habita –còmodament instal·lada- el nostre paisatge quotidià: de la violència domèstica al domèstic sagnant negoci de la mort i la guerra. De la corrupció que tot ho ocupa als cervells corromputs de mandataris que tot ho justifiquen inventant noves realitats que es transformen amb el pas dels minuts; s’apel·la a l’amnèsia col·lectiva, es triomfa pel poder narcòtic del confortable dia a dia de perfil pla. El pintor de realitats està esgotat, però acaba de trobar una ma amiga que li porta una capsa plena de colors; es miren en silenci mentre el llenç torna a omplir-se d’esperança.

J. M. Vidal-Illanes

dilluns, 24 de setembre de 2007

Crònica de Jeanne

El llum encegador d’un sol que s’obria pas entre uns niguls densos, de rodones formes grises i plata, el va obligar a detenir-se. Jan, el cooperant danès que intentava avançar amb la Toyota blanca de Médecin Sans Frontières, entre aigua i llot, entre runes de llauna i fusta, entre runes humanes, va comprendre que si se sentia enlluernat i no podia avançar més no era tant per la blanca intensitat dels raigs que rebotaven contra la realitat que tenia davant, com per la fortor que desprenia aquella recreació de l’infern sorgida d’una Comèdia, gens divina, gens còmica; Dante hi era present.

Jean Luc va passar devora la furgoneta, sense aturar-se, amb un fillet als braços inflat de mort. Caminava a l’encontre del repòs final que se suposava havia d’existir on naixia aquell Arc en ciel dibuixat al fons de l’escena, sorgint insultant del més profund d’una terra macada. Els colors del meteor, ben definits, contrastaven amb el voluminós rastre de desolació que havia traçat Jeanne, artista de la destrucció, mestra de l’anihilament. Jean Luc, mirant sense veure, estirava el cap per apropar la seva desesperació a l’horitzó, punt on se suposa havia de dipositar els seus somnis entre altres mil ànimes esquinçades.

Uns ulls esborrats desvetllaven la immensa soledat en que Jean Luc s’havia submergit, la seva companya s’havia avançat i ja dormia sense alè fosa entre el vermell i el groc. Jan va comprendre que el jove haitià duia en braços tot el que li restava a la Terra, i el rumb que havia emprès delatava que, sense motius per lluitar, buscava decandir-se fins la darrera expiració.

Neruda, aquell vespre, continuava escrivint els versos més trists.

J. M. Vidal-Illanes

dissabte, 22 de setembre de 2007

El darrer falcó

Com cada matí, al trencar l’alba, des d’un dels darrers pisos d’aquest gratacels de plexiglàs i alumini, amb l’expressió somnolenta, els ulls incerts i el rostre alentit, Marcus acosta la mirada al cel que desperta. Un dia més, amb el pensament llunyà, escalfa les mans amb l’escudella calenta que tot ho impregna amb aroma de cafè cremós, balsàmic, com l’alè d’un vell amic que mai no et dóna l’esquena.

Com cada alba, en trencar-se el matí que torna dia i t’obliga a pensar com superar el repte de veure-li la cara a la lletjor més mundana, el fum de les altes xemeneies comença a contrastar amb la claror grisa i taronja d’un cel irrespirable, d’un aire enverinat. A baix, el carrer, sembla un camp de batalla del segle XIX, exèrcits condemnats caminen amb les baionetes calades cap a unes feines que fa temps que han perdut.

Per a Marcus, una de les poques alegries del dia que es trenca, consisteix en aclaparar-se davant la bellesa fràgil del vol del falcó pelegrí que viu al terrat d’un gratacels veí. El cel il·lumina l’estança, el cafè alena la mirada, el vidre de la finestra ja no emmiralla Marcus, que deixa l’escudella a terra mentre es concentra en els compassos d’una vella composició de Paul Motian. Ell també viu a sobre d’ella. Ella també contempla la mateixa escena cada matí.

Els fumerals blancs i vermells, insulten encara més un degradat perfil d’horitzó, mentre vomiten ansioses tones de sofre groguejant. El sol, esmorteït, lluita entre la densitat de l’aire, en el moment en que amb una lentitud metafísica, el falcó agita les ales, travessant un escenari atònit, dominant tota l’escena amb una indiferència que pretén castigar l’estultícia de la decadent humanitat. El darrer falcó sembla l’única criatura amb seny i bellesa suficient per ser contemplada amb admiració; bé, el falcó i ella, la de l’habitació de baix, la que dóna sentit al “I have the room above her”. Mentre la batalla del carrer incrementa d’intensitat, el vol pren encara una major distància i Marcus seu davant el majestuós Steinway tractant d’imitar amb els seus llargs dits el traç del falcó, completant inspiradament la vella composició d’un oblidat Motian.

J. M. Vidal-Illanes

dijous, 20 de setembre de 2007

El darrer alè

Els ulls oberts l’impedien mirar a fons; sovint, per trobar-se de cara amb l’angoixa, és necessari aclucar amb fermesa sostinguda la realitat, només així pots percebre que l’aire és més dens que de costum. La respiració, sense compàs, delatava un desassossec irracional, catalitzat pel flaire que la turba extreta hores abans escampava pel camp dels records; i ell, dret, perdut dins la cara oculta de l’oblit, finalitzava un recorregut sense tornada, entre les runes de la creació, entre les restes esmicolades d’un Déu que ho havia abandonat tot, cansat de tant fracàs.

El centre de l’univers s’havia convertit en una deixalleria de desencerts, el darrer ésser humà va haver de rendir-se finalment en no haver trobat, durant el llarg viatge que havia emprès 15 anys abans, ni rastre de vida d’un semblant. Els Cyborgs monopolitzaven tota manifestació d’intel·ligència en el planeta, però mai no sortien de les seves unitats centrals, font d’alimentació i d’observació universal, lloc de perfeccionament il·limitat. El segon origen no va ser com el descrivia el mecanoscrit.

La darrera pulsió de tristesa va aflorar d’una llàgrima eixuta. Així com el sol es va pondre, esgotat i sense alè, el darrer humà es va submergir en les tenebres d’un llac inexistent, per mai més importunar un planeta que renaixia amb la certesa complaent d’haver-se’n desfet d’aquesta errada de l’evolució que durant mil·lennis, pretensiosament, es va arribar a creure el centre de la Creació.

J. M. Vidal-Illanes

dimarts, 18 de setembre de 2007

Absència

L’aire pesava més que de costum, la densitat del moment s’estenia entre l’absència d’esperança i el flaire penetrant de les roses humides, blanques i roges, entrellaçades amb l’hàlit d’una asèpsia calculada per a no pertorbar el dolor. Un pas decidit i el silenci contingut va ser penetrat per la fulla tallant del moviment que, com una lluenta navalla, s’immiscí tímidament i ingràvida en la frontera incalculada del penya-segat prematur. La llosa, freda, era només un pensament que brollava entre els records d’anys de convivència en vida trencats al alba en apagar-se la llum, per sempre.

Aquella tarda, de manera travada, vaig encetar un erràtic moviment que s’alentia a mesura que la distància amb la immaculada urna de vidre es reduïa. De cop i volta la realitat va travelar amb la imatge luminiscent del teu cos amortallat, que ja no reconeixia com a res que hagués vist abans. La imatge distant va tomar indiscriminadament pensaments i memòries dolces, rancúnies i retrets fossilitzats per la costum, imatges inventades sobre traços mai viscuts, reconstrucció d’un trencaclosques enganyat per l’inexorable pas del temps, que res no perdona.

El buit que has deixat a la teva butaca favorita, dibuixa un rastre glacial i transparent. La solitud en que em va semblar que et quedaves en desaparèixer baix terra, m’ha acompanyat fins els racons dels teus hàbits favorits; ara, aqueixa solitud colpidora desplega les acolorides ales de paó reptador per palesar la petitesa de la frontera entre l’estada i l’absència; ara, la meva inexistència completa dóna pas a un dolor que només l’oblit dels records tenyits de tendresa podrà apaivagar.

J. M. Vidal-Illanes

dilluns, 17 de setembre de 2007

Crònica d'un segon dia de classe

Aquest matí l’aire era sec i anodí, la llum de les primeres hores, matisat per les cortines de punta de coixí, escalfava tènuement però agradable la taula de fusta clara de la cuina. Ilona s’ha torbat més del que és habitual en ella a enviar-se els cereals amb llet, en un ritual que es repeteix des de fa quatre anys. La veu de la mare, Olga, li arribava càlida i insistent: “Dóna’t pressa Ona –que és com li agrada dirigir-se a sa filla- que no podem fer tard”. El llaç d’encaix vermell lluïa festiu al seu coll i una lligada blanca recollia els seus cabells formant un elegant moixell, tot plegat donava un caire anormalment adult a una al·lota que no tenia més de 9 anys.

En enfilar el passeig delimitat per una renglera de cedres, la mare va sentir la pressió de la ma de la Ilona, anormalment forta, com a la recerca d’una calidesa de confort tranquil·litzant, que havia de suplir la innocència infantil extraviada entre les runes d’un gimnàs.

Un minut de silenci, un instant de ceguera, un lleuger mareig alenat per l’angunia d’una experiència recent ja de per si feixuga per a un adult assaonat, endurit, en l’hostilitat del dia a dia. Avui un policia amb vestit de camuflatge els ha rebut a la porta, l’instant ha estat immortalitzat per la sofisticació digital d’un fotògraf d’agència. Alguna cosa ja no és com abans, Ilona mira al seu voltant, una de cada quatre cadires és buida, un de cada quatre infants no ha anat a l’escola. La nina comprèn, una perla nacrada li dibuixa un rastre de records a la rosada galta, molts no hi tornaran mai, varen ser expulsats d’aquest món per la força de la irracionalitat. Els ulls emmagatzemen noves perles de dolor, que aniran caient els propers dies.

Beslan. Molts bancs buits. Moltes mirades absents. Per la Ilona, avui ha estat el seu “segon” primer dia d’escola d’aquest curs, el “primer” va quedar gravat amb sang, foc i olor de terror.

J. M. Vidal-Illanes

diumenge, 16 de setembre de 2007

El darrer vol

L’esvelta ombra dibuixava la intensitat de l’hora, instants comptats, compte enrere adreçat a la foscor, quan tots els colors del cel despleguen el comiat. La paret de llauna, a l’entrada d’aquell poblat, competia amb la posta de sol. La llauna, fent de paret, havia estat pintada amb la insistència d’aquell que no vol reconèixer en un bidon ville dels afores de Johannesburg, una fi del món plena de rovell, foradada, sense esperança. L’alegre grafitti envaïa la cara oculta d’una estructura social en descomposició, d’un ensorrament calculat, d’una exclusió global.

El barril resultava quotidià, proper, humà, com els enormes ulls negres de fons blanc, de mirada intel·ligent, desperta, diagonal, que destacaven en un rostre gens resignat, d’edat indefinida, massa jove per morir, massa vell per jugar amb el destí de l’infant que ja ha deixat endarrere. El somriure, estrany; els projectes, il·lusió: la fugida impossible cap el cel que s’enfosquia segon rere segon.

Volar, no per fugir, sinó per pilotar una aeronau, com les que passen dotzenes de vegades al dia sobre els caps de les barraques de llauna pintada... als afores de Johannesburg, als rodals de l’aeroport. Alçar el vol, amb l’alegria estranya de qui sap afrontar la realitat de la que és presoner, sense deixar de pensar en l’existència d’una sortida, com la pista il·luminada d’aterratge, que s’estén fantasmagòrica cap a l’horitzó.

Volar, la mirada blanca, la pell negra. Córrer per la pista amb els braços estesos, fins a l’impacte final. La terra dura, l’asfalt sagnant, els ulls oberts, la vida tancada... l’aterratge forçós, ningú no plorà per la negra pell. La notícia era blanca i els que la contaren, també.

J. M. Vidal-Illanes

dissabte, 21 de juliol de 2007

Crònica de música, més que paraules

T’ho diré amb música, perquè ja no queden paraules. Les paraules s’han esgotat, com en aquella vella història del Pou de Vit: algun dia et contaré la llegenda d’un pou que regalava paraules i que la cobdícia humana va assecar; com tantes d’altres coses que s’han perdut sense deixar rastre, com tot allò que la insatisfacció de l’home ha dissolt fins convertir-ho en un esvaït record: el verd, el blau, el blanc, l’energia que evoca una Natura que ja no puc rememorar.

Música, més que paraules. Però encara no hem oblidat els acords que ens feien vibrar, la bellesa enclaustrada en un pentagrama impossible, l’abraçada d’unes notes que ens descobriren el món. L’albada entre tremolors innocents, i el cantautor interrogant-se davant un adéu; a l’albada seguiria un dia net i clar… i ens desitjaríem sort, tremolant com una fulla bressolada per l’incipient tramuntana; desprès arrabassada per la forta ventada, que li atorga la llibertat mai reclamada.

No hem tinguda de sort, d’altres s’han encarregat d’esborrar tot allò que un camí ens havia d’indicar. Ni tant sols el poeta va tenir l’oportunitat; el camí ja no es fa en caminar, perquè ens han tallat les cames –o la vida-: no haurem perdut ja tota oportunitat?

Sort que ens queda la imaginació, la mateixa que em farà contactar amb un àngel a dalt d’un turó… pot ser no m’ho he imaginat; ja no sé que és real en un món tant virtual. M’indiques el camí que condueix a Solsbury? Tinc ganes de descansar i sé que ells em portaran de tornada a casa, on m’espera la música i cap rastre de paraules.

J. M. Vidal-Illanes

divendres, 20 de juliol de 2007

Crònica d'un atemptat

- No sabem el balanç global de morts. Les notícies són confuses i el control de la informació és molt estricte.

El meu interlocutor deixa de mirar-me, s’inclina a contrallum mentre allarga el braç per servir-se un altre malta.

- Mmmm! Aquest Islay de setze anys és veritablement bo. Com t’anava dient, serà molt difícil saber de quanta gent estem parlant. Reunir la informació no és fàcil, ja ho saps...

- Si, ho sé, però no deixo de pensar que ens trobem davant d’una tragèdia a la que no se li està prestant l’atenció merescuda. Tant esforç per tornar a la normalitat, tant tancar els ulls a la realitat, tanta contribució a una quotidianitat no gens alterada...

- És cert, però la gent és així, no podem fer res. Tens raó, és una tragèdia que es repeteix cada dia, un degoteig incessant, un drama que vessa oblit pels quatre costats, però a qui l’interessa? No estem parlant d’un atemptat normal, és una obra difusa, sense autors concrets i individualitzables, una obra col·lectiva, anònima que ja dura molts anys. A més, els ha tocat a d’altres... realment bo aquest whisky!

- Això del determinisme geogràfic no m’ho empasso; vols dir que hem de dormir tranquils per què ens ha tocat la loteria en nàixer a occident? I ells, i la resta? És veritat, no podem trobar culpables que portar davant d’un tribunal, això no és un atemptat normal, però aquesta reconfortant excusa no evita que avui, en anar-nos a dormir, a la nostre estimada Terra desenes de mils de persones l’hagin abandonada per què la inanició ha estat més forta que elles...

- D’algun lloc ha de sortir la riquesa. Ja ho saps, perquè hi hagi països rics n’han d’existir de pobres. Si la pobresa mata... això no deixa de ser un inconvenient, però és un model que funciona, no creus?

- Sí, però em sembla injustificable, insolidari, indignant!... eh... un altre whisky?

J. M. Vidal-Illanes

Júlia i la xarxa

Júlia i la xarxa

LLuna Negra

LLuna Negra

Darrers relats publicats en paper

Portades de les darreres publicacions de relats en revistes

Humitat als ossos

Humitat als ossos
Humitat als ossos. Per J. M. Vidal-Illanes, al número 57 de La Lluna en un Cove

Tren equivocat

Tren equivocat
Tren equivocat. Per J. M. Vidal-Illanes, al número 33 de la Lluna en un Cove
Accés a l'extracte de

Tren equivocat

Bumerang

Bumerang
Bumerang. Per J. M. Vidal-Illanes, al número 30 de la Lluna en un Cove
Accés a l'extracte de

Bumerang

Els sorolls, la nit, el veí

Els sorolls, la nit, el veí
Els sorolls, la nit, el veí. Per J. M. Vidal-Illanes, al número 29 de la Lluna en un Cove
Accés a l'extracte de

Els sorolls, la nit, el veí

Entre niguls canviants

Entre niguls canviants
Entre niguls canviants. Per J. M. Vidal-Illanes, al número 20 de La Lluna en un Cove